Situació
Vista general de l’edifici des del sector nord-oest.
ECSA - F. Junyent i A. Mazcuñán
L’església de Sant Pere és encimbellada dalt d’un serrat situat entre el torrent del Cementiri i la riera de Masquefa, a uns 500 m del poble vers el nord.
Mapa: 35-15(391). Situació: 31TDF007964.
Venint d’Igualada, poc abans d’arribar a Masquefa, al quilòmetre 15,7, a mà esquerra hi ha el trencall que mena al cementiri nou, des d’on, després de salvar un sifó molt pronunciat, hom arriba al cim del turó on s’aixeca la capella, acompanyada del vell fossar, a l’altra banda del torrent. Cal demanar la clau de l’església al rector del poble o bé a l’ajuntament. (FJM-AMB)
Història
Aquesta església es trobava dins de l’antic terme del castell de Masquefa. Inicialment, fou església parroquial, funcions que conserva en l’actualitat, si bé en un altre edifici dins del poble. Depengué del monestir de Sant Cugat del Vallès per donació del senyor del castell.
Les primeres notícies del castell i de l’església corresponen a la compra que l’any 963 feu Ènnyec Bonfill de Gelida al comte Miró del castell de Masquefa, amb l’església de Sant Pere amb els seus delmes i primícies i oblacions i totes les seves terres.
Després, l’any 966, aquest castell i la parròquia de Sant Pere amb l’església, delmes, primícies i termes foren permutats amb d’altres béns del monestir de Sant Cugat del Vallès pel castell de Gelida, que el permutador, el mateix Ènnyec Bonfill de Gelida havia donat al monestir anteriorment. A partir d’aquest moment l’església de Sant Pere de Masquefa apareix en les successives confirmacions que feren alguns papes dels béns del monestir. Així apareix l’any 1002 en la butlla del papa Silvestre II. En la de Benet VII de l’any 1023. En la d’Urbà II del 1008 i en la de Calixt II de l’any 1120.
Dels tres titulars que segurament tenia es coneix el de santa Maria, ja que l’any 1034 es jurà el testament d’una dona anomenada Ermengada sobre l’altar de Santa Maria de l’església de Sant Pere de Masquefa.
L’any 1598 es concedí permís per a l’obertura d’una capella de Sant Sebastià en un costat de l’església parroquial, i l’any 1664 es construí una capella del Roser en el mateix edifici.
L’església primitiva situada dalt del castell era desavinent per als habitants del terme, que cada cop s’anaren concentrant més en el poble, la qual cosa motivà que al segle XIX es construís una nova església dins del poble, que substituïa una antiga capella del Roser construïda a la pobla de Masquefa, on l’any 1879 es traslladaren definitivament les funcions parroquials. Actualment, l’església del castell encara té culte però no regularment. (ABC)
Església
Planta de l’església.
Ajuntament de Masquefa - Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya
Edifici d’estructura simple, sòlid i ben construït, cenyit un pla format per una sola nau amb l’additament d’un absis semicircular desplegat a llevant, que s’obre a la nau mitjançant uns simples ressalts —un per banda— que fan la degradació entre ambdós cossos d’edifici.
Aquesta simplicitat estructural, inherent de bell antuvi a l’obra original, ha estat complicada amb l’ampliació d’una capella moderna adossada al mur nord i amb l’erecció d’un imposant campanar de torre, també modern, encastat al mur sud, prop de l’absis, on encara hi ha una construcció afegida (probablement l’antiga rectoria), que tapa gairebé la meitat de la capçalera.
La nau és coberta amb una volta de pedra, lleugerament apuntada, dividida en tres trams per arcs torals, que arrenca a partir d’una cornisa motllurada estesa al llarg dels murs laterals, la qual també és present a l’absis que, per la seva banda, és cobert amb una volta d’un quart d’esfera, feta amb filades concèntriques.
Prop de la capçalera els murs laterals han estat descarregats amb dues arcades que perforen totalment ambdues parets creant l’obertura de dues portes, una de les quals —la situada a la banda nord— comunica amb el campanar, mentre que l’altra —la que s’obre a la banda sud— és una porta secundària d’accés a l’edifici, tot i que s’obre en un parament avançat respecte a la façana on contrasta per les seves reduïdes dimensions.
L’església només és il·luminada per dues finestres: una situada al centre de l’absis i l’altra al mur de ponent. La finestra absidal, que és llarga i estreta, té doble esqueixada i és coronada exteriorment amb dos arcs de mig punt adovellats i en degradació, cosa que no succeeix a l’interior, on només és capçada per un sol arc. La finestra de ponent és constituïda per una rosassa de caire goticitzant bellament ornamentada que, ateses les característiques arquitectòniques de l’edifici, hi encaixa prou bé.
