Situació
Antiga parròquia, ara abandonada i amb l’edifici molt modificat, on encara són visibles paraments amb arcuacions llombardes.
ECSA - F. Junyent i A. Mazcuñán
L’església és situada al peu de la mola rocosa dominada pel castell, sobre el planell on acaba la pista que s’enfila fins a arribar sota l’espadat, on són encimbellades les ruïnes del castell. (FJM-AMB)
Mapa: 34-15(390). Situació: 31TCF715970.
Història
Aquesta església es trobava dins de l’antic terme del castell de Queralt. Des de molt aviat degué assumir les funcions parroquials del terme del castell, posteriorment aquestes passaren a l’església de Sant Salvador de Bellprat. Depengué de la canònica de Santa Maria de Solsona, per donació dels senyors del castell.
Les primeres notícies sobre el terme del castell de Queralt corresponen a l’any 976, quan el comte Borrell i la comtessa Ledgarda vengueren al vescomte Guitard de Barcelona el castell de Queralt, situat en els extrems de la Marca, en terme de Barcelona o d’Osona.
L’església ja amb funcions parroquials apareix en una llista de parròquies del bisbat de Vic, datable entre els anys 1020 i 1050, amb el nom de Cheralto. L’any 1088 el senyor Ramon Guillem de Queralt i la seva muller, la senyora Maissinda, juntament amb el senyor Bernat Guillem de Queralt i la seva muller Nèvia i Gerbert Hug i Bernat Berenguer, castlans o feudataris, estant en el castell de Queralt, acordaren conjuntament de donar a Santa Maria de Solsona l’església de Sant Cristòfol i la basílica de Sant Miquel de Queralt, amb la resta d’esglésies que li eren subjectes i amb la seva parròquia, i tot el que pertanyia a les esglésies, delmes, primícies, cementiris i oblacions i tots els béns pertanyents a les dites esglésies, situades entre el bisbat de Barcelona i el bisbat de Vic.
Els drets que adquirí la canònica de Santa Maria de Solsona es troben confirmats repetidament en les butlles que els pabordes solsonins obtingueren del papat. Així, en la butlla de l’any 1097 del papa Urbà II figura l’església de Queralt. Torna a esmentar-se en la butlla del papa Eugeni II del 1150. L’any 1180 apareix de nou en la butlla del papa Alexandre III. Finalment s’esmenta entre les possessions que l’any 1188 confirmà el papa Climent III. Mentre que en un capbreu del segle XIII es fa constar les rendes que rebia la canònica a l’església de Queralt, que eren l’alberga, el terç de les primícies de blat i de vi i de totes les altres coses que tributaven primícies.
Aquesta possessió creà problemes entre la canònica solsonina i els bisbes de Vic. Finalment l’any 1156 s’arribà a una concòrdia amb l’autorització de l’arquebisbe de Tarragona, per la qual el bisbe de Vic, Pere de Redorta, i Guillem, prepòsit de Solsona, posaren fi al litigi que hi havia entre ells per les esglésies que la canònica solsonina tenia en el bisbat de Vic, entre les quals es trobava la de Queralt. Per aquesta concòrdia el bisbe de Vic rebia les esglésies del sector més pròxim a Lleida, mentre que reconeixia que de les més orientals, entre les quals s’esmenta la de Queralt, el prepòsit de Solsona en seria posseïdor amb les seves sufragànies, reservant-se el bisbe poder nomenar sacerdots del seu bisbat i ordenats pels seus bisbes, encara que fossin presentats pel prepòsit solsoní.
