El marc històric del romànic del Baix Llobregat

El territori

Vista aèria del Papiol, amb el castell, que acomplia una funció estratègica com a enllaç entre la vall del Llobregat, que dominava, i el Vallès proper.

ECSA - J. Vidal

El Baix Llobregat és marcat fonamentalment pel riu que li dona el nom i del qual comprèn la vall mitjana i baixa, des del congost del Cairat, al peu de Montserrat, fins a la Marina. Una de les característiques històriques de la comarca és haver estat un pas natural de penetració cap a l’interior de Catalunya i cap a les comarques veïnes. El riu no ha representat mai cap obstacle per a aquesta comunicació, ni en el seu sentit natural del mateix curs, ni en el sentit transversal, com ho indica el pont romà de Martorell que donava pas a la famosa Via Augusta de Cadis a Roma. És, per tant, un fet primordial per a conèixer i tractar el seu passat prendre la comarca com un lloc de pas de gent de tota mena a totes les èpoques.

Els precedents

La prehistòria. El poblament ibèric

És relativament recent el coneixement que hom té, en línies generals, del desenvolupament de la vida prehistòrica a la comarca del Baix Llobregat. Si això ha estat possible, és degut en gran part a una tasca de prospecció constant i efectiva portada a terme des de fa alguns anys, no tan sols per arqueòlegs professionals, sinó també per part dels estudiosos locals de cada poble de la comarca.

El fet de la utilització del riu Llobregat com a via de penetració vers l’interior ha fet que ja des del paleolític inferior hi hagi mostres de presència humana; a aquest període prehistòric corresponen els testimonis arqueològics localitzats a Ca n’Albereda, al terme de Sant Feliu de Llobregat, on s’han trobat a les terrasses del riu una sèrie d’eines molt rudimentàries, de les quals destaca un bifaç del tipus acheulià. A partir d’aquest moment es produeix un salt en la datació dels jaciments coneguts que arriba fins al neolític, període en què l’home ja era ben establert a la comarca. Dins el neolític hom distingeix clarament dos moments: l’antic i el de la cultura dels sepulcres de fossa.

El primer moment, corresponent a l’època antiga del neolític, s’inicia a la comarca amb un hàbitat en coves. Com a testimonis es poden esmentar les coves de l’Or, a Santa Creu d’Olorda; Can Montmany, a Pallejà; Can Sadurní, a Begues, i particularment les coves de Collbató a l’abric de Montserrat, on per primera vegada es van localitzar ceràmiques decorades amb incisions fetes amb la petxina Cardium edule; per això hom les anomena cardials o montserratines. De fet però, l’aspecte més interessant d’aquest moment cultural és la pràctica generalitzada de la ramaderia i l’agricultura.

El següent moment, el de la cultura dels sepulcres de fossa, és ben representat pels jaciments de Quatre Camins a Pallejà, el de Corbera, el de Martorell, i sobretot per les mines de Can Tintorer a Gavà, un dels jaciments més importants de tot l’estat. Actualment encara està en discussió el mineral que se n’extreia, però sembla probable que fos la cal·laïta, pedra verda utilitzada per a fer grans de collaret i altres peces d’ornamentació. L’estudi d’aquestes mines ha anat demostrant el grau d’evolució d’aquesta cultura.

L’inici de l’edat del bronze és marcat pel canvi en la forma dels enterraments; es passa de les sepultures individuals de fossa a les de caràcter col·lectiu. L’economia d’aquest període respon fonamentalment a la mateixa que la de l’època neolítica, encara que ja es comencen a conèixer els metalls. Seguint l’evolució d’aquesta cultura ens trobem, vers el segle IX aC, amb l’arribada de gent procedent del nord d’Europa, els quals coneixien el ferro, però tenien una economia similar a la de l’edat del bronze. Constitueixen uns bons exemples d’aquesta cultura les necròpolis de la bòvila d’en Roca, a Pallejà, i la de la bòvila Bonastre, a Martorell.

Com a resultat de la mescla cultural d’aquests nouvinguts i els costums i les tradicions dels pobladors que ja hi habitaven, juntament amb l’arribada de fenicis i grecs procedents de la Mediterrània, es formà el poble i la cultura ibèrica. Els ibers generalment situaven llurs poblats als turons a fi de poder defensar-se més fàcilment; tanmateix cada cop és més clar que també ho feien al pla per tal d’aprofitar els recursos agrícoles. En aquest sentit, el poblament ibèric ha deixat una forta empremta a la comarca, on es troben jaciments des de Martorell fins al delta: a l’estació de Martorell-Enllaç (segles VI-IV aC); a Sant Andreu de la Barca, prop de l’església; al Papiol, al Puig Madrona; a Molins de Rei, a les Argiles; a Sant Bartomeu de la Quadra i Santa Creu d’Olorda (segles III-I aC); a Sant Boi, a les termes romanes, la Muntanyeta, Can Paulet i els vessants del turó de Sant Ramon; a Santa Coloma de Cervelló, al turó de Sant Antoni; a Sant Vicenç dels Horts, al Puig Castellar (segles II-I aC); a Sant Feliu de Llobregat, a Can Miano (segles III-I aC); a Sant Just Desvern, a la Penya del Moro; a Gavà, al castell d’Eramprunyà, i a Castelldefels al turó del castell. De tots aquests jaciments, el més important i ben estudiat fins ara és el de la Penya del Moro; en aquest poblat s’ha trobat un ritu de fundació que consisteix a posar el cap i les potes d’un cabrit sota el paviment en fer les cases. També és interessant destacar la troballa d’un fragment de plom amb una inscripció ibèrica que es pot datar vers el 350 aC.

La romanització

L’arribada dels romans, el 218 aC, va anar canviant gradualment la vida de la comarca, i s’entrà en un lent procés de romanització que feu que els habitants a poc a poc canviessin llurs usos culturals, entesos en un sentit ampli, pels que aportaren els romans durant la colonització. A partir de l’arribada d’aquests, la gent passà d’habitar en poblats a fer-ho en cases de camp o vil·les, les quals tenien com a objectiu l’aprofitament integral de les possibilitats agrícoles i, sobretot, en aquesta zona, la producció de vi, que exportaven cap a Roma.

