Situació
Vista aèria de l’església, centre d’un antic priorat que depenia de Santa Maria de Ripoll.
ECSA - J. Todó
L’església de Santa Maria del Priorat és situada al costat del cementiri. A 2 km de l’Arboç. En entrar a Banyeres cal agafar el primer carrer a l’esquerra, i a uns 500 m passant pel davant de l’escola pública, es troba el Priorat. (JCR-LICS-JAA)
Mapa: 35-17(447). Situació: 31TCF813703.
Història
No hi ha notícies de la fundació d’aquest priorat benedictí, però sí que cal remarcar la relació entre l’emplaçament de Santa Maria de Banyeres i la “parada episcopalem” que apareix en diversos documents del segle XI, com per exemple en les afrontacions del castell de Banyeres de l’any 1032 o bé en la concòrdia entre l’abat Guitart de Sant Cugat i Bernat Otger, senyor de Castellet (1037). Aquesta relació es comprova tant per la seva situació respecte als termes de Banyeres, Bellvei, Santa Oliva i l’Arboç, com per la toponímia i la seva significació lingüística (alberg o hostal de camí, ja que se situava en un encreuament molt important de camins). A més, per documentació més tardana (capbreus de Banyeres del 1432, de les rendes reials de l’Arboç del 1421 i del mateix priorat de Banyeres del 1704) es veu com l’espai ocupat per la “parellada episcopal” i Santa Maria de Banyeres és el mateix. És, doncs, raonable pensar que aquest espai-alberg ocupat per la parada episcopal passés a ser, per donació del bisbe de Barcelona al monestir de Ripoll, el priorat de Santa Maria de Banyeres al primer terç del segle XII.
La primera certesa de l’existència de l’església de Santa Maria de Banyeres és donada pel testament sacramental de Ponç Pere de Banyeres, fill de Pere Mir i de Guisla de Castellvell, de l’any 1158, jurat per Albert de Callers i Arnau de Devesa a l’altar de Sant Fèlix de l’església de Sant Just i Sant Pastor de Barcelona. Segons aquest document, Ponç Pere feu donació del seu cos a Santa Maria de Banyeres i demanà ser-hi sebollit. En aquest mateix segle XII també apareixen notícies directes de l’existència del priorat, a través de l’assistència del prior de Banyeres a les eleccions dels abats del monestir de Ripoll. El 1169 a la de Pere de Berga i el 1172 a la de Ramon de Berga.
A partir d’aquestes dates, les referències sobre Santa Maria de Banyeres són abundants. Es coneixen força donacions, com el quartà d’oli censal anual que Berenguer de Castellet rebia de Castellet (1206) o els 5 sous que Saurina de Cort, muller de Ramon de Ribes, hi cedí el 1298. Cal destacar la donació del 1214 de Guillema de Castellvell a Santa Maria de Banyeres i els seus servents, per a remei de la seva ànima i dels seus parents consistent en el redelme i el braçatge que tenia Bernat Fortuny a l’honor de Salomó que Guillem de Castellvell havia donat a aquest lloc i els seus servents. Aquest honor es trobava a la parròquia de Puigtinyós (avui Montferri, Alt Camp).
Confirmació a Santa Maria de Banyeres dels seus béns a Puigtinyós (19 d’abril de 1214)
Guilleuma de Castellvell, per a remei de la seva ànima, confirma la donació de béns feta pels seus avantpassats a Santa Maria de Banyeres, consistent en els rèdits i braçatge de la parròquia de Sant Bartomeu de Puigtinyós, al terme de Castellvell.
"Sit notum cunctis quod ego domina Guilelma de Castro Veteri ob remedium anime mee et meorum imporum et omnium fidelium defunctorum per me et meos bono animo et spontanea voluntate. Dono et offero Domino Deo et Sancte Marie de Bagneriis et servientibus eiusdem loci in perpetuum totum illum redecimum et braciaticum quod Bernardum de Furtuni habebat et accipiebat in illum honorem de Salamonem quem Guilelmus de Castro Veten olim dedit predicto loco et eius servientibus. Quem predictus honor est in terminum Castri Veteri extremi et in parrochia Sancti Bartolomei de Podio Tiyosi. Sicut melius predictus Bernardus de Fortuni habebat et accipiebat totum illum redecimum et braciaticum. Ita dono et offero predicto locho dicta omnia ut semper in pace habeat et teneat secure et potenter in pace sicut melius potest dici vel intelligi ad salvamentum ipsius loci et eius servitoribus sine vinculo ullius persone.
Actum est hoc tercio decimo Kalandas madii, anno Domini millessimo ducentesimo quatuor decimo.
Sig+num domine Guilelme de Castro Veteri qui hoc laudo et firmo.
