Situació
Vista del sector nord-oest d’aquest temple, molt refet entre els segles XIV-XVII.
J. Pahissa
L’església és inscrita dins l’àmbit del castell. (FJM-AMB)
Mapa: 35-16(419). Situació: 31TCF790926.
Història
La documentació més antiga que es coneix sobre el lloc és de l’any 987, i fa referència al recinte del castell, si bé no parla específicament de l’església de Sant Pere, sinó del castro que vocant villa de Maier.
El primer castlà establert pels comtes de Barcelona al castell va ser Bernat, fill de Sendred i de Matresida, l’any 1039. Abans del 1079, la família Cervelló obté la castlania del castell de mans dels comtes de Barcelona i, el 1138, els castlans dels Cervelló, que havien subinfeudat el castell, es cognomenaven Vilademàger.
La primera notícia documental que tenim de l’existència de l’església és del 17 de febrer de 1160, quan el bisbe de Barcelona, Guillem de Torroja, declara eximits de pagar els delmes als monjos del monestir de Valldaura, que tenen un terreny a l’Espluga d’Ancosa (els quals fundarien, més endavant, el monestir de Santes Creus).
Pels motius que sigui —tal vegada la incursió dels sarraïns abans del 1053—, aquest temple es va reformar o, més ben dit, eixamplar, ja que es va bastir una església nova adossada a tramuntana, de la qual es conserva encara una bona part de la façana septentrional, la façana occidental, la porta i una finestra en forma de creu. L’estil de l’arc de l’accés i la morfologia de la finestra, i també l’aparell emprat, suggereixen que aquest segon temple, més gran que l’altre —el qual segurament es va continuar utilitzant com a cos secundari—, es pot situar cap al segle XI avançat o dins el segle XII.
En tot cas, el document del 1160 que esmenta l’església de Sant Pere s’ha de referir a aquest segon edifici ja doble, que tan radicalment es va transformar durant l’època gòtica.
Aquests canvis de l’època gòtica van donar al cos principal del temple un aspecte molt semblant al que té ara. Es va fer la capçalera, amb l’absis major pentagonal i les dues capelles laterals quadrangulars i un portal nou, que és l’actual. A més, es va fer de bell nou tota la coberta.
La documentació no recull dades concretes sobre aquesta reforma important. Això no obstant, sembla que estilísticament s’ha de situar cap a la segona meitat del segle XIV. de fet, en una visita pastoral del 1382 només s’esmenten l’altar major, dedicat a sant Pere, i un altre consagrat a santa Maria, però en un altre document del 1404 són citats, a més dels indicats, els altars de sant Salvador i de sant Miquel. Segurament tot això significa que les obres es van dur a terme després del 1382 i abans del 1404.
El 1578 l’església ja s’anomenava de “Sant Pere de Vila de Mager o de la Llacuna”. En la visita pastoral d’aquell any es diu que n’és rector Antoni Ripoll d’Abrera, i de l’altar de Santa Maria n’és beneficiat Gabriel Campions, capellà natural de la Llacuna.
Finalment l’any 1734 es va construir una nova església, amb caràcter de parroquial, a la vila de la Llacuna, la qual cosa va provocar la segregació de la de Sant Pere.
A la fi del segle XIX tornem a trobar noves referències de l’església. L’any 1883 s’hi van realitzar importants modificacions, com l’ampliació de l’espai del prebisteri i la col·locació d’un cancell de ferro per separar-lo de la nau.
Amb els incendis provocats durant la guerra civil de 1936-39 es van destruir tots els retaules i les imatges que s’hi veneraven, i l’interior de l’església va quedar calcinat. de seguida s’hi van fer obres de reparació general a càrrec de la parròquia: es van repassar els arrebossats i es va emblanquinar gairebé tot l’interior, excepte la capella del Roser, la fàbrica de la qual amenaçava de caure.
La casa rectoral va quedar abandonada en aquesta època i es va iniciar una preogressiva ruïna de tot el conjunt. L’any 1945, el rector va fer enderrocar la rectoria, situada aproximadament al lloc que ara ocupa el mausoleu construït el 1976.
