Situació
Vista aèria de les ruïnes de la fortalesa encinglerades en la muntanya del Montmell.
ECSA - J. Todó
Restes del castell situades en un dels cims de la muntanya del Montmell, a uns 780 m d’altitud, sobre l’església romànica de Sant Miquel. Des del castell hi ha una molt bona panoràmica sobre una bona part de les comarques del Baix Penedès i de l’Alt Camp.
Mapa: 34-17(446). Situació: 31TCF714769.
Passat el poble de la Juncosa, hem d’agafar una pista que surt a mà dreta i que ens durà fins al costat de l’església nova de Sant Miquel. Des d’aquest lloc, un corriol costerut s’enfila cap a l’església romànica, a la qual, però, no cal arribar, ja que poc abans surt a mà dreta un altre caminet que porta fins al collet del castell. (JBM-RMUC-JARN)
Història
L’esment més antic d’aquesta fortalesa és de l’any 974, quan el bisbe Vives de Barcelona, amb el consentiment de la comunitat de la seu barcelonina, del comte Borrell II i de tota la plebs de Barcelona, concedí franquícies als pobladors del castell de Montmell (Monte Macellum), castell que “est matriculensis Ecclesiae nostrae Sanctae Crucis et Sanctae Eulalie”. El privilegi declarava exempts de tot cens els habitants del lloc, amb dret a vendre i canviar cases, terres i vinyes, i establia l’empara del bisbe sobre el terme. Convé advertir que el document anava adreçat a “omnibus hominibus Spaniae gentum commorantibus”, o sigui, a la gent de les terres sarraïnes, i que la circumstància precedia només d’onze anys la falconada que cometria Almansor damunt el comtat de Barcelona. En aquests moments el terme del castell s’estenia fins a Vila-rodona, prop del Gaià. El topònim Montmell procedeix d’un nom propi d’home (Macellum).
Carta de poblament del castell del Montmell (17 d’abril del 974)
Vives, bisbe de Barcelona, atorga una carta de poblament i franqueses als habitants del castell de Montmell. Els assegura la lliure possessió dels seus béns i els eximeix de tot dret senyorial.
"In nomine Domini eterni Dei qui gubernat omnia in cuius manus regna sunt omnia, Vivas episcopus licet indignus pastor tamen Barchinonensis sedis per divine gratie munus. Notum esse omnibus volo hominibus Spanie gentium conmorantibus qualiter cum consensu canonicorum vel ceterorum clericorum ecclesie nostre seu piissimi vel marchioni principi nostri Borrelli comiti seu et omni plebigeri Barchinone civitatis tam maiores natu quam minores, qualiter concedimus vel firmamus pactum ad homines castrum Montem Macellum cohabitantibus qui est matricule ecclesie nostre Sancte Crucis et Sancte Eulalie. Tam isti presentes quam filii filiorum de gente illorum procedentes, tam illi qui moderno tempore ad istum castrum confluxerint quam ipsi qui iam in ipsum castrum habitaturi convenerint, sint inmunes omni tempore liceatque ínter eos vindere et concamiare casas, terras et vineas quas ad culturas produxerint sub nostre tuitionis atque defensionis non sub alio senioratico, nullum alium censum persolvant nisi solas decimas et primitias quas Deo reddituri sunt tam me presente episcopo quam meos sucessores, non parafreda, non asinos inhonera, non mansionaticos, non porchos, non bervices, non agnos nec pernas nec nullum alium censum nisi quod propia voluntate episcopo suo dare voluerint. Sed tam isti habitatores quam alii qui ad nos unquam confluxerint vel in istum castrum habitare voluerint, tam ipsi quam filii filiorum ipsorum usque in eternum sine ullo iugo servitutis permaneant sub protectione atque defensione nostra iure perpetuo. Et qui hunc pactum inrumpere temptaverit cum ludas Scharioth participet in eternum et insuper componat libram auri unam. Et in antea ista pacta vel roboratio firma permaneat omnique tempore.
Facta sunt hec, XV Kalendas mai, anno XX regnante Leutario, filio Ludovici regis.
Similiter firmamus et pactum superiorem ferimus ad ipsa Cuculiata cum omnes terminos de supradictum Montem Macellum ad ipsa Cuculiata in ea ratione vel firmitate quod supra reteximus.
Sig+num Vivas gratia Dei episcopus. Sig+num Ferrarius sacerdos. Sig+num Guadamirus, presbiter. Sig+num Guitita, levia archiscrinii. Sig+num Vives presbiter. Sig+num Guillara presbiter. Sig+num Seniofredus, presbiter. Sig+num Borrellus, gratia Dei comes et marchio. Sig+num Aetius gratia Dei episcopus.