Sig+num Guilelmi de Salanova. Sig+num Petri de Pennefortis. Sig+num Bernardi de Cauzarens.
Sig+num Guilelmus, presbiter, qui hoc scripsit die et anno quo supra."
O: ACA, perg. Jaume I, Carpeta I, perg. 17.
Traducció
"Sigui conegut per tots que jo, la senyora Guillema de Castellvell, per a remei de la meva ànima i la dels meus pares i de tots els fidels difunts, per mi i els meus amb bon ànim i espontània voluntat. Dono i ofereixo al senyor Déu i a Santa Maria de Banyeres i als servents d’aquest lloc, a perpetuïtat, tot aquell rèdit i braçatge que Bernat de Fortuny tenia i rebia en aquell honor de Salamó que Guillem de Castellvell en altres temps donà a l’abans dit lloc i als seus servents. L’abans esmentat honor es troba en el terme de Castellvell extrem i en la parròquia de Sant Bartomeu de Puigtinyós. Així com millor el damunt dit Bernat de Fortuny tenia i rebia tot aquell rèdit i braçatge, així dono i ofereixo al damunt esmentat lloc totes les coses dites perquè sempre les tingui en pau de forma segura i amb poder, així com millor pot dir-se i comprendre’s per al salvament del mateix lloc i dels seus servents. Això fou fet el 19 d’abril de l’any del Senyor, 1214.
Signe de la senyora Guillema de Castellvell, que això lloo i signo.
Signe de Guillem de Salanova. Signe de Pere de Penyafort. Signe de Bernat de Cauzarens.
Guillem, prevere, que això va escriure en el dia i any més amunt esmentats."
(Traducció: RGG)
La importància del priorat de Banyeres es comprova en el pagament de les dècimes dels anys 1279 i 1280 destinades a les croades. El prior de Banyeres va contribuir amb 132 sous, quantitat força respectable. A més, hi ha documentats un benefici en honor de sant Joan, fundat pel cavaller Pere de Banyeres el 1310, i un altre dedicat a santa Cristina.
La rellevància del priorat es troba també en un document de l’any 1393 de confirmació del guiatge concedit per Jaume I als homes i dones de Salomó, en el qual s’inclou una còpia de l’any 1254. En aquest document es fa una revisió de la pena que s’imposarà als que causin algun mal a la casa del Priorat o als seus beneficiats (500 morabatins el 1254 i 1 000 florins el 1393). També s’autoritza a posar els penons reials a Santa Maria de Banyeres.
De les seves relacions amb l’entorn hi ha documentades diverses altercacions: amb el batlle de l’Arboç, que havia entrat en sometent contra el prior perquè aquest havia anat armat contra els vinyadors de l’Arboç; i entre el prior i un prohom de Banyeres per les sospites del furt de raïm d’una pastora per part de la majordoma del prior. També hi ha documentats problemes amb la moral pública d’alguns dels seus beneficiats.
Al segle XIV és documentada la dependència de Santa Maria de Banyeres del monestir de Ripoll, com també la de Salomó respecte al Priorat.
El 1559, quan ja no hi havia comunitat sinó tan sols un prior nominal, fou unit al col·legi de benets de Lleida i després al de Sant Pau del Camp.
Al segle XVIII (1704) encara estaven relacionats Salomó i Santa Maria de Banyeres segons un capbreu original de les rendes del senyor Miquel de Copons i de Tamarit i del prior de Nostra Senyora de Salomó i Banyeres. (PSA)
Església
Planta de l’església.
J. Cruanyes i LI. Claver
És un edifici format per dues naus, de les quals la situada al S fou afegida encara en època medieval a la nau situada més al N, que hem de considerar com l’edifici original del conjunt. La unió entre les naus es realitza mitjançant dos arcs formers de perfil lleugerament apuntat, que arrenquen d’un pilar cruciforme, del qual també arrenquen els arcs torals que reforcen les voltes de canó que cobreixen les naus, de perfil semicircular en la nau original, i de perfil apuntat, amb unes mostres de relleu, en la nau afegida al S.
La nau original és rematada a llevant per un absis semicircular precedit d’un arc presbiterial, la volta del qual, com la conca absidal, arrenca d’una senzilla imposta en forma de xamfrà. La nau afegida també és rematada per un absis semicircular, obert directament a la nau. Tots dos absis tenen una finestra de doble esqueixada, mentre que les respectives façanes de ponent presenten sengles ulls de bou circulars, de factura tardana, com la sagristia afegida a l’angle SE.
La porta, en arc de mig punt dovellat, és situada a la façana sud del conjunt, i a la façana nord es troba paredada una porta, que probablement devia unir l’església amb les dependències priorals.
Aspecte de la capçalera, formada per dos absis, un dels quals, el de la dreta, correspon a l’edifici original i el segon és fruit d’una ampliació del segle XIII.
