La moneda del comtat de Barcelona

La moneda del comtat de Barcelona

El comtat de Barcelona destaca de tots els altres comtats per un grup de característiques diferencials que li són pràcticament exclusives:

— És l’únic comtat on consta l’emissió monetària de manera ininterrompuda a partir de les encunyacions carolíngies.

— Només a Barcelona es van fer emissions d’or d’una certa importància i durant un període llarg.

— Els comtes de Barcelona eren també comtes d’Osona i Girona. Això determinà l’existència d’amonedaments comtals en paral·lel a les sèries episcopals d’aquests darrers comtats. També emeteren al Llenguadoc, almenys a Carcassona, i a la terra provençal.

— El mercat monetari apareix permanentment ben proveït i els pagaments en espècie són molt escassos.

Aquest conjunt de característiques anuncien el paper hegemònic que Barcelona tindrà en el conjunt català, i cal destacar que el potencial econòmic que posa en joc Barcelona ja és, des de l’inici, molt superior al dels altres comtats. Malgrat els atzars de la conservació dels documents, el volum de les transaccions que avui podem constatar és incomparablement més alt. Fracassats els intents carolingis vers Tarragona, Tortosa i Lleida, Barcelona es convertirà en el punt fort més al sud i també en la capital indiscutible des de la seva conquesta l’any 801. Són difícils d’escatir les causes d’aquest ràpid desenvolupament econòmic, però sí que podem assenyalar que és molt probable que el contacte amb el món andalusí beneficiés Barcelona de manera predominant. Aquest contacte aportava uns avantatges que es multiplicaren després de la divisió del món andalusí en petits regnes de taifes que s’avenien a pagar tributs abundants a canvi de protecció. Avui podem assegurar que el preuat flux de tributs o paries gairebé era monopolitzat per Barcelona. L’únic comtat que apareix com a perceptor apreciable, i encara a gran distància de Barcelona, és el d’Urgell, el seu habitual aliat o col·laborador. D’altra banda, Barcelona i Urgell bé prou que procuraran de tancar la porta andalusina amb una tenalla de dominis que barraran l’expansió dels altres comtats.

Aquesta hegemonia s’anirà convertint en un procés d’absorció dels altres comtats fins a constituir la totalitat del territori català. La incorporació dels comtats anirà acompanyada de la introducció, en ells, de la moneda barcelonina, i l’eliminació, en conseqüència, del taller privatiu.

La història de la moneda del comtat de Barcelona és prou complexa. D’una banda, per la dificultat d’atribució d’un conjunt de peces poc explícites entre els quatre comtes de nom Ramon Berenguer. De l’altra, perquè hi ha molt pocs documents específicament monetaris, és a dir, que explicitin quins tipus de monedes es proposen d’emetre i quines han de ser les seves característiques. Davant d’aquesta situació, hom no pot fer altra cosa que assajar d’enllaçar els tipus coneguts i seguir una lògica de processos lineals. Uns processos, cal dir-ho, que no sempre es produeixen de manera tan senzilla. Així, dels 1, 7 g d’argent del diner carolingi als 0, 33 del diner del quatera d’Alfons I (1162-96) hi ha un procés de davallada que podem suposar escalonada i progressiva, però que probablement sofreix avenços i retrocessos que desconeixem. Així, si consta que Jaume I feu un rebaix de contingut d’argent de la moneda (el diner de doblenc del 1222 amb un 15% d’argent) que després hagué de corregir en part (el tern amb un 25%), si sabem positivament que hi ha emissions de baixa llei en els regnats d’Alfons I i de Pere I, bé podem conjecturar que abans hi hagueren altres entrebancs. Així, podem observar que el petit món dels comtats catalans es mou en forta mesura en sintonia amb el que succeeix al proper àmbit andalusí. L’empobriment de les taifes determina la degradació de la moneda barcelonina d’or, i les represes almoràvit i almohade provoquen l’estroncament del flux de les paries i, per tant, l’aparició de dificultats econòmiques greus. Aquestes represes del poder andalusí poden explicar millor, per exemple, la precarietat de la tresoreria de Pere I, tradicionalment atribuïda a la seva mala administració.

Malgrat tots aquests entrebancs, el fet és que el comtat de Barcelona esdevindrà l’eix entorn del qual es produirà la unificació catalana. La moneda barcelonina envairà els altres comtats, fins i tot abans de la seva absorció, i acabarà essent el numerari exclusiu de Catalunya.

Mirarem de traçar l’evolució d’aquest numerari barceloní basant-nos en els coneixements que tenim avui del seu complex desenvolupament.

Les emissions carolíngies

La sèrie carolíngia. Tipus 1, 2 i 3. Tipus 1. Diner de plata. Emès entre el 801 i el 812. Tipus 2. Diner de plata. Lluís el Piadós (814-840). Tipus 3. Òbol de plata. Carles el Balb (840-877).

