Situació
Aspecte d’un dels sectors del castell excavat recentment.
ECSA - J. Bolòs
Castell situat prop de la costa, al cim d’un turó, entre les poblacions de Vilanova i la Geltrú i Sitges. Des del castell es devia controlar la plana litoral, per on passava el camí que devia seguir la costa.
Mapa: 35-17(447). Situació: 31TCF967653.
Al quilòmetre 39, si fa no fa, de la carretera que va de Vilanova i la Geltrú a Sitges, surt a mà dreta una pista que porta a Can Girona. Encara podem anar uns centenars de metres més enllà, fins passades unes instal·lacions de golf. Després, podem seguir caminant més endavant i enfilar-nos al turó d’un aerofar, des d’on arribarem, fàcilment, fins al turó del costat, on hi ha les restes del castell. (JBM)
Història
El primer document conegut que esmenta l’indret de Miralpeix és de l’any 1057, en què el bisbe de Barcelona, Guislabert, juntament amb el seu cosí Mir Geribert, amb la muller d’aquest Guisla i el seu fill Bernat, infeudà la torre de Miralpeix que era deshabitada, amb la seva quadra, a Arnau Arioví, amb l’obligació de reconstruir-la, poblar l’indret i treballar les terres. La torre es trobava al terme del castell de Ribes, prop del mar. Arnau tindria la meitat de la quadra, els delmes, les primícies en alou i l’altra meitat en feu, sempre amb el reconeixement de la senyoria de Mir Geribert i la seva posteritat. La quadra fou després possessió de Ramon Mir de Ribes, fill de Mir Geribert.
Un plet decidí la possessió de la quadra de Miralpeix a favor de Ponç de Blancafort, en contra de les aspiracions de Guillem i Ponç de Ribes, senyors feudataris del castell termenat de Ribes. Aquest mateix Ponç feu cavar valls i reforçar el castell de Miralpeix, d’acord amb Gombau de Miralpeix —el seu castlà— en lluita contra Berenguer de Castellet i Eimeric d’Espiells. Aquests darrers assaltaren, saquejaren i destruïren la fortificació cap al 1190. El 1258 el feu de Miralpeix passà a Berenguer de Ribes. El 1303 fou concedit a Galceran de Ribes i el 1350 a Berenguer de Ribes.
La quadra de Miralpeix fou cedida el 1382 a Bernat de Fortià. Posteriorment, el 1390, el rei Joan I la va vendre a la mitra barcelonina. El 1410 va passar per compra a la Pia Almoina de Barcelona i el 1413 fou incorporada a la universitat de Sitges. (SLIS)
Castell
Bàsicament, és un recinte de planta rectangular, orientat de nord a sud, que fa uns 17,5 m (o potser uns 12,5 m) de llarg per uns 11,5 m d’ample. Aquest mur exterior té un gruix de prop de 90 cm i és fet amb carreus arrenglerats, però molt poc treballats.
A l’angle nord-oest del recinte hi ha una petita fortificació que sobresurt del mur occidental; a l’interior, fa 3 m × 3,3 m. S’hi obren diverses espitlleres.
L’angle sud-est del recinte no és visible. Actualment, deixant de banda el mur sud, localitzat solament a la part occidental, en aquest sector meridional només hi ha una paret gruixuda que va d’est a oest, situada a uns 5 m del lloc on hauria de passar el mur perimetral. Adossada a la banda septentrional d’aquesta paret hi ha una cisterna ben arrebossada, que fa 2,1 m × 2,3 m i té una profunditat de més de 2 m. Al costat intern del mur est del castell, també hi ha un dipòsit de planta circular, amb un diàmetre de 120 cm, arrebossat, destinat a contenir-hi líquids. A l’interior del recinte del castell, s’endevinen d’altres parets: una que s’adossa al mur nord, una altra situada a l’oest de la cisterna, etc. Sembla que es feren valls al voltant del castell. Així mateix, segons sembla, al peu de la paret meridional, hi havia una sitja.
Aquesta fortificació ha estat excavada, en part, darrerament. Aquest fet permet de veure moltes de les parets que hem descrit, les quals abans devien restar colgades sota terra. En principi, hem de considerar que l’element més antic és el mur perimetral; les altres construccions o dipòsits i, fins i tot, potser els valls degueren ésser afegits als darrers segles de l’edat mitjana.
Uns centenars de metres cap a migjorn, sota el turó on s’alça l’aerofar, hi ha les restes mig en ruïnes de la masia anomenada la Quadra de Miralpeix. És formada bàsicament per una torre de planta quadrangular i un edifici amb diverses sales amb arcades ogivals. La torre pot ésser antiga, tot i que, segurament, fou transformada amb el temps. Actualment hi ha dues portes obertes a ponent. La inferior, a peu pla, és acabada per un arc de mig punt format per set dovelles; la superior, que s’obre davant d’uns grans dipòsits, és coronada per un arc rebaixat. Possiblement, en època moderna, la part baixa de l’edifici, atalussada i feta de pedres, ha inclòs a l’interior un gran cup, recobert de rajoles. Tota la part superior de la torre és feta amb tàpia i té, encara, una alçada força considerable.
Uns centenars de metres més cap al sud, anant cap a la mar, a l’extrem del serrat, hi ha una torre de planta circular, que només es conserva en una alçada d’uns 5 m. Té un diàmetre interior de 3,6 m i el gruix de les parets fa 80 cm. La porta de l’edifici és a peu pla, orientada cap al nord; fa 165 cm d’alt per 75 cm d’ample i és acabada amb un arc de mig punt format per sis dovelles. Per damunt d’aquesta porta, veiem una altra obertura, potser una antiga porta, ara partida per la meitat i sense les pedres dels muntants. La part inferior de la torre, de fet, l’única conservada, és coberta amb una cúpula, situada uns 2,8 m del terra actual. Les pedres que formen les parets de l’edifici són poc treballades i més o menys arrenglerades. Podem pensar que aquesta torre fou feta, com a torre de guaita del castell, cap al segle XIII. (JBM)
Bibliografia
- Els castells catalans, 1971, vol. III, pàgs. 950-956
- Virella i Bloda, 1982, pàgs. 290 i 291
- Buron, 1989, pàgs. 141-142