Entre els jaciments romans més importants de la comarca cal esmentar, a Castellví de Rosanes, el Castellvell, Ca n’Abat i l’Argentera; a Martorell, el Pont del Diable (segle I aC), Santa Margarida, la vil·la de Martorell-Enllaç (segles III aC-II dC), Xàmenes i el Revall; a Sant Andreu de la Barca, el Palau; a Pallejà, a Ca l’Espluga (segles I-IV dC); al Papiol, a Can Tintorer (segles I-III dC); a Molins de Rei, a la plaça de les Bruixes, Sant Pere de Romaní i l’areny del Llobregat, on s’han trobat indicis de comerç fluvial; a Sant Boi, a les termes, es conserva un dels jaciments arqueològics més importants de la comarca; es tracta de la resta d’un forn orientat a la fabricació d’àmfores (segles III aC-IV dC); a Cornellà, a la plaça de l’Església (segles III-IV dC); a Sant Just Desvern, a la bòvila de la Riba (segles II aC-II-V dC) i a Can Ginestar i Can Sagrera (segle I dC); a Gavà, al Calamot (segles IV aC- s.III dC), i a Viladecans, a Santa Maria de Sales (segles I-III dC), on s’han localitzat restes de les premses destinades a la fabricació de vi.

Termes romanes de Sant Boi, pertanyents a una luxosa vil·la rural.

L. Monguillot

El nombre de jaciments arqueològics d’època romana, però sobretot la potencialitat informativa que se’n pot extreure d’alguns, revelen una veritable expansió econòmica durant els primers segles de l’Imperi; això es traduirà en un actiu comerç d’exportació de productes agrícoles i d’importació de terrissa de luxe, o bé en la construcció de les termes monumentals de Sant Boi de Llobregat.

A partir del segle III, el Baix Llobregat acusà també els efectes de la crisi general del Baix Imperi, que en aquesta àrea es concretà amb la reducció brusca de les importacions; tanmateix no sembla que fos afectada per les incursions germàniques.(FBG)

La cristianització i l’època visigòtica

Com a arreu del país, la cristianització del Baix Llobregat es devia produir durant el Baix Imperi a partir de llocs fortament romanitzats com Sant Boi de Llobregat o les nombroses vil·les escampades arreu de la vall. Una hipòtesi molt recent de Marc Mayer relaciona els llocs de Duodecimo, a Sant Pere de Romaní, i Miciano, a Sant Joan Despí, amb la vil·la dels Minicis, patricis molt influents en el govern de Bàrcino. Podria ser el lloc, a dotze milles de Barcelona, on hauria estat portada i humiliada Gal·la Placídia, germana d’Honori i muller d’Ataülf, després que el seu marit, rei dels visigots, fou assassinat a Barcelona (415). Mayer també insinua que potser fou en aquest lloc de Duïsme, a dotze milles de Barcelona, on va ser vençut Gelaseic (511), elegit rei en lloc d’Amalaric per les forces de Teodoric, que defensava els drets del seu net Amalaric.

Restes d’un antic poblat o hàbitat de l’alta edat mitjana, situades prop de l’església de Santa Maria de Cervelló.

J. Pahissa

L’església de Santa Margarida, prop de Martorell, és un model de continuïtat d’hàbitat. Les excavacions realitzades a partir del 1982 han posat de manifest sota seu una vil·la romana i una església d’època visigoda.

ECSA - E. Casas

Les esglésies d’època visigòtica que coneixem al Baix Llobregat són la de Martorell i la de Cornellà, ambdues datables entre la fi del segle VI i el començament del VII, que responen a dos corrents diferents d’influència cultural. El primer, a través del nord d’Àfrica, reportà formes originades en les esglésies del nord de Síria, amb capçalera tripartida, si bé a Martorell aquesta tradició apareix combinada amb formes més típicament hispàniques com l’arc de ferradura de la planta de l’absis. Al segon corrent, procedent de l’Adriàtic, respon l’absis poligonal excavat sota l’ajuntament de Cornellà. Vora seu hi havia la necròpoli, on es trobà un mosaic, possiblement sepulcral i datable vers el segle IV, amb decoració vegetal d’inspiració africana.

De moment no es coneix cap altra església de l’època, tot i que en la de Sant Hilari d’Abrera, bastida entre els segles IX i X sobre una antiga vil·la romana, s’aprofiten unes impostes d’època visigòtica. Amb tot, s’ha de tenir present que el culte a Hilari de Poitiers, a qui és dedicada, s’introduí a Catalunya amb el repoblament d’època carolíngia.

La marca del Llobregat

Mapa dels castells i fortaleses del Baix Llobregat anteriors al 1300.

C. Puigferrat

La dominació musulmana fou molt curta a les terres del Baix Llobregat, especialment en les de l’esquerra del riu, més pròximes al Pla de Barcelona, que devien ser alliberades al mateix temps que Lluís el Piadós conqueria la ciutat el 801. Sembla que aleshores s’establí una primitiva frontera al Llobregat, el primer obstacle natural. El curs baix del riu era el camí obligat d’Hispània a la Gàl·lia, per la qual cosa el seu domini devia ser força disputat. És precisament en el moment en què Barcelona fou conquerida pels carolingis que els àrabs, que no es devien resignar a la pèrdua de la ciutat, devien fer-se forts a l’altra riba del Llobregat, on probablement fortificaren els antics castells i en construïren de nous, com ara el d’Alcalà, a Sant Boi de Llobregat, a la riba dreta del Llobregat, nom que perdura en la documentació fins al segle XIII, a despit d’algun intent de la cúria comtal, als primers anys del segle X, per a anomenar el lloc Castelló.

Ja abans de la fi del segle VIII, però, es lluitava a la comarca, com és documentat en un precepte carolingi que esmenta una batalla, guanyada per Joan, fidel de Carlemany, a la rodalia del pont de Martorell, el qual, tanmateix, no conquerí l’indret. Sembla que la riba dreta no pogué ésser conquerida fins en temps del comte Guifré, ja que al lloc on es pot documentar, al castell de Cervelló, al començament de segle ja hi habita una segona generació de repobladors, però encara s’esmenten els primers aprisiadors.

Castell d’Eramprunyà, a Gavà, centre d’una ampla baronia, que s’estenia entre el Llobregat i el massís de Garraf.

