Situació
Cara lateral dreta de la pica baptismal que es guarda a l’interior de l'església, profusament decorada amb relleus figuratius, vegetals i geomètrics.
ECSA - R. Aceña
Aquesta església és situada al centre del poble de Sant Jaume dels Domenys.
Mapa: 35-17(447). Situació: 31TCF795732.
Es pot accedir fàcilment al poble per una carretera local que parteix de Vilafranca del Penedès. Des del Vendrell, hi ha una altra carretera local que hi mena, després de 9 km passant per Llorenç del Penedès i Santa Oliva. (CPO)
Història
Diverses escriptures dels segles X i XI del cartulari de Sant Cugat del Vallès parlen de Sant Jaume dels Domenys amb el nom de Vila Domenio. La referència més antiga és del 938. El lloc podria tenir un origen d’època romana. Una altra data digna de menció és la del desembre del 1002, en què el papa Silvestre II confirmà a Odó, abat del monestir de Sant Cugat, la cel·la de Santa Oliva amb els seus termes i s’esmenta la vila de Domenio.
És possible que, tot i que no és documentada en els primers temps històrics del repoblament cristià, ja existís al lloc l’església de Sant Jaume, erigida vora el camí, dintre el terme de Castellví de la Marca. Les primeres notícies de l’església i de la parròquia són tardanes, de l’any 1176. En la documentació de Santes Creus apareix el 1228. La parròquia dels Domenys, el 1279, pagà a la Santa Seu de dècima 80 sous.
La dedicació a sant Jaume s’ha de relacionar amb la devoció medieval a sant Jaume de Galícia. Algú ha suposat que el poble de Sant Jaume dels Domenys fou un punt de pas en el camí de Barcelona a Galícia, que passaria dins el Penedès per Olesa de Bonesvalls, Avinyonet, la Múnia, Sant Jaume, la Bisbal del Penedès i Vila-rodona. Segons el fogatjament de l’any 1385, hi havia 6 focs de l’Església a la parròquia de “Sant Jacme de Castellviy de Penedes”. En tota la parròquia de Sant Jaume dels Domenys hi havia 16 focs, segons el fogatjament del 1553. L’actual església de Sant Jaume és un edifici modern que no conserva cap element arquitectònic d’època romànica. (SFM-ALS)
Necròpoli
Vista parcial de la necròpoli de tombes antropomorfes, situada prop de l’església.
J. Pahissa
Durant dues campanyes d’excavacions realitzades prop de l’església de Sant Jaume dels Domenys s’han trobat diversos enterraments medievals.
L’any 1985 es feu una excavació, dirigida per Astrid Lepp, al pati del recinte parroquial, la qual va permetre de descobrir una sèrie d’enterraments excavats a la roca, del tipus antropomorf, amb el cap ben diferenciat a la capçalera. S’hi trobaren tres tombes d’adults i una d’infant, amb les restes humanes. En una aparegué un anell de coure de secció circular, però sense cap mena d’ornamentació (Llorach, 1989, pàg. 4).
Pel mes de juliol del 1987, es realitzà una excavació d’urgència, dirigida per Albert Bacaria, a la plaça del Reverend Andreu Marcè, situada al costat de l’església. Es feren tres cales de sondeig. En una de les cales més properes a l’església actual, hom hi descobrí una tomba excavada a la roca, de planta trapezial, amb una longitud de més de 2 m. Tenia, però, una forma irregular: mentre la part central del cos i els peus tenien una amplada semblant, la capçalera era molt més ampla. Era orientada de SE a NW, i sembla que tenia una coberta de grans lloses (Bacaria, 1990, pàgs. 222 i 224, fig. 3).
En l’altra cala, feta a prop de l’església, es trobà un altre enterrament. La roca hi havia estat parcialment rebaixada. A banda i banda i als extrems hi havia, però, pedres de mida mitjana i algunes lloses força irregulars que feien de suport lateral (Bacaria, 1990, pàg. 224, fig. 2). També tenia una orientació SE a NW. S’hi trobà l’esquelet, amb el cap girat cap a l’esquerra. Amb relació a aquests dos darrers enterraments no es trobà cap tipus de materials.
En principi, d’acord amb els coneixements que tenim, podem datar els primers enterraments, fets en tombes antropomorfes, cap al segle X o XI, i segurament cal relacionar-los amb un edifici religiós. La tomba de lloses, en part buidada a la roca, sembla que es pot considerar com una forma mixta. A causa, però, de les seves característiques, més aviat primitives, hem de pensar que és anterior, per exemple, al segle XII, època en què les cistes ja solien ésser fetes amb lloses molt més escairades (Riu, 1982, pàgs. 40-41). La tomba més difícil de datar és la quasi trapezial (tipus b de Bolòs-Pagès, 1982, pàg. 79), que pot ésser coetània a les antropomorfes o bé més antiga. (JBM)
Pica
Cares anterior i posterior de la pica baptismal que es guarda a l’interior, profusament decorada amb relleus figuratius, vegetals i geomètrics; s’hi aprecia el perfil ondulant de l’estructura del vas.
