Situació
Les restes del castell de Miralles són situades en un turó que s’alça al sud de la serra de Queralt, a 662 m d’altitud. Des d’aquest punt s’albira exclusivament la part alta de la vall de la riera de Miralles, superfície que corresponia si fa no fa al terme del castell. (JBM)
Mapa: 35-15(391). Situació: 31TCG765977.
La pista que s’enfila al castell, degudament senyalitzada, arrenca, a mà dreta, del quilòmetre 11,8 de la carretera d’Igualada a Valls, just al davant d’on hi ha el bar El Castell. Aquesta pista acaba al pla on s’aixeca l’església, sobre la qual, dalt d’un turó, ressalten les restes del castell. (FJM-AMB)
Història
El primer esment del castell de Miralles apareix en el moment de la primera fase de repoblament de la zona de la vall del riu Anoia. Concretament, surt esmentat en l’acte de cessió que feu el comte de Barcelona i Osona, Borrell II, del castell de la Roqueta a un tal Isarn l’any 960. Pocs anys després, el 987, el mateix comte cedí la meitat dels drets i les propietats que ell posseïa al terme del castell de Miralles, al prelat de Vic, el qual tot seguit l’infeudà a Ènnyec Bonfill de Cervelló, que ja en tenia l’altra meitat, per una concessió que li’n feu el mateix comte.
Al segle XI encara el senyorejaven els Cervelló, tal com consta en el testament de l’any 1018 d’Hug de Cervelló, en el qual entre d’altres deixes testamentàries, llegà al seu fill, Alamany, el castell de Miralles. La continuïtat del domini dels Cervelló es fa palesa al llarg de tot el segle XI. EL 1079 Guerau Alamany reté homenatge i jurament de fidelitat al prelat vigatà.
Al llarg del segle XII es documenta una família cognomenada Miralles vinculada a la castlania d’aquest castell. El 1193 en testar Guerau d’Alamany deixà el castell de Miralles al seu fill, Guillem de Cervelló. Aquest fou succeït pel seu fill, Guerau de Cervelló, el qual feu testament, abans d’anar a la conquesta de Mallorca, i deixà a la seva filla, Felipa, aquesta fortalesa de Miralles.
Els Cervelló tingueren el domini d’aquest castell al llarg de diversos segles, tal com ho demostra el fogatge del 1359, en què apareix com una de les propietats de Guerau de Cervelló, el qual a partir del 1347 s’intitulà senyor de la baronia de la Llacuna. El castell de Miralles passà a formar part d’aquesta baronia, i des d’aleshores patí les mateixes vicissituds històriques, pel que fa a la transmissió de la propietat, que l’esmentada baronia, la qual passà dels Cervelló a la família Alagó, barons d’Alfajarín. Posteriorment, fou traspassada als Montcada, marquesos d’Aitona i als Fernández de Córdoba, ducs de Medinaceli. Al segle XIX, la jurisdicció d’aquesta baronia era compartida pel marquès d’Aitona i el de Moja.
Actualment, resten pocs vestigis de l’antiga edificació, atès que la part superior fou enderrocada, i la planta baixa, rehabilitada com a habitatge. (EPF)
Castell
Torre albarrana del castell, alçada fora del recinte vers el costat de migdia.
F. Junyent i A. Mazcuñán
Les restes que, en l’actualitat, es conserven del castell són bàsicament quatre parets, amb una alçada que sovint supera els 3 m, que clouen un espai gairebé rectangular, una longitud interna que oscil·la entre els 28,7 i els 31 m i una amplada que oscil·la entre 28,7 m, als extrems, i 23 m, a la part central. Els murs del perímetre tenen un gruix d’1 m aproximadament; a l’angle sud-est, l’únic que sembla que era corb, hi ha un gruix d’1,5 m; a la paret meridional, que fou reforçada en un moment tardà, el mur arriba a tenir una amplada d’1,9 m
A les parets nord i est hi ha un relleix d’uns 20 cm, que fa pensar que hi havia un trespol i un nivell superior. Tot i que es troba molt malmès, sembla que podem pensar que l’entrada principal era situada a la banda més septentrional del mur est. Al mur nord, es poden veure, per sota d’aquest relleix, restes de diverses espitlleres d’esqueixada simple, amb una amplada, a l’interior, de 45 cm; els muntants són formats per 5 o 6 pedres sense treballar.
Les parets són fetes de carreus petits, de 10 cm d’alt per 20 cm de llarg o de 15 cm per 15 cm, poc treballats, que en molts llocs són col·locats de tal manera que sembla que formin un opus spicatum. El sistema constructiu del mur és l’habitual en aquests edificis: pedres o carreus a les bandes exteriors i reble de pedres i d’un morter, blanquinós i força tou, entremig.
Inicialment, al segle X, quan s’ocupà i s’organitzà aquest territori, el nucli principal de poblament del terme del castell devia ésser situat prop de la fortificació (tal com s’esdevingué, per exemple, a Vilademàger, a la Tossa i d’altres castells d’aquesta contrada). Aviat es degueren construir nous establiments de població per tot el terme que, potser, s’afegiren als que hi havia abans. A la banda meridional del recinte del castell de Miralles, uns 30 m més avall, més enllà de l’església, encara hi ha, actualment, les restes de cinc habitatges —fets o, més aviat, refets en època moderna—, la façana sud dels quals fa de muralla. A cadascun dels seus dos extrems hi ha les torres.
La torre occidental, més petita, es pot datar a la mateixa època que el castell, vers al segle X. Té una longitud, a l’interior, de 5,2 m, una amplada d’1,9 m i els seus murs fan 80 cm de gruix. Les pedres que formen la paret són petites, com les del castell, i són unides amb morter de calç.
A l’extrem oposat, a l’est, hi ha una altra torre, més grossa, que pensem que podria ser de la baixa edat mitjana, tot i que és possible que substituís una construcció més antiga. Per sota d’aquesta torre oriental passa el camí d’entrada al poble. (JBM)
Bibliografia
- Bofarull, XII, 1847-1910, pàg. 31
- Miquel i Rossell, I, 1945-47, pàgs. 294 i 295, docs. 270 i 271
- Udina, 1947, doc. 7, pàgs. 7 i 8
- Udina, 1951, doc. 204, pàgs. 387-389
- Iglésies, 1963, pàg. 18
- Font i Rius, I, 1969, pàg. 10
- Fort i Cogul, 1972, pàg. 191
- Els castells catalans, V, 1976, pàgs. 424-431
- Benet, 1982, pàg. 36
- Bolòs, 1987, pàgs. 113-122
- Buron, 1989, pàg. 54