Anna M. Balaguer

Barcelona fou un dels quatre tallers monetaris catalans que emeté en temps de Carlemany (785-814). L’emissió barcelonina s’hagué de produir després del 801, data de la seva incorporació a l’imperi Carolingi. El tipus de monograma, emès des del 793 fins el 806, és el que li correspon, sense que en aquest cas poguem considerar la possibilitat d’altres antecedents. L’absència dels tipus amb titulació imperial emesos per Carlemany entre el 806 i el 814 no és estranya, ja que hi hagué una extrema concentració dels tallers emissors.

Els diners de Carlemany són molt rars a tots els tallers catalans, i el seu pes és menor que el dels altres diners emesos en diferents contrades de l’imperi. Tot sembla indicar que som davant d’unes emissions de campanya, fetes amb mitjans precaris i potser en rebaix intencionat del pes. L’afermament del poder carolingi i, amb ell, la normalització del pes del diner d’argent, es produeix amb Lluís el Piadós (814-840). També l’evidència monetària és més abundant: contra els dos exemplars barcelonins de Carlemany tenim 12 peces del temps de Lluís.

La normalitat monetària dura ben poc. Amb Carles el Calb la moneda torna a perdre pes i ens situem novament vers 1, 2 g, és a dir, el pes anterior a la reforma monetària de Carlemany del 793-794, que havia fet augmentar aquest pes fins a 1, 7 g. Aquest procés es produirà també als altres territoris francs, però en èpoques més tardanes. Podem pensar en l’avançament de la crisi al nostre país? És probable, i altres dades ens ho permeten de suposar: només coneixem mitjos diners de tipologia singular i tan sols per al taller de Barcelona. Com que aquesta tipologia segueix la tradició dels diners de Lluís el Piadós, sembla lògic que considerem que aquestes peces són de l’inici del regnat.

Sembla, doncs, que l’edicte de Pitres del 864 promulgat per Carles el Calb (840-877), que originà la represa dels tipus de monograma karolvs, no tingué efecte a Catalunya. La raó es pot trobar en la donació que Carles havia fet dos anys abans (862) del terç de la moneda de Barcelona al bisbe Frodoí d’aquesta mateixa ciutat. El més probable és que Frodoí modifiqués els tipus monetaris i iniciés els diners amb un monograma de forma quadrangular que fins avui no ha estat desxifrat amb exactitud. La major part d’aquestes monedes, totes emeses a Barcelona, són a nom d’un rei Carles. No desdiu pas la hipòtesi l’existència d’uns pocs exemplars a nom d’un rei Lluís, car el bisbe Frodoí s’afanyà a obtenir la conservació del seu dret monetari de l’efímer rei Lluís el Tartamut (877-879) l’any 878.

Certament aquestes concessions marquen l’inici del procés d’usurpació de la moneda de Barcelona. Entrem, doncs, en un període de transició al llarg del qual, al mateix temps o paral·lelament a l’obtenció de la sobirania de fet, s’hi aparellarà un dels seus signes més notables: la possessió del dret de moneda.

L’obtenció del dret de moneda

Emissions d’imitació carolíngia, a nom de Carles, tipus 4, 5 6 i 7. Tipus 4. Diner de plata. Tipus 5. Òbol de plata. Tipus 6. Diner de plata. Tipus 7. Òbol de plata.

Anna M. Balaguer

Emissions d’imitació carolíngia, a nom de Lluís, tipus 8 i 9. Tipus 8. Diner de plata o bilió ric. Tipus 9. Diner de plata o bilió ric.

Anna M. Balaguer

Els diners d’argent a nom de Carles i de Lluís, amb la seva tipologia singular dins el context carolingi, han estat sempre considerats com un amonedament de transició que cobriria l’espai entre les emissions carolíngies regulars i els tipus ja plenament comtals. Les nostres hipòtesis situen l’inici d’aquests amonedaments molt abans, tal com hem dit, ja que partiríem de la donació del 862, però no sabem des de quin moment el dret monetari —i en conseqüència la percepció de la totalitat del rendiment de la moneda— fou usurpat sobre la base del terç del benefici que ja pertanyia als bisbes de Barcelona. Un text molt sospitós, datable el 877, permet de suposar que les intencions d’usurpació existiren de bona hora. Efectivament, aquest text és un afegit a una carta de Carles el Calb, el qual, en dirigir-se l’any 877 a la desastrosa campanya d’Itàlia, on trobaria la mort, adreça una amistosa missiva als seus súbdits barcelonins. Com a postscriptum, de lletra diferent, hi ha unes línies en les quals el rei fa donació a Frodoí de deu lliures d’argent per a reparar la seva església. Fins ara no ha estat posada en dubte l’autenticitat d’aquest afegit i fins s’ha considerat que el canvi de lletra es deu a la decisió del rei franc de redactar ell mateix el postscriptum, que contrastaria així amb la part anterior, de la mà del seu escrivent. Això convertia el document en un important i antic testimoni de carta reial autògrafa.