Els conflictes no finiren amb l’esmentada concòrdia, ja que posteriorment hagué d’intervenir el papa Celestí III, que l’any 1194 es dirigí a l’arquebisbe de Tarragona i al bisbe de Girona per les queixes del bisbe de Vic contra el prepòsit de Solsona, que imposava uns gravàmens als sacerdots i a les esglésies que depenien de la seva canònica i que es trobaven en el bisbat de Vic, obligant els sacerdots a prestar obediència i jurament, a més d’extorquir els feligresos. El papa comissionà l’arquebisbe de Tarragona i el bisbe de Girona a fi d’investigar les acusacions i impartir justícia, sense possibilitat d’apel·lació. No es coneix quina fou la resolució del conflicte. Només se sap que l’any 1313 el prepòsit de Solsona, Berenguer, presentà al bisbe de Vic, Berenguer de Guàrdia, un sacerdot per a ocupar la vacant de l’església de Queralt, per tal que confirmés l’elecció feta pel prepòsit, el qual reconeix els drets i pactes fets anteriorment entre els prepòsits i els bisbes.
El fet que aquesta església es trobés en un lloc molt desavinent motivà que entre el 1331, quan el bisbe Galceran Sacosta visità la parròquia de Queralt situada encara a Sant Cristòfol, i el 1425, la parroquialitat passés a Sant Salvador de Bellprat situada al pla, mentre que l’antiga parròquia passà a ser sufragània de la nova.
El canvi de titular es produí en temps moderns; amb tot, sovint s’anomena Sant Cristòfol a les restes d’edifici amb campanar d’espadanya que es troben entre el castell i l’església de Sant Jaume.
Actualment aquesta antiga parròquia es troba sense culte i en un lamentable estat d’abandó. (ABC)
Església
Es tracta d’un edifici d’origen romànic que acusa un seguit de remodelatges que en transformaren la primitiva estructura, cenyida, ateses les restes subsistents i la datació, a una construcció, inserida dins l’àmbit rural, d’una sola nau capçada, vers llevant, per un absis semicircular, amb la irrupció d’un campanar d’espadanya que coronava el mur de ponent.
Més tard l’edifici, ja fos perquè es trobava mig enderrocat o bé perquè amenaçava ruïna, fou reestructurat i renovellat, bàsicament la banda de llevant, on es construí una capçalera quadrangular que substituí el primitiu absis, la qual, tal com és distribuït l’espai actualment, feu les funcions de sagristia. Al mateix temps hom també refeu el mur de ponent, coronat per un campanar de paret, inserit entre els murs de l’obra primitiva, originàriament més llargs, i consegüentment en una posició lleugerament reculada amb relació als murs perimetrals romànics que, contrastant amb la part moderna, a l’interior conserven la coberta original, resolta amb una volta de canó de mig punt, dividida en dues tramades per arcs torals que, com la resta de paraments, són enlluïts, cosa que dificulta d’escatir-ne l’autèntica estructura. D’altra banda, a l’exterior aquests murs, pertanyents a l’obra original, es diferencien perfectament dels altres per la textura de l’aparell i sobretot per la decoració llombarda de la part superior, consistent en un fris d’arcuacions cegues, distribuïdes en grups de tres, entre lesenes, fetes amb pedra tosca, sobre les quals encara hi ha restes d’una cornisa que es devia estendre al llarg dels murs perimetrals sota el ràfec de la teulada.
L’única finestra original que es conserva, bé que obturada i mutilada inferiorment, és situada al mur de migjorn. Amb consonància amb l’obra romànica manté una doble entalladura i és capçada amb un arc de mig punt adovellat.
L’accés a l’església es fa a través d’una porta desclosa al capdavall del mur nord, la qual és coberta amb un arc de mig punt adovellat, extradossat per una filada de lloses a manera d’arquivolta. Enfrontat amb aquesta porta, hi ha un arc rebaixat en el mur oposat que no s’exterioritza (en aquest indret el mur ha estat regruixat per un talús), el qual podria correspondre a un altre portal, obert a la banda de migdia. A la mateixa paret encara hi ha una arcada gòtica emparedada corresponent a algun remodelatge efectuat potser entre els segles XIV-XV.
L’aparell de l’obra romànica, fàcilment destriable, ha estat fet amb carreuons només desbastats disposats en filades horitzontals, on es barregen un bon nombre de blocs de pedra tosca, que normalment només solen sovintejar en la configuració dels arcs i en els elements decoratius.