ECSA - R. Aceña
A l’interior de l’església de Sant Jaume, en una petita capella lateral situada a l’esquerra de l’entrada principal, es conservava fins no fa pas gaire una pica baptismal d’estructura quadrangular i ondulant. Recentment ha estat exhibida formant part de l’exposició “Pallium. Exposició d’Art i Documentació” celebrada a la catedral de Tarragona (27 de juny-30 de setembre de 1992). La seva forma la converteix en una peça excepcional, ja que les estructures habituals són la troncocònica i la poligonal. Fa 93 cm de longitud, 65 cm d’amplada i 59 cm d’alçària, i el registre amb relleus 34 cm d’alçària.
La decoració s’ha organitzat en dues bandes o registres. En el superior trobem diversos cercles de radis rectilinis amb un diàmetre que oscil·la entre els 11 i els 14 cm. Aquesta mena d’estel, potser d’origen preromà ibèric, fou representat freqüentment tant en l’època visigòtica com en la preromànica, tot i que amb el temps passà a formar part d’un repertori popular que produí exemples fins al segle XIV (Barral, 1980, pàg. 120). Cada una de les cares mostra cinc d’aquests estels, a excepció d’una que n’inclou quatre per la presència de la figura d’un orant; el nombre de radis de cada disc oscil·la entre 7 i 12.
La banda inferior es configura mitjançant motius florals inscrits en una circumferència: tots són de quatre pètals, a excepció dels que ornen el lateral esquerre, que en tenen cinc, sis o vuit, a més de quatre. El tipus de pètal, anomenat arrodonit, és el que trobem en alguns mosaics antics (Barral-Ferrandis, [1940] 1982) i pilastres d’època visigòtica (Camps Cazorla-Ferrandis [1940] 1976, fig. 267). Per tant, ja són dos els motius de tradició antiga i antiga tardana que decoren aquesta pica.
El registre de florons s’estén per tres dels quatre costats, puix que en el posterior ha estat substituït per un de palmetes, d’incisió profunda i de tipologia semblant a les de la pica de Llorenç del Penedès (vegeu l’estudi monogràfic en aquest mateix volum). El nombre de discs florals és de cinc a les cares laterals i de quatre en la frontal, a causa que l’angle dret és ocupat per una figura d’orant. A l’igual que en el cas dels discs de radis rectilinis aquests florons, de gran tradició popular, foren emprats fins a l’època baix-medieval.
Cara lateral esquerra de la pica.
ECSA - R. Aceña
La decoració d’aquesta pica també ocupa la zona dels angles. Els posteriors emplacen dues creus patents i encerclades que recorden les monedes o els diners de plata de l’època de l’abat Oliba —primera meitat del segle XI—, o bé aquelles monedes atribuïdes al bisbe Pere de Redorta datades a la segona meitat del segle XII(*). Els angles anteriors mostren dues representacions humanes: a l’esquerre hi ha un cap, encerclat i amb un disc de radis curvilinis a sota; en el dret hi ha la figura d’un orant.
Cal assenyalar que la representació de l’orant es conserva en mal estat, amb el rostre molt malmès i pèrdua fragmentària dels braços i dels peus. Duu vestit acampanat que encara mostra part dels ornaments, com ara les sanefes en ziga-zaga de l’escot i de la vora o els motius que decoraven el cos del vestit pròpiament. La tipologia d’aquest orant no és desconeguda, i així és habitual que mostri els braços en creu (vegeu el vol. XXII, pàgs. 60-61 i 350-356, de la present obra) o alçats(*). A l’altre angle hi ha un rostre, rebuidat en un gruix considerable, que malgrat que presenta una forma arrodonida té els perfils molt semblants als de la caràtula de la pica de Llorenç del Penedès.
La datació d’aquesta peça, atesa la presència de motius ornamentals que provenen de repertoris antics, pot provocar una certa confusió i fer pensar que es tracta d’una obra més antiga del que és en realitat. L’estructura ondulant de la pica podria ser posterior a la indicada per l’arcaisme decoratiu; és una fórmula emprada en època romànica que també trobem a la pica baptismal de la catedral de Barcelona (vegeu l’estudi monogràfic dins el vol. XX de la present obra). Això demostra, un cop més, la utilització d’elements de tradició antiga amb una factura popular. Tot plegat fa pensar que probablement es tracti d’una peça datable entre la segona meitat del segle XII i el segle XIII. Si més no, cal rebutjar plenament que es tracti d’un treball d’època visigòtica. (RAA)
Bibliografia
Bibliografia sobre la necròpoli
- Riu, 1982, pàgs. 29-57
- Bolòs-Pagès, 1982, pàgs. 59-103
- Llorach, 1983, pàg. 174
- Cruañes-Virella i Torras, 1984, pàgs. 64-65
- Virella i Bloda, 1982, pàgs. 205 i segs
- Llorach (29-3-1985), “el 3 de Vuit”, pàg. 22
- Llorach, 1989b, pàgs. 3-5
- Bacaria, 1990, pàgs. 221-225
- Cruañes, 1990, pàgs. 107-108
Bibliografia sobre la pica
- Virella i Torras, 1977
- Cruañes-Virella, 1984, pàgs. 64-66