Tot plegat és més que sospitós, sobretot si tenim present que en aquests temps 10 lliures d’argent eren una veritable fortuna. Només cal considerar el fet que l’edicte de Pitres preveia la tramesa a cada taller monetari de només cinc lliures d’argent per a procedir a la substitució del circulant i el seu canvi per un tipus nou. Encara és més sospitós que Carles es desprengués d’aquesta quantitat en plena campanya militar.

Sembla molt més plausible que fos Frodoí mateix qui fes aquest afegit en assabentar-se de la mort del rei i abans d’anar a Troyes a entrevistar-se amb el seu successor Lluís el Tartamut. Les 10 lliures de plata podrien ser la part que el bisbe havia de donar al rei com a rendiment dels dos terços de l’emissió de moneda o també d’altres drets fiscals. Amb la pretesa donació, la quantitat restaria condonada.

Sigui quin sigui el procés exacte, el fet és que els bisbes s’apoderaren de la moneda i la cediren, en data que desconeixem, als comtes de Barcelona, els quals reconegueren tenir la moneda del comtat en feu del bisbes. Bé que ignorem la data exacta d’aquesta donació als comtes, és molt probable que s’hagués produït abans del 934. Efectivament, en aquesta data el comte de Barcelona cedí el terç de la moneda de Girona al bisbe d’aquella ciutat. Com que hi havia el precedent a Vic, ja esmentat, de la donació del terç de la d’Osona, sembla impossible que el comte barceloní es desprengués ara de la de Girona sense haver-se assegurat almenys la de Barcelona. Observem, a més, que en la donació del 934, el comte barceloní actua com a veritable sobirà que disposa totalment de la moneda del comtat (preveu fins i tot la possibilitat d’alienar-la en el futur) i que dóna al bisbe el paper dels comtes, que tenien el terç del benefici.

L’hàbil Frodoí, artífex, segons Abadal, de l’obtenció del patrimoni comtal per a Guifré i el seu germà Miró, probablement fou també qui acabà adquirint la moneda del comtat en total plenitud, aprofitant les confuses circumstàncies de la successió dels reis francs i les freqüents usurpacions del tron a l’imperi Carolingi, ben inestable des de Lluís el Piadós i, encara més, després de la mort de Carles el Calb.

Al llarg de l’ampli període episcopal de Frodoí (vers 861-vers 890) es degueren emetre els diners de transició a nom de Carles i de Lluís. Poc després, i en qualsevol cas abans del 934, els comtes de Barcelona adquiriren la moneda comtal barcelonina, reconeixent, però, que la tenien en feu dels bisbes barcelonins.

L’inici de la moneda comtal

A partir del segle X els reis francs no tingueren cap paper a Catalunya. És cert que, tenint en compte els perills que poguessin venir del sud, els comtes catalans simularen un lligam que no existia, però la seva actuació es produïa en plena llibertat.

A mitjan segle X devien ser actius els tallers monetaris de Barcelona, Vic i Girona. Si les donacions dels comtes de Barcelona a Vic i Girona, del 912 i del 934, posen una fita inicial a la possibilitat d’emissions, també aquesta data pot marcar l’aparició del numerari barceloní plenament comtal. Malauradament no tenim dades concretes que permetin situar bé l’inici de cap dels tres tallers. Ni l’evidència numismàtica ni les citacions de pagaments no ofereixen elements suficients. Certament les primeres emissions degueren ser migrades, si es considera que la base econòmica encara era forçosament molt dèbil, cosa que es demostra pel fet que fins i tot les monedes del segle XI han tardat molt a aparèixer i, ben sovint, ho han fet en quantitats insignificants. També és cert que les cites específiques només sorgeixen quan hi ha concurrència de tipus monetaris diferents en el mercat. És per això que sovint només trobem pagaments expressats en sous i diners al llarg del segle X.

El primer esment específic dóna fe de l’existència dels tres amonedaments esmentats. Es tracta del testament del comte Seniofred de Cerdanya, que disposa un pagament en “pesas decem de denaríos Ausonae aut Barcinonae aut Gerundae”. Molt probablement, cap dels tipus monetaris coneguts no correspon encara a aquestes dates. En realitat, cal arribar al comte Ramon Borrell (992-1018) per trobar un altre esment de moneda barcelonina. Es tracta d’un pagament del 997 fet en “solidos monete Barchinone”.

Cal dir que aquest buit d’informació i de testimonis no és pas exclusiu del comtat de Barcelona. Tenim, per exemple, dues citacions específiques per al comtat de Besalú, del 969 i del 990, i, de moment, només s’ha pogut atribuir, i encara sense total seguretat, un tipus monetari conegut en un únic exemplar al comte Bernat Tallaferro (988-1020) com a moneda d’argent més antiga en aquest comtat.

Pel que fa a Barcelona, amb Ramon Borrell tenim la primera moneda coneguda, clarament de caràcter comtal.

