Situació
Capçalera de l’església, sobrealçada i fortificada en època tardana.
F. Junyent i A. Mazcuñán
L’església s’aixeca al bell mig del poble de Vilanova d’Espoia, situat a la banda meridional del terme, a la capçalera del riu de Gost.
Mapa: 35-15(391). Situació: 31TCF877972.
S’hi va des d’Igualada per la carretera que duu a Vilafranca i Sitges. A un quilòmetre aproximadament de la cruïlla de Capellades, a mà dreta, hi ha un trencall, ben senyalitzat, que hi mena (uns 3 km). Cal demanar la clau al mossèn del poble. (FJM-AMB)
Història
Aquesta església es trobava situada dins l’antic terme del castell de Claramunt, al lloc de Vilanova d’Espoia. Sempre ha estat una església sufragània, primerament de la parròquia de Santa Maria de Claramunt i després de Sant Joan de la Torre de Claramunt.
El terme de Claramunt es troba esmentat per primera vegada l’any 978 en la butlla del papa Benet VII adreçada al bisbe Fruià de Vic, que li confirmava el bisbat i les possessions, entre les quals figurava el castell de Montbui, que limitava amb els confins de Claramunt (Clarmonte).
Les primeres notícies documentals sobre l’església són del 1199, any en què Pere de Soler, en el seu testament, deixà l’església de Vilanova unes tovalles d’altar (el ecclesia de Villa nova unum super altare). El fet que en el mateix testament el dit Pere de Soler deixés a Albert de Pierola la Vilanova d’Espoia (Villam nova de Podiosa), evidencia que era el senyor del terme.
En una visita pastoral de l’any 1405 consta que entre les esglésies sufragànies de la parroquia de Santa Maria de Claramunt figurava la d’Espoia, on hi havia l’altar de Santa Maria, ben servida d’ornaments, però sense fonts baptismals ni cap benefici eclesiàstic; per notícies posteriors, se sap que només tenia cementiri. El fet de tenir dos o més titulars feu que s’esmentés com als principals titulars tant Sant Salvador com Santa Maria, fins que quedà definitivament Sant Salvador. Aquesta duplicitat de titulars s’adverteix en la visita pastoral de l’any 1421, en què es relata la inspecció de tots dos altars.
L’any 1508 el bisbe de Barcelona ordenà diverses reformes a l’església, sobretot a les parets i les portes i, de manera semblant, ho tornà a ordenar en la visita de l’any 1581.
La subjecció a la parròquia de la Pobla de Claramunt perdurà fins al 1868, any en què fou nomenat el primer rector per la parròquia de Sant Salvador d’Espoia. A partir d’aquest moment hi hagué la necessitat d’ampliar l’església, que no s’arribà a fer per diversos problemes, i només es feren algunes reparacions al temple antic. Actualment, l’església continua tenint culte com a parròquia del poble de Vilanova d’Espoia. Ha estat restaurada en els últims anys. (ABC)
Església
Es tracta d’una església romànica que amb el temps experimentà un seguit de transformacions i que darrerament han estat contrarestades per unes encertades restauracions, fetes en diverses campanyes entre els anys 1966-1982.
D’estructura simple, és formada per una sola nau encapçalada, a llevant, per un absis semicircular que s’uneix per mitjà d’uns ressalts simples (un per banda) i un arc de mig punt, que fan la degradació entre els dos cossos de l’edifici.
La nau és coberta amb una volta de mig punt, feta amb lloses disposades a plec de llibre i reforçada amb dos arcs torals que la seccionen en tres trams. Altrament, l’absis és cobert amb una volta d’un quart d’esfera.
La simplicitat del pla original només ha estat modificada per l’afegitó d’una sagristia que apareix encastada al mur sud, prop de la porta, coronada per dos arcs de mig punt en degradació, fets de pedra tosca, a l’interior dels quals reposa, sobre unes simples impostes, un conjunt que contrasta amb els muntants refets en les restauracions.
Actualment, l’edifici només és il·luminat per una única finestra, desclosa al centre de l’absis, que té doble esqueixada i és acabada per un arc de mig punt adovellat. Probablement, n’hi devia haver una altra al mur sud, a l’indret on ara hi ha la sagristia, i potser encara una tercera al mur de ponent. En l’actualitat, és adossat en una casa del costat.
Posteriorment, l’edifici fou fortificat amb un sobrealçat que afectà tota la construcció —la nau i l’absis—, bé que l’estructura interna original quedà intacta. Aquest cos sobreafegit a l’església té un seguit de finestres gairebé quadrangulars, sota les quals, a la capçalera, encara hi ha un reguitzell d’espitlleres. Malgrat aquest sobrealçat, el mur de ponent és coronat per un campanar d’espadanya de dues obertures, refet darrerament.
L’aparell, que acusa les reformes de restauració, és fet amb blocs de pedra de diverses mides (els més voluminosos ocupen la base), només desbastats i disposats en filades horitzontals no gaire ben definides. Tots els paraments externs són completament llisos, sense cap mena d’ornamentació.
Tot i la presència d’alguns elements estranys sorgits per les transformacions realitzades, probablement, entre els segles XVII i XVIII, l’edifici s’adapta bàsicament a una obra romànica construïda cap a la meitat del segle XII, amb una gran simplicitat conceptual pròpia de l’àmbit rural. L’edifici es troba en molt bon estat i, sobretot, després d’haver estat restaurat. (FJM-AMB)
Bibliografia
- Batlle-Bassegoda, 1967
- Buron, 1980, pàg. 92
- Batlle, 1983
- Riba, 1986, vol. I, pàgs. 316 i 317.