Arquitectura civil i militar i arqueologia
Mapa dels castells i fortaleses del Baix Llobregat anteriors al 1300.
C. Puigferrat
Tres elements característics de la comarca del Baix Llobregat tingueren molta importància a l’alta edat mitjana. En primer lloc, ésser una contrada de pas —la comarca s’organitza al voltant del curs baix del riu Llobregat—, en segon lloc ésser situada molt a prop de la ciutat de Barcelona i, en tercer lloc, amb relació a l’aspecte anterior, estendre’s al sud d’aquesta ciutat. Durant els segles IX al XII, llarga època en la qual hi hagué una “marca” o frontera que partia Catalunya d’est a oest, es construïren nombroses fortificacions en aquesta comarca fronterera, a banda i banda del riu Llobregat; aquests edificis es feren, però, en moments diversos i fruit de necessitats estratègiques o socials diferents. Com és lògic, el pes que tingué, a l’hora de fer els castells, el factor frontera fou molt més important en una primera època, després pesà molt més l’existència d’una societat feudal.
Les primeres fortificacions cristianes es degueren fer poc temps després de la conquesta de Barcelona pels francs, l’any 801. Contràriament al que han opinat darrerament alguns historiadors, penso que, quan caigué la ciutat de Barcelona en mans de l’exèrcit aquitano-franc, restà en mans dels nous conqueridors tot un ampli territori (o comtat). De fet, la propera ciutat que calia ocupar—i d’això prou que n’era conscient Lluís el Piadós— era Tortosa, al sud, o Lleida, a ponent; això no s’esdevingué, però, com és prou sabut, fins al segle XII. En un moment immediat després de la conquesta de Barcelona, les comarques frontereres del Penedès i l’Anoia segurament passaren a ésser unes terres de domini incert, unes contrades quasi de ningú, fet que no vol dir, amb tot, deshabitades; és possible, això sí, que l’ocupació i control real d’aquests territoris per part dels cristians no es produïssin fins segurament al final del segle IX. El control i la defensa, però, del Baix Llobregat, molt més proper a la ciutat barcelonina, no es pogué, tanmateix, endarrerir tant.
Potser durant el segle IX, al Baix Llobregat es feren unes primeres fortificacions de fusta, tal com, segons diu M. Pagès, que ha estudiat d’una manera exhaustiva i acurada tots els castells d’aquesta comarca, pogueren existir a Eramprunyà o a Cervelló. És molt probable que també s’aprofitessin fortificacions anteriors, com podia ésser la torre romana de Castellví de Rosanes o bé l’Alcalà o “Castelló” que sembla que hi havia a Sant Boi de Llobregat i que segurament responia a una fortificació musulmana.
Cap a l’any 900, es degueren fer moltes de les fortificacions que considerem preromàniques i que han arribat fins a nosaltres. Són d’aquesta època—si no d’abans— la majoria dels castells que s’estenien al llarg del Llobregat i que controlaven els passos cap al Garraf, el Penedès, el Vallès, el pla de Bages o l’Anoia; molts d’aquests castells tenien un terme delimitat. Així, per exemple, podem fer esment dels de Castelldefels, d’Eramprunyà, de Cervelló, de Castellví de Rosanes i potser de Castellbisbal —situat ja al Vallès Occidental— o del castell del Papiol i, encara, més cap al nord, dels castells de Sacama i de les Espases i del castell d’Esparreguera. Per aquesta banda septentrional, devien enllaçar amb els castells de Gelida, de Masquefa o de la Guàrdia (a Can Maçana), situats actualment a les comarques veïnes de l’Alt Penedès i l’Anoia. Segurament, els castells del Papiol, Castellbisbal o Corbera ja devien existir, tot i que no se n’hagi conservat cap document d’abans de l’any 1000.
Actualment, la majoria d’aquests castells es troben en força mal estat de conservació, fet que no impedeix que en molts casos hom pugui endevinar-ne les característiques principals i, tot i que de vegades sigui difícil que ens poguem fer una idea real de llur majestuositat, de la visió que devien oferir a la gent que vivia en aquella època. A més, el fet d’haver sofert transformacions de vegades notables durant l’època romànica o en època gòtica encara fa que sigui més dificultosa la comprensió d’aquesta realitat d’abans de l’any 1000.
