Restes de Sant Miquel de la Comanda (els Prats de Rei)

Història

Aquesta església, que era situada entre la vila dels | Prats de Rei i la Manresana, fou seu d’un petit monestir de l’orde del Sant Sepulcre creat abans de l’any 1222 pel monestir de Santa Anna de Barcelona. Va ser fundat després que s’hagué resolt la discussió entre l’orde i la vila sobre la donació de l’església de Santa Maria dels Prats i les seves sufragànies feta a l’esmentat orde pel comte Ramon Berenguer III l’any 1126. La seva comunitat, formada per tres o quatre membres, era regida per un comanador i ja estava en plena decadència a mitjan segle XIV.

Sant Miquel de la Comanda fou destruïda el 1936 i les seves pedres van ser aprofitades per a bastir les noves escoles del poble. (APF)

Església

Segons evidencien unes fotografies antigues, l’església de Sant Miquel de la Comanda era un edifici d’una sola nau, probablement coberta amb volta de canó, i rematada a llevant per un absis semicircular, del qual ignorem com resolia la seva obertura a la nau.

La porta s’obria a la façana de ponent, resolta en un arc de mig punt amb dovelles polides extradossades per una motllura amb decoració de triangles en relleu, formant un guardapols que arrenca de dues peces, amb la mateixa motlluració, que formen sengles impostes.

Aquesta mateixa motlluració forma el ràfec original de l’absis, i una peça motllurada encastada en l’angle sud-est de la nau sembla indicar el nivell de la coberta original, que va desaparèixer en un sobrealçament general de l’edifici, fet amb un aparell molt semblant a la part baixa, format per carreus perfectament tallats i polits disposats molt uniformement. Aquests detalls, juntament amb la presència del timpà reaprofitat sobre la porta de ponent, semblen indicar que, fins i tot abans del seu sobrealçament, l’església ja havia estat objecte de profundes remodelacions que avui no podem precisar en el seu abast exacte, la qual cosa no impedeix de situar la seva forma final prèvia al sobrealçament entre les formes del segle XIII. (JAA)

Escultura

Del desaparegut monestir de Sant Miquel de la Comanda procedeixen diverses peces escultòriques que actualment es troben al Museu Comarcal de Manresa, concretament al magatzem de pedra, en procés d’inventariar. El seu ingrés s’efectuà poc després de l’enderroc de l’edifici(*).

La relació de les peces conservades a Manresa és la següent: un timpà, 4 mènsules d’una volada que protegia el timpà i diversos fragments amb decoració de ziga-zaga, corresponents a l’arquivolta de la portada, les impostes i el fris que recorria el perímetre exterior de l’absis.

Timpà que es trobava encastat a la façana, sobre l’arc d’una porta cegada, i que actualment és guardat al museu Comarcal de Manresa.

Arxiu Mas

Timpà que es trobava encastat a la façana, sobre l’arc d’una porta cegada, i que actualment és guardat al museu Comarcal de Manresa.

ECSA - C. Peig

El timpà està tallat en un sol bloc de pedra calcària que fa 52 cm d’alçada, 104 cm de diàmetre i 19 cm de gruix. El treball del relleu és molt pla i de poca qualitat i en l’actualitat resta molt malmesa sobretot la part inferior. Tant la tècnica com el tractament de les figures denoten un cert primitivisme estilístic.

La iconografia representada planteja dificultats d’interpretació, ja que no és gaire freqüent. Una figura dreta amb túnica llarga, les mans creuades o agafades al davant, és flanquejada per dos àngels també drets i amb el mateix posat rígid que la figura central. Tenen les ales desplegades, cap amunt les que flanquegen la figura central i cap avall les laterals, adaptant-se al marc arquitectònic; no se n’aprecien els braços. Tots els rostres són iguals, amples i ovalats, amb les orelles arrodonides sobresortint; la resta dels trets estan molt poc treballats.

Aquesta iconografia no és la que es fa servir usualment en la representació de Crist Majestat, que es trobaria assegut i amb les mans fent el gest de beneir o bé de subjectar el llibre. Una possible interpretació seria que representés Crist mort en el sepulcre(*) flanquejat per dos àngels. Aquesta lectura podria ser certa si entenem així el gest d’aquest personatge de creuar les mans al davant i si, a més, tenim en compte la relació que hi hagué entre el monestir i l’orde del Sant Sepulcre. Seria discutible, en canvi, davant el fet que la figura de Crist sembla dempeus per la seva posició frontal, actitud que d’altra banda es podria explicar per la manca de tècnica i solucions en resoldre altres disposicions de les figures humanes que no siguin frontals, com així ho denuncia el primitivisme estilístic de la composició del timpà.

