Situació
Vista general de l’església, antigament seu d’una comanda hospitalera.
ECSA - J. Cruanyes i LI. Claver
L’església de Sant Valentí de les Cabanyes és situada a 2, 5 km de Vilafranca per la carretera de Guardiola de Font-rubí. A l’entrada de les Cabanyes cal agafar un camí a la dreta que en uns 500 m arriba al cementiri i a l’església, que es troba força abandonada. (JCR-LICS-JAA)
Mapa: 35-16(419). Situació: 31TCF905812.
Història
Sant Valentí de les Cabanyes apareix documentada per primera vegada el 1056, quan els cònjuges Ramon i Adaleta vengueren a Berenguer Guadalt, per vuit unces menys un mancús, set mujades d’un alou i dues peces de vinya situades a Vallmoll, al terme del castell d’Olèrdola, que afrontaven a tramuntana amb l’església de Sant Valentí, amb el puig del castell de Mos. Una altra notícia important referent a Sant Valentí prové d’una donació de l’any 1069. En aquella data, Guisla de Santmartí, vídua de Mir Geribert, va cedir un extens alou, que comprenia l’església de Sant Valentí de les Cabanyes, al priorat benedictí de Sant Sebastià dels Gorgs. Sembla, però, que no tota aquesta gran propietat passà a Sant Sebastià, ja que aquest priorat, tot i tenir algun mas a les Cabanyes, no va posseir l’església de Sant Valentí, la qual esdevingué dels hospitalers durant el segle XII.
Efectivament, Sant Valentí fou una comanda de l’orde de l’Hospital i una de les primeres cases de l’orde a Catalunya. L’Hospital de Sant Valentí, del terme del castell d’Olèrdola, existia ja l’any 1135. Consta com a comanda, amb comanadors propis, del 1162 al 1798. Des d’ella s’administraven els quantiosos béns de l’orde al Penedès. La importància creixent de la veïna Vilafranca, on els hospitalers tenien molts béns i un forn públic des del 1219, feren desplaçar aviat els comanadors a aquesta vila. L’any 1306 es feu el trasllat definitiu de l’hospital i la preceptoria a Vilafranca. La casa de les Cabanyes romangué com una simple propietat, però els comanadors de Vilafranca mantingueren sempre el nom primitiu de Sant Valentí de les Cabanyes. L’actual capella romànica és la romanalla del que ha quedat de la comanda hospitalera. (SLIS)
Església
Planta de l’església en el seu estat actual.
J. Cruanyes i LI. Claver
Es tracta d’un edifici d’una sola nau, coberta amb volta de canó, de perfil lleugerament apuntat, i reforçada per un arc toral. És capçada a llevant per un absis semicircular, precedit per un arc triomfal de perfil semicircular. Als costats nord i sud de la nau s’afegiren sengles capelles rectangulars i una sagristia al costat sud-est.
Sobre el mur de ponent es dreça un alterós campanar d’espadanya de dos ulls, amb una petita obertura superior. La porta és situada al mur sud, prop de l’angle sud-oest, i és emfasitzada per una arquivolta en gradació, de perfil en forma de xamfrà, amb una petita imposta que assenyala l’arrencada de l’arc, que és l’única ornamentació que presenta l’edifici.
L’aparell és de reble molt irregular travat amb morter de calç, en el qual destaca la portada, de carreus ben treballats, i les cantonades d’una de les capelles del costat sud, feta amb grans carreus.
Llevat dels elements interiors, les pintures i els paviments, l’edifici no presenta elements rellevants que en personalitzin l’arquitectura, que és fidel a les fórmules de l’arquitectura rural definides al segle X, i que perduren durant tot el segle XIII, moment en el qual hem de situar la seva construcció. (JCR-LICS-JAA)
Recerca arqueològica
Secció axial de l’església amb l’estratigrafia descoberta en les excavacions practicades l’any 1989 per la Diputació de Barcelona.
Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Diputació de Barcelona
A l’església de Sant Valentí es va realitzar una recerca arqueològica l’any 1989, dirigida pel sotasignat conjuntament amb el senyor Xavier Fierro i la senyora Maria Clua. En principi, es preveia que havia de ser la primera fase de la restauració total de l’edifici, que havia de dur a terme el Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Diputació de Barcelona. Això no obstant, les obres ara es troben aturades, i només s’han fet l’excavació, els altres estudis històrics i una consolidació general de la fàbrica, tot esperant la signatura d’un conveni entre el bisbat de Barcelona, propietari de l’església, i l’ajuntament de les Cabanyes, promotor de la intervenció.
La intervenció va donar com a resultat la troballa d’un interessant jaciment de l’època romana, amb precedents ibèrics, la presència del qual se sospitava perquè s’havien trobat ceràmiques d’aquests períodes en la prospecció superficial dels terrenys de la rodalia prèvia a l’excavació. Pel que fa a l’edifici pròpiament dit, se’n van poder esbrinar la data de fundació, de cap al darrer quart del segle XIII, i les transformacions que va sofrir des del segle XVII fins als nostres dies.
Podem suposar que la primera ocupació del paratge de Sant Valentí correspon a l’època ibèrica. A l’excavació no hem trobat cap estructura d’aleshores, però les ceràmiques localitzades fora de context en altres estrats antics i la prospecció dels camps veïns indiquen que molt probablement hi va haver un assentament ibèric, utilitzat com a mínim als segles II i I aC, d’acord amb la tipologia dels materials esmentats. Malgrat tot, la primera informació fefaent proporcionada pels nostres treballs assenyala la presència d’una vil·la romana, la qual segurament va començar a funcionar cap als darrers decennis del segle I aC i no va restar abandonada fins al Baix Imperi avançat o potser més tard. La fundació d’aquesta mena de nuclis a casa nostra al llarg del principat d’August i, potser com en aquest cas, la “reconversió” d’un establiment ibèric anterior és un fet ben contrastat a hores d’ara.
La primera etapa de funcionament d’aquesta explotació agrícola s’ha d’associar amb una sèrie d’estructures reflectides a la planta A-B, les quals, segons el nostre parer, van pertànyer a la pars rustica de la vil·la, és a dir, les instal·lacions on es transformaven les primeres matèries agrícoles. Aquestes estructures es van mantenir en ús fins a mitjan segle I de la nostra era, aproximadament. A la planta C apareixen els murs que es van fer servir durant la següent fase del jaciment; suggereixen una transformació de l’esmentada pars rustica, on es van modificar els àmbits primitius i se’n van bastir de nous; la fundació es pot datar de final del segle I o el començament del II.
Interior de l’església des de ponent, després de les darreres tasques de consolidació, amb el paviment barroc reintegrat i el mosaic romà protegit.
J. Isern
Les ruïnes del tercer moment de la vil·la, representades a la planta D, indiquen un remodelatge molt important, no sols perquè va canviar absolutament el panorama estructural, sinó també perquè les troballes denoten una expansió de la pars urbana, l’àrea residencial de l’explotació, que es va estendre al lloc on fins aleshores hi havia dependències de treball. Aquestes estructures podrien correspondre als banys privats de la vil·la.
El moment en què es va abandonar la vil·la, de moment, no es pot datar. L’excavació fora del temple va palesar la mancança dels estrats més superficials a causa de l’acció dels conreus i de probables actuacions modernes. Lògicament, a la nau no es conservava cap nivell posterior al mosaic i els rebliments de la sagristia i el braç nord del transsepte havien estat remoguts amb motiu dels canvis de l’època barroca. De totes maneres, cal pensar que l’explotació romana, la qual sembla que no es va veure afectada per cap destrucció violenta durant l’antiguitat tardana, podria haver sofert un abandonament molt lent, com altres jaciments del Penedès o el Garraf, on aquest procés va tenir lloc en el període visigòtic avançat. Malgrat tot, una cosa resta aclarida: totes aquestes estructures són anteriors a l’església i van ser reaprofitades en bastir-la. La troballa del mosaic a la sagristia, estança posterior a la fàbrica original, i la continuïtat del mateix paviment al nord i al sud de l’edifici, fora ja d’ambdós braços del transsepte, ho palesen pregonament. També és evident que els constructors, de les acaballes del romànic, tenien les ruïnes a la vista, i per això van decidir de reaprofitar el paviment de mosaic.
