Situació
Fortificació de paredat i tàpia, semblant a d’altres de la comarca, a la qual algunes hipòtesis atorguen un origen islàmic.
ECSA - J. Bolòs
Torre de tàpia situada a la falda de les muntanyes que s’alcen al sud del pla del Penedès, a llevant de la Torre Ramona, entre les dependències del mas de Cal Pinya.
Mapa: 36-16(420). Situació: 31TDF021863.
Si seguim la carretera que va de Sant Sadurní d’Anoia a Gelida, després d’haver deixat endarrere el trencall principal que puja al veïnat de la Torre Ramona, cal girar a mà dreta quan trobem el segon trencall. Cal Pinya és a uns centenars de metres més amunt. (JBM)
Història
Com en el cas de la Torrota d’en Pasteres, aquesta torre va ser identificada erròniament com a columbari romà. Tampoc se’n coneix cap notícia documental que hi faci referència. Per les seves característiques tipològiques és molt probable que correspongui a una construcció defensiva de la qual, com de tantes d’altres en aquestes comarques, és certament difícil d’establir una datació concreta sense un estudi arqueològic previ. (MLIR)
Torre
Planta i secció de la torre.
J. Bolòs
Actualment, només es conserva sencer un dels costats d’una torre de planta rectangular que fa, a l’interior, una longitud de 270 cm. Suposem, per les restes de mur de pedra que hi ha a terra, que els costats llargs feien uns 430 cm, també mesurats des de dins. El gruix del mur és de 110 cm, fet que fa pensar que aquest edifici, originàriament, devia tenir una alçària considerable. Ara, però, només es conserva la base de paredat —actualment en força mal estat—, que deu fer aproximadament 1 m d’alt, més uns 5 m de llarg. Fins a un primer canvi de gruix, per damunt del paredat, hi ha 2,5 m, que corresponen a l’alçària de dues tapieres i mitja. Més amunt, es conserven encara dues filades i mitja més. En aquesta zona més alta, el mur té un gruix d’uns 80 cm. Sembla que l’alçària que tenien les tapieres era d’uns 100 cm i la seva longitud era d’uns 270 cm (tal com veiem en la part conservada de la paret septentrional).
En el límit de cada una de les filades o cossos, hom veu una sèrie de forats, acabats al cim amb una lloseta. A més, hi veiem diversos forats que fan pensar que en un cert moment fou utilitzat com a colomar. S’aprecien 3 o 4 rengleres de cel·les (que fan uns 22 cm de costat), repartides d’una forma força desordenada i situades sobretot a la part inferior.
De l’angle sud-est surt una prolongació cap a l’est que, 130 cm més enllà, es desvia vers el sud. El primer tros d’aquest mur que va cap a migjorn, fet només amb tàpia, té una longitud de 2,1 m, amb un gruix de 50 cm i una alçària d’uns 2,8 m. Més cap al sud, continua al llarg d’uns 3 m més, amb una franja força alta de paredat, per damunt de la qual continua la tàpia. Més cap a migjorn hi ha la casa del mas, feta en part amb tàpia (potser d’un color menys rogenc), i un pou, amb una profunditat notable i segurament també amb força segles (malgrat les reformes que s’hi endevinen).
En aquest indret de la torre de Cal Pinya, sembla que hi hagué una torre de guaita, de planta rectangular, feta amb una base de paredat i la resta amb tàpia, i, segurament, també hi havia un clos que s’estenia per la banda meridional de la torre. Malgrat la diferència de forma, el paral·lelisme amb la torre d’en Viola és evident. Aleshores, cal pensar que si és possible que aquesta torre del municipi de Calafell fos feta en època andalusí, també ho és que aquesta de Cal Pinya sigui de la mateixa època. Això, però, faria endarrerir la datació d’aquest edifici fins cap al segle VIII. Tanmateix, cal dir que, amb els limitats coneixements que tenim ara, no podem rebutjar totalment una datació posterior d’aquesta torre i un ús feudal; cal tenir present, per exemple, el notable ús de la tàpia que es feu, durant el segle XIV, al proper castell de Gelida. Per acabar, hem d’esmentar el fet que N. Rafel, en el seu estudi, diu que s’hi trobà, encastat a la tàpia, un fragment de ceràmica àrab, que segons l’autora pot ésser datat al segle XI i que pertany al tipus 2 de la tipologia proposada per Rosselló-Bordoy (1975, pàg. 218). (JBM)
Bibliografia
- Rosselló Bordoy, 1955, pàgs. 215-230
- Bellmunt-Giró, 1966, pàgs. 258-261
- Rafel, 1980, pàgs. 117-125
- Llorach, 1988, pàg. 219