El timpà, envoltat per una sanefa amb decoració de ziga-zaga, presenta a la base unes peces que sobresurten i que probablement devien servir per a encaixar el bloc a la paret.

En general és una obra de poca qualitat, tant estilísticament com tècnicament, per la qual cosa resulta difícil establir una datació aproximada. Probablement és més tardana del que suggereix el seu primitivisme. Així, els límits cronològics que podem donar van lligats al moment en què l’església passà a pertànyer a l’orde del Sant Sepulcre, és a dir a mitjan segle XIII (*).

L’Arxiu Mas conserva una fotografia de l’any 1917 (sèrie E1, 2430) que mostra el timpà encaixat en un mur exterior i protegit per un ràfec o una volada subjectat per quatre mènsules. Aquesta podria ser la seva disposició original, ja que tot el conjunt presenta mateixa pàtina que deixen els canvis climàtics en les pedres. Sota el timpà es veu la part superior de l’arc d’una porta tapiada.

Els documents gràfics conservats tant del timpà com de l’església de Sant Miquel de la Comanda abans de ser enderrocada (Arxiu Mas, fotografies E1 2427, E1 2428 i E1 2429) no mostren a quin lloc de l’església podria estar situat el timpà, ni tampoc resolen el dubte de si realment pertanyia a aquesta església originàriament. de la seva observació es pot deduir que no estava situat ni a la portada principal (mur oest), ni a l’absis, ni al mur sud, per la qual cosa tan sols resta situar-lo al mur nord, d’on no hi ha cap fotografia de conjunt.

El ràfec o volada que protegia el timpà, format per una sèrie de lloses rectangulars, mostrava en un dels costats que feia angle —segons sembla per la fotografia— la repetició d’un motiu ornamental, que bé podria ser dues bandes de ziga-zaga contraposades o bé un element floral de quatre fulles lanceolades.

Les quatre mènsules que subjectaven la volada tenen una mateixa estructura tipològica, de secció quadrada i superfície còncava, cadascuna amb un motiu ornamental diferent. Tal com estaven col·locades (d’esquerra a dreta des de l’espectador) segons les fotografies, la primera —molt malmesa— sembla decorada per un motiu floral de quatre fulles allargassades i en aspa inserit en un quadrat. La segona, més deteriorada, presenta una figura humana de mig cos o bé ajupida de la qual sols es distingeix la cara. La tercera mostra una mitja esfera llisa i la quarta un cercle en relleu amb una creu incisa al centre. Les dues últimes han estat localitzades a l’esmentat magatzem de pedra del museu de Manresa; les altres encara no s’han trobat. Aquests temes són representats freqüentment en l’art romànic i els trobem fins ben avançat el segle XIII, tot i que els motius que decoren les mènsules primera i quarta (element floral i cercle amb la creu, respectivament) recorden una temàtica de tradició visigòtica.

Porta d’entrada, que s obria a la façana de ponent, amb un guardapols decorat en ziga-zaga en relleu.

Arxiu Mas

Segons la fotografia, la portada era aixoplugada per una sola arquivolta que feia de guardapols, decorada amb un motiu de ziga-zaga que la resseguia fins a l’alçada dels cimacis, ornamentats amb una combinació igual. El treball de relleu d’aquest tema era profund, per la qual cosa s’aconseguia un joc de llum i ombres. D’aquesta decoració tan sols resten alguns fragments al museu de Manresa.

Aquest mateix tema i tractament es repetia en un fris que envoltava tot el perímetre exterior de l’absis, a una alçada gairebé equivalent a la meitat de l’edifici, i en una mena d’imposta —un xic més enlairada— que es trobava just a l’angle sud-est de l’exterior de l’església.

La peculiaritat d’aquest fris no rau en el tema ornamental pròpiament, molt repetit a Catalunya durant tot el període romànic, sinó en la seva situació, ja que generalment només decora les cornises o bé les arquivoltes de portes i finestres.

Tècnicament, el treball de relleu tant d’aquest fris com de la portada és d’una execució i un estil més acurat que el timpà i les mènsules.

Hom dubta si tots els elements esculpits fins ara esmentats pertanyen a la mateixa època o fase constructiva que l’església, ja que cal tenir en compte que quan s’hi establí la comunitat de l’orde del Sant Sepulcre l’edifici ja existia com a capella o ermita dedicada a sant Miquel. (CPG)

Al Museu de Manresa també es conserva un timpà amb decoració esculpida, partit en dos trossos que no encaixen del tot, del qual es desconeix la procedència. No hi ha cap document que pugui donar referència del seu origen. Tan sols se sap per les Memòries de Lluís Rubiralta que va arribar al museu amb altres peces procedents del terme municipal dels Prats de Rei.

