Situació
Aspecte que ofereix aquesta capella, ara en ruïnes, des del costat de ponent.
ECSA - F. Junyent i A. Mazcuñán
L’església, erigida dalt d’un petit tossal envoltat de boscos i conreus, és situada a la banda sud-occidental del terme, al començament de la Clau Reial dels Prats, que forma un llarg i estret apèndix estès vers ponent entre els municipis de Sant Martí de Sesgueioles i Veciana, penetrant lleugerament fins al Pujalt.
Mapa: 35-14(362). Situació: 31TCG764171.
S’accedeix a la capella a través de la carretera de Calaf a Igualada per Copons i Jorba. Poc després dels Prats de Rei, just a la fita del quilòmetre 44, a mà dreta, s’inicia el camí que porta al mas de la Clau de Miralles (municipi de Veciana); des d’allí, seguint un camí que travessa arbredes i conreus, s’arriba fàcilment a la capella, propera al mas, des del qual és ben visible. (FJM-AMB)
Història
Aquesta església es trobava en el límit del castell de la Manresana amb el del castell de Vilallonga. Fou sempre una capella rural, que primer depengué de la parròquia de Sant Andreu de la Manresana i després de la parròquia de Santa Maria dels Prats de Rei.
Les notícies d’aquesta església es troben a partir de l’any 1076, quan Oleguer i Guilla donaren a la canònica de la Santa Creu i Santa Eulàlia de Barcelona una peça de terra i vinya situada en el comtat d’Osona, en el terme del castell de la Manresana i de Vilallonga, al lloc dit Sant Ermengol. En la pretesa acta de consagració de l’església de Santa Maria dels Prats de Rei de l’any 1050 o 1070 figura una església de Sancte Marie de Sancto Ermengaudo, si bé no es pot prendre en consideració, ja que deu tractar-se d’una interpolació.
Aquesta església fou inicialment una capella de la parròquia de Sant Andreu de la Manresana, però al segle XIII la parròquia de la Manresana fou incorporada com a sufragània a la parròquia dels Prats de Rei. Així, quan l’any 1695 el bisbe Pasqual de Vic visità la parròquia de Santa Maria dels Prats de Rei, la capella de Sant Ermengol es trobava a la sufragània de Sant Andreu de la Manresana. (ABC)
Església
Es tracta d’un edifici en estat ruïnós, mancat totalment de coberta, i si hom no hi fa res per a consolidar-lo, acabarà esdevenint un munt d’enderrocs.
Partint dels elements que componen l’estructura que subsisteix actualment, l’edifici respon a una construcció romànica composta d’una sola nau capçada, vers llevant, per un absis es compon d’una sola nau capçada, vers llevant, per un absis semicircular. La separació entre la nau i l’absis es fa mitjançant un simple ressalt que fa la degradació entre tots dos cossos d’edifici.
Tant la coberta de la nau com la de l’absis són esfondrades, bé que, ateses les característiques de l’edifici, és versemblant creure que la nau anava coberta amb una volta de canó de mig punt i l’absis amb una altra d’un quart d’esfera.
L’edifici era il·luminat per una finestra situada al centre de l’absis, posteriorment tapiada, oberta amb doble esqueixada i rematada amb un arc de mig punt adovellat. A la banda de migjorn se n’obria una altra, ara força malmesa, també de doble esqueixada, però a diferència de l’absidal aquesta és coberta amb un arc de mig punt monolític. A la façana de ponent, just sota l’espadanya, encara n’hi ha una altra totalment modificada o bé oberta de bell nou.
La porta original era situada, segurament, al capdavall del mur de migjorn, on ara hi ha una porta moderna amb comunicació amb l’esfondrada casa de l’ermità.
En un moment donat aquesta capella devia amenaçar ruïna, ja que s’hi observen un seguit d’elements estranys inserits posteriorment, la funció dels quals era reforçar l’edifici; aquesta intenció es fa ben patent en els arcs torals i en els regruixos atalussats que ocupen la meitat dels murs laterals. Igualment, l’espadanya i el portal (aquest amb data del 1704) s’afegeixen als processos remodeladors culminats amb la construcció de la casa de l’ermità, ara enderrocada, adossada al mur sud de la capella.
Els paraments exteriors no mostren cap element decoratiu llevat d’un regruix situat a la base de l’absis, a manera de peanya. En canvi, els paraments interiors, tret del mur de ponent, són resseguits per una cornisa, formada per un pla i un xamfrà, que també s’estén a l’hemicicle absidal, d’on devien arrencar les cobertes que aixoplugaven els dos cossos que componen l’edifici.
L’aparell és constituït per blocs de pedra, ben escantonats i de mides mitjanes, disposats en filades horitzontals i distribuïts a trencajunt.
Aquesta construcció, ateses les característiques descrites, sembla que respon a una refacció portada a terme al final del segle XII, dins d’un context totalment rural. L’estat de l’edifici, tal com ja hem indicat, és completament ruïnós. (FJM-AMB)
Escultura
Bloc de pedra esculpit, reaprofitat com a part del parament del mur, amb una creu i una mena d’arc que fa d’emmarcament.
ECSA - F. Junyent i A. Mazcuñán
A l’interior de l’església, encastats al mur sud, hi ha dos carreus esculpits, un amb una creu de braços eixamplats i l’altre amb una creu de braços desiguals que aparentment és aixoplugada per un arc. Tots dos blocs semblen reaprofitats i, en origen, integrants d’una peça amb una funció diferent. Probablement, cadascun formava part d’un sarcòfag (segurament de la coberta), un ossari o una urna. Així, el carreu que mostra una creu que sembla aixoplugada per un arc podria correspondre a la part superior de la tapa d’un sepulcre: (aresta inferior), i tota la coberta era voltada per una franja que emmarcava el motiu crucífer, de la qual avui només resta la part superior (talment com si es tractés d’un arc).
La representació de creus, sobretot esculpides, però també pintades, en conjunts funeraris (urnes, sarcòfags) i fins i tot eucarístics (ares d’altar), o mobiliari en general, és freqüent al llarg de tota l’edat mitjana, però no és exclusiu d’aquesta època. La factura d’aquestes dues peces no és prou aclaridora respecte de la seva datació. Així, no podem assenyalar més que la seva peculiaritat i la certificació, un cop més, del costum generalitzat de la reutilització de peces diverses. (LCV)
Bibliografia
- Pladevall, 1969-79, núm. 3457
- Buron, 1980, pàg. 89
- Pladevall, 1982, vol. V, pàgs. 441-446
- Costa-Segura, 1990, vol. II, pàgs. 362–365