Situació
Vista aèria de l’antic nucli de Sota-ribes, origen de la població de Sant Pere de Ribes, amb la torre del castell i la primitiva església parroquial.
ECSA - J. Todó
Aquest castell es troba uns 500 m de la sortida de la població de Sant Pere de Ribes, per la carretera de Vilanova, al veïnat anomenat actualment Sota-ribes. (MLIR)
Mapa: 35-17(447). Situació: 31TCF966685.
Història
Des dels seus orígens, el castell de Ribes va restar estretament lligat a la seu de Barcelona. L’any 990, després de la ràtzia d’Almansor, que afectà molt el terme, el bisbe Vives de Barcelona va concedir una carta de franqueses als pobladors del castell de Bell-lloc, anomenat de Ribes, perquè repoblessin la terra i hi edifiquessin de nou la fortalesa.
Carta de Poblament del Castell de Ribes (6 de maig del 990)
Vives, bisbe de Barcelona, atorga als habitants del castell de Ribes una carta de poblament i franqueses. Els concedeix la lliure possessió dels seus béns i els eximeix de tota prestació, excepte de l’obligació de les obres al castell.
"In nomine Domini Dei eterni miseratoris et pii qui omnia mundi machina summa cum Trinitatis potentia regit ante secula unus, Vivas, gratia Dei Barchinonensis chodrus una cum archidiachonem nostrum Seniofredum ceterisque chanonicis subtus roboraturis matris ecclesie conexis, vobis commorantibus castrum nuncupatum Bello Loco qui vocitantur Ribas iure possessionis nostre ecclesie a sanctis religiosisque pastoribus adquisitum seu ibidem collatum idem Guillaranem venerabilem pontificem egregiumque presulem Petronem per aprisionem eorum seu fidelibus illorum. Donamus namque vobis, predictum castrum tam vobis quan filiis vestris seu filii filiorum vestrorum vel progenies eorum seu et ipso qui aliunde ibidem confluxerint et annuente Deo aliquid ibidem adquisierint, terras ipsas ad culturam perduxerint, vineas complantaverint, orta aut pomeria seu domos hedificaverint, perpetua stabilitate eis firmamus franchos persistere omni in tempore ut nullus vivens unquam in tempore aliquid habens exigere vel exactare presumat, non bovem, non asinum, non agnum, non arietem, non porcum nec capones, non paravereda nec ulla importabilia honera ausi, sola opera ad ipsum castrum facienda sicut in civitate Barchinona ad castrum Olerdula vel ceteris franchitatibus sólita vel assueti sunt operare atque construere unanimes, promptaque voluntate vindere, donare atque conmutare inter eos sit indubitata libertas. Decimas et primitias que offerri Deo debent opus nostro reservamus. Hec omnia vobis, ut dictum est, donamus atque tradimus iure perpetuo non sub alio senioratico sed solo sub nostro regimine vel tuitione perpetua. Si quis sane ad futurum adversarius hoc in collatione nostra extiterit violenter aliquid ad eis exegerit nisi quod ipsi prompto eorum animo vel bona voluntate nobis seu successores nostros servierint, sit Deo et hominibus reus peccatumque nostrum anime illius sit obligatum. Insuper vero rendere eis in duplo non moretur nisi solis ipsis retro gradierint ad cuius licentiam abnegamus vindendi, donandi, vel secum quicquam portandi, sed si habere voluerint pergant secundum consilium suum, si ingeneuus est nichilque de augmento secum deportet nisi solis ipsis cuius palificaverit nostra contumelia aut importabilia honera.
Acta scriptura franchitatis, II nonas madii, anno III regnante Hugone rege."
Sig+num Vivas, gratia Dei episcopus.
[O]: Perdut.
A: Còpia del segle XIII: ACB, Liberi Antiquitatum, IV, doc. 368, foli 157.
a: F. Carreras i Candi: Lo Montjuich de Barcelona, dins Memorias.., VIII (1901-1903), pàg. 367, apèndix I.
b: E. de Hinojosa: El régimen señorial…, pàg. 62, nota 2 (fragmentàriament).
c: J.M. Font i Rius: Cartas de población…, vol. I, doc. 10, pàgs. 19-20.