L’any 1956, el mossèn Antoni Llorensa, rector de la parròquia de Santa Maria, a causa de l’estat precari en què es trobava l’edifici, va fer obres de restauració a l’església de Sant Pere de Vilademàger. L’arquitecte Camil Pallàs, cap del Servei de Catalogació i Conservació de Monuments, va fer el projecte de restauració i es va elaborar un informe en el qual s’aconsellava una ràpida intervenció, que no va començar fins a l’any 1973.
Mentrestant el bisbat de Barcelona va aportar la quantitat de 10 000 pessetes perquè s’hi fessin les obres més urgents de reparació, obres que probablement eren supervisades des de l’esmentat Servei.
L’any 1981 el Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Diputació de Barcelona va emprendre de nou el procés de restauració de l’edifici. Durant aquests treballs es va descobrir un fragment de pintures murals al parament sud del segon tram de la nau, de l’inici del segle XIV. (JAB-RLC-ALM-IVA)
Església
Planta de l’església.
Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Diputació de Barcelona
Es tracta d’una església d’origen romànic renovada en gran part durant els segles XIV, XV i XVII, que aprofità, tanmateix, alguns elements de l’edifici anterior, els quals ara resten englobats i subordinats dins l’actual conjunt, que, a grans trets, respon a un edifici d’estil gòtic tardà amb la intromissió encara d’alguns adobs posteriors.
On l’obra romànica es fa més patent és en el mur de ponent, per tal com encara es dibuixa, en el parament, l’antiga façana romànica amb una finestra cruciforme desclosa a la part superior. L’aparell d’aquest fragment, inserit dins el mur oest de l’església, és fet a base de carreus de mides mitjanes només desbastats, però força ben carejats, que es disposen en filades horitzontals.
La porta d’ingrés s’obre al capdavall del mur de tramuntana, emmarcada per un parament lleugerament avançat respecte a la façana, el qual és delimitat superiorment per una cornisa motllurada, alhora que és flanquejat per dues columnes coronades amb capitells llisos troncopiramidals. La porta, altrament, és composta per dos arcs de mig punt en degradació, l’intern dels quals és força més estret que l’exterior, el qual, per la seva banda, és extradossat per una arquivolta ornada, com les bases dels brancals, amb unes motllures complexes, que retorna en imposta abraçant en ambdós costats els muntants, el darrer carreu dels quals mostra un element esculpit a manera de perla o botó.
A la banda esquerra d’aquest portal s’endevinen els vestigis emparedats d’un arc de mig punt de doble rosca, corresponents a una porta, sens dubte, més antiga, ja que l’actual no encaixa amb l’obra romànica descrita, sinó que per les seves característiques s’emparenta amb els portals del romànic tardà i, en aquescas, fins i tot s’adiu amb datacions posteriors, dins el context de la renovació gòtica.
D’altra banda, al mur sud, conjuntament amb una finestra de doble esqueixada acabada amb un arc de mig punt fet amb dovelles de pedra tosca, apareixen els vestigis d’una altra porta coberta amb un sol arc de mig punt, la qual ara resta emparedada.
Part de l’aparell on es troben les restes d’aquests portals (murs nord i sud) s’adiu amb l’aparell del fragment de mur inclòs a la façana de ponent i que, tal com hem indicat, pertany a la primitiva construcció, la qual cosa sembla evidenciar que aquests fragments són les parts residuals de l’antic temple romànic, ara mutilat i subordinat a la nova construcció.
Atesa la manca d’estructures i la migradesa d’elements pertanyents a l’edificació romànica, és difícil escatir-ne la datació que, consegüentment amb això, es pot establir amb reserves cap al principi del segle XII, sense descartar del tot una data lleugerament anterior corresponent al final del segle XI.
L’edifici és ben conservat, encara més després d’haver estat restaurat entre els anys 1981-87 pel Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Diputació de Barcelona. (FJM-AMB) Aquesta església havia acollit una talla de Crist, coneguda per la Majestat de Vilademàger, que dissortadament fou destruïda l’any 1936. (FJM-AMB)
Pica
Pica baptismal, guardada a l’interior de l’església i decorada amb relleus a manera d’escuts, que encara conserva part de la policromia original.