ECSA - J. Todó

Com s’ha dit, la conquesta definitiva de la dreta del Llobregat pels comtes de Barcelona no es devia produir, sembla, fins al final del regnat del comte Guifré. Al començament del segle X, els anys 904 i 912, s’efectua l’organització del poblament al terme del castell de Cervelló des de l’autoritat, quan el lloc ja era força poblat. Hi intervenen el comte Guifré Borrell, fill de Guifré, i el bisbe Teodoric de Barcelona. L’un i l’altre fan donacions a favor del monestir de Sant Cugat del Vallès i del seu abat Donadéu. El comte li dona en domini tot l’extens predi de l’església de la Santa Creu i el bisbe li dona aquesta i les altres esglésies satèl·lits que hi havia perquè el monestir les restaurés i les posseís. No sembla gaire versemblant que Cervelló hagués estat un cap de pont únic a la dreta del Llobregat. Paral·lelament, els comtes de Barcelona i els seus vassalls havien d’haver ocupat els castells de Castellví de Rosanes i el d’Alcalà (que la cúria comtal s’entestà infructuosament a voler fer anomenar Castelló), a Sant Boi, i, ajudats també dels seus vicaris havien hagut de bastir, sembla que de bell nou, els castells de Corbera, d’Eramprunyà i el satèl·lit d’aquest, Castelldefels. D’altra banda, el castell de Cervelló no hauria pogut consolidar-se en el seu domini, com apareix ja, definitivament, a la primeria del segle X, en el moment que hi residia el comte Guifré Borrell i n’organitzava el poblament.

Tot i que els principals castells de la riba dreta ja eren posseïts pels comtes i els seus vassallls, Castellví de Rosanes, Cervelló, Eramprunyà, Castelldefels, Corbera i Esparreguera, i que tota la comarca esdevingué una línia fortificada, a una i altra riba del riu, al final del segle IX encara es lluitava a la comarca. El 898, segons dos biògrafs hispano-musulmans, ibn al-Faradi i ibn al-Abbär, hi hagué una batalla a Bigash, en el camí de Barcelona, que sembla que es pot identificar sense gaires dubtes amb Begues.

A la fi del segle X, al cap d’un segle des del moment que s’hi degueren establir els primers aprisiadors, la situació a les fronteres catalanes havia canviat fins al punt que aleshores el que era arriscat era establir-se entre el Gaià i el Francolí, al Camp de Tarragona. Aleshores, pocs anys després de l’expedició d’Almansor que tornà a posar les marques en peu de guerra, el castell de Cervelló fou venut (992) pels comtes Ramon i Ermengol, fills de Borrell II, a Ènnec Bonfill, que esdevindrà cap del llinatge dels Cervelló. Bonfill era fill del vicari i ambaixador Sendred, nebot del comte Guifré.

Vegeu: Castells i edificacions militars del Baix Llobregat anteriors al 1300

Els altres castells de la frontera del Llobregat

Hi ha tres zones a la comarca que devien catalitzar especialment les lluites pel domini de la vall del Llobregat: el congost de Martorell, on hi havia el pont per travessar el riu; Sant Boi i la Marina del Llobregat, juntament amb el massís de Garraf i els camins que hi transitaven, i la part nord de la vall baixa, els castells de la qual havien de tenir relació amb Montserrat i amb el proper comtat de Bages.

El pol de Martorell, amb el pont per travessar el Llobregat, atalaiat per l’antiga fortalesa de Castellví de Rosanes, on s’aixeca una torre romana, i les terres immediates, fins a Castellbisbal i Voltrera, degué ésser objecte d’una llarga campanya, d’una lluita persistent al llarg de molts anys. Es creu, pel precepte carolingi esmentat, que s’hi lluitava al final del segle VIII, però no sabem el moment concret a partir del qual la seva possessió restà assegurada en mans del comtes catalans. És simptomàtic que no es conservi el nom antic del lloc, que ha de correspondre a l’estatio Ad Fines de la via romana de Roma a Cadis. Les fonts franques en diuen el lloc del Pont i les fonts musulmanes anomenen el congost de Martorell amb el nom de burt Yaqa. El nom de Martorell, que prové d’altra banda d’un antropònim, no apareix consolidat com a topònim fins al començament del segle XI, quan, sota el castell de Rosanes, hi havia un mercat.

El castell de Castellví de Rosanes, el nom del qual és una forma romànica arcaica que significa castell vell, probablement fent al·lusió als seus orígens, no és documentat fins el 963, moment en què ja devia pertànyer al llinatge del qual prengué el nom, els Castellví, encara que no ho tinguem documentat fins a la generació següent, la de Guillem Amat de Castellví, a la primeria del segle XI. Els Castellví eren emparentats directament amb els comtes de Barcelona, ja que l’avi d’aquest primer senyor documentat de Castellví, el vicari Sendred, era nebot del comte Guifré i en temps de Sunyer havia anat com a ambaixador seu a Còrdova. És molt probable, doncs, que els Castellví haguessin col·laborat des dels orígens amb els comtes barcelonins en la conquesta i consolidació del domini del Llobregat.

Els castells de Voltrera i Castellbisbal, al nord i al sud del congost de Martorell, segurament foren construïts quan la possessió de les terres de la dreta del Llobregat encara era fluctuant o molt poc afermada. El de Castellbisbal, que abans s’anomenava castell de Benviure, des de molt antic pertanyia a la seu de Barcelona. El de Voltrera des dels orígens pertany a la baronia de Castellví de Rosanes. És curiós que, situat el castell a l’esquerra del Llobregat, la major part del seu terme estigui a la dreta del riu, cosa que indicaria probablement els orígens de la reconquesta del territori.

Pel que fa a la conquesta de la zona deltaica, la batalla del 898, en la qual els sarraïns foren derrotats a Begues, devia ésser una de les darreres lluites per a alliberar totalment la contrada. D’ací que al cap de molt pocs anys, en un pergamí molt mal conservat que degué estendre’s vers el 911, el comte Sunyer de Barcelona faci donació a la seva futura muller Aimild, entre altres béns, de la villam Kastellionem, que ha d’ésser identificada amb Sant Boi de Llobregat.

Eramprunyà i Castelldefels degueren ésser bastits aleshores, a la fi del segle IX, o molt poc temps abans; aquest darrer, probablement per un tal Fèlix, encara que la iniciativa d’aixecar aquests castells evidentment devia partir del comte de Barcelona, que els va posseir sota la seva alta senyoria i jurisdicció. El castell d’Eramprunyà i el de Castelldefels que restava dins el seu terme foren posseïts en nom del comte pel seu vicari Galí, governador a les fronteres del Llobregat i del Penedès, que donarà origen al llinatge dels Santmartí a partir del lloc de Sant Martí Sarroca, al Penedès, segurament conquerit per ell. Posteriorment els posseí el llegendari Mir Geribert, de la família vescomtal, que arribaria a anomenar-se “príncep d’Olèrdola”.