Traducció
"En nom del Senyor, Déu etem misericordiós i ple de pietat que, essent u abans dels segles, regeix amb el poder suprem de la Trinitat tot l’engranatge del món, Vives, bisbe de Barcelona per la gràcia de Déu, juntament amb el nostre ardiaca Sunifred i amb unió amb els canonges de l’església mare que signaran al capdavall, a vosaltres, els habitants del castell anomenat Bell-lloc que té també el nom de Ribes, que fou adquirit justament com a possessió de la nostra església mare pels sants i religiosos pastors o que li fou conferit pel mateix Guilarà, venerable pontífex i per l’egregi bisbe Pere, per aprisió d’ells o dels seus fidels. Us donem l’esmentat castell, tant a vosaltres com als vostres fills o als fills dels vostres fills o a llurs descendents, o a aquells que hi vinguin d’altres llocs o que amb l’ajuda de Déu hi adquireixin quelcom, que hi iniciïn conreus, que hi plantin vinyes, horts o fruiterars, o que hi edifiquin cases; els confirmem que hi puguin restar francs per sempre més amb perpètua estabilitat de manera que mai cap persona vivent no pretengui exigir-los ni obligar-los a donar res del que tenen, ni bou, ni ase, ni anyell, ni moltó, ni porc, ni capons, que no gosin exigir-los cavalls de posta ni transports de cap mena de càrregues, sinó únicament les obres que calgui fer al castell, tal com solen i tenen per costum treballar i construir de comú acord a la ciutat de Barcelona, al castell d’Olèrdola i a les altres franqueses, i que tinguin llibertat indiscutible per a vendre segons la seva espontània voluntat, donar i fer permutes entre ells. Tot això, tal com s’ha dit, us ho concedim i atorguem no pas sota un altre senyoratge sinó únicament sota el nostre govern i perpètua protecció. I si algú en el futur es mostrés contrari a aquest atorgament nostre i els exigís quelcom per la força a part d’aquells serveis que ells per propi impuls i per bona voluntat ens vulguin prestar a nosaltres o als nostres successors, que sigui culpable davant de Déu i dels homes i que els nostres pecats pesin damunt la seva ànima. Però que, a més, s’afanyi a restituir-los el doble, exceptuant només aquells que es facin enrere, als quals deneguem el permís de vendre, de donar o de portar quelcom amb ells, però si volen tenir-ho, que continuïn endavant segons el seu parer, si es tracta de persones lliures, i que no els reporti cap augment, llevat únicament d’aquells que demostrin clarament que s’hagin vist afectats per una ofensa nostra o per transports de pesos.
Aquesta escriptura de franquesa ha estat feta el dia segon de les nones de maig, l’any tercer del regnat del rei Hug.
Signatura de Vives, bisbe per la gràcia de Déu."
(Traducció: Joan Bellès i Sallent)
Des d’aquest moment les dades sobre el castell de Ribes són abundants, especialment les que fan referència a la seva ocupació i posterior infeudació, cap al final del segle X, a Geribert, vescomte regent de Barcelona, circumstància que va motivar un llarg plet amb el bisbe de Barcelona. Aquest aconseguí del papa Silvestre II dues butlles amb amenaça d’excomunió en contra de Geribert, acusat d’oprimir l’Església i dur una vida turbulenta. En realitat, l’objectiu del bisbe era defensar els drets senyorials sobre Ribes. de fet, el castell fou retornat el 1039 per Folc Geribert, fill de Geribert, a la Seu de Barcelona, de la qual era diaca.
Els Ribes.
AFE
No obstant això, el 1041 el bisbe Guislabert va tornar a infeudar el castell i el lliurà a Mir Geribert, germà de Folc Geribert, senyor de Santmartí i d’altres territoris del Penedès. El bisbe, tanmateix, es reservà durant la seva vida el castell de Sitges, el qual depenia del de Ribes. D’aquesta manera, doncs, el castell de Ribes va passar a Mir Geribert i d’aquest a un dels seus fills, Ramon Mir, que inicià la nissaga de feudataris cognomenada Ribes. Aquesta relació de Mir Geribert i els seus descendents amb els bisbes barcelonins és molt clara. El 1057 l’esmentat Guislabert, conjuntament amb Mir Geribert, va concedir a Arnau Arluví la torre de Miralpeix que es trobava dins el terme. L’any 1130 el bisbe Oleguer va atorgar de nou el castell a Arnau de Ribes, descendent directe de Mir Geribert.