La porta principal, oberta al capdavall del mur sud, d’un marcat contrast amb el context de l’edifici, només és formada per dos arcs de mig punt adovellats i en degradació, sense cap mena d’ornamentació i amb vestigis d’haver estat reestructurada.
L’edifici ha estat aparellat amb carreus força voluminosos, ben carejats i polits, disposats en perfectes filades horitzontals i distribuïts a trencajunt, alguns dels quals amb l’empremta de marques de picapedrer.
Alguns permòdols que hi ha a l’exterior de l’absis, decorats amb elements esculpits de factura popular.
ECSA - F. Junyent - A. Mazcuñán
La nuesa dels paraments externs només és trencada per una cornisa que ressegueix la part superior dels murs laterals de la nau, la qual també s’estén a l’hemicicle absidal on, amb la interposició d’un fris de dents de serra, encara hi ha un seguit d’arcuacions cegues monolítiques sostingudes per permòdols esculpits amb diferents motius ornamentals.
Des del punt de vista estructural i constructiu és una obra romànica força tardana que apareix concebuda i cenyida des d’un bon començament a uns models determinats, proveïts d’uns elements tècnics ja prou evolucionats per a situar aquest edifici cap al final del segle XII o bé, potser millor, dins ja del segle XIII. Actualment, per bé que pot acceptar algunes millores, és ben conservat. (FJM-AMB)
Escultura
A l’exterior de l’absis de l’església de Sant Pere, tot fent de suport de les arcuacions cegues que encapçalen el mur, hi ha un grup de mènsules que presenten decoració esculpida. Els elements que conformen l’ornamentació, de caràcter popular, no aparenten cap interrelació. Trobem representacions de figura humana, quadrúpedes, elements geomètrics i motius sense una definició formal clara. Tot treballat d’una manera tan simple que, a primera vista, no sembla tenir cap sentit específic.
L’any 1982 Enric Bou publicava un article, referent al castell i a l’església de Masquefa, on exposava una clara relació entre aquests elements esculpits. Segons aquest autor ens trobem davant una representació dels “dotze signes del zodíac separats per tres boles”, essent l’ordre d’aparició de nord a sud el següent: un grup de dos amb Kries i Verge; un grup de quatre amb Lleó, Gèmini, Sagitari i Escorpí; un altre grup de dos, amb Aquari i Capricorni, i un darrer de quatre, amb Balança, Cranc, Taure i Peixos. Aquesta agrupació resta justificada, segons el mateix autor, per la simbolització dels mesos respecte de les feines del camp o per la divisió del calendari anual.
De tots els motius esculpits que, actualment, decoren el seguit de mènsules, potser quatre o cinc podrien interpretar-se, no sense esforç, com figuracions d’algun signe del zodíac. Però en cap cas trobem referències als treballs dels mesos.
Cal tenir en compte, també, que l’església de Sant Pere fou restaurada cap als anys seixanta i no resta cap memòria dels treballs que es dugueren a terme.
Creiem, doncs, que els elements que decoren aquest grup de mènsules resten, avui dia, lluny de cap contextualització que ens pugui significar una lectura conjunta i, fins i tot, individual. De fet, la dificultat d’interpretació en moltes d’aquestes peces ja era assenyalada per Enric Bou en l’estudi abans esmentat.
Cal situar el conjunt, si més no, en consonància amb la fàbrica de l’edifici, és a dir, cap al final del segle XII o l’inici del XIII. (LCV)
Pintura
Segons ens consta, a l’interior de l’església es conservaven restes de pintura mural que ocupaven l’intradós de l’arc que, avui, fa d’accés a la capella moderna del mur nord.
Fa uns anys s’hi observaven, parcialment, dues figures, corresponents a un sant, amb túnica, barba i aurèola, i a un àngel. A damunt del lloc que ocupaven ambdues figures resta un fragment de sanefa, a manera d’espiral, que potser emmarcava el registre.
Fora d’aquest parament, només es conserven restes de pigment a l’interior de l’absis. És probable que originàriament l’església hagués estat decorada, si no en la seva totalitat, almenys en la zona corresponent a la capçalera. (LCV)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Rius, 1945-1947, vols. I-III, pàssim
- Els castells catalans, 1976, vol. V, pàgs. 259-265
- Buron, 1980, pàgs. 87-88
Bibliografia sobre l’escultura i la pintura
- Bou, 1982, pàgs. 21-22