Timpà procedent d’una església desconeguda del municipi dels Prats de Rei i conservat al Museu Comarcal de Manresa, que presenta una iconografia en relleu certament curiosa.

ECSA - C. Peig

En les esmentades memòries, L. Rubiralta recorda fets succeïts el 22 de març de 1938 i parla de les peces que van rescatar de l’enderroc —segons li digueren— d’una petita església situada en un carrer de molta circulació i per això enrunada el 1936: “de les runes sortiren una columneta i un capitell, tot seguit un timpà romànic, partit, i restes de l’absis i d’una portalada romànica… L’ermita o església estava dedicada a sant Pere”(*).

Originàriament el timpà devia ser d’un sol bloc de pedra calcària. Actualment el seu estat de conservació és precari, sobretot la part esquerra està molt malmesa. Està treballat en mig relleu bastant arrodonit; l’acabat de les figures gairebé ha desaparegut i tan sols en resta el contorn.

Les mides aproximades dels trossos junts són 66 cm d’alçada, 174 cm de diàmetre i 22,5 cm de gruix. La sanefa amb inscripció que envolta el timpà fa 7 cm d’amplada.

El timpà presenta dues figures dretes flanquejades pel sol i la lluna. La figura de la dreta correspon a un àngel en actitud de donar impuls a un encenser esfèric(*); porta túnica llarga i ales plegades de grans dimensions, en les quals s’aprecia el detall de dues fileres de plomes. Al seu costat hi ha representada la lluna en quart creixent i tres estels al voltant. La figura del cantó esquerre resta molt malmesa: duu túnica llarga però no se li aprecia la posició dels braços, i del seu rostre no en queda res. Al seu costat hi ha la representació d’un sol de gran esfera rodona que desprèn raigs molt curts.

La inscripció que emmarca el timpà, de la qual només es conserven les paraules del tros corresponent a la figura de l’àngel, diu: (B)ENEDICTUS FRUCT(US) VENTRIS T(UI). És obvi que el text correspon a les darreres paraules de la salutació angèlica en el moment de l’anunciació a la Verge. Desconeixem quin era el text que devia acompanyar l’altra figura, que es pot identificar amb la Verge, però és improbable que es tracti d’una representació del tema de l’anunciació, ja que l’actitud de l’àngel turiferari i la representació dels astres (sol, lluna i estels) no concorden amb la fórmules habitualment emprades en l’edat mitjana quant a la representació d’aquest passatge. Aquests últims elements porten a situar el tema dins la iconografia mariana basada en el capítol 12, 1-2 de l’Apocalipsi: “Es va veure, al cel, un gran senyal: una dona vestida de sol, amb la lluna sota els peus i, al cap, una corona de dotze estrelles. Espera un nen…”. La iconografia apocalíptica de la dona que és a punt d’infantar amb els atributs del sol, la lluna i els estels és símbol de la Mare de Déu i de l’Església. Aquest tema no és gaire freqüent en l’escultura romànica(*), però en canvi és comú a les miniatures de Beatus dels segles X al XII (Beatus de Girona, fols. 171v-172, o Beatus de la Seu d’Urgell, fols. 140v-141, entre d’altres), que generalment presenten una transcripció directa del text apocalíptic.

Ara bé, l’escena del timpà no és una representació directa del text de sant Joan sinó una adaptació que potser vol ressaltar l’encarnació i la maternitat divina de la Verge. Això mostra una evolució en el tractament de la iconografia apocalíptica en deslligarse de la interpretació directa del text. Així, la fórmula utilitzada en aquest timpà no segueix estrictament la posició del sol, la lluna i els estels amb relació a la figura de la Verge, descrita en el text. D’altra banda, l’actitud de l’àngel turiferari no està tampoc present en el text apocalíptic, però sembla que en l’escena del timpà tingui la finalitat de ressaltar l’infantament de la Verge i el seu origen diví, corroborat pel fragment d’inscripció conservat.

Aquest tipus de tractament iconogràfic porta a situar el timpà a mitjan segle XIII; és en aquesta centúria quan es desenvolupa el culte a la Verge i hi ha una renovació del repertori iconogràfic, el qual és conformat per una temàtica tradicional al costat d’una altra totalment nova.

Sobre la procedència del timpà es pot assenyalar que, pel tema representat, podria pertànyer a alguna església dedicada a la Mare de Déu, potser a la parroquial, de l’estructura romànica de la qual actualment no resta res. D’altra banda el testimoni de L. Rubiralta, en les seves memòries, el situa entre les runes d’una església dedicada a sant Pere. (CPG)

Bibliografia

• Pladevall, 1969-79, núm. 3120
• Memòries de Lluís Rubiralta. El salvament del patrimoni a comarques, 1981, núm. 20, pàg. 12
• Gavín, 1984, pàg. 174