Aquesta església es trobava en el cim on s’alçava el castell de Calaf. Durant molts segles exercí les funcions de parròquia del terme, fins que aquestes passaren a l’església del priorat de Sant Jaume. Depengué de la canònica de Cardona a través del seu priorat de Calaf.
Les primeres notícies que parlen de l’existència d’una església al castell de Calaf són de l’any 1038, data en la qual un tribunal que havia de jutjar el conflicte que enfrontava el bisbe Oliba de Vic i el vescomte Folc de Cardona pel castell de Calaf es reuní en aquest mateix castell prop de l’església. Ja amb l’advocació de sant Pere apareix de nou el 1040, any en què amb motiu de la consagració de l’església de Sant Vicenç de Cardona, la vescomtessa Guilla i el seu fill Ramon li donaren l’església de Sant Pere de Calaf amb les altres esglésies d’aquest castell, amb les primícies, les ofrenes, els missatges i els alous que li pertanyien, com també el delme i la dominicatura que tenien els vescomtes a Calaf.
Inicialment l’església de Sant Pere era la principal del terme i exercia les funcions parroquials sobre tot el territori. La situació canvià quan la canònica de Cardona fundà un priorat a Calaf a l’església de Sant Jaume, i la parròquia de Sant Pere passà a dependre del prior de Calaf. Aquest era qui tenia la cura d’ànimes i nomenava un vicari perpetu que exercia aquestes funcions a l’església de Sant Pere. L’església de Sant Pere també perdé el seu patrimoni, que passà al nou priorat de Sant Jaume. Aquesta situació es va mantenir fins al segle XIV, que el priorat esdevingué parròquia i l’església de Sant Pere sufragània. Rebé un nou cop entre els anys 1597 i 1639, quan es procedí a construir una nova església de Sant Jaume dins de la vila, la qual assumí les funcions parroquials que tenia el priorat. L’església del castell, ja en el segle XIV, tingué un competidor molt a prop, ja que es construí una capella dedicada a sant Miquel a la plaça de la vila, en una part del solar que avui ocupa l’església de Sant Jaume. En aquesta església s’erigiren devocions com la de la Mare de Déu del Roser, que normalment s’establien en l’església parroquial, la qual cosa és un signe de la resistència dels feligresos a pujar a l’església del castell i acabà provocant-hi una profunda decadència.
Malgrat la pèrdua de funcions parroquials l’església de Sant Pere continuà oberta al culte. Després de la guerra de Successió deixà de celebrar-s’hi culte perquè amenaçava ruïna. El cop definitiu es produí el dia 29 de maig de l’any 1781: a mitjanit es desplomà l’edifici. A més de l’ensurt, l’enderroc provocà danys greus a les parets de l’església de l’hospital. Actualment les restes de l’església es confonen amb les del castell.