Situació
Cambra de cocció i graella d’un dels forns de ceràmica.
Jordi Enrich
Aquesta terrisseria artesanal és situada a una altitud de 340 m i sobre el curs del riu Anoia.
Mapa: 35-15(391). Situació: 31TCF910971.
S’hi arriba per mitjà d’un brancal que surt de la carretera de Capellades a Martorell i que mena a una urbanització denominada del “Castell de Cabrera”. L’esmentat trencall arrenca concretament del pont sobre el riu Anoia, prop de la població de Capellades, al costat dret del riu. A peu d’uns carrers de la urbanització residencial i a uns 150 m del castell podem apreciar l’existència d’unes balmes i d’uns forns, que en bona part foren destruïts per les obres de condicionament dels vials de l’esmentada urbanització l’any 1974. (JEH)
Ceràmica
La seva existència ja era coneguda al començament de segle, ja que el senyor Amador Romaní de Capellades els cita en els seus diaris d’excavacions. de tota manera, no seran estudiats sistemàticament fins l’any 1974, en què l’Institut de Prehistòria i Arqueologia de la Diputació de Barcelona hi va efectuar una campanya d’excavacions arqueològiques d’urgència; i especialment en el decurs dels anys 1987, 1988 i 1989, en què un equip pluridisciplinar, integrat per membres de les universitats de Barcelona i Ais de Provença i el CNRS francès, porten a terme en el moment de redactar aquest treball una intensa labor de recerca en el taller i en els forns.
Cal relacionar aquest notable centre artesanal amb el castell de Cabrera citat en la documentació a mitjan segle XI i on podem contemplar les restes de la primitiva capella romànica de Sant Salvador de Cabrera. Un fet destacable és la seva bona situació, prop d’una antiga via de comunicació probablement romana i que en l’etapa medieval esdevindrà el Camí Ral. Per aquesta via sortiria vers els mercats la producció de ceràmiques grises d’aquest centre.
Les darreres excavacions arqueològiques han descobert una zona de treball denominada el taller, on ha aparegut una esplanada i s’han trobat alguns instruments. Fins al moment present es porten identificats uns vint-i-sis forns, el conjunt descobert més important a Catalunya. En la zona hi ha argila, quars i llenya, elements essencials per a un taller de ceràmica. Els forns foren excavats al granit i constaven de dues cambres sobreposades de planta rodona o lleugerament ovalada, separades per una graella molt gruixuda (55 a 100 cm) amb set xemeneies radials de planta triangular i una de rodona al centre. La cambra inferior o del foc sol tenir un diàmetre de 150 cm més o menys i una altura entre 60 i 100 cm. La cambra superior o de cuita té una alçària d’aproximadament uns 130 cm i un diàmetre coincident amb la cambra de foc. La producció de ceràmiques grises tenia lloc pel procediment de cuita reductora que donava lloc a una variada gamma de tonalitats grises. Hi tenia lloc una producció concretada en: olles grans i petites, cassoletes, càntirs amb broc, paelles i tapadores. Algunes de les peces porten una decoració incisa i en general es tracta d’una terrissa de cuina, grollera i popular. També hi han estat localitzats dos forns amb més capacitat i s’hi han pogut constatar amortitzacions i reparacions, amb fortes concentracions de fragments de peces fallides, uns autèntics testers, a més de grans acumulacions de cendres i carbons.
En els dipòsits de travertí que s’assenten sobre una base de roca granítica hi ha tot un seguit de balmes situades a l’entorn del castell, on també apareix terrissa de color gris i que molt probablement devien ser llocs d’habitacle. Aquestes balmes reben diferents noms: l’Ensorrada, de la Terrissa, del Castell, etc. Cal destacar una remarcable durada d’aquesta activitat artesanal en aquest indret; cronològicament la podríem situar aproximadament entre la darreria del segle XI i l’inici del segle XIII.
