Situació
Vista aèria de l’església, amb restes dels murs del castell que l’envoltaven.
ECSA - J. Todó
L’església de Sant Pere és situada a l’extrem de ponent del castell de Gelida, en el mateix esperó rocallós on s’assenta el castell, a la part alta del poble.
L’església de Sant Pere resta tancada i caldrà concertar la visita a l’Associació dels Amics del Castell de Gelida. (JAA-RRT)
Mapa: 36-16(420). Situació: 31TDF056879.
Història
El lloc o terme del castell de Gelida s’esmenta per primera vegada l’any 945, però l’església no apareix documentada fins el 988, quan en una permuta que feu Ènnyec Bonfill de Cervelló, besnebot de Guifré el Pelo’s, amb l’abat Odó de Sant Cugat, entre d’altres coses, s’esmenta l’església de Gelida, tot i que no es diu que sigui dedicada a sant Pere.
En el testament, sense data, d’Umbert de Cervelló, senyor de Gelida i bisbe de Barcelona (1069-85), aquest llegà al seu nebot Guerau Alemany I de Cervelló el castell de Gelida i la basílica de Sant Pere —ací s’anomena, per primera vegada, de Sant Pere— que era situada dins el recinte emmurallat del castell, amb tots els delmes i les primícies. Igualment, nomenà la seva muller, Dalmizana, usufructuària a mitges mentre visqués.
Coneixem diverses deixes a aquesta església durant el segle XII. L’any 1134 Bartolomeu, sacerdot, deixà a l’església de Sant Pere de Gelida diversos objectes de celler i dues feixes de terra.
L’any 1142 l’església era administrada per un rector anomenat Bartomeu, presentat pel canonge Hug de Barcelona. L’any 1199 n’era Pere Arnau, que anys més tard, el 1234, firmava com a clergue de les esglésies de Sant Pere, Sant Miquel i Santa Maria de Gelida. És molt possible que els senyors de Gelida acabessin tenint el dret de patronatge dels rectors. Així consta en la documentació del segle XIII. Al final d’aquest segle, el rector de Sant Pere era Berenguer de Cartanyà, que regí l’església entre el 1288 i el 1302.
L’edifici romànic primitiu sofrí diverses reformes. L’any 1595 s’aixecaren dues capelles laterals a la paret de migdia, després dedicades a sant Roc —copatró de Gelida— i al Sant Crist. El 1644 es construí l’absis poligonal. El 1680 es bastí un cor als peus de l’església, del qual es conserva encara un arc. La reforma de la teulada fou feta el 1698 i produí un recreixement de mig metre de l’edifici. La sagristia és de l’any 1685 i la cambra que hi ha sobre aquesta de l’any 1705. Finalment, el 1796 es bastí el campanar, aprofitant la pedra del castell, segons la documentació de l’època.
L’església de Sant Pere va deixar d’ésser parròquia de Gelida l’any 1871, quan fou traslladada al nou edifici al centre del nucli urbà. Serví al culte, ocasionalment, fins el 1936. Durant la guerra civil fou destruïda, en part, cremada i espoliada. En els anys posteriors l’abandonament total encara la va malmetre més.
D’ençà de la fundació dels Amics del Castell de Gelida —1965— s’han realitzat diverses restauracions, acondicionaments i enriquiments amb peces d’art per donacions o recuperacions. Actualment, s’ha recuperat el culte i s’hi fan actes culturals. (RRT)
Església
Planta amb la indicació de les seves etapes de construcció.
R. Rovira
És un edifici profundament transformat, especialment en la part de llevant, en la qual se substituí totalment l’antiga capçalera. Gràcies als importants treballs de rehabilitació duts a terme pels Amics del Castell de Gelida, ha recuperat els vestigis que permeten establir la lectura del complex procés constructiu (Carafi-Mauri, 1984, pàg. 31).
L’estructura original correspon a un edifici de nau única, del qual desconeixem les característiques de la seva capçalera. Presenta finestres d’una sola esqueixada en les façanes sud i nord, i una finestra geminada a la façana de ponent amb els arcs de ferradura i una matussera columna central, d’acord amb el model tipològic i formal que retrobem a l’església de Sant Miquel d’Olèrdola. Probablement era coberta amb una estructura d’embigat.
El campanar, afegit a la façana de llevant de l'absis entre els segles XVI i XVIII, construït amb blocs de gres vermell.
MC
Aquest edifici primitiu fou modificat, entre la fi del segle XI i el començament del segle XII, amb la construcció d’una volta de canó, de perfil semicircular, reforçada per tres arcs torals i suportada per dos arcs formers afegits als murs perimetrals. Es tracta del mateix procés constructiu que es produeix també, potser més tard, a la mateixa església de Sant Miquel d’Olèrdola. En l’esmentat procés també cal situar la porta, en arc de mig punt, amb les dovelles extradossades per una filada de lloses planes, que s’obre en la façana nord, situació que es justifica per l’emplaçament de l’església amb la façana sud situada arran del penya-segat.
No sabem si aquest procés constructiu afectà la capçalera de l’edifici original, atès que tot el sector de llevant del temple fou modificat entre els segles XVI i XVIII, quan es construí l’actual absis poligonal, i les capelles laterals, cobertes amb voltes de creueria de tradició gòtica. Aquest procés culminà amb la construcció del campanar, una torre prismàtica afegida a la façana de llevant de l’absis.
Els paraments de l’obra inicial presenten un aparell irregular, amb importants sectors arrebossats, que hem de considerar que era l’acabat original. Les reformes de la fi del segle XI presenten un aparell de carreu ben escairat, disposat regularment, d’acord amb les formes constructives pròpies del seu moment històric. (JAA)
Necròpoli
Entrant al recinte emmurallat —portal de l’Entellada— del castell, a mà dreta, en l’antic cementiri de l’església, trobem les restes d’una tomba antropomorfa excavada a la roca i el vestigi de dues més que són a diferent nivell a ambdós costats de la principal o més sencera.
L’any 1875 hom té notícies de l’existència de tombes antropomorfes, les quals, durant unes obres que es feren al cementiri vell, es trobaren excavades a la roca, en part. Sabem que foren tapades. Durant unes excavacions l’any 1971 es redescobriren. En la tomba principal es trobà un esquelet, sense cap, superior al normal, i restes de ceràmica grisa. La tomba és obrada, en part, a la penya i el capçal, que és afegit, amb pedra obrada. El capçal és orientat a ponent. Té una llargària de 190 cm per uns 30 a 40 cm d’amplària. (RRT)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Els castells catalans, 1971, vol. III, pàgs. 646-655
- Carafí i altres, 1972, pàgs. 10-29
- Llorach, 1983, pàgs. 51-52
- Mauri-Rovira, 1990, pàgs. 14-15
Bibliografia sobre la necròpoli
- Carafí i altres, 1972, pàgs. 22 i 29
- Llorach, 1983, pàg. 279