Sig+num Petras, sacerdos, qui hac pacta scripsi et suscripsi die et anno quo supra."
[O]: Perdut.
A: Còpia del segle XIII: ACB, Liberi Antiquitatum, IV, doc. 394 fol. 169.
a: P. de Marca: Marca Hispanica, apèndix CXVIII, col. 909.
b: S. PUIG: Episcopologio, apèndix doc. XXIV, pàg. 363.
c: E. de Hinojosa: El régimen señorial, nota 2 (fragments), pàg. 62.
d: J.M. Font i Rius: Cartas de población, vol. I, doc. 7, pàgs. 11-12.
Traducció
"En nom del Senyor Déu etern que ho governa tot i que té a les seves mans tots els regnes, Vives, encara que indigne, bisbe i pastor de la seu de Barcelona per concessió de la gràcia de Déu. Vull que sigui conegut de tots els homes que viuen als pobles d’Hispània que, amb el consentiment dels canonges i dels altres clergues de la nostra església, i del molt pietós marquès i príncep nostre, el comte Borrell, i de tot el poble de la ciutat de Barcelona, tant dels majors com dels menors d’edat, concedim i confirmem un pacte als homes que viuen al castell de Montmell que és de la nostra església mare de la Santa Creu i de Santa Eulàlia. Tant aquests habitants presents com els fills dels seus fills que procedeixin de la seva estirp, tant els qui en el moment present acudeixin a aquest castell com els qui hi habitaran en el futur, que siguin immunes per sempre més i els sigui lícit de vendre o intercanviar cases entre ells, i les terres i vinyes que cultivin no estaran sotmeses a cap altre senyoratge sinó sota la nostra empara i defensa, i que no paguin cap altre cens llevat dels delmes i primícies que m’han de pagar a mi, el bisbe actual, i als meus successors, ni donin cavalls de posta, ni ases de càrrega, ni albergues, ni porcs, ni moltons, ni anyells, ni pernils, ni cap altre cens, llevat d’allò que vulguin donar al bisbe per pròpia voluntat. Sinó que tant aquests habitants com els altres que en algun moment acudeixin a nosaltres i vulguin habitar en aquest castell, tant ells com llurs fills per sempre més, que hi restin sense cap jou de servitud sota la nostra protecció i empara amb dret perpetu. I aquell que intenti trencar aquest pacte, que tingui part per sempre amb Judes Iscariot i que a més pagui com a esmena una lliura d’or. I que d’ara endavant aquest pacte i aquesta confirmació restin en peu per sempre més.
Això ha estat fet el dia quinzè de les calendes de maig, l’any vintè del regnat de Lotari, fill del rei Lluís.
De la mateix manera confirmem també el pacte anterior i l’apliquem a la Cogullada amb tots els termes de l’esmentat Montmell a la Cogullada, amb les mateixes condicions i amb la mateixa fermesa que abans hem especificat.
Signatura de Vives, bisbe per la gràcia de Déu. Signatura de Ferrer, sacerdot. Signatura de Guadamir, prevere. Signatura de Guitita, levita i arxisecretari. Signatura de Vives, prevere. Signatura de Guilarà, prevere. Signatura de Sunifred, prevere. Signatura de Borrell, comte i marquès per la gràcia de Déu. Signatura d’Aeci, bisbe per la gràcia de Déu.
Signatura de Pere, sacerdot, que he escrit aquest document i l’he subscrit el dia i l’any abans esmentats."
(Traducció: Joan Bellès i Sallent)
Al segle XI el castell de Montmell fou infeudat pel bisbe de Barcelona als Banyeres. La intervenció d’aquest llinatge al terme és documentada des de l’any 1078, quan el bisbe Umbert féu establiment a Dalmau Ponç Guerau, Pere Mir de Banyeres i la seva muller Guisla, i Guillem Ponç de la terra de Codony, situada al castell de Montmell, la qual estava deshabitada i abandonada per culpa dels sarraïns. Els Banyeres posseïren el terme en feu durant els segles XII i XIII, cedint la custòdia o castlania de la fortalesa a d’altres nobles. Així, el 1090 Pere Mir de Banyeres i Guisla cediren en comanda del castell de Montmell a Erimbal Ramon de Montfort.
L’any 1150 Pere Ponç de Banyeres va encomanar el castell a Berenguer de Santa Eulàlia. Segons aquesta comanda, els Banyeres van donar a l’esmentat Berenguer els departaments de la fortalesa, la meitat dels plets i d’altres drets, com el mas d’Avellana de la Juncosa, juntament amb un parell de bous, vinyes i horts.
