Situació
Vista interior del sector de capçalera de la nau, amb l’absis major, i l’arrencada de la cúpula sobre trompes al centre del creuer.
ECSA - J.A. Adell
L’església parroquial de Santa Magdalena és al centre del poble del Pla del Penedès, situat a uns 8 km de Vilafranca, per la carretera d’Igualada. (JAA)
Mapa: 35-16(419). Situació: 31TCF925861.
Història
El primer document trobat fins ara que esmenta aquesta església és una donació de l’any 1080 a Sant Cugat del Vallès de terres i vinyes dels termes de Lavit, Subirats, Vallmoll (Olèrdola) i Santa Maria del Pla. L’any 1097 aquesta església ja pertanyia a Santa Maria de Solsona, tal com ho reflecteix la butlla d’Urbà II, dirigida a aquesta canònica. L’església del Pla és esmentada de nou en les confirmacions papals dels béns de la canònica de Solsona dels anys 1151 i 1188. Segons un text del cartulari de Santa Maria de Solsona, a la fi del segle XIII l’església del Pla encara hi estava subjecta. La canònica tenia el dret de presentació dels clergues de Santa Maria del Pla davant el bisbe de Barcelona.
Fou una sufragània de la parròquia de Lavit, de la qual s’independitzà el 1778. (SLIS)
Esglèsia
Planta de l’església on pot apreciar-se encara la disposció inicial d’una nau amb transsepte i tres absis oberts a llevant.
ECSA - J.A. Adell
És un edifici molt transformat per un seguit de reformes i ampliacions que en desfiguren totalment l’estructura original, fet que s’ha posat recentment en evidència arran dels treballs de repicatge dels paraments interns, que han deixat la pedra vista en les parts corresponents a l’edifici medieval; aquest aspecte no es correspon, però, amb els possibles acabats originals dels paraments, que, almenys en l’absis central, devia ésser arrebossat, i dotat d’una decoració pictòrica, de la qual es conserven vestigis en l’intradós dels arcs de dues finestres absidials.
L’església original era un edifici d’una nau, coberta amb volta de canó, reforçada per dos arcs torals, i capçada a llevant per un transsepte, amb els braços coberts per voltes de canó, de directriu perpendicular a la de la nau, i amb una cúpula sobre trompes còniques al creuer, que per la planta rectangular que adopta aquest, presenta una planta acusadament ovalada. La capçalera era formada, amb tota probabilitat, per tres absis, dels quals se’n conserven dos, l’absis central, i l’absidiola nord, ambdós de planta semicircular, i precedits de sengles arcs presbiterals. L’absidiola sud, de la qual no es conserven vestigis visibles, fou substituïda per una sagristia de planta rectangular.
Aquesta estructura fou ampliada amb la construcció de capelles laterals, que defineixen una planta semblant a les tres naus, procés que s’efectua en diverses etapes, a partir del segle XV-XVI, i culmina amb l’allargament, cap a ponent, de la nau de l’església, desfigurant totalment el volum original de l’edifici. Tanmateix, sobre el cimbori vuitavat que manifesta externament la cúpula del creuer, s’hi bastí un alt i esvelt campanar de torre, de planta rectangular.
Les reformes han amagat quasi totalment les façanes originals, i en els escassos punts on són visibles, són totalment llises. No tenim vestigis del punt on devia obrir-se la porta original, però possiblement fos en la façana de ponent, i de les finestres només podem considerar com a originals les tres de l’absis central, on es conserva la decoració pictòrica esmentada, la de l’absidiola nord, i, almenys en la seva situació, les dues de les testeres dels braços del transsepte.
L’aparell constructiu és, sense cap mena de dubte, un dels elements més interessants d’aquest edifici, car és format per un parament de carreu a penes escairat, alternant amb grans carreus en pilars i brancals d’arcs, entre els quals s’interposen nombrosos elements ceràmics, de clara filiació romana, com també ho semblen els grans carreus. Tot això palesa clarament que l’església es bastí aprofitant materials constructius procedents d’algun edifici de l’antiguitat, que si jutgem per la grandària dels carreus reaprofitats, devia ésser una construcció d’una certa envergadura. Les voltes, com la cúpula, són fetes amb carreus ben aparellats com a do velles.