Plantes de l’ocupació de l’indret des del primer assentament d’època romana fins al moment de la fundació de l’església.
Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Diputació de Barcelona
La planta E presenta l’aparença del temple actual en el moment de la fundació. Es tractava d’un edifici de nau única capçada per un absis semicircular amb un transsepte de braços rectangulars no gaire simètrics. En aquest cas la datació és molt més clara perquè, en els rebliments que es van col·locar dins la trinxera de fundació de la capçalera, s’han trobat diverses ceràmiques grises medievals tardanes i una moneda de Jaume I. Tot això ens fa suposar que la datació correspon al segle XIII, potser al darrer quart. Les pintures gòtiques inicials que ornamentaven una part de la volta i l’interior de la testera occidental (sobre les quals hi ha un paràgraf en aquest mateix capítol) semblen avenir-se molt bé amb aquesta data, com també l’estil de la portada, situada al sud-oest de la nau, i que també és original.
Aquestes troballes, però, no concorden amb les fonts documentals, que es fan ressò per primer cop de l’existència d’una capella l’any 1056. Això no obstant, a l’excavació no hem descobert cap resta que s’hi pugui associar cronològicament, ni tampoc materials arqueològics dels segles XI i XII.
La contradicció aparent entre aquestes evidències potser es podria resoldre amb una recerca total del jaciment.
En vista de tot això, ens reafirmem en les dades arqueològiques i artístiques que hem esmentat més amunt, a les quals cal afegir un document del 1288, en què el rei Alfons II va concedir una sèrie de franquícies als frares de Sant Joan de Jerusalem, potser ja en una bona situació econòmica que facilitaria les obres.
Les excavacions de Sant Valentí de les Cabanyes també van proporcionar moltes dades sobre les diferents reformes realitzades al temple des del segle XVII. (ALM)
Pintura
A l’interior de l’església es conserva part de la decoració mural descoberta el 1973. L’estiu del 1980 es va dur a terme la consolidació i fixació dels murals, dirigida per J. M. Xarrié. Fins ara és l’única intervenció realitzada.
És probable que, des de bon començament, tota la capella estigués pintada. Actualment, bona part de la decoració ha desaparegut i la que es conserva està molt fragmentada. Per això la lectura és complexa i forçosament incompleta a causa de la pèrdua d’imatges. Per raons topogràfiques, iconogràfiques i cronològiques, hem dividit el conjunt en dos sectors diferenciats: les pintures de ponent i les pintures de la part nord-est.
Les pintures de ponent
Mostra de la decoració mural que encara resta a l’interior de l’església, corresponent al sector de ponent.
J. Isern
Estan distribuïdes en tres espais: la part més occidental del mur sud, tot el parament oest i el costat de ponent de la paret nord. Al mur sud, tot començant la lectura d’esquerra a dreta, es desenvolupa un seguit d’escenes sense cap separació física. A la primera hi ha representada una caldera, de l’interior de la qual sobresurten tres caps humans. Just al darrere hi ha un dimoni representat com un animal, a la manera d’un gos o llop, té el braç dret aixecat i fa el gest d’emportar-se quelcom a la boca; amb la mà esquerra aguanta una mena de forca de la qual penja una figura humana despullada. És situat de perfil, girat cap a la dreta. A la segona escena apareix un altre dimoni representat, aquest cop, com un gran cap d’animal semblant al d’un cérvol, amb cert caràcter humà. De les banyes pengen dos personatges, idèntics als de l’altra escena. El fons de tota la composició és recobert d’unes grans flames.
Les pintures que ocupen tot el parament oest són les que presenten l’estat de conservació més deficient, ja que només és visible una tercera part del conjunt original. La composició es concentra al registre inferior del mur i a la banda esquerra. Com en l’anterior, les escenes tampoc no estan delimitades. En primer lloc es pot veure una figura masculina despullada, representada de tres quarts, que amb la mà dreta aguanta una mena de bàcul acabat en creu i amb la mà esquerra fa l’actitud de beneir. Dalt de la creu hi ha un altre personatge disposat com si estigués flotant en l’aire. En segon lloc, hi ha un arbre de color groc sense fulles, amb una colla de figures disposades al costat del tronc i per damunt de les branques. Just a l’eix de la composició hi ha una gran roda de color groc molt malmesa, els radis de la qual estan molt treballats i recorden les traceries gòtiques. En el punt on s’ajunten els radis i la roda hi ha lligades figures humanes nues. L’últim fragment pictòric important és a la part superior esquerra del mur, a sota de l’arrencada de la volta. Es fa difícil d’identificar perquè és en un lloc molt alt. Pot tractar-se d’un personatge vestit amb una túnica negra i un mantell vermell, que també li tapa el cap. Sembla que està agenollat, en actitud orant.
