Situació
Vista aèria de les ruïnes del castell, un dels més antics de la comarca, i del santuari de la Font Santa, antiga capella castellera, a primer terme.
ECSA - J. Todó
Situat al cim d’un turó, al vessant de la muntanya, damunt la plana de Sant Sadurní d’Anoia.
Mapa: 35-16(419). Situació: 31TDF014857.
De la carretera que va de Sant Sadurní d’Anoia a l’Ordal surt, a mà esquerra, abans d’arribar als Casots, una carretera asfaltada que hi porta. (JBM)
Història
Subirats és un dels castells més antics del Penedès. De fet, és el primer castell de la comarca documentat històricament. L’any 917 consta com a residència del vescomte de Barcelona, Ermenard, i del seu germà Odalard. L’indret era un territori acabat d’aprisiar, en el qual reberen terres els monjos de Sant Cugat.
La família vescomtal posseí el domini del terme durant tot el segle X. Al principi del segle XI en tenia la potestat Geribert, fill del vescomte Guitard. Ermengarda, la seva muller, va heretar la fortalesa i ella mateixa l’any 1030 la cedí en el seu testament al seu fill Mir Geribert, juntament amb la resta de béns que posseïa. D’aquesta manera, els Santmartí passaren a senyorejar el castell.
D’aquesta fortalesa en sorgí una família de castlans vassalls dels Santmartí coneguda des de la segona meitat del segle XII. En el testament del castlà Ramon de Subirats de l’any 1167 es veu clar que aquest personatge era feudatari de Guillem de Santmartí, senyor del lloc. Aquest membre del llinatge dels Santmartí va fer testament el 1189 i va concedir al seu castlà Pere de Subirats una sèrie de diners per a la seva milícia.
Durant els segles XIII i XIV el domini eminent del castell estigué en mans de diverses famílies, fins que el 1372 Pere el Cerimoniós va vendre el terme a Ramon Alemany de Cervelló, la família del qual el va retenir fins al final de la guerra contra Joan II. A causa de la infidelitat dels Alemany de Cervelló envers la corona durant la guerra civil catalana (1462-72), el rei Ferran II, el 1493, va incorporar el terme al patrimoni reial. Aquest mateix monarca, però, va alienar el castell a favor de Miquel-Joan Gralla, mestre racional de Catalunya i ambaixador del rei. Tanmateix, pocs anys més tard el terme passà a la corona definitivament. Els Gralla continuaren, però, conservant alguns drets al terme.
Aquest castell fou fet enderrocar durant la guerra de Separació pel marquès de los Vélez. (SLIS)
Castell
El castell és compost per una torre i les seves dependències, a la part occidental de la fortificació, i per un recinte de planta bàsicament rectangular, situat al costat oriental del petit turó.
La torre ha sofert força canvis. Té, a l’interior, una planta lleugerament rectangular, amb els angles rectes; a l’exterior, però, els angles són més arrodonits o molt oberts. Un element característic i notable d’aquest edifici és, precisament, que els angles, a la cara exterior, siguin arrrodonits. Fa, a l’interior, uns 225 cm per uns 260 cm. Mentre que el mur nord només té un gruix de 80 cm, el mur est fa 275 cm. Curiosament, el mur sud de la torre —molt enderrocat i segurament refet— només fa 57 cm, més 85 cm d’un mur afegit.
L’alçària actual, des del nivell de l’interior fins al cim, és d’uns 12 m, que cal sumar als 7 o 8 m que té a l’exterior, a la cara nord, a partir d’aquest nivell fins al nivell del terra, més algun altre metre de la roca que li fa de fonament.
En aquesta torre es veuen almenys 3 sostres. Un a uns 110 cm per damunt del nivell intern del sòl (que evidentment havia d’ésser més avall), un altre uns 3 m més amunt i el tercer gairebé al cim. Aquests sostres s’endevinen pels rengles horitzontals de forats destinats a encabir les bigues. Amb relació als dos pisos inferiors, veiem al mur est sengles espitlleres.
Al costat meridional de la torre hi ha una sèrie de construccions d’èpoques diverses, sovint malmeses i refetes. Al sud-oest hi ha una cambra que feia 3,6 m per 4,5 m; actualment té tota la paret occidental enderrocada.
Al costat sud d’aquesta sala, hi ha una altra cambra que segurament feia de cisterna, amb una amplada d’uns 2 m i una longitud de 6,2 m; els seus murs fan entre 60 i 100 cm de gruix. Només era oberta per dalt, i té una alçada de 3,5 m.
A l’est d’aquesta cisterna hi ha encara d’altres dependències, potser més antigues, que feien 1,9 m de llargada i 4,35 m d’ample. A uns 8 m vers el sud hi ha un mur de tancament d’aquestes dues possibles cambres.
Després d’aquest conjunt d’edificis, a l’est, hi ha un vall, més enllà del qual comença un segon recinte, tancat a l’extrem oriental per un mur, al centre del qual hi ha una bestorre circular. A l’extrem nord d’aquest mur de llevant potser hi havia una construcció trapezial. Així mateix, a l’extrem sud hi havia una altra construcció, ara molt modificada i restaurada. El gruix d’aquesta muralla és d’uns 110 cm i, en algun lloc, té una alçària d’uns 2,6 m, als quals cal sumar la de la roca que la fonamenta. Hi trobem nombroses espitlleres, formades per una llinda i per diverses pedres a banda i banda; també hi ha d’altres obertures. Els carreus fan 15 cm d’alt per uns 25 cm de llarg.
Des dels murs que hi ha als peus de la torre mestra fins a la bestorre central del mur est hi ha uns 46,5 m. En l’actualitat als costats nord i sud d’aquest possible clos només hi ha sengles marges, que poden correspondre o coincidir amb els murs de tancament. Cal suposar que tenia una amplada d’uns 25 m. El mur oriental d’aquest recinte degué ésser fet en època romànica.
Al mig del recinte hi ha una construcció que té forma de tascó a la banda oriental i amb sengles murs paral·lels als costats nord i sud; li manca la cara occidental. Al costat sud, la paret del tascó fa 7,5 m i la resta de mur, 3 m més. Entre els dos murs paral·lels hi ha 10,2 m. És un edifici singular, fet amb carreus grossos, que encara es conserva en una alçària d’uns 4,3 m. El seu interior és massís. Tot i que pot ésser medieval, no podem descartar que no sigui un edifici anterior a l’edat mitjana, tal com s’esdevé al proper castell de Castellví de Rosanes o a Olèrdola, on les fortificacions alt-medievals es bastiren aprofitant construccions precedents.
Es tracta d’un conjunt notable, format, en primer lloc, per una torre de cap al segle X, desgraciadament força malmesa. La cara exterior del seu mur nord, encara molt alt, té els angles arrodonits. A part la torre, hi havia d’altres dependències i, al seu costat, un recinte ampli, construccions potser afegides en un moment una mica més tardà. Dins d’aquest clos s’alça un edifici en forma de tascó de datació difícil. (JBM)
Bibliografia
- Els castells catalans, 1971, vol. III, pàgs. 708–718
- Virella i Bloda, 1982, pàg. 96
- Llorach, 1983, pàgs. 212–213
- Llorach, 1988, pàgs. 216–217