Situació
Dos detalls de la decoració en relleu de la pica baptismal, amb figures geomètriques, humanes, vegetals i arquitectures figurades.
ECSA - R. Aceña
L’església es troba situada dins el poble de Llorenç del Penedès, del qual és la parroquial.
Mapa: 35-17(447). Situació: 31TCF789715.
El poble de Llorenç es troba a 7 km del Vendrell i és perfectament comunicat per l’autopista A-7 i per la carretera comarcal que enllaça el Vendrell amb Sant Jaume dels Domenys i el Montmell. (SFM-ALS)
Història
L’actual església parroquial de Sant Llorenç fou construïda al principi del segle XX sobre un temple anterior. Té una façana neoromànica de factura moderna. Una inscripció a la façana lateral que dóna a la plaça del Castell informa que en aquest lloc hi hagué el cementiri fins al 1777.
El lloc de Llorenç del Penedès és conegut des del segle X, però les notícies sobre l’església són més tardanes. La primera visita pastoral a l’església de Llorenç és registrada l’any 1309. (SFM-ALS)
Pica
A l’interior de l’església, guardada en una petita capella que hi ha a l’esquerra de la porta principal, es conserva una pica baptismal molt interessant. Té una estructura troncocònica i fa 103 cm de diàmetre exterior i 60 cm d’alçada (sense comptar la peanya, que és moderna). La zona decorada ocupa una franja d’uns 40 cm d’alt que ressegueix tot el perímetre del vas. A la vora superior s’observen restes d’una decoració denticulada, o de quadrets rebuidats (Barral, 1981, pàgs. 110-111), i en algunes parts es conserva escantonada. A continuació, separada per una banda llisa, hi ha un fris amb un motiu de soga, similar al que trobem a les impostes del Palau de Santa Eulàlia (Alt Empordà) del segle X (vegeu el vol. IX, pàg. 589, de la present obra).
Dos detalls més dels relleus que ornen el vas de la pica baptismal, amb motius geomètrics i la figura d’un paó.
ECSA - R. Aceña
Sota del motiu de soga hi ha la part més important de la decoració, amb un ampli repertori ornamental que abasta tot el perímetre de la peça i que transcorre per una banda d’uns 30 cm d’alçària aproximadament. Iniciarem la descripció a partir de la carassa i al sentit contrari de les agulles del rellotge.
La carassa, que presenta una lleu inclinació cap a la dreta i sobresurt de la superfície de la pica uns 2 o 3 cm, es perfila com un rostre inexpressiu, de celles rectes, ulls ovalats, nas triangular i boca marcada per una simple incisió. La seva formulació és prou rústega i semblant a la de les piques d’Ur i de Palau de Cerdanya(*), o bé en els rostres esculpits del capitell esquerre de la porta d’entrada de Sant Pèir d’Escunhau, datats a la darreria del segle XII o al començament del XIII (vegeu el vol. XIII, pàgs. 412-418, de la present obra), i dins la mateixa comarca en el rostre de l’angle dret de la pica de Sant Jaume dels Domenys. Aquest fet ens permetria suggerir que som davant d’una peça de factura popular i trets arcaïtzants.
A continuació hi ha un element floral de sis pètals fusiformes inserit en una circumferència. Aquest component ornamental de tradició antiga tardana apareix en les impostes de Sant Pau del Camp, en la decoració dels permòdols de San Miguel de la Escalada o Santa María de Lebeña (vegeu Gómez Moreno, 1919, pàgs. 152 i 279, respectivament). Tot seguit dues fulles de palma que es fonen, una disposada verticalment i l’altra en diagonal, que en termes estrictes de simbologia podrien representar l’ànima (Cirlot, 1991, pàg. 353) o bé la immortalitat (Revilla, 1990, pàg. 288).
Al costat s’hi ha representat una doble arcuació de mig punt, amb una columna central que aguanta un capitell força desdibuixat. Els arcs recolzen sobre dos muntants llisos, semblants als emprats en portes, finestres i arcs triomfals de l’arquitectura del segle X i el començament de l’XI, però que ja s’havien utilitzat en el món paleocristià i visigòtic. Segueix una zona de composició estranya que trenca el ritme fins ara assolit: un brot vegetal del qual neixen tres volutes recorre un espai força ample, mentre que dues formes de difícil descripció (potser semiarcuacions?) s’han disposat gairebé enganxades.
Després hi ha dos quadrats definits mitjançant tres columnes amb els respectius capitells. El primer quadrat és ocupat per una retícula semblant a la usada en certes esteles romanes(*). El segon, per una flor de quatre pètals fusiformes que sobrepassen una circumferència. Aquest tipus de flor, propi dels mosaics antics, també és habitual en alguns sarcòfags que mostren treballs fets amb un cert regust antic tardà, com el de Gualter, a la Noguera (vegeu el vol. XXIII, pàg. 212, de la present obra).
Els dos darrers compartiments mostren un colom i una figura geomètrica. El colom ha estat executat amb la mateixa tècnica que la carassa que esmentàvem en primer lloc, en un relleu de dos o tres centímetres de gruix i un treball d’incisió per als detalls. Tot i que la representació d’aquest animal en el món visigòtic i romànic podia simbolitzar l’ànima —aspecte ja considerat en la descripció del motiu de fulles de palma, amb el qual s’hi podia relacionar— el fet que el colom aparegui adreçat vers el costat oposat i no gaire a prop del vegetal fa pensar que es tracti senzillament de la representació d’un motiu conegut, encara que no manqui de contingut simbòlic.
La figura geomètrica consisteix en un motiu floral de sis pètals fusiformes, units pels extrems mitjançant línies corbes que alhora descriuen triangles còncaus. Ens trobem de nou davant un element decoratiu de tradició antiga tardana i especialment merovíngia (Durliat, 1985, pàg. 64 i fig. 17) i visigòtica (Camps Cazorla-Ferrandis [1940] 1976, pàg. 525 i fig. 198), però també emprat en obres romàniques (vegeu el vol. IX, pàg. 540, de la present obra).
Cal tenir en compte que la representació d’elements ornamentals d’arrel antiga tardana pot conferir a la peça una aparença d’antiguitat en la factura que no sempre és real. D’altra banda, la repetició de repertoris antics en períodes posteriors és un fet demostrat i, sobretot, corrent en peces locals. Així, creiem que la pica de Llorenç del Penedès mostra un repertori ornamental de tradició antiga tardana, però que cal datar entre els segles XI i XII. (RAA)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Llorach, 1983, pàg. 175
- Virella i Bloda, 1982, pàg. 194
- Cruañes-Virella, 1984, pàgs. 60 i segs
- Cruañes, 1990, pàg. 97
Bibliografia sobre la pica
- Ollé, 1977
- Cruañes-Virella, 1984, pàgs. 60 i 61
- Llorach, 1984, pàg. 175