Situació
Vista de la portada de l’església, únic element romànic que es reaprofità en la construcció del nou temple al segle XVIII.
ECSA - J. Cruanyes i LI. Claver
L’església és la parroquial del poble de Sant Pere de Riudebitlles.
Mapa: 35-16(419). Situació: 31TCF918901.
La població es troba a 9 km de Sant Sadurní d’Anoia. L’església és enclavada dins el nucli urbà, a la zona antiga. (MCV)
Història
EI topònim Riudebitlles és documentat des de l’any 917. De l’església, no en tenim notícies fins al segle XI. L’església de Sant Pere apareix estretament vinculada a la fundació d’un priorat benedictí al lloc de Riudebitlles l’any 1026. Aquell any els cònjuges Guifré i Guisla, senyors de Mediona, instituïren el priorat de Sant Pere de Riudebitlles, el dotaren amb rendes i el cediren a l’abadia de San Martino dell’Isola Gallinaria a Albegna (Ligúria).
Durant el segle XII el priorat continuà rebent nombrosos donatius. Com el de Bonfill Guillem de l’any 1130, que consistí en un alou que aquest posseïa al terme de Font-rubí. L’any 1165 el papa Alexandre III confirmà la possessió de Sant Pere de Riudebitlles a l’abat Ramon de l’abadia de San Martino.
Un moment important en la vida del petit cenobi va ser la concòrdia signada el 1187 entre el rei Alfons I el Cast i Pere Guivau, prior de Riudebitlles, referent als drets que el monestir obtingué del comte Ramon Berenguer IV al terme del castell de Cabrera.
La comunitat de Riudebitlles, regida per un prior, tenia al segle XIV cinc monjos i algun sacerdot beneficiat; s’encarregava de la cura d’ànimes de la parròquia annexa al monestir. El 1428 aquest priorat fou unit a l’abadia de la Mare de Déu de Montserrat per renúncia del seu prior Benet de Vilalta. Aleshores tenia encara, almenys de dret, cinc comunitaris. Montserrat designà un nou prior i el monestir, cada vegada amb menys vitalitat, fou recolonitzat el 1801.
L’actual església parroquial fou reedificada entre els anys 1778 i 1780, i de la primitiva església romànica del monestir solament es va conservar la monumental portalada del frontis del nou temple. A la nau s’observen restes de carreus ben treballats de l’antiga edificació, i també indicis de la fàbrica gòtica, conseqüència d’una reforma feta a l’antiga església. (MCV)
Portada
Planta i alçat de la portada.
J. Cruanyes i LI. Claver
La portalada, reaprofitada i pertanyent a l’antiga construcció romànica, presenta diverses mostres d’escultura integrades en la seva estructura, a excepció d’un relleu amb un agnus dei encastat sobre l’arquivolta exterior. Conformada per dues arquivoltes i una tercera —exterior— a manera de guardapols, és d’arc de mig punt i presenta dues columnes amb sengles capitells per banda. Una important línia d’imposta s’uneix al guardapols, ambdós elements amb decoració esculpida però diferent. Tot és treballat amb pedra calcària de bona qualitat, cosa que ha permès mantenir un estat de conservació notable, excepte en les parts que esmentarem més endavant.
El guardapols de la porta presenta una decoració de tipus vegetal i geomètric. La cara esbiaixada de les dovelles que el conformen mostra una successió d’elements vegetals, amb una tija de la qual neixen fulles lanceolades. En canvi, la vora que l’emmarca duu una línia en ziga-zaga, o de triangles invertits en relleu. Sota la dovella central, al damunt de l’arc exterior de la porta, hi ha una figura de mig cos en relleu que sens dubte representa sant Pere, abillat amb la mitra de bisbe i portant les claus que l’identifiquen; amb la mà esquerra sosté una branca de fulles lanceolades, idèntica a les que ornen el guardapols.
La línia d’imposta fa d’element unificador entre la verticalitat de les columnes i la volada de les arcades i s’adapta i ressegueix el ritme canviant de les arquivoltes. Presenta una decoració d’escacs, alternant espais buits i plens. Aquesta temàtica ornamental és molt utilitzada, sobretot en el romànic dels Pirineus. Coincideix amb l’anomenat “taqueado” jaquès que es troba a les esglésies aragoneses influïdes per Jaca (Carbonell, 1981, pàg. 57). Dins l’àmbit català, forma part de la decoració de molts conjunts, i així apareix sovint en moltes esglésies de la Vall d’Aran i zones pròximes; per exemple, l’església de Sant Joan de Gil té aquest motiu a la portada i a les arcuacions. Al claustre de Ripoll hi ha uns cimacis amb aquesta decoració i a l’església de Sant Miquel de Fluvià, un capitell de l’interior del temple. Aquest mateix motiu, convertit en una forma semicilíndrica, el trobem a l’església del monestir de Santa Maria de l’Estany, sobre l’arquivolta de la finestra de l’absis central; també l’església de l’antic monestir de Santa Maria de Lledó presenta una forma idèntica en l’arquivolta més exterior de la portalada.
Una notícia apareguda en el “Diari de Barcelona”, en l’edició del 13 de maig de l’any 1977, es feia ressò de la desencertada restauració de la portada feta al principi d’aquest segle: aquesta informació, juntament amb la dels historiadors que esmentem en la bibliografia, fa entenedora la presència del capitell exterior esquerre, amb les lletres “J C” i la data “1909”. Per la reconstrucció, més que restauració, d’aquest capitell, podem pensar que l’ordenació dos a dos era també temàtica, ja que les diferències entre els capitells són importants.