En darrer lloc, la part nord de la comarca, de Voltrera en amunt, estigué clarament relacionada amb la conquesta de la muntanya de Montserrat, que la historiografia assigna al temps i a la gesta del comte Guifré, repoblador de la veïna comarca del Bages. Tenim, així, la construcció del castell de les Espases, que s’alça davant de Montserrat i que té comunicació visual amb alguns dels castells montserratins. El d’Esparreguera probablement fou construït en un moment immediat. Si bé a partir del segle XIII era més important que el de les Espases, no sembla que hagués estat així al començament, quan per la seva estratègica posició devia ésser una peça clau per al domini de la zona. Entre un i altre, emplaçats a l’entrada i la sortida d’un dels congostos més estrets del Llobregat, el del Cairat, els castells de les Espases i d’Esparreguera controlaven el camí que corria als seus peus, paral·lel al riu. En el mateix context s’ha de situar l’erecció del castell de Sant Pere Sacama, que entre el 947 i abans del 966 fou venut pel comte Miró al seu fidel Egifred, el qual aquest darrer any el donà al monestir de Ripoll, encara que posteriorment els vicaris del comte, entre els quals hi havia el poderós Ènnec Bonfill, usurparien la possessió ripollesa, reclamada pel cenobi en diverses ocasions el 980, el 1002 i el 1021.

El pas de l’expedició d’Almansor contra Barcelona (985)

L’expedició d’Almansor contra Barcelona el 985 devia afectar les terres del curs baix del Llobregat. Les tropes assaltants, qualsevol que fos el camí que prenguessin per travessar el Llobregat, probablement el de l’antiga Via Augusta que travessava el riu pel pont de Martorell, devien trobar desprevingudes les defenses del territori, a causa dels tractats de pau amb Còrdova, que implicaven, per voluntat califal, la destrucció de les fortificacions de les fronteres. Hom explicaria així que molta gent, atemorida per la fama que precedia l’expedició del cabdill cordovès, anés a refugiar-se a Barcelona, confiada en la seguretat de les seves muralles. Ho feren, entre d’altres, Emma, muller de Guillem d’Esparreguera, i Dadil, dona que posseïa una torre a Sant Just Desvern, i totes dues hi foren fetes presoneres. El comte Borrell, alertat de l’expedició, i volent aturar el procés de la tropa enemiga, feu una crida a tots els estaments militars i als seus fidels, no solament de Barcelona (com Guillem, senyor dels castells d’Esparreguera i de les Espases), sinó també dels comtats de Girona i d’Osona, també sota el seu govern. És probable que l’expedició pública de Borrell contra els sarraïns, que sembla que es produí no gaire lluny de la ciutat, s’hagués produït en terres llobregatines. No resta clar, d’altra banda, que, tot i ésser derrotada l’expedició comtal, les tropes sarraïnes haguessin pogut entrar a Barcelona, essent tan segures les seves muralles.

La feudalització

La venda de castells

Després d’Almansor es degué emprendre ràpidament un procés de nova fortificació dels llocs i castells, que afavorí la consolidació feudal a la comarca. Pel que fa a l’alienació del patrimoni comtal, aquesta s’havia iniciat amb la venda d’alguns dels castells de les marques, com la del castell de Masquefa el 963, la del de Castellet el 977 i, al Llobregat, la del castell de Sacama el 962, la dels castells de les Espases i d’Esparreguera, realitzada per separat abans del 985, i la del castell de Cervelló, el 992.

A partir d’aleshores, als castells que abans eren governats per vicaris comtals apareixen senyors feudals que donaran origen a influents llinatges, alguns, com els Cervelló o els Castellví, emparentats originàriament amb els comtes. Ènnec Bonfill, que el 992 esdevindria senyor de Cervelló i que seria el tronc d’aquest llinatge, fou un dels magnats més influents a la seva època. A més, fou senyor de Gelida i posseí béns a Olorda, Sant Just Desvern i a altres terres llobregatines, i fou vicari dels comtes al castell de Sacama, en la frontera amb el comtat de Manresa, usurpat a Ripoll. Un altre magnat influent a la contrada fou el bisbe Vives, que, heretats del seu pare, posseïa extensos territoris al Llobregat, com el Llor, a Sant Boi de Llobregat. Un altre personatge notable fou Galí, tronc dels Santmartí, vicari comtal a les fronteres del Llobregat i el Penedès, que sembla que conquerí als sarraïns Santmartí Sarroca, al Penedès. Fou vicari del comte a Eramprunyà, castell que contràriament a les altres grans senyories del Llobregat, restarà sota la sobirania dels comtes. Galí intentà fundar un monestir benedictí a Santa Maria de Castelldefels, que no reeixí a causa de la seva mort inesperada.

La rebel·lió de Mir Geribert

Mir Geribert, de la família vescomtal, per matrimoni amb Dispòsia, la rica hereva dels Santmartí, havia heretat l’extens patrimoni d’aquests al Penedès i al Llobregat. Aprofitant-se del buit d’autoritat en què havien quedat les marques des del Llobregat fins a la terra sarraïna després del testament de Berenguer Ramon I (1035), que les assignava a un infant, el comte Sanç Berenguer, Mir Geribert, autoproclamat “príncep d’Olèrdola”, s’hi havia erigit com a autèntic sobirà, amb la possessió d’Olèrdola i Eramprunyà, que li assegurava el domini d’un ampli territori cabdal en aquestes marques, el del massís de Garraf. Ambdós castells encloïen diverses parròquies en el seu terme. Eramprunyà, només, tenia les de Begues, Sant Climent de Llobregat (amb els llocs de Sales, Sant Llorenç i Viladecans, aquest amb les seves diverses quadres), Gavà, Eramprunyà (amb Bruguers) i Castelldefels, senyoria aquesta del monestir de Sant Cugat. En la seva revolta, Mir arrossegà, entre d’altres, els seus parents, el bisbe Guislabert de Barcelona i seu nebot el vescomte Udalard II, que arribaren a apedregar el palau comtal des del campanar de la catedral. Ambdós personatges tenien extensos dominis a la comarca: el vescomte als confins de Montserrat i al castell de la Guàrdia (del qual depenia Collbató), i el prelat, a més de Castellbisbal, sobre el Llobregat, posseïa la parròquia de Madrona, que era la del terme del castell del Papiol. Per tot plegat, la rebel·lió de Mir Geribert es degué deixar sentir en gran part del territori.