Ramon Borrell i la reforma de l’any 1000

Emissions comtals de Barcelona, de Ramon Borrell (992-1018). Tipus 10, 11 i 12. Diner de plata o bilió ric. Tipus 11. Diner de plata o bilió ric. Tipus 12. Òbol de plata o bilió ric.

Anna M. Balaguer

Ens han arribat dos diners i dos mitjos diners del tipus atribuïble a Ramon Borrell. Un dels diners porta les llegendes raims i barca i un signe que Botet llegeix com una “n”. L’altra és semblant, però de lectura retrògrada. Pel que fa als òbols, cap dels dos no permet una lectura i sembla que porta signes mal gravats, de manera que només els tipus permeten suposar que corresponen a la mateixa emissió. Nosaltres hem proposat, per a aquesta peça, la lectura raim(undus) i barc(ino) a, tot suposant que la pretesa “n” cursiva final és un signe d’abreviatura. Els tipus són una creu interior en una de les cares i tres anells a l’altra. L’aspecte és de bona plata i el pes voreja els 1, 2 g.

Salat va conèixer la peça, però no la va saber interpretar. Fou Botet qui proposà d’atribuir-la a Ramon Borrell. Aquesta atribució, tot i que ha estat discutida, sembla avui la correcta. D’una banda es tracta d’un tipus d’arrel encara carolíngia, amb els tres anells que ens porten als monogrames oddo dels reis Otons i amb un pes equiparable als diners carolingis posteriors al fracàs de la reforma de Carlemany. De l’altra, consta positivament la circulació de moneda barcelonina en aquest temps, tant per la cita del 997 com per una altra del 1004 que parla de “solidos de denarios Barchinone curribiles”. La millor prova de l’atribuició és, però, una equivalència de l’any 1000 entre les monedes d’or i d’argent. Per ella sabem que el diner de Barcelona pesava força menys d’1, 2 grams. És clar, doncs, que el diner que comentem ha de ser anterior a l’any 1000 i, essent a nom de Ramon, només pot ser de Ramon Borrell. També demostra que a l’entorn de l’any 1000, però no abans del 992, hi hagué una reforma de la moneda que en feu minvar el contingut d’argent. És per aquesta raó que, a partir del 1002, trobem mencions monetàries que distingeixen entre els diners corrents i els diners “grossos”, certament referintse als nous diners febles en oposició als diners rics, d’arrel carolíngia. La paraula “gros” aplicada a la moneda voldrà dir, en èpoques més tardanes, de plata bona, igual com “menut” significarà de baixa llei, és a dir, plata barrejada amb aram, aliatge que pren el nom de bilió.

El diner de Ramon Borrell resulta, ara per ara, l’únic testimoni dels amonedaments autònoms comtals que podem situar dins el segle X.

La troballa d’Òrrius i el numerari de Berenguer Ramon I

Emissions comtals de Barcelona, de Berenguer Ramon I. Tipus 13, 14, 15 i 16. Mancús d’or amb data 408 H Anv i 409 H Rev (1017-1018). Berenguer Ramon I (1017-1018). Tipus 14. Mancús d’or amb data 414 H (1023). Berenguer Ramon (1018-1035). Tipus 15. Mancús d’or sense data, però vers 1025-1028. Berenguer Ramon (1018-1035). Tipus 16. Mancús d’or Exemplars datats 417-418 (1027-1028). Berenguer Ramon (1018-1035).

Anna M. Balaguer

Emissions comtals de Barcelona, de Berenguer Ramon. Tipus 17, 18, 19 i 20. Tipus 17. Diner Plata o bilió ric. Berenguer Ramon (1018-1035). Tipus 18. Diner de plata o bilió ric. Berenguer Ramon (1018-1035). Tipus 19. Diner de plata o bilió ric. Berenguer Ramon (1018-1035). Tipus 20. Diner de bilió ric. Berenguer Ramon (1035-1076).

Anna M. Balaguer

Els amonedaments de Berenguer Ramon I (1018-35) havien estat, fins fa pocs anys, una pàgina en blanc en la numismàtica catalana. Els documents parlaven de pagaments en sous de “moneta nova”, la qual cosa feia pensar en la continuïtat dels amonedaments d’argent. La novetat més important eren les mencions de mancusos de Bonhom. Es tractava, efectivament, d’uns amonedaments d’or que tot semblava indicar que havien estat fets a Barcelona, en un moment en què tot l’Occident europeu batia només moneda d’argent. Aquesta munió de notícies no trobava, però, cap testimoni material en els tipus coneguts.

A l’apartat següent ens referirem a la moneda d’or. Pel que fa a la plata, el numerari d’aquest comte fou descobert l’any 1981 en una petita capella de l’església d’Òrrius, al Maresme. La troballa, gairebé casual, en ocasió d’un canvi de paviment, aportà 191 petites monedes amb aparença d’argent, menció “B-E-G-CO” al revers, i ocupant els espais d’una creu i llegenda +barcinona civi a l’anvers, al voltant d’una figura de perfil. El tresoret contenia també uns pocs tipus gironins, fins llavors desconeguts, i un únic exemplar, molt malmès, que duia una rosa en una de les cares, potser una creu a l’altra i llegendes que podien referirse també a Barcelona i al comte Berenguer.