Aquest edifici de bell antuvi respon a una construcció bastida a la primera meitat del segle XI, amb una total acceptació dels recursos constructius i dels mecanismes decoratius vigents en aquell moment. Posteriorment, tal com ja hem descrit, l’edifici fou reestructurat de nou, aprofitant una part de l’obra primitiva, que restà subordinada a la nova estructuració.
L’edifici, que no té culte i roman totalment abandonat, amenaça una ruïna imminent, només aturada per un seguit de puntals que, per ara, n’eviten l’esfondrament. (FJM-AMB)
Escultura
Element esculpit, disposat a manera d’imposta, que presenta en relleu motius geomètrics de decoració floral.
ECSA - F. Junyent i A. Mazcuñán
Entrant a l’església, a mà esquerra, apareix encastat a la paret un bloc de pedra rectangular, probablement una imposta, decorat amb uns elements vegetals compostos de quatre pètals, distribuïts en tres registres, dos dels quals acullen un sol motiu floral, mentre que el tercer, dividit en dos compartiments, n’aculi dos de més petits, però d’idèntiques característiques. (FJM-AMB)
Tant el treball en baix relleu que presenta la peça com el motiu que la decora, repetit fins a quatre vegades, responen a unes pautes dins l’estil medieval. L’element ornamental, de tipus vegetal estilitzat, apareix sovint dins el repertori decoratiu d’obres que abasten una cronologia des del segle VI fins als segles XIII i XIV.
D’entre les peces anteriors al període romànic, decorades amb aquest tipus d’ornament vegetal, caldria destacar un fragment de cancell procedent de la basílica de Barcelona i conservat al Museu d’Història de la Ciutat (segle VI), algunes pilastres procedents de Mèrida i conservades al Museu de Badajoz (segle VII), o bé un capitell cordovès reutilitzat en la construcció de la Mesquita (segle VII).
D’època romànica són molts els conjunts que integren en la seva decoració aquest tipus de motiu. Entre d’altres cal esmentar alguns dels capitells del claustre de la catedral de Tarragona (segles XII-XIII); un sepulcre conservat a la seu de Lleida, on l’ornament també és emmarcat per requadres (segles XII-XIII); alguns dels capitells de Sant Pere de Besalú, Sant Benet de Bages o Santa Maria de l’Estany (segle XII) i un dels muntants d’una finestra de Sant Llorenç prop Bagà, on es tracta sens dubte d’una peça reaprofitada (segles IX-X). Aquest darrer exemple és el que més s’acosta, quant a la grafia més que no pas quant al material usat o a la tècnica, a la peça que estem estudiant.
Dins aquest ampli període, i partint de les peces conservades, es pot dir, doncs, que el motiu que decora la possible imposta de Sant Jaume de Queralt apareix freqüentment dins el repertori ornamental de l’escultura medieval. Ara bé, si en aquelles obres anteriors al període romànic sol ocupar un lloc de certa importància, dins els conjunts romànics acostuma a ornar zones de segon o tercer ordre d’importància, com ara els daus que separen el capitell de l’arcada o els angles dels capitells, desenvolupant una funció merament de reompliment o de separació d’escenes.
Proposar una datació per a aquesta peça resulta certament arriscat, ja que si d’una banda el motiu que la decora podria durnos a una cronologia preromànica, la factura, en canvi, ens endinsa ja en ple període romànic. Atès, per tant, que la datació arquitectònica de l’església abasta del segle XI al XV, potser caldria considerar la peça que ens ocupa de factura romànica, més que no pas anterior i reaprofitada en reestructurar l’edifici. (LCV)
Bibliografia
- Costa, 1959, I-II
- Pladevall, 1971-72, pàgs. 283-304
- Riu, 1979, vol. II, pàgs. 238 i 256
- Buron, 1980, pàg. 89
- Riba, 1990, vol. II, pàgs. 229-230