Tanmateix, a poc a poc, l’autoritat del comte Ramon Berenguer I s’anà imposant. Primer, la sentència, vers el 1044, d’un tribunal presidit pel bisbe Oliba d’Osona posà fi a la rebel·lió del bisbe i del vescomte. El prelat, per respondre del compliment de la seva paraula de lliurar els responsables de l’apedregament, empenyorà als comtes el seu Castellbisbal del Llobregat, castell que a partir d’aleshores, el castlà, Ramon Guillem de Voltrera, hauria de tenir pel comte, tal com l’havia tingut pel bisbe, prestant-li jurament de fidelitat i homenatge.

El juny del 1049 el comte Sanç Berenguer renuncià als seus estats a favor del seu germà, el comte de Barcelona, Ramon Berenguer I, amb la qual cosa aquest obtenia la plena sobirania d’aquestes terres del Llobregat i del Penedès. Si Mir es mantenia en la seva revolta, aquesta hauria d’ésser contra el comte sobirà. I, tanmateix, hi persistí. Sembla que el comte es degué emparar del castell d’Eramprunyà, feu comtal, perquè devers el 1050, el clergue Bernat, fill de Mir, fent suport a la política d’hostilitat i rebel·lió del seu pare, feu una cavalcada pel terme d’Eramprunyà sense llicència comtal. Bernat atacà el castell i causà unes pèrdues de més de 200 unces d’or. Les depredacions de Mir, malgrat la sentència d’un tribunal del 1052, continuaren, interrompudes només per un pelegrinatge que realitzà a Compostel·la el 1055.

La pau definitiva amb el comte no s’aconseguí fins el 1057, quan finalment Mir Geribert també se sotmeté a l’autoritat de Ramon Berenguer el Vell. Després, acudí a lluitar contra els sarraïns al límit amb Hispània, a les terres de l’Ebre, on morí juntament amb el seu fill Bernat. Abans de partir, però, el primer de juliol del 1059, amb la seva muller Guisla i els seus fills Bernat i Gombau, jurà fidelitat al comte pel castell d’Eramprunyà. Es comprometia a donar-li la potestat i l’estatge, a posar-hi fites i a no establir-hi ningú sense el consentiment del comte i, en el cas que morís el castlà, Ramon Isimbert, que sembla que devia ésser de la confiança del comte, o que deixés el càrrec, faria que el nou castlà jurés fidelitat als comtes i els en donés la potestat i l’estatge. L’endemà, el 2 de juliol, els comtes Ramon Berenguer i Almodis encomanaren a Guisla, muller de Mir, i als seus fills Bernat i Gombau, els castells d’Olèrdola i Eramprunyà i el feu comtal que tenia Mir, amb la qual cosa quedava resolta la seva tinença en absència d’aquest. Els seus descendents, Gombau, Arnau, Jordà i Guillem de Santmartí posseïren el domini d’Eramprunyà, com a vicaris o castlans comtals, sempre sota l’alta senyoria del comte barceloní. L’any que morí Mir Geribert (1060), el seu cosí, el bisbe Guislabert de Barcelona, infeudà a Guisla i als seus fills la parròquia de Santa Eulàlia de Madrona, que abans havien tingut Gombau de Besora i Mir Geribert.

Extensió de la feudalització

Mentrestant, la feudalització s’estenia a totes les capes i a tots els nivells de la societat. A Eramprunyà mateix, sota l’alta sobirania del comte, els seus feudataris, com hem vist, hi tenien uns castlans, i encara aquests tenien encomanada la custòdia del castell a uns tercers, tots ells lligats per pactes de vassallatge i fidelitat. A més d’això, dins el terme del castell hi havia diverses dominicatures (del comte, dels feudataris, dels castlans, de Sant Cugat, etc.), feus i diverses quadres o petites jurisdiccions. I, al segle XIII, pel que fa als homes servils, se sap que n’hi havia de dues condicions, els que tributaven directament al castlà i els mitgers, que tributaven al rei i al castlà.

Els altres castells

Els comtes barcelonins tingueren infeudat el castell del Papiol als germans Papiol, els quals, a més d’ésser vassalls del comte de Barcelona, eren feudataris dels Santmartí, senyors d’Eramprunyà, pels comtes, per possessions que tenien al Baix Penedès, encara que no es pugui descartar que al mateix terme del castell del Papiol aquests germans hi tinguessin també béns infeudats pels Santmartí, ja que els Santmartí, en temps del bisbe Guislabert, havien tingut la parròquia de Madrona, que era l’antiga parròquia del Papiol, en feu de la seu de Barcelona. Els susdits germans Papiol o Despapiol reberen la infeudació del castell del Papiol dels comtes Ramon Berenguer III i Dolça l’any 1115, és a dir, molt poc després de la segona de les expedicions almoràvits que havien saquejat el pla i la vall del Llobregat a la primeria del segle XII. Sembla que és testimoni dels danys d’aquestes escomeses la primera església, reconstruïda tot seguit, de Sant Quintí de Castellbisbal.

Dels altres castells de la comarca, el de Castellví de Rosanes encloïa un amplíssim territori amb els llocs, pobles i parròquies de Castellví de Rosanes, Abrera (amb el castell de Voltrera i la quadra de Sant Hilari), Sant Andreu de la Barca (amb la quadra de Palau), Sant Esteve Sesrovires, Castellbisbal i Martorell (amb el castell de Rosanes i el monestir de Sant Genís de Rocafort, amb parròquia pròpia). Des de mitjan segle XI fins passada la meitat del XIII també foren de la baronia el castell de Sant Pere Sacama i la vila d’Olesa, més tard dita de Montserrat. La baronia pertangué des d’època immemorial als Castellví, que sempre es mantingueren fidels al casal de Barcelona i, a més, esdevingueren dels personatges més acreditats i influents a la cort comtal, actuant sempre al costat del sobirà. No així els Cervelló, com es veurà. El castell de Castellví al segle XIII pervingué als Montcada, el primer senyor del qual fou Guillem, senyor també de Montcada i vescomte de Bearn, fill de Guillem Ramon de Montcada i de Guilleuma de Castellví, que morí en la conquesta de Mallorca.

El castell de Cervelló fou centre també d’una gran baronia, que encloïa els llocs, els pobles i les parròquies de Cervelló, la Palma, Santa Coloma de Cervelló (dita així a partir del segle XIII) o de Montpedrós, amb el Castellnou de Cervelló i la quadra de la Torre Salbana, Pallejà, Torrelles de Llobregat, Vallirana i Olesa de Bonesvalls, al Garraf, lloc on el senyor de Cervelló, el 1246, feu construir un hospital.