Finalment cal comentar una construcció que és prop d’aquest indret, concretament al SE del castell, prop de l’era de la casa forta, al cim i a la punta d’una plataforma rocosa, caracteritzada per les seves particularitats defensives. Fou explorada per Amador Romaní de Capellades al principi del segle actual, i la denominava “monument megalític”. La part que no dóna al cingle està tancada amb un mur de pedra seca de 0,90 m d’amplada i 6 m de llargada, amb uns blocs de caràcter ciclopi; és característic un bloc a taula que amida 1,60 m de diàmetre per 0,90 m de gruix. Aquesta punta rocosa defensada es podria tractar del primitiu baluard, anterior a l’actual castell conservat (documentat a mitjan segle XI), pertanyent a l’etapa del repoblament. (JEH)
Excavacions posteriors
La terrisseria de Cabrera es coneix des de fa dècades, ja que els anys quaranta s’hi van recollir fragments de ceràmica en superfície. Tot i això, la primera excavació arqueològica no va tenir lloc fins el 1974, a causa de la destrucció parcial d’alguns forns i testers, amb motiu de l’obertura d’una carretera. Els treballs, que vam dur a terme en col·laboració amb F.J. Nieto, van servir per a donar a conèixer una tipologia succinta de la producció de la terrisseria i per a proposar una datació del seu període d’activitat, que aleshores vam situar entre la segona meitat del segle XII i el tercer quart del XIII. Aquesta cronologia, però, es va basar exclusivament en paral·lels formals, ja que no es va trobar material d’importació o monedes dins dels diversos talls estratigràfics que es van realitzar. Entre el 1987 i el 1993, al jaciment van tenir lloc noves campanyes dirigides per J.I. Padilla, J.M. Vila, M. Leenhardt i J. Thiriot. El material que s’hi va trobar roman pràcticament inèdit, llevat d’una petita selecció publicada el 1993 i el 1997.
L’argila de la ceràmica de Cabrera és, en general, bastant homogènia i es caracteritza per estar poc depurada i presentar desgreixant de quars d’uns 3 mm de gruix, procedent de la roca granítica autòctona. Les pastes són força dures i poroses, generalment de color gris plumbós, tot i que també n’hi ha algunes de negroses. La factura, des d’un punt de vista objectiu, és més aviat barroera. Tanmateix, és molt semblant a la d’altres materials de la mateixa època i destaca per la seva qualitat tècnica amb relació als immediatament anteriors.
Taules tipològiques de formes ceràmiques d’aquest jaciment.
A. López
Pel que fa a les formes (làms. I-II), cal remarcar la gran abundància d’olles, que són, de molt, el tipus més nombrós i es troben a tots els jaciments estudiats. En general, presenten un perfil globular amb carena prominent situada en posició bastant elevada. Les vores acostumen a ser anguloses, tot i que n’hi ha alguna d’arrodonida (làm. II.7); en certs casos poden aparèixer vessadors pinçats, cosa que confereix a la boca un aspecte lobulat (làm. 1.4), o brocs cilíndrics, col·locats entre el llavi i la carena (làm. II.3). Hi ha, però, d’altres tipus més escassos, entre els quals sobresurten les tapadores (làm. 1.6/8). Aquesta forma és el complement habitual de les olles i n’hi ha que presenten clarament un encaix a la part interna de la vora, per tal d’ajustar bé la cobertora (làm. 1.2, II.4-5 i 8-10).
Entre les formes menys habituals cal esmentar els gibrells (làm. 1.9), que s’han trobat amb vessador pinçat al jaciment estudiat i també a Sant Julià d’Alzinetes. Aquest mateix vessador apareix, com hem vist, en certes olles i en una cassola localitzada a Cabrera (làm. 1.7). També es troben algunes peces de mida relativament gran, com ara una mena de petita alfàbia dotada de vessador, procedent del mateix centre productor (làm. 1.3). A més, a la nostra tipologia preliminar es pot veure un fragment d’allò que podria ser el mànec d’una paella. Igualment, cal remarcar la presència de nanses en força peces, tant olles com tapadores o cassoles, que sempre són de cinta amb depressió central(*).
