La vila
Vista aèria del centre històric de la ciutat, originada a partir de l’agregació dels dos nuclis primitius, la Geltrú, en primer terme, i Vilanova de Cubelles.
ECSA - J. Todó
Vilanova i la Geltrú avui en dia constitueix un sol municipi, però històricament són dues poblacions ben diferenciades amb orígens molt distints.
Es podria pensar, atenent al nom Vilanova, que originàriament, en el terme de l’antiga Geltrú es formà un nou nucli de població, una vila nova de la Geltrú. Res, però, més fals que això. Vilanova sorgí com a vila nova de Cubelles, en el terme del castell de Cubelles i en contraposició a la vila vella d’aquest.
Al segle X, el terme del castell de Cubelles limitava a llevant amb el terme del castell de Ribes, i l’element fronterer era l’anomenat, des de temps immemorial, torrent de la Pastera, que anava vers el sud fins assolir el mar. En aquella època a l’extrem occidental del terme de Ribes, damunt un discret turonet pròxim al mar, situat pràcticament a la cruïlla de l’antiquíssim camí de Cubelles a Barcelona amb l’esmentat torrent, s’alçava una petita fortalesa que depenia del distant castell de Ribes i també, segurament, una modesta capella sota la invocació de Santa Maria. Aquestes dues edificacions esdevingueren ben aviat nucli de formació d’una petita vila, anomenada primerament, tal com apareix al Liber Antiquitatum (Llib. IV, n. 342, f 140), en un escrit del segle XI, Bischal, i, posteriorment, Guisaltrud, nom que ha fet córrer molta tinta sense resultats gaire satisfactoris.
S’ignora en quin moment el castell de la Geltrú, amb la seva vila i el terme, fou redimit de la senyoria de Ribes, però ben segur que bastant abans que a l’altra banda del torrent de la Pastera, en el terme veí, la llavor d’una nova població hagués començat a germinar. El nucli antic no era gaire cosa més que una plaça conformada pel castell, l’església i la sagrera i un semicercle de cases.
Al segle XIII, quan aquest reduït clos de la Geltrú començava a sobreeixir-se en el terme de Cubelles, de domini reial, alguns dels nombrosos assentaments esparsos pel territori començaren a créixer. L’any 1274, dos en particular, obtingueren del rei Jaume I carta de poblament i franqueses. L’un, situat vora el mar, en el lloc anomenat sa Llacuna, no prosperà, l’altre, la Vilanova de Cubelles, ben a l’inrevés, tingué un desenvolupament ininterromput. Formada al voltant d’una primitiva esglesiola romànica sota l’advocació de Sant Antoni Abat, erigida al peu del camí de Cubelles a la Geltrú, es va veure afavorida immediatament per nombrosos privilegis reials que la feren cada vegada més pròspera (el 1340 el de càrrega i descàrrega a la platja, el 1366 el de fortificació de la vila, el 1381 i el 1384 els d’establiment de la fira anual i mercat setmanal respectivament, el 1447 el de carrer i membre de Barcelona, entre molts altres).
Carta de poblament de Vilanova i Sa Llacuna (27 de juliol de 1274)
El rei Jaume 1 atorga als habitants de Vilanova i de sa Llacuna, en el terme de Cubelles, una carta de poblament i franqueses. Els ofereix la seva protecció i els eximeix de tota exacció reial.