La decoració del mur nord, situada gairebé davant de les escenes del costat sud, està molt degradada. A la dreta hi ha una escena emmarcada per una sanefa que reprodueix un motiu ornamental dit d’esperó. Al centre de la composició hi ha la imatge de Crist, amb la bola del món tripartida i beneint, situat damunt les espatlles de sant Cristòfol, del qual només es conserva la part superior del cap. L’escena de l’esquerra és formada per tres fragments d’identificació difícil. Creiem veure-hi un cap, possiblement nimbat, damunt del qual hi ha un corb; al davant, encara que una mica separat, sembla que hi ha la part superior d’un braç, amb un petit orifici al canell; la mà presenta un dit aixecat.
Les escenes que formen el conjunt de ponent són conseqüència d’un programa iconogràfic concret que J. Sureda ja va establir parcialment. El tema més desenvolupat és la descripció dels diferents càstigs aplicats als condemnats en un lloc que es pot interpretar o bé com l’infern, o bé com el purgatori. Tant en la literatura escatològica com en les formes plàstiques, no queda clara la diferenciació entre aquests dos espais, ja que les característiques d’ambdós són força similars. Això no obstant, hi ha un element bàsic que permet distingir-los: mentre que al purgatori hi ha possibilitat de salvació, a l’infern la condemna és eterna. Si acceptem que una de les figures representades al mur oest de l’església simbolitza una ànima que se salva (Sureda, 1981a, pàg. 369), cal pensar que aquí s’ha volgut escenificar el purgatori.
Hi ha representades cinc penes concretes: l’arbre igni, la roda, la caldera, el foc i el turment dels dimonis. Les dues primeres són situades al mur oest i les restants al sud. L’emplaçament d’aquestes escenes al mur occidental és freqüent i s’ha d’entendre com una contraposició a les visions teofàniques, normalment situades a la zona absidal. La seva justificació mitjançant les fonts literàries és una qüestió que ha preocupat els estudiosos, i se n’ha produït una bibliografia extensa. El tema és complicat, ja que, d’una banda, hi ha una gran quantitat de fonts i, de l’altra, no planteja la discussió entre els que pensen que els textos cristians són els més importants i els que opinen que els tractats escatològics àrabs també s’han de tenir en compte. Per aquest motiu, és interessant aportar les dues fonts d’inspiració sempre que sigui possible, encara que és difícil concretar la que realment s’utilitzà, ja que en moltes qüestions són semblants.
Atesa la brevetat d’aquest treball, no ens podem detenir a analitzar les fonts bàsiques de cadascun dels suplicis i per tant hem de donar una visió molt general. Segons J. Sureda el text bàsic és la Visió de Sant Pau (Silverstein, 1935), però també cal tenir en compte altres textos: a l’evangeli apòcrif de Bartomeu també s’expliquen els càstigs de l’arbre i de la roda (Santos Otero, 1984); als Actes de Llàtzer (Llompart, 1977-80, vol. 2, pàg. 187), apareix perfectament delimitat el turment de la roda. Una altra font important són els Diàlegs de sant Gregori. De tot el conjunt de relats visionaris que es difonen a Catalunya, a partir sobretot del segle XIV, cal tenir en compte entre d’altres: la Visió de Trictelm, el Viatge del cavaller Owein al purgatori de Sant Patrici, i el Viatge del vescomte Ramon de Perellós (Miquel i Planas, 1914).