És relativament freqüent que en totes aquestes formes aparegui una decoració molt senzilla feta amb punxó rom abans de la cocció. Els motius més habituals són les línies incises longitudinals i paral·leles, que poden aparèixer en grups de tres, quatre o més (làm. 1.4), encara que hi ha peces que en presenten dues (làm. II.6 i 10) o només una (làm. 1.1 i 3; làm. II.7 i 11). També hi ha traços verticals, oblics (làm. II.7) o que formen aspes(*), que en no poques ocasions es combinen amb les línies paral·leles, a les quals poden sobreposar-se (làm. II.7 i 10) o bé presentar-se de manera aïllada, generalment a sobre de les ranures longitudinals. En algun cas, es pot trobar una línia ondulada per sobre o per sota d’altres d’horitzontals (làm. II.8)(*). Aquesta decoració de caire geomètric, en les olles, es col·loca en el terç superior de la paret externa, entre el final de la vora i la carena, llevat de quan es tracta d’una sola línia, que pot adoptar aquesta mateixa disposició o situar-se en el punt més prominent de la panxa. En les tapadores, la decoració apareix també a la paret externa, al voltant del pom. També es troba a les peces de grans proporcions (làm. 1.3).
El mapa de la difusió definitiva del material d’aquest centre encara està per fer. Tanmateix, en el decurs dels darrers anys hem tingut l’oportunitat de dur a terme un bon nombre d’excavacions a la comarca de l’Anoia i a les limítrofes, que ens han donat dades il·lustratives. Aquesta informació, unida a la proporcionada per altres treballs, anteriors o coetanis, ens ha permès de poder esbrinar que l’àrea d’expansió dels productes de Cabrera se circumscriu, gairebé, als límits actuals de l’Anoia, els quals només són ultrapassats per troballes en indrets molt poc allunyats, com ara l’església de Sant Pere de Castellfollit del Boix (Bages) o el castell de Mediona (Alt Penedès). Amb relació a l’expansió per la banda meridional, cal apuntar que, de bon començament, havíem adscrit a la terrisseria de Cabrera algunes peces procedents de l’església de Lavit (Terrassola i Lavit, Alt Penedès). Aquesta atribució, si més no dubtosa, la vam rectificar a la vista dels resultats de les anàlisis realitzades per M. Vendrell i el seu equip, segons les quals, el material de Mediona procedia de Cabrera, però no així el de Lavit, les pastes del qual presentaven una composició diferent.
Al mateix temps, les excavacions de les darreres dècades a l’àrea d’expansió dels productes estudiats han permès matisar la cronologia general, situable entre el voltant del 1150 i el voltant del 1275, que vam proposar fa anys. A hores d’ara, hem pogut comprovar repetidament que el final de l’activitat de Cabrera va ultrapassar de molt el tercer quart del segle XIII i podria haver arribat a mitjan segle XIV, sense descartar alguna perduració posterior. Un repàs ràpid als detalls més importants de la recerca d’alguns jaciments serveix per a il·lustrar-nos sobre aquesta qüestió.
En primer lloc, cal fer esment de l’església de Santa Maria de Rubió (Anoia), l’excavació de la qual es va realitzar durant el bienni 1986-87. S’hi trobaren peces procedents de Cabrera als estrats 396, 409 i 416. A la unitat 396, paviment original de l’església que ens ha pervingut, va aparèixer un grup de monedes de Jaume I, una de les quals de l’emissió de València del 1271(*). A més, s’hi pot aplicar un terminas ante quem del regnat de Jaume II, proporcionat per la fase immediatament posterior, també datada mitjançant material numismàtic. L’estrat 409 era el rebliment de la trinxera de fundació del mur occidental del mateix temple i el 416 reblia la rasa septentrional. Per tant, cal assignar a tots dos la mateixa datació del darrer quart del segle XIII.