"Noverint universi quod nos Iacobus, Dei gratia rex Aragonum, Maiorice et Valencie, comes Barchinone et Urgelli et dominus Montispesulani, per nos et nostros damus et concedimus universis et singulis hominibus venientibus ad populandum ad populationem Ville Nove in termino de Cubellis iuxta Guialtrudem vel ad aliam populationem que sit iuxta mare in termino de Cubelles, in loco vocato Ça Lacuna, vel ibi iam habitant quod pro domibus quas ibidem facient nec pro bonis mobilibus que ibidem modo aportabunt, non teneantur aliquo tempore facere nobis exercitum neque nostris, nec cavalcatam, nec dare peytam sive questiam, nec cenam, nec aliquam aliam regalem exactionem, set sint inde quitii et penitus perpetuo absoluti prout melius dici potest et intelligi ad eorum bonum et sincerum intellectum. Pro honoribus autem quos ibidem habebunt exceptis domibus et pro honoribus etiam quos alibi emerint de realencho vel aliter habebunt nobis et nostris perpetuo servire teneantur. Preterea, infranquimus eosdem et omnia bona eorum per decem annos primos venturos ab omni lezda et pedagio. ítem, scilicet quod infra dictos decem annos non teneantur nobis nec nostris dare de aliquibus rebus vel mercibus suis in aliquo loco terre nostre, pedagium aliquod neque lezdam, set sint inde franchi, quitii et penitus absoluti. Recipimus etiam, ipsos et omnia bona eorum in nostra protectione, custodia, comenda et guidatico speciali, in ieundo, stando et redeundo per omnia loca totius dominationis et iurisdictionis nostre. Ita quod nullus sit ausus de nostri gratia confidens ipsos bona nec bona eorum in aliquo loco terre vel dominationis nostre invadere, capere, detinere, marcare, offendere vel gravare, aut etiam pignorare culpa, crimine vel debito alieno nisi principales fuerint debitores vel fideiussores pro aliis constituti, nec etiam in hiis casibus nisi prius in ipsis fatica inventa fuerint de directo. Mandantes vicaris, baiulis, curiis et aliis officialibus et subditis nostris presentibus et futuris quod dictum guidaticum nostrum firmum habeant et observent, et faciant observan et non contraveniant nec aliquem contravenire permitant aliqua ratione, immo dictos homines et bona eorum, ubicumque manuteneant et deffendant, ipsis tamen facientibus conquerentibus de se iustitie complementum. Quicumque autem, contra hec guidaticum nostrum venire atemptaverit iram et indignationem nostram et penam centum morabatinorum se noviter incursunim, dampno illato primitus integre et plenarie restituto.
Data Barchinone, sexto ¿alendas augusti, anno Domini M°CC°LXX° quarto.
Sig+num Iacobi, Dei gratia ragis Aragonum, Maiorice et Valencie, comitis Barchinone et Urgelli et domini Montispesulani.
Testes sunt: Geraldus, vicecomes Caprarie. Gilabertus de Gaucerandus de Pinos, iunior. Bernardus de Scintille. Petrus de Vilamur.
Sig+num Bartholomei de Pena, qui mandato domini regis hec scribi fecit, cum litteris suprapositis in secunda linea ubi dicitur “vel” et clausit loco, die et anno prefixis."
O: Biblioteca-Museu Balaguer (Vilanova i la Geltrú), pergamí núm. 664 (Dipòsit de l’Arxiu Municipal).
A: Registre matriu del document, ACA, Cancelleria, registre núm. 19, foli 150 v.
B: Transcripció textual en el privilegi confirmatori atorgat per Jaume II, a 11 d’agost de 1318, que es troba a ACA, Cancelleria, registre núm. 216, foli 94.
a: J. Coroleu: Historia de Villanueva y Geltrú, pàg. 413, apèndix I.
b: J.M. Font i Rius: Cartas de población, vol. I, doc. 327, pàgs. 487-489.
Traducció
"Que sàpiga tothom que jo, Jaume, per la gràcia de Déu rei d’Aragó, de Mallorca i València, comte de Barcelona i d’Urgell i senyor de Montpeller, per mi mateix i pels meus, dono i concedeixo a tots i cadascun dels homes que vinguin a habitar a la població de Vilanova, dins el terme de Cubelles, prop de la Geltrú, i en una altra població que és prop del mar dins el terme de Cubelles, al lloc anomenat Sa Llacuna, i a tots els qui ja hi habiten, que ni per les cases que hi edifiquin ni pels béns mobles que d’alguna manera hi portin no es vegin obligats en cap moment a retre’ns, ni a mi ni als meus, cap servei, ni cavalcada, ni donar-nos la peita, ni la quèstia, ni la cena, ni cap altra exacció reial, sinó que siguin des d’ara quitis i completament lliures per sempre de la millor manera que es pugui dir