La llegenda del revers pot ésser interpretada com BE(ren) G(arius) CO(mes), com semblava indicar un traç d’abreviatura sobre la “O” de “CO”. Les peces devien ser diners, ja que en un conjunt ampli, si hi ha barreja de diners i mitjos diners, predominen els primers. El més sorprenent era el pes de les peces: es pot suposar un pes volgut màxim de 0, 35 g. La davallada des d’1, 2 g del diner de Ramon Borrell era realment impressionant. Què havia determinat una caiguda tan marcada del pes del diner? Si el canvi s’hagués produït uns anys més tard, vers 1020-30, hauríem pogut pensar en les dificultats de proveïment d’argent en el món andalusí i la caiguda de la llei dels dirhems que progressivament adoptaren continguts més alts d’aram. Els comtats catalans, amb forta vinculació econòmica amb el món andalusí, com ho demostra la circulació d’or i argent d’aquella procedència des de la segona meitat del segle X, es veurien implicats en aquelles dificultats. El fet és, però, que la caiguda del diner es produeix l’any 1000 o potser una mica abans, és a dir, quan encara el Califat és fort i les seves emissions d’argent semblen regulars: pensem en les campanyes d’Almansor fins a la seva mort, esdevinguda l’any 1002. L’explicació ha de ser, doncs, una altra. Potser els comtes catalans, ben proveïts de dirhems d’argent andalusins es conformaven en batre petites peces complementàries? És possible, però no ho podem assegurar.

El que és evident és que els comtats catalans, que al segle X encara mostraven traces del seu antecedent carolingi, es troben des del segle XI i potser encara des d’un xic abans, clarament abocats a la península i a tot el que prové del món andalusí. La circulació i l’emissió de l’or en serà una altra prova ben patent.

L’or als comtats catalans. Els mancusos de Barcelona

El monometal·lisme de l’argent s’havia esvanit al final del segle X, que començaren a córrer en els comtats catalans, i sobretot en el grup comtal barceloní, els primers mancusos d’or. Es tracta de dinars de procedència andalusina i es fan molt més abundants en entrar al segle XI. Ara sabem el mecanisme d’entrada d’aquest or: el porta, en un primer moment, el conjunt d’expedicions catalanes a Còrdova i a altres llocs, intervenint en les lluites internes dels pretendents a la successió califal. Més endavant les entrades es deuran a la formalització de tributs o paries que els dividits taifes s’avindran a pagar als comtes catalans i, molt en concret, als de Barcelona i Urgell. Aquest flux auri, molt important per al petit territori del grup comtal barceloní, no té, però, la transcendència que cregué veure-hi Reglà, el qual suposava que existí un “passadís català” a través del qual l’or andalusí anava a Europa. D’una banda, el flux és prou moderat i, de l’altra, no ultrapassa pràcticament mai l’àmbit català. Només quan Ramon Berenguer I adquireix amb una crescuda suma d’or els comtats de Carcassona i Rasés es farà perceptible una breu circulació àuria a la zona Llenguadoc.

La divisió del món andalusí aïllà els seus reieteons taifes de l’àmbit africà i, en conseqüència, de les remeses àuries que arribaven abans a través de les rutes saharianes. Les taifes encunyaven molt poc or. És probable que aquest fet determinés l’emissió àuria a Barcelona, tot copiant els models musulmans. En un comtat on l’or havia arribat a representar la moneda emprada en més del 90% de les transaccions és fàcil que sorgís la necessitat d’emetre, si mancava l’aportació andalusina. En una primera etapa circulen els anomenats “mancusos de Bonhom”, desconeguts per Botet, però identificats en quatre varietats els darrers anys. Són peces datades entre el 1019 i el 1027, tot copiant models andalusins, amb un pes equiparable als dinars aràbics. En tres d’ells hi hà, a més de les llegendes cúfiques, la paraula bonom escrita amb caràcters llatins ben visibles, al mig del camp. Considerant que Bonhom havia estat prestamista i que el seu nom consta clarament a la moneda, coneguda, a més, com a “mancusos de Bonhom”, potser fou una emissió de caràcter privat, tolerada pel comte de Barcelona. El fet que Ramon Berenguer I, en encomanar a un moneder l’emissió dels seus mancusos, manifesti que exigeix el compromís que no n’emetrà per a ningú més i que delatarà l’existència d’altres emissions, sembla abonar la idea d’una primera etapa privada o semiprivada.

