Situació
Restes del basament d’una de les torres d’angle d’aquesta antiga fortalesa.
F. Junyent i A. Mazcuñán
Les restes del castell es conserven al cim d’un turó, sobre el poble de Segur, que s’arrecera en aquest pujol. Des del castell hi ha una àmplia panoràmica de la serra de Montserrat i de tot l’altiplà segarrenc.
Mapa: 34-14(361). Situació: 31TCG726158.
El poble de Segur, damunt del qual hi ha el castell, és situat al costat de la carretera que va de la Panadella i Sant Guim de Freixenet cap a Calaf. Passat el quilòmetre 7, a mà esquerra, hi ha un trencall, d’on surt la carretera que hi mena. (JBM)
Història
Les notícies documentals sobre el castell de Segur són escasses i més aviat confuses. La primera referència de l’esmentada fortalesa és de l’any 1158 que, en testar Ramon Guillem d’Odena, l’encomanà a Arnau de Castluç, amb el benentès que aquest darrer el posseïa com a feudatari del seu fill Pere d’Òdena, al qual, li’n feu donació. El 1172 el terme del castell de Segur és esmentat en la cessió que fan els esposos Berenguer de Boixadors i Dolça al monestir de Santa Maria de l’Estany del mas de les Pereres, situat dins el terme del castell de Segur.
Al començament del segle XII aparegué una família cognomenada de Segur, vinculada a alguna de les castlanies de l’esmentat castell. Desconeixem, ara per ara, el mecanisme de transmissió d’aquesta fortalesa als Cardona. Només sabem que el 1245 la senyorejava Ponç de Calders, el qual al·legava que tenia aquesta fortalesa gràcies a una donació que li’n feu el vescomte de Cardona. Efectivament, el 1245 Ponç de Calders reclamà al monestir de Santa Maria de l’Estany unes possessions situades al terme del castell de Segur. Finalment, aquesta reclamació acabà amb la sentència del bisbe de Vic —que actuà com a àrbitre— per la qual cosa foren retornats a l’esmentat Calders els masos de les Pereres, Pous i Puigcabot. El 1380 l’infant Joan vengué a Mateu Calders les jurisdiccions i el ple domini de diversos llocs, entre els quals hi havia les del castell de Segur, que juntament amb el de Miralles i Veciana formaven l’anomenada baronia de Segur. Al començament del segle XVIII la fortalesa passà a la família Copons i a la darreria del mateix segle als Grimau. Finalment, passà als Vilallonga, que en són els actuals propietaris. (EPF)
Castell
Actualment, d’aquest castell només es conserva una torre, dues estances cobertes, uns murs i la base d’una altra torre. Tots aquests elements constructius devien pertànyer, de tota manera, a una fortificació força gran.
La torre més ben conservada és situada a l’angle nord-oest. A l’interior, té un diàmetre de 330 cm i els murs fan un gruix de 180 a 210 cm. És bàsicament circular, bé que a la part interna, on hi havia el pati del castell, hi ha dos fragments de mur rectes. De fet, creiem que era una torre d’angle, feta de carreus grossos (per exemple 25 cm d’alt per 40 cm de llarg) i ben escairats. Actualment, només se’n conserva una part d’una alçada d’uns 120 cm.
A uns 11,5 m cap al sud hi havia una altra torre d’angle, d’uns 7 m de diàmetre extern, molt semblant, per tant, al de l’altra torre. Sembla que tenia la base lleugerament atalussada.
D’aquesta segona torre, arrenca cap a llevant un mur, amb una amplada de 130 cm i una longitud també d’uns 11,5 m. Actualment, se’n conserva una alçada d’uns 4 m. És formada de carreus molt grossos (per exemple de 22 cm d’alt per 90 cm de llarg de 24 cm per 45 cm). Té una base lleugerament atalussada.
Dins l’espai interior del castell hi havia una cambra d’uns 5,2 m d’amplada, coberta amb una volta rebaixada. Al costat d’aquesta, hi havia una altra estança més petita, també coberta, d’uns 2 m d’amplada.
Tot i que actualment, sense haver-hi fet una excavació arqueològica, és difícil assegurar-ho, és possible que aquests murs, inicialment, pertanyessin a un gran castell de planta bàsicament quadrada, amb dues o, potser, quatre torres d’angle. De fet, aquest és un tipus de castell, ja documentat al segle XI, que es difongué, sobretot a partir del segle XIII (per exemple, podem esmentar el castell de Montgrí, a l’Empordà, o la casa forta de Bellpuig, a la Garrotxa). Per tot això i a causa de les característiques d’estructura i construcció i del seu aparell, podem datar aquest castell de Segur cap al segle XIII.
A part d’aquest primer recinte, segurament, almenys en algun sector, hi havia un segon recinte, tal com s’endevina a la banda meridional, on, per sota del mur que hem esmentat abans, hi ha una muralla d’uns 13 m de longitud i una alçada actual de 2 m. També és feta de carreus molt grossos (per exemple, de 25 cm per 70 cm). (JBM)
Bibliografia
- Els castells catalans, V, 1976, pàgs. 432-442
- Pladevall, 5, 1982, pàg. 450
- Álvarez, 1990, pàgs. 77-84, docs. 37 i 38