i entendre segons llur recte i sincer enteniment. Tanmateix, pels honors que tindran en aquest lloc, llevat de les cases, i també pels honors que en altres llocs adquiriran del reialenc o d’altres formes, restaran sempre obligats a servir-me a mi i els meus. A més, els afranquim de qualsevol lleuda i peatge i tots llurs béns durant els pròxims deu anys primers. Igualment, que durant els deu anys esmentats no estiguin obligats a donar-me ni a mi ni als meus cap peatge ni cap lleuda dels seus béns ni de les seves mercaderies en cap indret de la nostra terra, sinó que des d’ara siguin francs, quitis i completament lliures. A més, els rebem a ells i a tots els seus béns sota la nostra protecció, custòdia, empara i guiatge especial durant llurs anades, estades i retorns per tots els llocs del nostre domini i de la nostra gràcia. Talment que ningú, ni a ells ni a llurs béns en cap lloc de la nostra terra i dominació, no gosi atacar-los, ni capturar-los, ni detenir-los, ni marcar-los, ni ofendre’ls, ni gravar-los, ni tam poc imposar-los penyores per cap culpa ni crim ni deute aliens, llevat que hagin esdevingut deutors principals o avaladors d’altres, ni tampoc en aquests casos mentre no s’hagin trobat cap càrrec directament en ells mateixos. Manem als vicaris, batlles, curials i altres oficials i súbdits nostres tant presents com futurs que tinguin per ferm aquest guiatge nostre i que l’observin, i que el facin observar i no el contravinguin ni permetin que ningú el contravingui per cap motiu, sinó que a tot arreu protegeixin i defensin aquests homes i llurs béns donantlos complida justícia quan presentin queixes sobre ells. D’altra banda, qualsevol que intenti anar en contra d’aquest guiatge nostre, que encorri la nostra ira i la nostra indignació i que sàpiga que encorrerà una sanció de cent morabatins després d’haver restituït prèviament de manera íntegra i plena el dany que hagi inferit.
Donat a Barcelona el dia sisè de les calendes d’agost, l’any del Senyor mil dos-cents setanta-quatre.
Signatura de Jaume, per la gràcia de Déu rei d’Aragó, de Mallorca i de València, comte de Barcelona i d’Urgell, i senyor de Montpeller.
En són testimonis: Guerau, vescomte de Cabrera. Guilabert de Galceran de Pinós, el jove. Bernat de Centelles. Pere de Vilamur.
Signatura de Bartomeu de Pena, que ho ha fet escriure per mandat del senyor rei, amb lletres sobreposades a la segona línia on diu “vel” i ho ha clos al lloc, el dia i l’any abans esmentats."
(Traducció: Joan Bellès i Sallent)
Vilanova de Cubelles, a mitjan segle XIV, encara era una població regida pel batlle del castell de Cubelles, i si bé disposava ja d’església parroquial, aquesta era sufragània de Santa Maria de Cubelles (no tingué ni terme parroquial ni rector propis fins el 1363). La Geltrú es trobava encara sota règim senyorial, però després que Bernat d’Olzinelles vengués, l’any 1359, la senyoria a Berenguer de Sanahuja, els geltrunencs recaptaren la quantitat de la venda i l’oferiren al rei, Pere el Cerimoniós, perquè hi intervingués i els redimís. Aquesta nova situació desembocà ben aviat en un excepcional regiment, tres viles amb batlle únic: Cubelles, Vilanova i la Geltrú. El 1381, però, el rei féu a Bernat de Fortià, germà de la seva última muller, una donació plena en perpetu i franc alou de les tres viles, amb tots els seus llocs i castells. Les tres universitats, doncs, tornaren a règim senyorial, però per poc temps, ja que es començà un continu canvi de mans que perdurà fins ben entrada l’edat moderna.
La vila nova, com a conseqüència de la seva formació a banda i banda d’un camí (el carrer Major), adoptà de bon principi una planta urbana allargassada de ponent a llevant. Aviat es formaren, cap al sud, vers l’església de Sant Antoni, dos carrers més, anomenats molt significativament, carrer Mitjà (actualment carrer del Mig) i carrer de l’Església, els quals es comunicaven mitjançant dos carrerons. El 1366 gràcies al privilegi concedit per Pere III, la vila es començà a fortificar i deixà oberts tres portals, el d’en Rossell, a ponent, el de Mar, a llevant, i el d’en Negrell. Aquest darrer portal, actualment del Nin, és l’únic que encara es conserva. Era la sortida cap a la Geltrú, separada només per una llenca de terra anomenada el Palmerà i el torrent de la Pastera.