ECSA - E. Pablo
Al mur de ponent de l’església original hi ha un campanar d’espadanya de dos ulls, al qual li manca el coronament. És realitzat amb un aparell de carreus grossos perfectament tallats i polits que contrasten amb el parament de la resta dels murs, fets de carreu ben ordenat, amb peces més treballades als angles, i amb una execució més acurada en l’església primitiva. En el mateix mur de ponent, en el punt d’unió de les dues naus hi ha un contrafort afegit per assegurar l’estabilitat de l’edifici.
En diferents punts dels murs de la primitiva nau romànica es troben uns curiosos bancs de pedra destinats als monjos dels quals se’n destaca un en forma de trona. L’edifici fou restaurat l’any 1949.
Les obres de l’ampliació corresponen clarament als últims moments dels llenguatges arquitectònics romànics, ja dins el segle XIII, mentre que l’obra original s’avé perfectament amb les formes constructives de la fi del segle XI. (JCR-LICS-JAA)
Escultura
Fornícula de pedra, emmarcada per un arc apuntat, que presenta un relleu de tipus vegetal, i que conté una mena de timpà amb la creu de Tolosa esculpida.
ECSA - M. Raurich
A l’interior de la segona nau, entre l’absis i la sagristia, hi ha una fornícula de pedra cairada i arc apuntat vorejada per una motllura, decorada amb elements quadrifoliats de factura senzilla però amb la part central enfondida. Aquest nínxol té una alçada màxima de 120 cm i una amplada en la base de 123 cm; l’amplada de la motllura oscil·la entre 8 i 9 cm, i a la base s’arrodoneix formant un quart de canya. L’arc de la fornícula és format per vuit dovelles que disminueixen les seves mides conforme s’acosten al vèrtex. Per l’estructura podria correspondre al segle XIII.
Dins de l’espai que defineix el nínxol hi ha una mena de petit timpà de pedra, d’arc apuntat i col·locat sobre la base de la fornícula. Fa 62 cm de base × 28 cm d’alçada, i el gruix de la pedra és de 14,5 cm. La decoració en relleu que mostra consisteix en una creu de les anomenades occitanes o tolosanes, que són un derivat de la creu de Malta (Virella I Bloda, 1980), i dues rodetes denticulars a banda i banda. Aquestes figures, que tenen un diàmetre d’uns 8 cm, repeteixen un model utilitzat freqüentment per a decorar els daus de l’àbac d’alguns capitells visigòtics, com és el cas dels reutilitzats en la part primitiva de la mesquita de Còrdova (Camps Cazorla-Ferrandis, (1940) 1976, fig. 213).
La creu és claviculada, buidada i pomejada a cada extrem dels quatre braços. El pomejat es repeteix a l’interior de cada braç, que a partir del centre fan uns 13 cm aproximadament. Aquest tipus de creu fou el símbol de la secta o de l’heretgia dels càtars o albigesos. Tant el seu origen doctrinari com la forma de la creu provenen de l’església oriental, i concretament del món bizantí: les primeres representacions són força antigues, com la del díptic de sant Lupicino, datada del segle VI i conservada a la Biblioteca Nacional de París (Delvoye, 1967, fig. 62).
Creiem que la creu del priorat de Banyeres s’ha de relacionar amb la presència d’aquella doctrina al sud de França, des del segle XII fins a la segona meitat del segle XIII. D’altra banda, caldria considerar la possibilitat que hagués estat una estela funerària. (RAA)
Lipsanoteca
Lipsanoteques descobertes l’any 1949 en iniciar la restauració de l’església i avui conservades al museu del Monestir de Montserrat.
ECSA - M. Raurich
Procedents del priorat de Banyeres el monestir de Montserrat conserva des del 1951 —per donació del rector de Santa Eulàlia de Banyeres— dues lipsanoteques que foren descobertes l’any 1949 quan s’inicià la restauració de l’edifici i s’aixecaren les ares d’altar dels dos absis. Ambdues caixetes són de fusta. Una, no gaire ben conservada, té forma de pot esfèric senzill i tornejat; contenia un paper o autèntica de les relíquies trobades que segons el Dr. A.M. Mundó és escrit amb una cursiva notarial catalana de l’inici del segle XIV. L’altra lipsanoteca, d’estructura cilíndrica i més senzilla, sembla que contingué la relíquia (de santa Caterina) pròpiament. Totes dues peces, com era habitual a l’edat mitjana, foren pensades com a contenidors de relíquies, sense cap interès per un embelliment artístic de la seva estructura. (LCV)
Bibliografia
- Llorach, 1983, pàgs. 176-177 i 178
- Canellas-Conde, 1991, pàgs. 57-63
- Urpí-Resina, 1991, pàgs. 175-221 i 366-369