Al segle XIII, la seu de Barcelona va procedir a recuperar alguns dels drets pràcticament infeudats. L’any 1205 Berenguer de Montfar i la seva muller van vendre llurs drets sobre el terme per 1 440 sous a l’església de Barcelona. Poc després, el 1210, el bisbe de Barcelona Pere de Cirac encomanava el castell de Montmell amb els seus termes i les seves pertinences a Guerau de Palamós. En aquesta època és molt possible que els Banyeres haguessin perdut el seu domini sobre el castell.
El 1332 era castlà de Montmell Guillem d’Aiguaviva. Al segle XVII la senyoria de Montmell continuava en possessió de la mensa episcopal. Durant la guerra contra Joan II el castell fou escenari de diverses lluites, però no fou destruït ja que, posteriorment a la guerra de Successió, hi hagué una guarnició de guàrdies valons (1715-20). (SFM)
Castell
Planta dels vestigis d’aquest recinte casteller.
J. Bolòs
Fortificació formada bàsicament per una torre de planta rectangular i un recinte, dins el qual es feren diverses sales i una cambra coberta amb una volta.
La torre és situada a l’extrem nord-oest del recinte. Amb una planta rectangular, fa, a l’interior, 5 m de llarg × 2,5 m d’ample. El gruix dels murs és d’aproximadament 100 cm. Es conserva sobretot la part meridional d’aquesta construcció. A uns 3,5 m del terra actual, hi ha un relleix al mur, que fa uns 25 cm, que ha de correspondre al trespol d’un compartiment inferior. Al mur de ponent, coincidint amb aquest pis principal, s’endevina l’existència del muntant d’una porta, a uns 180 cm de l’angle del sud-oest. En l’actualitat té una alçada de més de 7 m; segurament, tenia diversos trespols i feia força més de 10 m d’alt. La torre és feta amb pedres força irregulars, però arrenglerades. Per contra, els carreus dels angles són més escairats. Al muntant de la porta, hi ha alguna pedra de color rogenc, tal com s’esdevé a l’absis de l’església de Sant Miquel. Al mur sud, el més ben conservat, a la cara exterior, hom veu nombrosos forats o traus destinats a suportar les bastides, quan es féu l’edifici; són separats uns 90 cm els uns dels altres.
El recinte, que ocupa una bona part de la superfície del cim del turó, té una planta lleugerament trapezoidal. El costat nord té una longitud de 21,3 m i el sud de 15,2 m; mentre el costat est fa 18,7 m, l’oest fa uns 15 m. Els murs tenen un gruix d’uns 80 o 90 cm. L’angle sud-oest del clos és arrodonit; a l’angle nord-est hi ha la torre. Al sud d’aquesta torre, s’alça un edifici, orientat de sud a nord, que fa, a l’interior, 2,25 m d’ample × 5,2 m de llarg, fet amb carreus treballats, que fan uns 30 cm × 30 cm i cobert amb una volta; té una alçada de menys de 3 m. Podia ésser una capella, però, per la seva orientació sembla més aviat una cisterna. A l’est d’aquesta cambra coberta amb una volta, la muralla no és recta, sinó que forma un angle cap a l’exterior, de tal manera que resta un espai massís entre la muralla i la cambra, amb una amplada que arriba als 3,9 m.
A part d’aquesta cambra coberta amb una volta, a l’interior del recinte hi havia una nau de planta trapezial, situada a l’angle sud-oest, que té una amplada de 4,4 m, a la part central, on encara s’endevina l’arrencada d’una arcada; té una longitud de 8,5 m. Entre aquesta sala i la cambra de la volta encara hi havia, segurament, una altra sala, amb una amplada d’uns 6,25 m; en una de les parets s’observa l’inici d’una altra arcada.
En principi, hem de pensar que la torre i especialment el recinte ampli foren fets en un primer moment, mentre que la cambra de la volta i les diverses sales es construïren, més endavant, al llarg de l’edat mitjana. La datació de les construccions més antigues és difícil, però probablement cal situar-la cap al segle X, fetes per una població situada sota el domini cristià o bé, tampoc no ho podem rebutjar totalment, sota el domini musulmà. La torre, tanmateix, potser ja és obra del segle XI. (JBM-RMUC-JARN)
Bibliografia
- Els castells catalans, 1971, vol. III, pàgs. 809-814
- Llorach, 1983, pàgs. 243-244
- Palomeque, 1983
- Català, 1991, pàg. 62