Dins el context de la visió de les penes, hi ha una figura que pot ser considerada com a símbol de salvació; es tracta del personatge situat a l’extrem esquerre del mur occidental. J. Sureda (1981, pàg. 369) l’ha interpretat com una ànima que ha aconseguit superar les proves i que es dirigeix cap al paradís. Cal remarcar, però, que la figura porta la creu de la resurrecció i que amb una mà fa el signe de la benedicció. Això ens fa pensar que no és un ésser anònim el que se salva, sinó que es tracta d’un personatge concret, i pensem en la possibilitat que representi Joan Baptista. Aquesta hipòtesi està fonamentada en un seguit de fets. A la segona part de l’Evangeli de Nicodem es relata la baixada de Crist als inferns. En ambdues versions, grega i llatina, es fa referència directa a Joan Baptista: en el primer cas, Joan precedeix a Crist i és considerat com el missatger de la notícia de l’alliberament de les ànimes bones; en canvi, en la versió llatina el Baptista és dins de l’infern, al costat d’Adam i Isaïes (Santos Otero , 1984, pàgs. 444-445 i 465, respectivament). La presència de Joan Baptista en els relats sobre el davallament de Crist també és recollida en alguns tractats de sant Pere Pasqual (Armengol, 1906). Aquest tema gairebé només és utilitzat en la iconografia oriental, concretament en l’art bizantí (Guardia, 1986). De totes maneres, no hem trobat cap paral·lel directe per a la representació d’aquesta pintura. També cal recordar que l’edifici era propietat de l’orde de Sant Joan de l’Hospital de Jerusalem, i que el fundador espiritual d’aquest orde era, precisament, Joan Baptista. En tot cas, és evident que es tracta d’una figura que simbolitza la superació dels pecats i la possibilitat de salvació.
Finalment, considerem que la clau interpretativa d’aquest conjunt de ponent cal buscar-la en la representació del mur nord. L’escena de la dreta ha estat identificada per J. Sureda (1981, pàg. 369) com un episodi de la vida de sant Cristòfol. Aquest sant és un dels principals protectors contra la pesta, però, al principi, la seva popularitat radicava en la protecció contra la mort repentina. Les persones que moren ràpidament no tenen temps de confessar els seus pecats i, per tant, necessiten purificar-se abans d’entrar al paradís. La teoria de considerar el purgatori com un lloc de purificació de les ànimes va ser defensada per Guillem d’Auvergne, en el seu tractat De Universo (Le Goff, 1989, pag. 279). Aquest teòleg considerava el purgatori com un lloc d’expiació de les culpes, on s’han de superar les proves o càstigs penitencials. Per tant, les reflexions de Guillem d’Auvergne permeten establir el significat del programa iconogràfic de les pintures de ponent. La figura de sant Cristòfol s’ha d’entendre com un avís als fidels contra els perills, representats als murs sud i oest, de la mort sense confessió. És a dir que s’intenta remarcar la importància de fer penitència en el món terrenal, per tal d’evitar les tortures del purgatori, i finalment obrir una via de salvació, representada per la figura del mur oest (possiblement Joan Baptista).
Els paral·lels iconogràfics del conjunt són les pintures murals de l’església de Sant Pere i Sant Pau de Chaldon (Surrey), els de l’església d’Asnières-sur-Vègre (Maine) i la miniatura del judici final de les Concordancias Bíblicas, de la Biblioteca Nacional de Madrid.
Les pintures de la part nord-est
Mostra de la decoració mural que encara resta a l’interior de l’església, corresponent al sector de nord-est.