Amb independència de la interessant circumstància del reaprofitament de materials romans (fet, d’altra banda, no gens excepcional), l’església de Santa Magdalena combina un cert refinament tecnològic en el treball dels paraments amb una concepció grollera dels elements estructurals, fet especialment sensible en els amples, i baixos, arcs d’unió del creuer amb els braços del transsepte, en la cúpula del creuer, i en la mateixa concepció espacial, que origina un transsepte excessivament estret. D’aquesta manera sorgeix el conflicte estructural en el creuer, resolt amb aquesta curiosa cúpula ovalada. De tota manera, la tipologia mateixa d’una nau amb transsepte, coneguda i generalitzada en tota l’arquitectura alt-medieval catalana, és estranya dins el context penedesenc, on no s’han conservat altres exemples d’aplicació d’aquest tipus, amb la claredat, i dubtes, de Santa Magdalena del Pla, que hem de considerar com a obra de la fi del segle XI. (JAA)
Pintura
Dos fragments de pintura mural, conservats a l’intradós de dues de les finestres absidals, amb decoració de tipus geomètric.
ECSA - J.A. Adell
A l’interior de l’església de Santa Magdalena es conserven dos fragments de pintura mural que decoren l’intradós de dues finestres. Ambdós fragments, petits quant a la superfície que abasten, són d’una qualitat certament considerable. Amb una funció estrictament ornamental, són formats per combinacions de tipus geomètric que alternen tant les formes com els colors. Un dels fragments, més senzill, conté una sola combinació: parelles de triangles contraposats i disposats en sentit horitzontal s’alternen amb parelles idèntiques però col·locades en sentit vertical. Els colors emprats són el vermell i el blanc, a més del negre per al perfil de les figures, disposats també en alternança per a cada dues parelles que defineixen un quadre, o bé per a cada parella i el seu fons. Aquest tema, no gaire habitual en els conjunts de pintura romànica, es troba formulat d’una manera semblant a la decoració mural de Sant Joan de Boí (portal exterior) i de Sant Pere de Sorpe, ambdós conjunts conservats al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) i datats de mitjan segle XII.
L’altre fragment conservat és més complex quant a la figuració que mostra, ja que inclou fins a quatre combinacions geomètriques disposades no de manera lineal, sinó en completa alternança. El rectangle que defineix el conjunt —si ens l’imaginem pla— és format per tres registres horitzontals iguals i un altre de més es-tret; aquest, tot de color vermell, sembla que emmarcava els altres. Així, els tres registres que inclouen pròpiament la decoració geomètrica són dividits en rectangles verticals. Cadascun d’aquests rectangles conté un o dos motius geomètrics, que en combinació amb els dels altres rectangles conformen una sanefa o sèrie geomètrica, talment com si es tractés d’un mosaic. Els quatre tipus de combinacions són definits mitjançant el color o la línia, i també amb la combinació d’aquests dos elements. Un d’ells, totalment cromàtic, és format per la disposició de rectangles de color ocre alternats, tot definint un triangle inacabat.
Unes altres dues combinacions, molt semblants quant a la sanefa que defineixen, són solucionades amb elements diferents. Ambdues dibuixen una línia ondulant que té com a eix horitzontal la divisió entre dos registres. Els espais semicirculars que perfilen les ondulacions són ocupats, però, de manera diferent en cada una d’aquestes combinacions: en una d’elles els semicercles són pintats de vermell, en l’altra inclouen altres semicercles concèntrics i el fons és blanc.
La darrera combinació, menys clara però sens dubte amb una funció separada de la resta, és una barreja de les cromàtiques i les lineals. Disposada de manera semblant a la primera combinació descrita, talment com si fos un mosaic, cada rectangle és ocupat per quatre semicercles que inscriuen altres semicercles, tots ells dibuixats sobre un fons blau. La distribució d’aquests rectangles defineix una mena de triangle, que es troba a l’interior del gran triangle que definia la primera combinació, i comença el perfil d’altres que esdevindrien iguals si la successió no s’acabés.
