El castell de Piera era conegut originàriament com a castell de Fontanet, denominació amb què es recull en el seu primer esment, l’any 955, en la carta de poblament de Freixe. El canvi del nom es produeix ben aviat. El 1058 el bisbe de Barcelona, Guislabert, ja diu que castrum quod dicitur Fontanetum alio nomine Apiaria est. El castell es mantingué en l’àmbit dels vescomtes de Barcelona: el 1030, el vescomte Udalard, disposà el castell a favor de la seva muller Riquilda, i més endavant marit i muller, juntament amb el fill Joan, el cediren a un altre fill del matrimoni, el bisbe Guislabert. Aquest, el 1058, en feu venda al seu nebot, el vescomte Udalard II. L’any següent, Udalard II donà la meitat del castell a la seva esposa. El 1063 els vescomtes cediren els castells de Piera i Castellet als comtes de Barcelona, en permuta pel castell de Pierola. En el mateix moment de rebre el castell, el comte concedeix Piera a la seva muller, Almodis. A partir d’aleshores, Piera resta en l’àmbit comtal reial. De tota manera la família vescomtal hi continuarà present com a castlana. El vescomte Guislabert II, fill i successor d’Udalard II, n’és el castlà, com els seus successors en el vescomtat: Reverter (1139), Guillem de Guàrdia (1147) i, finalment, Berenguer de Guàrdia. Aquest, el 1187, cedeix la castlania a Albert de Castellvell. A la vegada, en el nivell inferior, els Piera eren titulars d’una altra castlania, en la qual hi són documentats des de mitjan segle XII.
Els comtes reis apreciaven la possessió de Piera: en la segona meitat del segle XII consta que hi extreuen importants rendes, situació que es manté en el segle següent. Coetàniament, la vila de Piera creixia molt, en una important cruïlla de camins i desenvolupant una activitat urbana que la converteix en capital indiscutible de tota la zona, situació reflectida en convertir-se en seu de sotsvegueria. El 1223, enmig de les greus tensions entre la monarquia i les faccions nobiliàries, Guillem de Montcada va fracassar en el seu atac al castell i la vila de Piera. En el context de la puixança de la vila, Jaume I feu reiterades estades al castell de Piera. El 1265 determina que aquest castell esdevingui un estatge reial permanent, per la qual cosa nomena Guillem de Corts (igualment Sescorts) com a mansionari nostri et successorum nostrorum in dicto palacio, i a la vegada n’especifica un parament mínim i constantment preparat per a qualsevol vinguda del rei o el seu primogènit —decem lectos paratos cum culcitris et plumatibus totidiem et ducentas scutellas et decem ciphos ligneos et decem candelabra erea —. El 1268 el monarca concedí a Guillem de Corts una pensió de 100 sous perquè tingués el castell ben condicionat, amb cura concreta de les teulades, les cobertures i les portes. de tota manera, el 1320, hi van caldre reparacions importants per tal d’arranjar parts molt malmeses del castell. Els Corts o Sescorts continuaren vinculats al Palau de Piera fins al segle XVIII —ultra gaudir d’altres oficis reials i municipals—, mentre que els successors de Jaume I continuaren hostatjant-s’hi fins al segle XV, tot fent-hi parada durant els viatges usuals de la monarquia itinerant. La vila i el castell van romandre fins el 1380 en propietat reial llevat del parèntesi entre el 1285 i el 1291 que va formar part dels dominis del monestir de Poblet (en canvi, les rendes reials de Piera foren penyorades o cedides en diferents ocasions, tant per Jaume I com per Jaume II). El 1320 Jaume II emeté privilegi d’inalienabilitat del castell i la vila de Piera, que sempre han de restar units a la Corona. Però el 1380 Pere III en feu venda al comte de Cardona. Tot i algunes oscil·lacions, els Cardona hi mantingueren els seus drets fins el 1431. En aquesta data el rei Alfons IV adquireix Piera per vendre-la tot seguit al monestir de Pedralbes, el qual en retingué la possessió fins a la fi del sistema senyorial. Aleshores els Viala, barons d’Almenar i rics propietaris emparentats amb els Sescorts, aconseguiren la plena possessió de l’edifici del castell. El 1916 Ramon de Viala, com a propietari, el restaurà i reedificà de manera molt completa (torre, muralles, finestrals, interiors), amb esperit senyorívol més que no pas històric. Bé que desvinculat dels barons d’Almenar, actualment continua en propietat privada.