ECSA - C. Peig
A l’interior de l’església es conserva una pica baptismal de 110 cm de diàmetre exterior, 87 cm de diàmetre interior i 85 cm d’alçada. La seva estructura és troncocònica en la part superior i quadrangular en la inferior, canvi que s’assoleix mitjançant una franja que ressegueix tot el perímetre de la peça. La part baixa acaba amb una franja similar a la central, tot i que quadrangular.
La peculiaritat d’aquesta peça no ve donada tan sols per la seva forma, sinó també pel fet que encara conserva una part de la policromia original. Durant els anys 1989 i 1990, el Departament de Conservació i Restauració de l’Escola d’Arts i Oficis de la Diputació netejà i consolidà aquesta pica alhora que restaurà un fragment de pintura mural (segle XIV) que es conserva a l’església.
La pica baptismal presenta, a més de restes de pigment (bàsicament vermell terrós i negre), alguns elements esculpits en alt relleu. D’una banda, sota la franja central cada una de les cares mostra quatre elements a manera d’escuts, amb el camper absolutament llis. D’altra, els angles axamfranats de la part quadrangular de la pica mostren bé un gran escut escapçat per la part baixa, bé tres tiges coronades per una mena de flors o fruits de forma lanceolada (potser identifica algun llinatge?). Sota d’aquests elements angulars quatre formes ovals, que Cruañes i Virella (1984, pàg. 90) defineixen com a petites pinyes, encapçalen la franja inferior sobre les arestes.
Datar aquest tipus de peces és certament difícil, d’una banda per la manca d’estudis en aquest camp i de l’altra pel fet que sovint, com a peces integrants del mobiliari litúrgic, primava la seva funció per damunt de la seva estètica. En aquest cas, a més, ni la forma ni la decoració segueixen la tipologia més freqüent durant l’edat mitjana (estructura totalment troncocònica, decoració d’arcuacions, creus, estrelles, motiu de corda, gallons, etc.).
La pica de Sant Pere de Màger sembla seguir les pautes medievals, però el cert és que es tracta d’una peça local i particular feta sense gaire més interès que la funció per a la qual fou pensada. (LCV)
Talla
Consta que a l’església de Sant Pere de Màger hi havia hagut una talla d’un Crist Majestat que fou cremada el 1936.
De l’any 1396 hi ha notícia d’un altar dedicat a santa Maria, i del 1404 d’un altar dedicat a sant Salvador (Crist Salvador) i un altre a sant Miquel. Tan sols es coneix un document de l’any 1583 que esmenti l’existència d’una capella dedicada al sant Crist (Els castells catalans, vol. V, 1976, pàgs. 255 i 258 i PLADEVALL, 1974).
Aquesta talla, de la qual no es coneix cap reproducció gràfica, es creu que era d’estil romànic, segons recull Antoni Dalmau i Ribalta(*): “l’any 1936 l’església fou cremada, la qual cosa comportà la pèrdua d’un famós Santcrist o majestat romànica”.
Se sap que era venerada públicament en “l’aplec del Sant Crist” que se celebrava el dilluns després de l’Ascensió. Els “Goigs” d’aquesta festa relaten una història segons la qual la imatge alliberà el castell d’una escomesa sarraïna(*).
Són aquestes les úniques notícies que avui es coneixen d’aquesta talla, potser més endavant si es descobreixen fotografies anteriors al 1936 es podrà fer un estudi acurat de la imatge. (CPG)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Madoz, 1847, vol. X, pàg. 476
- Mas, 1906-21, vol. XII, pàgs. 96-106
- Udina, 1947
- Els castells catalans, 1976, V, pàgs. 249-255
- Buron, 1980, pàg. 87
- González-Jaén-Bastardes, 1983, pàg. 119
- Valls, 1984
- González-Lacuesta-López, 1990
- Bori, 1990, vol. II, pàgs. 204-206
Bibliografia sobre la pica
- Cruañes-Virella, 1984, pàgs. 89-90
- González-Lacuesta-López, 1990, pàgs. 346-347