Mentrestant, la Geltrú havia engrandit el recinte emmurallat i s’eixamplà cap al mar. No fou, però, fins al segle XV que es formaren els nous carrers de Migdia, el Carrer Nou, actualment anomenat de les Roques, i el carrer de Bonaire. S’edificà de manera molt notable en aquests dos carrers durant la segona meitat del segle i en la seva confluència es deixà oberta la plaça del Pou Nou (plaça dels Lledoners).
Extramurs de les dues poblacions, una xarxa de camins conduïa a nombrossísimes masies esparses, a les diverses ermites, a les quadres i a les botigues de mar.
Els segles XVI i XVII són una època d’estancament urbanístic, econòmic i demogràfic de totes tres viles; però, Vilanova, a la segona meitat del segle XVII, ja començà a estendre’s cap al nord i a perfilar els carrers que enfilen el mar. Un d’aquests carrers quedà truncat a partir del 1644 per l’obra urbanística més important del segle, el convent dels frares caputxins (1653). Era el preàmbul de les grans obres urbanes que es durien a terme en els dos segles següents.
En efecte, al segle XVIII, mentre que la Geltrú, que es trobava sota la jurisdicció de Vilanova, no s’estenia gaire més enllà de les muralles del segle XV, Vilanova, ja totalment desvinculada de Cubelles, experimentà la primera gran embranzida urbanística. Entre els anys 1737 i 1738 fou construït el convent dels carmelitans descalços, edifici que des de la desamortització fins ara ha estat destinat a hospital. L’hospital antic fou en aquesta època ampliat i també les esglésies de Sant Antoni Abat i Santa Maria de la Geltrú. A mitjan segle, del barri antic de Vilanova arrenquen ja vers el mar quatre carrers ben formats de quatre o cinc illes cadascun. Al segle XVIII, Vilanova tingué un desenvolupament excepcional. La causa fou el florent comerç marítim d’exportació de vins i aiguardents. El barri de la Marina, que des de la desaparició del perill de la pirateria barbaresca s’havia poblat ràpidament, adquirí una gran pujança. Després que l’any 1778 Carles III obrís als catalans el lliure comerç amb Amèrica, s’implantà a Vilanova la indústria tèxtil de producció de teixits d’indiana (teixits de cotó estampats), dels quals, cada any, des de la platja vilanovina s’embarcaven milers de peces tant cap a Europa com cap a Amèrica.
Durant el XIX, i més a partir de la dècada dels quaranta, es tornà a produir a Vilanova un extraordinari desenvolupament econòmic i, com a conseqüència, demogràfic, urbanístic i cultural.
Fou un indià, Josep-Tomàs Ventosa i Soler, qui adquirí el convent dels Caputxins, després de la desamortització del 1835, i donà el solar a la ciutat amb la condició que s’hi construís una escola pública. Aquesta circumstància permeté obrir l’actual plaça porticada de la vila i també l’eix principal de l’eixample, la Rambla, que amb el temps, arribaria a unir l’església de Sant Antoni Abat amb la platja. Mentrestant, la Geltrú, bastant al marge de l’esplendor vilanovina, creixia molt discretament cap al mar per la vorera del torrent de la Pastera. El nucli de Vilanova i la Geltrú restava encara molt separat de la Marina, o més ben dit, del barri de mar, ja que del simple arrenglerament de magatzems i cases de pescadors que hi havia al llarg de la platja al final del segle XVIII, es passà en molts pocs anys, gràcies sobretot a l’edificació de la Fàbrica de Mar (1850), de filats i teixits de cotó, a una populosa barriada que l’any 1854 ja començà a construir el seu propi temple parroquial. Foren notables els intents urbanístics de la segona meitat del XIX per enllaçar Vilanova amb el seu barri de mar, però la unió natural aviat s’anà fent més dificultosa per la construcció de la línia fèrria Valls-Vilanova-Barcelona, inaugurada l’any 1881.
L’època daurada de Vilanova, però, tingué també la seva fi. Diverses adversitats començaren a obstaculitzar el comerç marítim (el calat dels vaixells de vapor, l’aparició de la fil·loxera i la pèrdua de Cuba) i, indirectament, també la indústria. Malgrat tot, l’establiment de les Indústries Pirelli, SA permeteren aturar la previsible davallada econòmica per entrar en una nova fase d’industrialització. (MLOV)
Bibliografia
- Garí, 1860
- Coroleu, 1878
- Vila, 1948
- Avinyó, 1973
- Virella i Bloda, 1974
- Orriols, 1987