Les dificultats de proveïment d’or es fan ben patents en el progressiu rebaix de pes del mancús barceloní. Si el mancús de Bonhom era equiparable a l’andalusí, aviat trobarem mancusos de Barcelona de pesos més reduïts, fins a arribar al mancús de Ramon Berenguer I, de meitat de pes. Aquest darrer tipus serà l’únic que portarà el nom del comte. La peça serà una imitació dels dinars de Ceuta, en cúfic, però portarà en caràcters llatins la llegenda raimundus comes. Més endavant hom acceptarà, per a les transaccions, l’anomenat “or de València o de rovalls”, un numerari de baixa llei (33% d’or). La situació no es normalitzarà fins a l’entrada dels almoràvits i la circulació dels anomenats morabatins, una moneda andalusina de pes equivalent al de l’antic mancús. Amb l’entrada del morabatí les emissions de substitució barcelonines cessen gairebé del tot.

Els diners de Barcelona amb els Ramon Berenguer

Emissions comtals de Barcelona, de Ramon Berenguer I (1035-1076), tipus 21 i 22. Tipus 21. Diner de bilió ric. Tipus 22. Mancús d’or.

Anna M. Balaguer

Emissions comtals de Barcelona, Berenguer Ramon I (1035-1076), tipus 23 i 24. Tipus 23. Mancús d’or. Tipus 24. Mancús d’or.

Anna M. Balaguer

La resta del segle XI i bona part del XII és ocupada pels regnats dels quatre comtes de nom Ramon Berenguer, amb el breu parèntesi del regnat en solitari de Berenguer Ramon I (1082-96). L’evidència numismàtica és ara més rica en tipus, però les monedes no resulten pas fàcilment atribuïbles, en part a causa de la repetició dels noms i en part per l’estabilització del contingut d’argent, que sembla moure’s, de manera permanent, sobre els 0, 35 g de fi. Els tipus a nom de Berenguer apareguts a Òrrius s’atribueixen al primer comte d’aquest nom, i l’absència d’altres peces amb aquest nom comtal fa suposar que no hi hagueren batiments a nom del segon. Hi ha, però, un grup de varietats anònimes sobre un mateix tipus que porta un llir a l’anvers (i que podria voler representar un ceptre curt) que bé podia haver-se iniciat en els dificultosos temps del corregnat Ramon Berenguer II-Berenguer II (1076-82) els quals, fins i tot quan convingueren de regir el comtat per torns, mantingueren la moneda en pro indivisio. Com que consta que Ramon Berenguer III es va comprometre a no mudar la moneda, i sabem, per altres exemples llenguadocians, que aquest compromís solia comportar la inalterabilitat dels tipus, sembla ben probable que els tipus anònims s’iniciessin en el corregnat i s’allarguessin fins a Ramon Berenguer IV. Això explicaria la presència de tantes varietats, tant del contingut de la llegenda com de la seva posició, ja que a voltes apareix normal i d’altres retrògrada. El fet que Alfons I (1162-86) parli de l’establiment d’una moneda “nova”, pot reforçar la hipòtesi, ja que aquesta innovació trencaria la llarga sèrie immobilitzada.

Emissions comtals de Barcelona, tipus 27, 28 i 29, de Ramon Berenguer III (1096-1131). Tipus 27. Diner de bilió ric (5 diners). Tipus 28. Òbol de bilió ric (5 diners). Tipus 29. Diner (5 diners). Tipus 30 Ramon Berenguer IV (1131-1162).

Anna M. Balaguer

Emissions comtals de Barcelona, Berenguer Ramon II (1076-1096), tipus 25 i 26. Tipus 25. Diner de bilió ric. Tipus 26. Òbol de bilió ric (5 diners).

Anna M. Balaguer

Els altres tipus coneguts a nom de Ramon Berenguer correspondrien, doncs, a Ramon Berenguer I. Botet conegué un únic tipus amb el nom del comte i la menció Barcelona. Com que el revers porta una creu ornada molt semblant a la del tipus del seu antecessor de la troballa d’Òrrius, semblen ben avinents per a principis de regnats. Consten tres contractes d’emissió d’aquest comte i, pel contingut dels textos sembla poder deduir-se que, almenys, hi ha d’haver dos tipus diferents. Quan fa pocs anys descobrirem un diner que duia una efígie entre R-B a l’anvers i llegenda BARCINON al revers, de factura molt semblant a la dels tipus immobilitzats semblava que la qüestió restava del tot clara, ja que aquest nou model seria el corresponent als darrers anys del comte Ramon Berenguer I (1035-76).

Darrerament han aparegut, però, dos nous tipus a nom de Ramon Berenguer que no indiquen, malauradament, el lloc d’emis sió; l’única llegenda que hi ha en tots dos casos és el nom del comte. Es tracta de dues peces de pes molt baix i unes lletres de factura molt semblant a la dels mancusos bilingües del comte Ramon Berenguer I. D’aquests dos tipus l’un encara és inèdit i de l’altre s’ha publicat la fotografia recentment.