Altres castells menors foren els de les Espases i Esparreguera, que integraren una sola senyoria (anomenada a partir del segle XIII d’Esparreguera i de les Espas es, per inversió de la importància dels castells), primer dels Gurb-Queralt (a partir del 993) i posteriorment (sembla que des d’abans del 1188) dels Cardona. El castell de Corbera pertangué als Oló (al començament del segle XI el posseí el levita Guillem de Mediona) i posteriorment a una branca secundària del llinatge que prengué el nom de Corbera.

Pel que fa als territoris del pla del Llobregat, més immediats a Barcelona, no hi havia castells termenats o baronies perquè eren territoris comtals (o reials), inclosos dins les franqueses del Llobregat. Els senyors alodials (entre molts d’altres de laics, els monestirs de Sant Cugat i de Sant Pere de les Puelles i la catedral de Barcelona) només podien bastir torres de defensa a les seves propietats.

Violència feudal

Diversos territoris del Baix Llobregat sofriren esclats de violència feudal, com Castellví de Rosanes, Castellbisbal i Cervelló. A Castellví de Rosanes en tenim notícia per unes querimoniae o memòries de queixes vers el 1157, que segurament formaven part d’un plet, adreçades pel senyor del castell contra el seu feudatari i per aquest contra aquell. El feudatari, Berenguer de Castellví, segons les queixes del senyor, havia comès actes de pillatge i exaccions abusives contra homes i dones de la jurisdicció del senyor, i havia arribat fins i tot a violar la pau i treva al monestir de Sant Genís, fundat pels Castellví. Sembla que el feudatari, Berenguer de Castellví pretenia exercir actes de sobirania al castell, a la qual cosa s’oposà l’esposa del senyor de Castellví, domna Amafad, que el seu marit, Guillem Ramon II, envià al castell, on va ser vilipendiada i els seus homes amenaçats. Per entendre l’actitud del feudatari, que recorda la de Mir Geribert enfrontant-se al comte, s’han de conèixer les seves queixes: que l’host del fill del senyor feu cavalcades al castell i que arribà a assetjar-lo, que domna Amafad li havia pres les claus del castell i els destacaments i que mogué al seu favor les fites del terme, i que tot i havent estat de la host del senyor, aquest no l’havia recompensat prou.

Poc temps abans, hi havia hagut també violències a Castellbisbal, on el bisbe encara posseïa una part de la senyoria. El bisbe, devers el 1143, denuncià les transgressions que Ramon Bremon, el castlà (feudatari dels Castellví), havia comès a l’honor del castell, transgressions que reconegué davant el seu senyor, Guillem Ramon II de Castellví, tot comprometent-se a certes restitucions. Entre les violències de què es queixa el prelat hi havia la d’exigir serveis indeguts als seus vassalls (del bisbe). El castlà, a més a més, havia alienat la vila de Sant Quintí, amb la qual cosa el bisbe perdé part dels homes que havien de fer-li host i cavalcada. I, encara, s’havia apoderat a mà armada de vassalls episcopals. Sembla que és producte també d’aquest context de violència, l’incendi nocturn que es va declarar en la parròquia de Sant Vicenç de Castellbisbal, on es cremà la seva dotació, reparada l’any 1167.

Les darreres revoltes nobiliàries

Les darreres revoltes nobiliàries, en el segle XIII, tingueren un fort caràcter corporatiu de la noblesa enfrontada a la monarquia. Durant la minoritat de Jaume I els nobles, aliats en lligues i bàndols, es disputaren la possessió de la terra en un estat de guerra i d’intranquil·litat constant. El sobirà es veié obligat a intervenir-hi en més d’una ocasió, prenent forces i castells dels Montcada i dels seus valedors, entre els quals hi havia el castell de Cervelló, que fou pres el 1223, després de tretze dies de setge. Probablement la consagració del 1230 de l’església de Sant Esteve de Cervelló, edifici que fou construït al segle XI, s’ha de posar amb relació a aquest setge ja que és situada sota mateix del castell i en devia resultar danyada o profanada.

Posteriorment el senyor de Cervelló, ara Guillem II, feu costat als Cabrera en la revolta que a la seva època alçà tot el comtat d’Urgell i gran part dels nobles del país contra Jaume I (1259). Guillem de Cervelló i el seu germà Hug estigueren contra el rei i contra els seus antics aliats, els Montcada. És més, s’endevina que entre els capitosts de la rebel·lió nobiliària, al costat del comte d’Urgell i el vescomte de Cardona, hi havia Guillem de Cervelló, que es dedicà a pertorbar les viles i llocs de protecció reial. L’estat de guerra i la inseguretat que se’n derivava feu que molta gent emigrés cap a les terres de l’Ebre. Les mateixes monges de Valldonzella, al terme de Santa Creu d’Olorda, el 1263 decidiren traslladar-se prop de Barcelona i abandonar el lloc fundacional, cosa que realitzaren el 1269. El rei, el 1257, havia instituït el sagramental del Llobregat, precedent del sometent, pel qual facultava els pagesos de parròquies de Santa Creu d’Olorda, Sant Feliu de Llobregat, Sant Just Desvern i Molins de Rei a tenir armes a casa seva, per a demanar ajut en cas de necessitat. Sembla que és contra l’actuació d’aquest sometent que s’adrecen algunes de les queixes de Guillem de Cervelló en una carta que feu de deseiximent al monarca. Amb totes aquestes lluites les terres del Llobregat devien quedar notablement empobrides i devastades, especialment les de la baronia de Cervelló, on el seu senyor, Guillem II, el 1267 hagué d’atorgar una carta de franqueses que eximia els habitants de diverses càrregues, per tal d’evitar l’emigració provocada per la guerra.

L’organització eclesiàstica

Els monestirs

Mapa de les esglésies del Baix Llobregat anteriors al 1300.

C. Puigferrat

Amb anterioritat a l’expansió del monacat benedictí, a la comarca del Baix Llobregat hi ha indicis d’un moviment monàstic, probablement cenobític, de tradició antiga, possiblement hispànica. Es tracta dels llocs del Llor i de Benviure, al terme de Sant Boi de Llobregat, on, a més dels mateixos topònims, reveladors de llur origen, es conserven diversos ermitatges excavats artificialment a l’argila compacta, amb formes inconfusibles. A Martorell també hi ha indicis que fan sospitar l’existència d’un primitiu eremitisme prop de l’antiga església visigòtica que, reconstruïda i dedicada a Santa Margarida, al segle XII serà parròquia del monestir de Sant Genís de Rocafort.

