Situació
Detall de l’interior de les ruïnes de Sant Pau de la Guàrdia .
J. Pahissa
L’església és situada al mateix indret on s’escampen les ruïnes del castell. (FJM-AMB)
Mapa: 35-15(391). Situació: 31TCG979074.
Història
Aquesta església es trobava en l’antic terme del castell de la Guàrdia. Tingué funcions parroquials del sector oriental del terme, però posteriorment es convertí en sufragània de la parròquia del Bruc; més tard va esdevenir de nou parròquia, però traslladant el culte a un altre temple.
El castell de la Guàrdia es documenta a partir de l’any 931, quan Guadamir, sacerdot, i el seu germà Lunes vengueren al comte Sunyer els seus alous situats en el comtat de Barcelona, al terme del castell de la Guàrdia.
Les notícies de l’església corresponen a un testament de l’any 1084, en el qual el testador anomenat Bonfill deixà a Sant Pau de Montserrat una lliura de cera. Encara que a l’acta de consagració de l’església de Sant Vicenç de Cardona de l’any 1040 figura l’església a Sant Pau de la Guàrdia, es tracta d’una còpia interpolada, incorporant una donació posterior a la data de la consagració.
La donació abans esmentada es feu l’any 1135, i el seu autor fou el vescomte Reverter de Barcelona, senyor del castell de la Guàrdia, el qual donà a Sant Vicenç de Cardona l’església de Sant Pau de la Guàrdia, amb tres esglésies més, dels diversos castells que posseïa la família: Sant Andreu de Castellnou, Sant Martí de Granera, i la de Sant Pere de Pierola, amb la finalitat que els clergues de Sant Vicenç posessin dos clergues a l’església de Sant Pau, que hi visquessin regularment sota la regla de sant Agustí. Per tant, la intenció del vescomte Reverter era la de fundar un petit priorat canonical en l’església de Sant Pau de la Guàrdia, per la qual cosa feu donació de diverses esglésies dels castells que posseïa la família a fi de dotar el nou priorat. Malgrat la voluntat de vincular el futur priorat a una important canònica —la de Sant Vicenç de Cardona era una de les més grans, tret de les canòniques episcopals—, la proposta no va reeixir. Així es comprova com en la butlla del papa Anastasi IV de l’any 1154 per la canònica de Cardona, en la qual confirmà les possessions de la canònica cardonina, ni l’església de Sant Pau de la Guàrdia, ni cap de les altres tres no es troba relacionada entre les possessions, senyal que la donació no fou acceptada i que el priorat no es fundà.
Les funcions parroquials no es comproven fins l’any 1246, quan Berenguer de Guàrdia, cavaller, donà al monestir de Santa Maria de Montserrat el mas Pruna, situat a la parròquia de Sant Pau de la Guàrdia.
Al final del segle XV l’església de Sant Pau compartí les funcions parroquials amb la parròquia del Bruc, fins que passà a dependre d’aquesta com a sufragània. Entre els anys 1740-42 s’abandonà l’església situada a sota del castell de la Guàrdia i es construí un nou temple en un lloc més avinent per als feligresos del sector oriental del terme. El lloc elegit fou la masia coneguda com el Forn del Vidre o can Elies, tot reemplaçant una altra església dedicada a sant Abundí o sant Aon, el qual encara conserva un altar en la nova església de Sant Pau.
L’església vella de Sant Pau serví com a ermita, on vivien ermitans durant els segles XVII i XVIII.
En l’arranjament del segle XIX la nova església adquirí altra vegada funcions parroquials que encara conserva en l’actualitat en el nou temple, mentre que el vell restà sense culte i en un procés de degradació important. (ABC)
Església
Les ruïnes d’aquesta capella, que havia estat consagrada l’any 1084, corresponen a una refecció feta a la fi del segle XIII o, potser millor encara, dins el segle XIV, cosa que, ateses les restes subsistents, sembla més plausible.
Aquest edifici, tot i el seu estat ruïnós, mostra perfectament els trets bàsics de la seva estructura, consistent en una construcció d’una sola nau ampliada amb una capella lateral. Per bé que gran part de la volta de la nau és esfondrada, tanmateix, als extrems encara s’aguanten precàriament uns fragments que ens permeten de veure que es tractava d’una volta de pedra notablement apuntada, que contrastava amb la de la capella lateral, feta també de pedra, però escarsera. (FJM-AMB)
Bibliografia
- Mas, 1906-21, VII
- Els castells catalans, 1976, vol. V, pàgs. 184-197
- Buron, 1980, pàg. 91
- Carmona-Pedraza, 1984, pàg. 22