Situació
Sarcòfags de pedra conservat al costat septentrional de l’església.
ECSA - J. Bolòs
Aquesta església es troba al NE del terme municipal d’Olèrdola i centra el poble del mateix nom.
Mapa: 35-16(419). Situació: 31TCF950783.
Per a arribar-hi, des de Vilafranca del Penedès, s’ha de prendre la carretera N-340 en direcció a Barcelona. Uns tres quilòmetres, a mà dreta, cal agafar la carretera d’Olivella. Al cap de poc s’arriba al poble de Sant Pere Molanta. (CPO)
Història
El lloc de Palau Monanta s’esmenta l’any 965 en el testament del comte Mir, el qual el deixà a l’església de Barcelona. Se suposa que l’església és la que s’esmenta en la dotació de Sant Miquel d’Olèrdola de l’any 992. A l’església de Sant Pere del Palau Moranta, als confins d’Olèrdola, s’hi realitzà el 1010 el testament sagramental d’Adalbert, fill del vescomte Guitard de Barcelona i senyor de Moja i del castell d’Albinyana. La quadra de Sant Pere de Peramolanta fou donada el 1229 a l’abat del monestir de Santes Creus. En el fogatjament del 1376, l’abat del dit monestir tenia al lloc esmentat 10 focs. L’antiga església del lloc, que havia sofert moltes modificacions a través dels anys, fou enderrocada abans del 1774, i al mateix lloc es construí l’actual església parroquial amb façana d’estil barroc popular i campanar de coberta de pavelló. Al costat de la dita església hi havia el primitiu fossar del qual procedeixen dos sarcòfags de pedra amb buidat antropomorf d’època romànica. (SLIS)
Necròpoli
Plantes i un perfil dels sarcòfags.
J. Bolòs
Sarcòfag de pedra conservat al costat septentrional de l’església.
ECSA - J. Bolòs
Al costat septentrional de l’església de Sant Pere es conserven dos sarcòfags, un d’antropomorf, amb el cap diferenciat, i un altre de lleugerament rectangular.
El primer té una longitud interior de poc menys de 2 m; és difícil, però, de saber-la amb exactitud a causa que el tros dels peus és escapçat. L’amplada del cap, molt ben diferenciat dins la capçalera, és de 24 cm i la seva alçada, de 17 cm. L’amplada del forat, al nivell de les espatlles, és de 50 cm i, al nivell del peu de la sepultura, és de només 40 cm. La fondària a l’interior només fa uns 28 cm. El gruix de les parets oscil·la entre els 8 cm i els 10 cm. L’alçada exterior del sarcòfag és d’uns 40 a 47 cm.
La segona tomba té una forma més irregular. És bàsicament rectangular, bé que el seu costat esquerre —vist des de dins— és força corb. La longitud interior és de 215 cm i l’exterior és de 238 cm. L’amplada interior, als dos extrems, fa 38 cm, fet que motiva que sigui difícil de saber quin dels extrems correspon als peus i quin al cap. És possible, però, que el peu del sarcòfag correspongui a l’extrem que té un angle lleugerament trencat. A la part central té una amplada, en canvi, d’uns 65 cm. El gruix de les parets oscil·la al voltant dels 9 cm. La fondària interior oscil·la entre els 20 i els 40 cm; a l’exterior, té una alçada uns 10 cm més gran que la profunditat.
Aquest tipus d’enterrament exempt, en principi, ha estat datat cap als segles XII o XIII, ja en un moment tardà, després de l’època de les tombes excavades a la roca, que trobem tan ben representades en aquesta comarca, pel conjunt de la necròpoli d’Olèrdola. Podem comparar aquests sarcòfags amb l’aparegut al cementiri pròxim de Sant Pau d’Ordal o bé amb els més llunyans —i una mica diferents— de Vulpellac (Baix Empordà) o de Santa Maria de Lledó (Alt Empordà), etc. (JBM)
Bibliografia
- Fort, 1972, pàgs. 188 i 193
- Virella i Bloda, 1980, pàgs. 36 i 37
- Llorach, 1983, pàg. 297