Situació
Vista exterior de la capella, força alterada per reformes tardanes.
ECSA - E. Pablo
La capella de Sant Joan Salerm es troba a uns 500 m de la carretera de Sant Sadurní d’Anoia, prop de la cruïlla amb la carretera que porta al Pla del Penedès, enmig d’un camp on abunden els vestigis de construccions romanes. (JAA)
Mapa: 35-16(419). Situació: 31TCF958846.
Història
Aquesta capella s’esmenta per primera vegada l’any 917, juntament amb la de Santa Maria de Monistrol i Sant Pere de Lavern.
Estigué vinculada al monestir de Sant Cugat del Vallès, segurament des del final del segle X.
Aquest cenobi ja tenia propietats al lloc, quan Geribert, pare de Mir Geribert, l’any 992 va comprar a l’abat Odó de Sant Cugat una vinya i una garriga situades al castell de Subirats, al costat de la casa de Sant Joan. La subjecció d’aquesta església al monestir vallesenc es constata en les diferents butlles papals dels anys 1002, 1007 i en d’altres posteriors dirigides a Sant Cugat per tal de confirmar els seus béns i possessions.
Coneixem algunes deixes a aquesta capella realitzades per membres de la família dels caslans de Subirats. L’any 1167 Ramon, germà de Pere de Subirats, llegà un morabatí a l’església de Sant Joan Salerm. Pocs anys després, el 1185, la seva dona, Azlada, va llegar dos morabatins a Sant Joan.
El bisbe Ponç de Gualba la visità el 1311, essent rector de Sant Pere de Lavern, Arnau Camora. D’aquesta visita es desprèn que Sant Joan Salerm era en aquells moments sufragània de Sant Pere de Lavern. El fogatge del 1358 consigna per a “Sant Joahn Çalerm” cinc focs. És a dir, al voltant de l’església de Sant Joan, avui convertida en ermita, hi havia un reduït nucli de població disseminada. Actualment és de propietat particular. (SLIS)
Església
Es tracta d’un edifici d’una sola nau, coberta amb una volta de canó de perfil rebaixat, probablement feta amb rajol, reforçada per quatre arcs torals, dels quals els situats més a llevant són de perfil apuntat, i els situats cap a ponent, de mig punt.
Aquesta nau és capçada a llevant per un absis semicircular molt alterat, i cap a ponent fou ampliada amb un cos d’edifici format per un transsepte i un absis semicircular, que conformen el seu santuari actual, i que presenta totes les traces d’ésser un afegit a l’obra original; alguns elements de l’aparell, però, permeten plantejar la necessitat d’una exploració a fons per esbrinar fins a quin punt aquesta ampliació no substituïa un santuari occidental, en el qual cas ens trobaríem, sens dubte, davant un edifici del tot excepcional dins el context català.
La porta, molt modificada, s’obre en la façana sud. Tots els paraments són arrebossats, tret d’alguns punts on és visible, els quals palesen l’aprofitament de carreus romans en aquest edifici, de difícil datació en el seu estat actual, però molt probablement anterior al segle XII, i reformat a partir del segle següent. (JAA)
Bibliografia
- Virella i Bloda, 1982, pàg. 100
- Llorach, 1983, pàg. 64
- Llorach, 1988, pàgs. 260-262