La capella de Sant Miquel de Veciana (Anoia) va ser excavada l’any 1987. La ceràmica va aparèixer dins d’una sèrie de sitges amortitzades en bastir-se el temple. El rebliment d’aquests dipòsits era coetani del paviment fundacional, col·locat a sobre, en què es va descobrir una moneda de Jaume I (1213-76), que constitueix el terminus post quem del material. L’església de Sant Jaume Sesoliveres (Igualada, Anoia) es va excavar el 1993. S’hi va descobrir ceràmica cabrerenca en sengles dipòsits estratigràfics del primer quart del segle XIII (làm. II.5) i mitjan segle XIV (làm. 11.11). En el segon, datat per una moneda de Pere III el Cerimoniós (1336-87), el material de Cabrera era majoritari però no exclusiu. A més, s’hi van localitzar altres peces fora de context que, sens dubte, procedeixen d’aquest mateix centre (làm. II.7). L’església de Santa Càndia d’Orpí (Anoia) es va excavar l’any 1983. El material que presentem procedeix dels estrats 199 i 210, rebliments de sengles sitges amortitzades en bastir-se la primera fase del temple. Al damunt dels antics dipòsits de gra, hom va col·locar un paviment en què es va trobar una moneda de Pere III el Cerimoniós (1336-87). Aquesta peça i el primer esment documental del temple, el 1368, constitueixen el terminus ante quem de la ceràmica. Entre el 1989 i el 1991 es va dur a terme l’excavació al castell de Mediona (Alt Penedès)(*). Presentem dues peces procedents de la unitat V/1989 (làm. II.6), rebliment de la rasa de fundació d’una construcció datada tipològicament del pas del segle XIII al XIV. La ceràmica estudiada sembla avalar aquesta datació.
Cal esmentar també una peça fora de context procedent de les Ferreries, Piera (Anoia, làm. 1.4), amb una textura i una forma molt semblants a les cabrerenques. M. Riu es plantejà la possibilitat que en aquest indret hi existís una terrisseria, però fins ara no ha estat localitzada cap resta que ho confirmi. D’altra banda, mitjançant paral·lels formals, va apuntar una cronologia del final del segle XII o inici del XIII, que entra dins el període d’activitat de Cabrera. A més, hem de recordar altres troballes amb material procedent del nostre centre que, com que no disposava de cap fòssil director, s’ha datat a través de criteris tipològics. És el cas de la ceràmica del Bruc del Mig (el Bruc, Anoia), que es va situar als segles XI-XII, o la trobada a l’àmbit de la vil·la romana de Santa Margarida de Montbui (Anoia), atribuïda a la primera meitat del segle XII. Al jaciment del collet de Sant Pere Màrtir (Odena, Anoia), la cronologia donada inicialment a les peces, dels segles IX-X, es va rebaixar més tard als segles XI-XII. A Sant Julià d’Alzinetes es coneix un conjunt que només disposa d’un terminus ante quem del 1517, i una peça fora de context, datada del segle XI per paral·lels fa uns quants anys, i que ara situaríem dins la producció cabrerenca, en un moment un xic posterior. La sèrie extensa trobada a la Granja d’Ancosa (la Llacuna) és força il·lustrativa, tot i no gaudir d’una datació precisa: segles XII-XIV/XV. Finalment, s’han d’esmentar les peces fora de context aparegudes a l’excavació d’una torre del recinte fortificat d’Odena o a l’església de Sant Pere de Castellfollit del Boix (Bages).