J. Isern
Són situades en una petita capella del braç nord del transsepte. A la part superior del mur de tramuntana, tot seguint una disposició en arc, hi ha l’episodi de la partició de la capa de sant Martí amb un pobre. Segueix una fórmula iconogràfica estereotipada i força desenvolupada en altres conjunts medievals. Creiem que el motiu de l’elecció d’aquest sant no és fortuïta i que es pot relacionar amb l’orde de l’Hospital: sant Martí, d’origen noble i militar de carrera, és considerat capdavanter dels sants cavallers, que a més de complir els tres vots ordinaris va lluitar contra l’heretgia i va protegir els pobres. L’orde hospitalari es regia per dos principis bàsics, el religiós i el militar. Per pertànyer a aquest orde s’havia de ser de llinatge noble i s’havia de demostrar la puresa de sang. Per tant, sant Martí podria ser considerat com un model exemplar pels cavallers jerosolimitans. En un dels sermons de sant Vicenç Ferrer es diu que Martí gaudia de set virtuts personals: la pietat proximal, la fidelitat divina, la humilitat personal, la pobresa, la dignitat personal, la benignitat i l’estabilitat final. Les virtuts de sant Martí coincideixen, a grans trets, amb els vots que han de complir els cavallers hospitalaris. En les pintures, el sant va vestit amb la indumentària del cavaller i socorre un pobre. Un altre aspecte que ens interessa remarcar és que, en la documentació, la capella de Sant Valentí se situa geogràficament entre les terres que pertanyen al castell d’Olèrdola i les de Sant Martí Sarroca. Així, es demostra que l’advocació a aquest sant no era estranya en aquestes contrades i que un dels seus cenobis més importants, el de Sarroca, el tenia com a titular des de temps antics. A sota d’aquesta escena s’ha perdut gairebé tota la decoració. Per les poques restes conservades, sembla que es repeteix la mateixa composició que a les escenes de la paret de llevant.
Al mur est de la capella hi ha representada una colla de sants aïllats, disposats en dos registres. Cadascun d’aquests s’ha subdividit en uns compartiments rectangulars, configurats per una orla decorativa de temes vegetals i emmarcats per una estructura arquitectònica plenament gòtica: fines columnetes que suporten arcs trilobats, inserits en arcs apuntats i culminats per florons trevolats. A l’interior d’aquests espais hi ha representats els sants, els noms dels quals eren inicialment escrits en una cartel·la situada damunt del cap; ara s’ha perdut en gran part, la qual cosa en dificulta molt la identificació. A més, els sants no porten, o no es veu, cap atribut significatiu. Segons el professor M. Riu, només hi ha una inscripció que es pugui llegir amb certa precisió, la qual identifica sant Antoni. Per la tipologia del rostre, l’hàbit i una creu en forma de tau que li penja d’un braç, creiem que es tracta de sant Antoni Abat. Sant Antoni és considerat el primer anacoreta, i és el fundador d’un dels primers ordes hospitalaris, el dels antonians. El seu culte fou molt difós, se l’invocava contra les malalties contagioses i també contra la mort repentina.
El criteri estilístic i la datació d’aquest conjunt pictòric van ser considerats per primer cop per J. Sureda, el qual opina que tota la decoració mural és una obra protogòtica, datable entre el 1350 i el 1360. Aquesta datació l’estableix d’acord amb el programa iconogràfic, basat en l’exaltació dels sants protectors contra la pesta.
A partir de l’anàlisi d’una sèrie d’aspectes, considerem que les pintures no són unitàries, sinó que se n’han de distingir dos grups, les de ponent i les del nord-est, i que la datació que proposa Sureda tal vegada sigui massa avançada, sobretot per a un dels conjunts. Cal tenir en compte que la documentació demostra que els frares de l’orde de l’Hospital es van traslladar a Vilafranca el 1306. Cal recordar que, en alguns casos, s’ha palesat la relació de les pintures amb aquest orde. A més, les fonts arqueològiques i documentals posteriors demostren que la construcció entra en un període de cert estancament durant uns quants segles i no es torna a recuperar fins al començament del segle XVII. Pel que fa a la iconografia, cal precisar que els relats escatològics tenen una gran difusió a Catalunya a començament del segle XIV, com també el culte als sants. Quant al tractament formal, hi ha diferències clares entre les pintures de ponent, que segueixen un estil amb arrels romàniques, i les de nord-est, que ja són clarament gòtiques. Els paral·lels establerts oscil·len entre mitjan segle XIII i mitjan segle XIV. Així, doncs, d’acord amb les premisses anteriors, considerem que les pintures de ponent podrien ser de l’últim terç del segle XIII i, en canvi, les de la part nord-est, de la primera meitat del segle XIV. (MGSP)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Miret i Sans, 1910, pàgs. 228 i 338
- Els castells catalans, 1971, vol. III, pàg. 751
- Virella i Bloda, 1982, pàg. 88
- Llorach, 1983, pàgs. 133-135
Bibliografia sobre la pintura
- Sureda, 1981b, pàgs. 364-381