No sabem d’altres representacions geomètriques exactament iguals a aquesta, però algunes de les sanefes que inclou el nostre fragment apareixen en alguns conjunts murals importants. Així, les línies ondulades que defineixen semicercles, pintats de colors alternatius, a banda i banda d’un eix que separa registres, les trobem als murals de Sant Martí de la Cortinada o de Santa Coloma (Andorra), Santa Maria de Barberà (Vallès), Sant Pere de Sorpe, Sant Pere del Burgal, Santa Maria de Ginestarre i Sant Romà d’Aineto (Pallars), entre d’altres. En tots ells l’ornamentació ocupa un espai secundari, bé l’intradós d’un arc o bé fent d’emmarcament d’una escena. Tots aquests conjunts han estat datats d’entre la darreria del segle XI i el segle XII.
La resta de motius que formen la complexa decoració del segon intradós de Santa Magdalena no són tan freqüents en altres conjunts. Trobem, en alguns murals, combinacions que recorden més llunyanament alguna de les nostres. Així, a Sant Martí de la Cortinada, en una de les impostes de la capella lateral de la nau, apareix una sanefa formada per l’enllaç de semicercles concèntrics que, tot i que no defineixen una línia ondulant, s’assemblen als emprats a Santa Magdalena.
Resulta, doncs, significatiu que els dos tipus de decoració que trobem al Pla del Penedès, únics fragments conservats dels murals originaris, són freqüents durant el període romànic, principalment dins el segle XII i en una zona prou àmplia. Això fa arribar a la conclusió que aquesta obra repeteix uns models tipus, freqüents en un radi molt ample i que assoliren un gran èxit, ja que conjunts molt importants l’inclouen dins el seu repertori. Sembla, d’altra banda, que l’església de Santa Magdalena degué tenir uns murals d’una qualitat considerable, sens dubte datables de la segona meitat del segle XII. (LCV)
Talla
El Museu Episcopal de Vic conserva, des d’abans del 1893, una marededéu (núm. inv. 828) que sembla procedent de Santa Maria del Pla, tot i que el seu origen havia estat en un principi desconegut (Cook-Gudiol, (1950) 1980, pàg. 293). Mostra Maria coronada i asseguda en un tron alt, amb quatre columnes laterals de fust llis i poms esfèrics. El Fill, també coronat, seu al bell mig de la falda de la Mare, beneeix amb la mà dreta i amb l’esquerra aguanta lateralment el llibre de les escriptures, posat de dret damunt el genoll.
De 86 cm d’alt, la imatge fou tallada en un bloc de fusta al qual s’adossaren les columnes laterals del tron. Només apareix treballada en la seva part frontal, restant el revers gairebé llis a excepció d’un rebuidat en la part baixa. L’existència d’aquesta concavitat féu pensar en la possibilitat que dit espai hagués servit com a contenidor de relíquies (Pascual-Rial, 1985, pàg. 84), tal com ha succeït en altres imatges. Però, comprovada la inexistència de relíquies caldria atribuir-ho més a condicionaments tècnics, per tal de restar pes i alleugerir el bloc central, que no pas a funcions devocionals.
L’aspecte actual de la talla no dista gaire del referenciat en la breu descripció que feia Morgades l’any 1893, però algunes fotografies fetes els anys trenta i conservades a l’Institut Ametller d’Art Hispànic (Barcelona, clixés 1552 i 1553) evidencien algunes restauracions: així, part de les mans de la Mare, la mà dreta del Fill, els genolls d’aquest i el pom esquerre del tron foren fets de nou. Quant a la policromia, si bé pels testimonis abans esmentats no sembla haver estat més que netejada i envernissada, tant per l’ús de la colradura com per la bona conservació i uniformitat de tota la pintura en general, cal suposar que la imatge fou restaurada amb anterioritat al 1893.