Hem d’atribuir aquests nous tipus a Ramon Berenguer I, el de la creu ornada a Ramon Berenguer II, i deixar al tercer dels comtes d’aquest nom el diner amb R-B. A favor d’aquesta hipòtesi hi ha la troballa, a Mallorca, dels tipus amb R-B, fet que es justificaria per l’expedició catalano-pisana que Ramon Berenguer III menà el 1114. Els inconvenients del canvi d’atribució són també poderosos: el corregnat resta sense emissions; totes les varietats del tipus del llir haurien de correspondre a Ramon Berenguer IV, i el tipus de la creu ornada, tan proper als d’Òrrius, resta trencat en el seu enllaç tipològic per la irrupció dels tipus nous. Si tenim present que els llocs de procedència dels dos nous tipus no són pas indicatius, i que els comtes de Barcelona bé pogueren batre aquests tipus en els tallers de Vic o de Girona, concloem que, sense noves dades, sembla poc prudent de trencar la hipòtesi d’atribucions existents.

El diner de Barcelona d’Alfons I a Jaume I

Emissions comtals de Barcelona, tipus 33, 34 i 35, Pere I (1196-1213).Tipus 33. Diner de coure emblanquit. Emissió del 1209. Tipus 34. Diner de bilió (4 diners o quatern). Tipus 35. Òbol de bilió (4 diners o quatern).

Anna M. Balaguer

Emissions comtals de Barcelona, tipus 31 i 32, Alfons I (1162-1196). Tipus 31. Diner de bilió (4 diners o quatern). Tipus 32. Òbol de bilió (4 diners o quatern).

Anna M. Balaguer

L’abundància de documentació específicament monetària i el coneixement de les lleis dels diferents tipus de diners ajuden a situar amb més facilitat els tipus emesos en els tres regnats que comentem. Malgrat tot, cal advertir que el panorama no és pas tan uniforme i estable com creia Botet i Sisó, ja que, a més de les encunyacions regulars de diners de quatern, amb Alfons I i Pere I, i de doblenc i de tern per Jaume I, hi ha altres emissions fraudulentes, com la de coure argentat superficialment que va batre Pere I a la primera part del seu regnat.

Després d’unes emissions del llir a 5 diners de llei (42% de plata), la moneda d’Alfons I és quaternal, és a dir, de quatre diners sobre 12 i per tant, amb un 33% d’argent. Aquesta llei es mantindrà, tret de les emissions fraudulentes esmentades, amb el regnat de Pere I (1196-1213), que reprendrà les encunyacions en una data significativa: just immediatament després de la victòria de Las Navas (1212). Cal creure que la derrota almohade restabliria la percepció de tributs o paries, i això adreçaria un xic la sempre malmesa tresoreria del rei.

Amb la mort de Pere I a Muret (1213) es cloïa gairebé del tot el camí de l’expansió llenguadociana que havia obert Ramon Berenguer I, amb l’adquisició dels comtats de Carcassona i Rasés. Si en els primers temps els nostres comtes s’havien limitat a emetre moneda a Carcassona, segons els patrons en ús en aquell comtat, la moneda emesa per Alfons I i Pere I a Provença és ja unificada de valor amb la que s’emet a Barcelona i que, amb el procés d’unificació comtal, va esdevenint la moneda catalana. També la unió amb Aragó comportà la igualació, en valor, dels numeraris respectius.

Emissions comtals de Barcelona, tipus 36, 37, 38 i 39, Jaume I (1213-1276). Tipus 36. Diner de bilió (2 diners o doblenc). Tipus 37. Òbol de bilió (2 diners o doblenc). Tipus 38. Diner de bilió (3 diners o tern). Tipus 39. Òbol de bilió (3 diners o tern).

Anna M. Balaguer

Després de la seva minoritat, Jaume I assajà de saldar els deutes acumulats pel tresor reial emetent de nou numerari de baixa llei, tant a l’Aragó com a Catalunya. A l’Aragó, els estaments representatius foren prou forts per a obligar la retirada de l’emissió. Pel que fa a Catalunya, el rebuig a la moneda de doblenc (16% d’argent, meitat que la quaternal) produí no solament el seu descrèdit i la baixa taxació, sinó també la invasió de numerari exterior llenguadocià, el diner melgorès de Montpeller sobretot, que hom preferia per a les transaccions. El rei hagué de rectificar i remuntar la llei de la moneda fins al 25% d’argent (diner de tern), a més d’eximir els catalans de tota exacció fiscal, per causa de moneda, i de permetre en endavant la vigilància de la moneda barcelonina pels consellers ciutadans. El diner de tern fou també emès a l’Aragó, a Mallorca i València i a Provença. Sobre la base del mateix contingut d’argent es batien monedes de diferents tipus, seguint els símbols de cada regne. El diner de tern perdurà fins al final del segle XV.

Pere el Gran i l’inici de l’era del croat

Si el regnat de Jaume I pot ésser considerat de transició, el de Pere el Gran obre una nova etapa. Territorialment es clou un dels darrers episodis occitans i s’enceta la via mediterrània. Monetàriament, el diner de tern passa a un segon terme davant la nova realització que marcarà el circulant en els segles següents. Ens referim al croat, fet de plata fina i amb valor de 12 diners.

Emissions comtals de Barcelona. Tipus 40. Croat d’argent. Pere II (1276-1285).

