Tot i que un document del 999 sembla esmentar-la, la primera menció directa de l’església és del 1029, any en què Gigo i els seus fills permuten amb el monestir de Sant Cugat del Vallès un alou al terme de Lavit, dins el comtat de Barcelona, que limita a ponent amb terra de Sant Julià, la qual cosa dona a entendre l’existència en aquesta data de la capella. Torna a aparèixer documentada l’any 1093, en un establiment que feu el monestir de Sant Cugat als germans Guilamany, Albert i Mir d’un alou situat al terme de Lavit, prop de Sant Julià.
L’església pròpiament dita s’esmenta l’any 1144 en un document que informa que és prop de la de Santa Maria de Lavit i que ha estat refeta. Miquel de Prat, que era nadiu de la parròquia de Santa Maria de Lavit, el 1346 llegà 3 mancusos a l’església de Lavit i 12 diners a la llàntia de Sant Julià d’aquesta parròquia. En el mateix segle XIV es degué abandonar i s’enrunà. Per aquest motiu solament quedà el nom de l’advocació a la partida on era situada. Així, consta que el 1550 hi havia dins la parròquia de Lavit un lloc anomenat Sant Julià.
Se suposa que aquesta capella es trobava als límits del municipi amb l’actual terme de Sant Sadurní d’Anoia. Popularment se la situa al costat de la masia de Can Cardús, d’origen molt antic.