Un dels trets que destaquen d’aquesta marededéu és la monumentalitat, acusada per l’estilització de les formes, el hieratisme de les figures i la severitat i el distanciament de les actituds. Mare i Fill són de rostre similar, de faccions quadrangulars que ressalten la duresa dels trets fisonomies: ulls grossos amb celles arquejades, nas rectilini i perfilat i boca petita, sense un mínim tret d’expressivitat. D’ambdues figures la Mare ha estat la més ben resolta: les proporcions són més correctes i el treball, tant de les robes com del rostre, és més reeixit. Amb tot, les formes han estat solucionades, en general, amb un cert esquematisme. Els volums són poc marcats i simples, arrodonits en els braços i les cames de Maria. Els plecs de les vestidures, gairebé inexistents en el Fill, són en la túnica de la Mare escassos i simètrics, paral·lels fins al sòcol semisfèric on acaben amb forma de pales a banda i banda de les sabates, punxegudes i sobresortints, que reposen en diagonal damunt del sòcol.
Malgrat tot, compositivament el conjunt resulta ben equilibrat, d’absoluta frontalitat tant per la posició central del Fill com per la simetria, i de marcada verticalitat acusada per l’estretor de la base i l’escàs volum de les columnes del tron, per l’alçària de les corones i l’esveltesa de les figures. Per aquestes característiques encaixa dins la tipologia definida per Noguera i Massa (1977, pàg. 164) com a “estilitzada”, o per N. de Dalmases i José Pitarch (1986, pàg. 259) com a “bizantina”. El prototip, segons Cook i Gudiol (1980, pàg. 294), es pot trobar en la monumental imatge de la Mare de Déu de Sant Martí de Sarroca, avui desapareguda (Cuesta, 1976, pàgs. 198-199). La relació formal i compositiva entre ambdues imatges és molt gran, com ja destacava Montserrat Gustà (vegeu el vol. XXII, pàgs. 103-104, de la present obra). La marededéu del Pla del Penedès és, però, més estilitzada, més simple en les seves formes i d’execució aparentment menys acurada que la de Sant Martí Sarroca, la qual cosa podria indicar que la segona fou veritablement el model.
També trobem similituds relatives a la composició i a certs detalls en altres talles. Un exemple a destacar és la marededéu d’All (MNAC, núm. inv. 15917), tot i que presenta formes més suavitzades, una menor estilització i un més alt grau de decorativisme. Les característiques comunes són el tron columnat, les altes corones flordelisades, el Nen assegut al centre amb el llibre dret i la Mare amb igual posició de les mans: la dreta horitzontal sostenint un atribut i l’esquerra protegint l’espatlla del Fill. També trobem certes similituds en la marededéu de Bastani (Delcor, 1970, pàg. 40) o en la desapareguda de Sant Pere de Cornellà de Terri (vegeu la il·lustració en el vol. V, pàg. 408, de la present obra). Tot això són mostres de l’evolució i dels canvis d’uns mateixos tipus formals, dins els quals s’inscriu la marededéu del Pla del Penedès. Són formulacions que, com assenyalen Cook i Gudiol (1980, pàg. 294), continuen emprant-se al llarg de tot el segle XIII.
La marededéu del Penedès ha estat datada amb relació a la de Sant Martí Sarroca, considerada de la fi del segle XII. Les similituds amb la d’All, datada per M. Delcor (1970, pàg. 48) al principi del XIII, ho reafirmarien, com també el seu semblant arcaic, pel hieratisme, la inexpressivitat, l’antinaturalisme i la simetria en el plegat de les vestidures. (CCP)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Rius, 1945-47, II, doc. 702, pàg. 364
- Riu, 1979, II, pàgs. 211-256
- Virella i Bloda, 1982, pàg. 108
- Llorach, 1983, pàgs. 80-82
- Bach, 1987, doc. 26, pàg. 68 i doc. 28, pàg. 69
Bibliografia sobre la talla
- Morgades i Gili, 1893, pàg. 192
- Cook-Gudiol, (1950) 1980, pàg. 294
- Pascual-Rial, 1985, pàg. 84