Anna M. Balaguer

Pere el Gran ja havia iniciat a Sicília l’emissió de grosses monedes d’argent, més adients per als volums de negoci que llavors es començaven a produir. L’èxit del pirrial sicilià degué afavorir la introducció del croat, que Pere el Gran ja havia assajat de batre, sense èxit, en vida del seu pare Jaume I.

El croat sembla cloure també l’etapa comtal, limitada als diners de bilió en els pocs comtats (Urgell i Empúries) que encara continuen emetent.

El croat, del qual donem una mostra, s’encara ja als nous corrents artístics del gòtic. És cert que els primers croats encara acusen un cert hieratisme, però això també és propi del gòtic primitiu. Si els primers croats encara poden ésser considerats romànics, la lletra cursiva mostra ja l’avenç del nou estil. En qualsevol cas comença una nova etapa monetària i és per això que nosaltres aturarem aquí la nostra exposició.

Catalogació de la moneda del comtat de Barcelona

Seguint el mateix criteri simplificat que ja vam emprar en tractar de la moneda del comtat de Girona, reproduirem usualment un exemplar de cada tipus a mida real i ampliada, en aquest cas al doble. Per a la majoria dels tipus de la fotografia a mida real i l’ampliada correspondran al mateix exemplar però en alguna ocasió donarem l’ampliació d’un altre exemplar.

Donem el corpus d’exemplars quan disposem d’una evidència limitada. En els altres casos indiquem breument les varietats conegudes i les dades ponderals i les dimensionals mitjanes. Quan fem la relació exhaustiva indiquem la procedència dels exemplars existents a les col·leccions públiques o d’entitats.

Clau d’abreviatures

ABLL	Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona
BC	Fons de Banca Catalana. Barcelona
BN	Bibliothèque Nationale. Cabinet des Médailles. París
CS	Fons de la Caixa de Sabadell
FM	Fitzwilliam Museum. Cambridge
FNMT	Museo de la Fábrica Nacional de Moneda y Timbre. Madrid
GC	Fons de la Generalitat de Catalunya
GNC	Gabinet Numismàtic de Catalunya. Barcelona
HSA	Hispanic Society i American Numismatic Society. Nova York
IVDJ	Instituto Valencia de Don Juan. Madrid
MAN	Museo Arqueológico Nacional de Madrid
MC	Musée Lapidaire de Carcassonne
MEV	Museu Episcopal de Vic
MM	Musée des Docks Romains de Marseille
MPP	Museu Puig de Perpinyà
RAH	Real Academia de la Historia. Madrid
SL	sense localització
SM	Staatsliche Museum. Berlín
VQR	Col·lecció Vidal-Quadras (França)

Bibliografia

• El caràcter obligadament sintètic del text anterior no ens permet d’aprofundir en alguns temes que, altrament, poden trobarse exposats amb detall en els treballs que esmentarem en aquest apartat. A més hem tingut en compte altres dades en curs d’estudi i, per tant, inèdites
• La part més important de la informació ara sintetitzada prové de la tesi doctoral d’Anna M. Balaguer. Complementàriament i, sobretot per a aspectes concrets, pot ésser útil la consulta dels altres treballs
• Anna M. Balaguer - Miquel Crusafont i Sabater
• Anna M. Balaguer: Història de la moneda dels comtats catalans, tesi doctoral inèdita. Fou llegida al mes de juny del 1989 a la Universitat Autònoma de Barcelona
• Anna M. Balaguer - M. Crusafont i Sabater: Estudi preliminar de la troballa de monedes comtals (a Òrrius), Generalitat de Catalunya. Barcelona 1983
• M. Crusafont i Sabater, Anna M. Balaguer, I. Puig: Els comtats catalans, les seves emissions i àrees d’influència, “I Simposi Numismàtic de Barcelona”. Barcelona 1979, pàgs. 377-508
• M. Crusafont i Sabater: Numismàtica de la Corona catalano-aragonesa medieval, Madrid 1982
• M. Crusafont i Sabater: Consecuencias de dos hallazgos de monedas catalano-carolingias de transición, dins Mélanges efferts au Docteur J. -B. Colbert de Beaulieu, París 1987, pàgs. 227-234
• J. M. Nuix: Diputación de Barcelona: Setenta años de catalogación y conservación de monumentos, Madrid 1985. pàgs. 73-75

Referències bibliogràfiques del catàleg:

• Òrrius—Anna M. Balaguer - Miquel Crusafont: Estudi preliminar de la troballa de monedes comtals a Òrrius, Barcelona 1983
• Corpus —Miquel Crusafont, Anna M. Balaguer i Ignasi Puig: Els comtats catalans: les seves encunyacions i àrees d’influència, “I Simposi Numismàtic de Barcelona”, Barcelona 1979, pàgs. 377-508
• Crusafont —Miquel Crusafont i Sabater: Numismática de la Corona catalano-aragonesa medieval, Madrid 1982