Decoració esculpida sota la línia d’impostes del brancal dret de la portada, amb un repertori d’elements’figuratius, vegetals i geomètrics.
ECSA - D. López
L’àbac és corregut sota la línia d’impostes i està format per una doble filada de dents de serra en el costat esquerre; sembla afectat per la restauració, ja que, per contra, el costat dret només presenta una filada. L’astràgal correspon a la columna i no a la part inferior del tambor, tècnica de treball utilitzada en el romànic, però de tradició clàssica. L’únic capitell del costat esquerre que ens permet fer una aproximació a l’obra original recorda llunyanament els capitells d’entrellaçat, aquí convertit en un cordó amb acanalat central, formant el conjunt espais romboïdals ocupats per una palmeta de tres fulles amb nervi central bisellat.
El capitell d’entrellaçat és present a l’església de Sant Pere de Rodes, on assoleix una diversitat admirable; dins la mateixa comarca, l’església de Santa Maria de Cistella mostra igualment uns bells exemples en la portalada i en una finestra. Els monestirs de Sant Pere de Galligants i Sant Benet de Bages, a tall d’exemple, tenen uns capitells la part superior dels quals ens aproxima a aquesta peça en qüestió. El corresponent al costat nord del claustre de San Benet de Bages forma figures d’aparença romboïdal emmarcades per les llaceries; el capitell de la galeria sud del claustre de Sant Pere de Galligants omple l’espai del rombe amb un puntejat, més proper al capitell estudiat.
El costat dret de la porta ens presenta dos capitells de tradició coríntia: a partir d’un nucli central s’alternen fulles d’acant que ocupen tot el tambor fins a la part superior, on els angles presenten petites volutes en el capitell de l’esquerra i fulles vinclades en el capitell de la dreta. Tornem als capitells de Sant Pere de Rodes, les fulles d’acant dels quals semblen néixer de la unió de dues d’elles, en un treball de gran qualitat tècnica. El Museu Episcopal de Vic conserva un capitell, procedent de Sant Pere de Casserres, d’elaboració tosca i malmès pel temps, que recorda el model que analitzem per la col·locació de les fulles.
Al costat de tres dels capitells, sobre les pilastres que suporten les arcuacions de la portada, hi ha sengles relleus amb decoració de tipus animal, geomètrica i vegetal. Els dos que acompanyen els capitells de la banda dreta són emmarcats per una línia de triangles com la que ressegueix la part baixa de les impostes. Al mig apareix una figura geomètrica, a manera d’estrella, inscrita per un cercle definit per una sèrie —o dues en el dret— de triangles. Acompanyant aquesta figura, el relleu esquerre mostra una parella d’aus —una d’elles més petita—, i el de la dreta un quadrúpede menjant d’una branca de fulles lanceolades. El relleu que apareix al brancal esquerre de la porta acompanya el capitell de nova factura. En aquest cas l’emmarcament amb la línia de triangles no s’ha conservat, bé perquè el relleu fou encabit en un espai més petit, obligant a tallar-lo, o bé perquè en restaurar la porta ja es trobava malmès. Les figures que s’hi han representat corresponen a un quadrúpede o lleó passant, que ocupa la part superior, i dos ocells picotejant un arbre o vegetal amb fulles lanceolades.
La figuració d’aquests relleus és certament estranya i curiosa. Els motius geomètrics recorden alguns elements similars que, des d’època visigòtica —en cancells, pilastres i altres elements arquitectònics dels segles VI i VII— fins al segle XIV i potser més tard, han estat representats sovint. Normalment, però, solen ocupar espais secundaris i no, com en el cas d’aquesta portada, acompanyant un tema figurat. Les figures d’animals abans descrites, lluny de qualsevol significat de contingut religiós, litúrgic o bíblic, potser podrien estar relacionades amb algun llinatge important de la zona (els Mediona?) que fins ara no s’ha pogut identificar.
Detall de la decoració que corona la portada, amb l’agnus dei damunt l’arc i el bust de Sant Pere al dessota.
ECSA - D. López
Al damunt de la portada, fora de l’espai limitat pel guardapols, hi ha un relleu encastat en el mur i reaprofitat. La seva disposició no és l’originària, ja que la paret on es troba és d’època moderna. No sabem, per tant, si en origen ocupava també el cim de la portada. El relleu mostra la figura d’un agnus dei, de cos gran i potes curtes. El llom ha estat treballat amb línies incises, amb una intenció clara d’imitar el pèl de l’animal. Duu nimbe crucífer i subjecta una creu de pal llarg i un estendard. El seu significat, molt conegut, va lligat a la figura de Crist mort (anyell sacrificat) i ressuscitat (creu triomfal i estendard de victòria o resurrecció).
Malgrat tot, el conjunt té un cert regust d’antiguitat, tant pel que fa als motius estrictament ornamentals com a d’altres elements sense un significat clar (estrelles i animals), creiem que es tracta d’una obra tardana i conservadora de les formes antigues, més pròpia de la segona meitat del segle XIII. (DLG)
Bibliografia
- Cruañes, 1980, pàg. 48
- Llorach, 1984, pàg. 72