Situació
Notables vestigis d’aquesta fortalesa, domini tradicional de la casa vescomtal de Cardona.
ECSA - F. Junyent i A. Mazcuñán
Les ruïnes del castell són situades dalt d’un turó, sota el qual hi ha l’església de Santa Fe, en una zona dominada per l’altiplà de Calaf, en contacte amb el Bages.
Mapa: 35-14(352). Situació: 31TCG739233.
Història
L’accés es fa per la carretera de Ponts. En arribar a la fita del quilòmetre 32, a mà dreta s’inicia una ampla carretera que deixa pràcticament a tocar de l’església i el castell. (FJM-AMB)
Les primeres notícies documentals del castell de Calonge de Segarra són de l’any 1010, en què el bisbe de Vic, Arnulf, germà del vescomte d’Osona-Cardona, morí en l’esmentat castell com a conseqüència de les ferides rebudes en l’expedició dels catalans a la Còrdova musulmana.
A partir d’aquest moment el castell de Calonge de Segarra restarà sempre vinculat als vescomtes de Cardona. Així, en el testament sacramental —datat l’any 1042— del bisbe Eriball, germà del vescomte Folc, apareix l’esmentat castell com una de les deixes que el citat bisbe fa al seu fill Folc. Amb tot, la castlania era posseïda per una nissaga cognomenada de Calonge com a feudataris dels Cardona.
Al segle XII la propietat roman encara en poder dels Cardona. El 1156 Ramon de Cardona era el senyor, entre d’altres castells, del de Calonge. Aquest Ramon de Cardona en testar deixà aquesta fortalesa, juntament amb la de Fals, a la seva germana Dolça. Desconeixem el traspàs del domini de la propietat, però a la fi del segle XII l’esmentat castell restava en poder de la família Torroja, segons que consta en el testament de Ramon de Torroja, marit de Gaia de Cervera, datat l’any 1196. En aquest document Ramon de Torroja llegà l’esmentat castell de Calonge al seu fill Hug.
Tot i això, aquesta propietat retornarà al patrimoni dels Cardona. Agnès, neta de Ramon de Torroja i hereva del seu oncle Hug, es casarà el 1217 amb Ramon Folc, amb la qual cosa el castell de Calonge passà al patrimoni dels Cardona. El 1220 Bernat de Cardona cedí a Pere Puigferner i a la seva filla Beatriu la quarta part i el delme del castell de Calonge.
Al segle XIV el castell de Calonge passà a formar part del comtat de Cardona, creat el 1375. Vers el 1391 n’era el seu castlà Ramon de Fontanet.
Actualment de l’antic castell resten només uns llenços de murs i una sala coberta amb volta de canó. (EPF)
Castell
El castell, actualment en estat totalment ruïnós, és constituït per un seguit de construccions, unes més malmeses que les altres, distribuïdes de manera incoherent, però amb una certa connexió, al llarg i ample de la migrada esplanada que constitueix el capcer del turó.
Bàsicament, hom distingeix una estança, força sencera, situada a la banda sud-oriental, en contacte amb una cisterna (o potser una tina) i les restes d’una torre circular que s’havia aixecat al sector oest. Ambdós elements apareixen units per un conjunt de murs esfondrats, encarats a migdia, que devien formar diverses dependències, ara desarticulades, difícilment determinables i més encara sense una prèvia excavació.
L’estança situada a la banda sud-oriental, que és l’únic element que resta dreçat, és una construcció de pla rectangular (8,10 × 4,05 m), que és coberta amb una volta de canó de mig punt, unida a les parets laterals, les quals arrenquen a partir d’un ampit poc pronunciat. Els murs frontals, ara parcialment esbaldregats, no es mostren ben travats amb els laterals, especialment el sud, que, fins i tot, sembla que no sigui solidari amb la resta de la crugia.
Al mur de ponent hi ha una porta, ara tapiada, que a l’interior és coberta amb un arc de mig punt adovellat, mentre que a l’exterior ho és amb una llinda disposada horitzontalment. Al cantó nord hi ha una altra porta, coronada amb lloses disposades irregularment, on s’inicia una graonada, molt malmesa, que descendeix sota terreny fins a restar obturada, sense desembocar en un lloc concret.
Aquesta sala era il·luminada per dues finestres espitllerades, obertes a llevant, que, a l’exterior, són acabades amb una llosa disposada horitzontalment.
Els paraments exteriors són en bona part arrebossats, cosa que no passa a l’interior, on apareix un aparell fet amb blocs de pedra ben escantonats, però sense polir, disposats en perfectes filades horitzontals, amb mides regularment mitjanes.
A frec d’aquesta estança, concretament al cantó nord, s’obre una cisterna d’uns 2,05 m de diàmetre intern, la qual, pel recobriment ceràmic que mostra, devia ser reconvertida en tina, llevat que des de bon principi ja hagués fet aquesta funció.
De la torre, nucli originari del castell, només en resten uns fragments corresponents al primer nivell fins a l’arrencada del primer sostre, resolt segurament, ateses les restes subsistents, en forma de falsa cúpula de pedra recoberta amb argamassa. Tenint en compte la forma arquejada d’aquests fragments, cal suposar que aquesta torre tenia un pla circular i que s’adaptava a la tipologia d’altres torres castelleres, les quals, tot i mostrar algunes variacions, tenien, tanmateix, un seguit de trets comuns.
L’aparell que sosté aquesta construcció és format per blocs de pedra mal escantonats i de mides desiguals, disposats de forma irregular, però seguint, bé que sense massa rigor, l’esquema tipificat de les filades horitzontals.
La part més antiga de les diverses dependències que formen el conjunt casteller, sembla que cal cercar-la en les restes de la torre circular, la qual, malgrat la migradesa de les restes de la seva estructura, podria respondre a una edificació del segle XI, seguida, pel que fa a la datació, per l’estança rectangular coberta amb volta de pedra, la qual podria haver estat bastida al final del segle XII o dins el segle següent. Les parts restants, pel que sembla, ja s’adaptarien a remodelacions posteriors, que evidencien l’adaptació i la pervivència del castell al llarg de diversos segles mitjançant reestructuracions adaptades a les necessitats del moment. (FJM-AMB)
Bibliografia
- Serra i Vilaró, 1966, I, pàgs. 75, 104-106
- Els castells catalans, 1976, V, pàgs. 216-218
- Pladevall, 1982, 5, pàgs. 458-459
- Buron, 1989, pàg. 49