Després de la conquesta carolíngia hi hagué alguns intents per a establir monestirs a la comarca. El primer de què hom té notícia és el de l’església de la Santa Creu, a la vall del castell de Cervelló, que el 904 va ser donada pel bisbe de Barcelona a l’abat del monestir de Sant Cugat del Vallès, juntament amb les seves cel·les de Sant Silvestre i Santa Leda. Durant bona part del segle X hi hagué un monjo de Sant Cugat, Oldeguer, que sembla que era originari d’aquestes terres (el seu pare, Gaufred, era un dels primers aprisiadors), el qual, amb la seva mare, Matrona, dotà la casa i en devia tenir cura, però després la suposada fundació monàstica desaparegué, i el monestir de Sant Cugat demostrà tenir més interès a conservar l’alou del terme del castell de Cervelló que no les esglésies que hi havia, que ja havia perdut (possiblement bescanviat amb els Cervelló) a la fi del segle XI. Un altre cas no reeixit fou el de Santa Maria de Castelldefels, on Galí, governador de les fronteres del Penedès i vicari a Eramprunyà, volia fundar un monestir benedictí, com registra el seu testament del 977 i fan constar els seus marmessors el 981. Després de la seva mort, el lloc fou donat pels comtes al monestir de Sant Cugat del Vallès i quedà reduït a simple parròquia. (Vegeu: Esglésies del Baix Llobregat anteriors al 1300)

Ruïnes del petit cenobi benedictí de Sant Genís de Rocafort, a prop de Martorell, aixecat en un turó fortificat.

ECSA - J. Todó

Al Baix Llobregat no hi hagué mai grans monestirs. El benedictí de Sant Genís de Rocafort fou fundat el 1042 per Bonfill i Sicarda, senyors de Castellví de Rosanes, probablement perquè servís de panteó familiar dels Castellví. La seva església serà reconstruïda un segle més tard gràcies al llegat de llur successor, Guillem Ramon I de Castellví. Tanmateix, si els Castellví sembla que es devien fer enterrar a Sant Genís, el primer Montcada que serà senyor de Castellví, Guillem de Montcada, de Bearn i de Castellví, serà enterrat a Santes Creus. En la segona meitat del segle XIII el priorat de Rocafort depenia del cenobi empordanès de Sant Miquel de Cruïlles, que el portà a dependre de l’abadia de San Michele delia Chiusa, a la diòcesi de Torí.

Podria ésser que el monestir benedictí de Sant Ponç de Corbera, l’església del qual és un magnífic edifici de mitjan segle XI, també hagués estat erigit perquè servís de panteó familiar, en aquest cas dels Cervelló, encara que no sigui documentat. El monestir al seu temps era anomenat Sant Ponç de Cervelló, perquè era enclavat dins el terme d’aquest castell, i com a tal rep una deixa testamentària del bisbe Humbert de Barcelona, del llinatge dels Cervelló. Molt aviat, però, els darrers anys del segle XI, els Cervelló, subjectaren el monestir de Sant Ponç al de Cluny, el gran centre reformador de monestirs segons la reforma gregoriana; estigué vinculat a Cluny per mitjà de Sant Pere de Casserres, que centralitzava les possessions del cenobi cluniacenc a Catalunya.

A la comarca posseïren béns diversos monestirs. A més del monestir de Sant Cugat del Vallès, que sembla més interessat a conservar i incrementar aquests béns territorials que no a fundarhi filials, hi tingueren possessions els monestirs de Santa Cecília de Montserrat, localitzat a la part alta de la comarca, i de Sant Pere de les Puelles, les monges del qual feren bastir al seu alou de Palma, donat per la comtessa Riquilda, la capella de Sant Joan de l’Erm. Les mateixes monges també feren erigir una capella, dedicada a Sant Pere, com el patró de llur monestir, a la vila de Sant Boi d’Alcalà o de Llobregat, al que molt aviat s’anomenà raval o barri de Sant Pere. I, a més, les benedictines de Sant Pere de les Puelles sembla que feren edificar la parròquia de Santa Maria d’Esplugues. La influència del monestir de Santa Maria de Montserrat comença a manifestar-se des del final del segle XII, moment a partir del qual rep nombroses petites deixes testamentàries, moltes de les quals, es fa constar textualment, tenien la finalitat de fer cremar una llàntia davant l’altar de Santa Maria. Anteriorment, el monestir de Montserrat sembla que hauria posseït el lloc de Sant Pere Sacama, després que el 1020 hagués estat restituït a la casa mare de Ripoll. I de monestirs foranis que posseïssin béns, només s’hi podria afegir el de Santa Maria de l’Estany, al qual fou donada la vila rural de Sant Andreu d’Aigüestoses (Sant Andreu de la Barca), pel domini de la qual pledejà el 1142 el prior de l’Estany contra Guillem Ramon II de Castellví, que l’havia tornada a repoblar i pretenia que era domini seu.

Durant el segle XIII hi ha documentats diversos petits llocs monàstics, com el de Sant Joan de l’Erm, al terme de Sant Just Desvern, on hi havia donades. Un d’aquests monestirs, originat i documentat abans de mitjan segle XII, serà aquell establert en una de les valls de la parròquia d’Olorda, a la Valldonzella, on el 1237 serà erigit el monestir cistercenc femení de Santa Maria de Valldonzella, traslladat a Barcelona a causa de la inseguretat del territori el 1269. S’hi conserva, encara, l’església fundacional, de començament del segle XIII.

Les parròquies

La xarxa parroquial del Baix Llobregat entre els segles X i XII és quasi la mateixa que la que hi havia al començament dels anys seixanta del nostre segle, abans que als municipis, que en aquest decenni augmentaren notablement de població, s’hi construïssin noves parròquies. La majoria d’aquelles parròquies són de fundació antiga i apareixen documentades a partir del segle X, tot i que els seus edificis es reconstruïssin al llarg dels dos segles següents, com, dins la baronia de Castellví de Rosanes, Sant Miquel de Castellví de Rosanes, en construcció el 1110, Sant Andreu de la Barca, Sant Esteve Sesrovires, Santa Maria i Sant Joan d’Olesa, la qual, en construcció el 1110, sembla que fou dedicada el 1147, mentre que Sant Pere d’Abrera i Santa Maria de Martorell reberen sengles deixes per a llur dedicació el 1110. També, dins la baronia de Castellví de Rosanes, hi havia la parròquia de Santa Margarida, que depenia del priorat de Sant Genís de Rocafort, reconstruïda en la segona meitat del segle XII.