Conclusió
Després d’enumerar les troballes principals i repassar les datacions absolutes obtingudes en algunes d’elles, podem arribar a dues conclusions. La primera, sobre l’expansió del material, confirma, de moment, un àmbit gairebé comarcal amb alguna petita excepció. Es tracta d’una àrea reduïda però molt típica d’aquest comerç dins l’alta edat mitjana, que no va començar a canviar de tendència fins al final del segle XIII o al començament del segle XIV, en què es van produir intents tímids d’exportacions de més volada, protagonitzats, de moment, només per la ceràmica decorada, ja que les troballes de ceràmica grisa catalana realitzades, per exemple, a Mallorca, no semblen fruit d’un intercanvi sistemàtic o almenys en gran escala.
La segona conclusió fa referència a la cronologia de l’activitat del centre. La fase inicial és la menys estudiada. Fa relativament poc, els darrers excavadors de Cabrera van proposar un origen de la producció al segle XI o IX(*). Tanmateix, una part dels mateixos autors que havien postulat aquesta data la van rebaixar ben aviat, per tornar al moment del segle XII(*) que nosaltres mateixos havíem assenyalat el 1979. Aquesta data, per ara. sembla que s’ha de mantenir, tot i que per la nostra banda només disposem d’un indici segur, que és l’absència de ceràmica de Cabrera en un dels contextos de Santa Maria de Rubió, que presenta un terminus post quem de 1063-94.
A més, queda ben clar que al segle XIII els productes d’aquest centre es troben en plena vigència, i a Rubió, Veciana i Sant Jaume Sesoliveres posseïm diverses dates absolutes que ho palesen. Quant al final de la producció, el material de Santa Càndia d’Orpí ens porta cap a mitjan segle XIV, ja que s’hi pot aplicar un terminus ante quem del 1336, primer any del regnat de Pere el Cerimoniós, al 1368, primer esment documental de l’església. Una peça de Sant Jaume Sesoliveres (làm. 11.11), datable de mitjan segle XIV, també és interessant. En conseqüència, podem establir que, en l’estat actual de la investigació, la producció de la terrisseria de Cabrera d’Anoia se situa entre el 1150 i el 1350 aproximadament. (ALM)
Bibliografia
Bibliografia sobre la ceràmica
- Riu, vol. II, 1976, pàgs. 542-545
- López-Nieto, núm. 30, 1979, pàgs. 154-161
- Padilla, 1989, pàgs. 29-39
- J. Enrich-J. Enrich. 1990, inèdit
Bibliografia sobre les excavacions posteriors
- Batista, 1960-61, XXII-XXIII. pàgs. 333-337
- Enrich - Enrich, 1974, 15, pàgs. 71-75; 1975, 18, pàgs. 158-175
- Riu, 1976, pàgs. 542-547
- Enrich - Enrich, 1978, 27-28, pàgs. 75-82
- López - Nieto, 1979, 30, pàgs. 154-161
- López. 1980, 32. pàgs. 20-21
- Enrich - Enrich, 1981, 36-37, pàgs. 180-192
- Bolòs - Mallart. 1984, pàgs. 63-80
- Piera, 1986-89, 48-50. II. pàgs. 206-211
- López, Caixal i Fierro. 1989, pàgs. 7-8 i 35-42
- Riu, 1990, pàgs. 105-115
- Fierro, 1991, 3, pàgs. 22-26
- Fierro - Clua, 1991. 3, pàgs. 207-212
- Juan - López, 1991. 3, pàgs. 44-50
- Solé, 1991, 3, pàgs. 213-218
- Kirchner, 1992, pàgs. 101-103
- Roig. Molina i Coll, 1992, XVII, pàgs. 113-127
- Leenhardt i altres, 1993, 6, pàgs. 151-177
- López, Fierro i Caixal, 1995-96, 16-17, pàgs. 267-290
- Gisbert, 1996. pàgs. 26-68
- López, Caixal i Fierro, 1997*, pàgs. 101-142
- Padilla - Vila, 1997, pàgs. 143-158
- Riera, 1997, pàgs. 225-234
- Vendrell i altres, 1997, pàgs. 263-272