Els Ribes van mantenir el control del castell fins el 1389-90, en què Ramon d’Escales, bisbe de Barcelona, va comprar tots els drets i les jurisdiccions del terme. A partir d’aquell moment la seu de Barcelona posseí la jurisdicció i tots els drets senyorials sobre Ribes fins a l’abolició dels drets feudals al segle XIX. (SLIS)
Castell
Planta al nivell de la porta (a la dreta) i secció isomètrica (a l'esquerra) de la torre del castell.
J.A. Adell
Actualment, l’única resta del castell primitiu és una torre, tot i que alguns estudiosos han especulat sobre l’existència d’altres defenses avui perdudes o amagades per diferents construccions.
Es tracta d’una torre cilíndrica, interiorment buida, amb el parament exterior totalment arrebossat de manera unifome. La forma cilíndrica no és perfectament regular ni a la planta ni a l’alçat, i les irregularitats més grans són a la part superior, ja que en perdre verticalitat el mur, la torre assoleix una forma incerta, a cavall entre una forma cilíndrica i troncocònica; és també la part més alterada, atès que els merlets són força retocats.
La superfície uniforme del cilindre només és modificada per les obertures de la porta alta, a migdia, i les finestres amb arc del darrer pis, al NE i NW, i una mena de desguàs situat a la part de dalt, al SW, que són les úniques obertures que es poden considerar originals, a les quals cal afegir dues finestres quadrades i les portes que comuniquen amb la casa adjunta.
L’interior de la torre ha estat molt retocat segons els diferents usos a què ha estat destinada, que han modificat la distribució interna dels nivells habitables. Presenta, damunt un sòcol massís d’uns 3,5 m d’alçada, una sala de 3,20 m d’alçada, coberta per una mena de cúpula rebaixada feta amb maó de pla. El segon nivell és una peça altíssima, de 7,80 m d’alçària, coberta per una volta en un racó de claustre, feta de pedruscall i formigó de calç amb encofrat de canyes. Els paraments d’aquesta peça són poc alterats, atès que fa temps que no tenen una funció definida; hi ha la porta d’entrada a la torre; aquesta estança tenia un nivell de pis, de fusta, 50 cm més baix que el pla de la porta, com ho prova un replà perimetral de 20 cm d’amplada, que servia per a sostenir l’embigat d’un pis trepitjable; uns 4 m per sobre d’aquest replà hi ha uns forats de biga que corresponen a un altre embigat de pis, que restà anul·lat quan se substituí per la volta de pedra.
Des del punt de vista estructural i constructiu, la torre és constituïda per uns amplis fonaments de forma bulbosa, fets de formigó i calç i pedres sense trencar, sobre els quals s’estableix, mitjançant un sòcol de 3 m massissat, el cilindre de la torre, que té un mur d’entre 1,50 a 1,80 m de gruix, bastit amb pedra calcària, de forma arrodonida i sense treballar, disposades en filades força uniformes i embegudes; el parament intern del mur segueix la mateixa disposició, i en alguns punts presenta filades de pedres inclinades.
Aspecte de la primitiva porta d’entrada a la torre, avui convertida en finestra, l’element més singular de l’edificació.
ECSA - M. Raurich
La porta, situada uns 8 m d’alçada sobre el nivell del terreny, és, malgrat que té desperfectes, l’element més notable que posseeix la torre. Es tracta d’una obertura rectangular, amb un arc de descàrrega de ferradura matussera; els brancals i el llindar són grans lloses planes, irregulars, encastades al mur i treballades formant galzes interiors; la llinda, que no és sencera, pels elements que n’han restat, sembla que era formada per tres peces, la qual cosa vol dir que no es tractava pas d’una llinda pròpiament, sinó d’un arc amb llindes de tres dovelles.
Per a la descripció de les característiques formals d’aquest edifici, es pot afirmar que es tracta d’una torre anterior a l’aparició de l’arquitectura llombarda a Catalunya, afí a les construccions que es bastiren aquí entre el segle X i la primera meitat del segle XI. Tot i així, si concretem més la datació, caldria considerar la torre de Ribes com una obra de la darreria del segle X, pel que fa al sector més antic, el qual devia formar part del castell a què es refereix la carta de franqueses del 990. (JAA-ERB)
Bibliografia
- Els castells catalans, 1971, vol. III, pàgs. 908-922
- Puig i Roig, 1978, pàgs. 16-19
- Adell-Riu, 1980, pàgs. 87-93
- Llorach, 1983, pàgs. 265 i 266
- Virella i Bloda, 1982, pàgs. 293-294