Dins la baronia d’Eramprunyà hi havia d’antic les parròquies de Sant Miquel d’Eramprunyà (sembla que el lloc de Gavà era de la parròquia d’Eramprunyà, però s’hi bastí una església dedicada a Sant Pere que al segle XIV ocupà l’antiga parròquia de Sant Miquel del castell), Sant Cristòfol de Begues, Santa Maria de Castelldefels (consagrada al començament del segle XII pel bisbe Berenguer) i Sant Climent de Llobregat, en construcció el 1058, que comprenia el lloc de Viladecans, on no es crearà una parròquia independent fins al segle XVIII. I dins la baronia de Cervelló les antigues parròquies eren les de Sant Esteve de Cervelló, documentada al segle X però renovada el darrer terç de l’XI, Sant Vicenç de Garrosa als Horts Comtals (Sant Vicenç dels Horts), Santa Coloma de Cervelló, en construcció devers 1040-1050, Santa Eulàlia de Pallejà i Sant Martí de Torrelles, dins la baronia de Cervelló. El 1230, en la consagració de Sant Esteve de Cervelló, que devia haver estat profanada o danyada pocs anys abans, consten com a sufragànies seves Santa Maria i Sant Brici de la Palma i Sant Mateu de la Quadra de Vallirana.

Les altres parròquies també són documentades d’antic, com Sant Corneli de Collbató, Santa Maria del Puig, al terme del castell d’Esparreguera, on al segle X ja hi havia cementiri, Santa Eulàlia de Madrona, que era la parròquia del terme del castell del Papiol, Santa Creu d’Olorda i Sant Boi de Llobregat, que era en construcció el 1040 i que encloïa en el seu terme la part occidental del delta, on segles a venir es fundarà el poble del Prat de Llobregat, que tindrà parròquia pròpia al segle XVI. Tot i que existia antigament, la parròquia de Santa Maria d’Esplugues fou consagrada el 1103; a partir del segle XIII es dirà de Santa Maria Magdalena d’Esplugues. També són antigues les parròquies de Sant Just Desvern, Sant Joan Despí i Santa Maria de Cornellà on, a més d’una església d’època visigòtica que fou reformada al segle X, entre el 1065 i el 1095 es bastí un nou edifici parroquial, que havia d’ésser consagrat el 1106. En canvi, l’església de Santa Maria de Corbera no fou fundada fins ben entrat el segle XIII, anomalia que potser es pugui explicar perquè el monestir de Sant Ponç de Corbera, dit a la primeria de Cervelló, molt pròxim al poble actual de Corbera, tenia parròquia. (MPP)

Bibliografia

• R. d’Abadal i de Vinyals: Catalunya carolíngia II: Els diplomes carolingis a Catalunya, 2 vols., Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1926-1950
• R. d’Abadal i de Vinyals: Els primers comtes catalans, ed. Vicens Vives (Biografies catalanes, Sèrie històrica, núm. 1), Barcelona 1961
• R. d’Abadal i de Vinyals: Dels visigots als catalans, 2 vols., Edicions 62, Barcelona 1974
• F. de Bofarull i Sans: El castillo y la baronía de Aramprunyá, Barcelona 1911
• P. Bonnassie: La Catalogne du milieu du Xè a la fin du Xlè siècle, Université de Toulouse-Le Mirail, Tolosa de Llenguadoc 1975-76
• Els castells catalans, vol. I, Rafael Dalmau ed., Barcelona 1971
• G. Feliu i Monfort: El bisbe Vives de Barcelona i el patrimoni de la catedral, “Miscel·lània d’homenatge a Miquel Coll i Alentorn”, Fundació Jaume I, Barcelona 1988, pàgs. 167-194
• A. de Fluvià: Els primitius comtats i vescomtats de Catalunya. Cronologia de comtes i vescomtes, Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1989
• B. Garí: Las querimoniae feudales en la documentación catalana del siglo XII (1131-1178), “Medievalia”, 5, Universitat Autònoma Barcelona, Bellaterra 1984, pàgs. 7-49
• B. Garí: El linaje de los Castellvell en los siglos XI y XII, “Medievalia”, 5, Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra 1985
• Gran Geografia Comarcal de Catalunya, vol. 8, (El Barcelonès i el Baix Llobregat), Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1982, 2a edició, 1991
• M. Julià, F. Puig, J.M. Solías: Introducció a l’estudi del poblament del delta del Llobregat a l’època ibèrica i romana, dins “XXV Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos”, el Prat de Llobregat 1980
• A.R. Lewis: Cataluña como frontera militar (870-1050), “Anuario de Estudios Medievales”, V, CSIC, Barcelona 1968, pàgs. 15-29
• P. de Marca: Marca Hispanica sive limes hispanicus, París 1688 (edició facsímil: Madrid 1972)
• F. Miquel i Rossell: Liber Feudorum Maior. Cartulario que se conserva en el Archivo de la Corona de Aragón, 2 vols., CSIC, Barcelona, 1945
• J. Moran: Els castells del Baix Llobregat, “Butlletí del Centre d’Estudis del Baix Llobregat”, 6, Martorell 1985, pàgs. 6-12
• M. Pagès i Paretas: Les esglésies pre-romàniques a la comarca del Baix Llobregat, Institut d’Estudis Catalans (Memòries de la Secció Històrico-Arqueològica, XXXIII), Barcelona 1983
• M. Pagès i Paretas: Art romànic i feudalisme al Baix Llobregat, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1992 (en premsa)
• B. Pedemonte i Falguera: Notes per a la història de la baronia de Castellvell de Rosanes, Impremta Elziveriana. Barcelona, 1929
• B. Ribas i Calaf: Història de Montserrat (888-1258), Edició, introducció i notes a cura de F.X.Altés i J. Galobart, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1990
• M. Rovira i Solà: Notes documentals sobre alguns efectes de la presa de Barcelona per al-Mansur (985), “Acta/Mediaevalia”, núm. 1, Universitat de Barcelona 1980, pàgs. 31-53
• F. Udina Martorell: El archivo condal de Barcelona en los siglos IX-X, CSIC, Barcelona 1951
• S. Sobrequés i Vidal: Els barons de Catalunya, ed. Vicens-Vives, Barcelona 1980
• S. Sobrequés i Vidal: Els grans comtes de Barcelona, ed. Vicens-Vives, Barcelona, 1961
• M.J. Villalba i altres: Les mines neolítiques de Can Tintorer (Gavà). Excavacions 1978-1980, Excavacions Arqueològiques de Catalunya. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona 1986