Un castell típic és el de Castellví de Rosanes. Tenia un recinte superior, on hi havia una torre rodona d’època romana aprofitada, a la qual s’adossà, en una època anterior a l’any 1000, una sala allargada i amb l’extrem arrodonit. Molt aviat, per sota, en un nivell diferent, s’hi afegí un segon clos o recinte jussà, tancat per unes bones muralles, dins el qual en època gòtica es bastiren diveres sales. A més, al costat d’aquest turó del castell, hi ha un petit altiplà, tancat per muralles fetes segurament en època romànica (i després refetes i ampliades), on segurament ja des de temps antics hi havia diverses construccions de fusta o de pedra; aquest clos, delimitat pel terreny abrupte i per uns murs, l’hem volgut relacionar funcionalment amb els albacars musulmans o amb els oppida dels primers segles medievals. En aquesta època, en altres castells importants, com en el de Cervelló o el d’Eramprunyà, també trobem dos recintes, en aquests casos situats, però, un al costat de l’altre. Al mateix temps, també s’edificaren castells més modestos, com poden ésser el de les Espases, on el mur cenyeix únicament el perfil superior de la roca; el castell de Rosanes, amb unes característiques semblants, o el de Sacama, on s’aprofitaren dues roques paral·leles per a fer les fortificacions. Segurament, a aquesta llista encara caldria afegir el turó fortificat de Montpedrós.
Durant el segle X, al mateix temps que es feien aquests grans castells, es degueren fer nombroses torres, moltes d’elles per part de grans propietaris particulars. N’és un molt bon exemple la del Llor, que reflecteix l’existència d’una complementarietat entre la torre, edifici de planta quadrangular, feta en aquest cas amb un aparell que recorda l’opus spicatum, i una sala adjacent, força gran, de murs alts, i aquesta vegada força ben conservada (només una mica transformada en època gòtica). Som del parer que en molts castells i torres dels segles X o XI hauríem trobat, en un moment inicial, una estructura semblant, amb tots dos elements; el fet que, per exemple, ara només resti la torre, no ha de portar a confusió. Una torre, semblant a la del Llor, era l’anomenada Torre Abadal, feta amb un sistema constructiu no gaire diferent i amb una planta també quadrangular. L’anomenada Torre del Moro, de Sant Joan Despí, que ha estat datada almenys al segle X, era, però, de planta circular.
Segurament, durant els segles XI i XII es construïren pocs castells nous; en la major part dels casos sols s’esdevingué una ampliació dels que existien en l’època anterior. Potser foren castells fets de bell nou els de Collbató o bé el de Rocafort, proper a Martorell. Pel que fa a les ampliacions realitzades durant aquesta època, cal esmentar les que es feren al castell del Papiol, el qual potser té una sala d’abans de l’any 1000, però que durant l’època feudal fou ampliat amb la construcció de dues torres i de diversos murs i cambres. En aquesta època també hi hagueren ampliacions al Castell Ciuró (una bestorre semicircular romànica), que potser tenia uns precedents preromànics, al castell d’Eramprunyà (unes sales amb arcs, etc.), al de Cervelló (diverses sales i torres), etc. Al de Montpedrós, que passà a rebre el nom de Castellnou de Cervelló, es construí una torre de planta circular.
En aquesta època es feren també diverses torres. La de Benviure o la Torre Salbana en són dos molt bons exemples. Ja tenen una planta circular, que les diferencia de la majoria de les de l’etapa anterior (de la del Llor per exemple). Això no obstant, no sembla que fossin fetes en un moment gaire allunyat de l’any 1000. Una mica més tardana pot ésser la torre de Can Felip de Sant Joan Despí.
Els documents fan esment dels diversos camins, sovint de tradició romana, que seguien el Llobregat i també esmenten els que anaven al Penedès o cap al Vallès; ja hem dit que molts dels principals castells es bastiren amb relació a aquestes vies transversals. De fet, s’han conservat poques restes arqueològiques d’aquests camins. Podem destacar, d’una banda, el pont del Diable, de Martorell, fet en època romana, encara que refet en època romànica (i manta vegada en èpoques posteriors). També podríem esmentar, com a mostra, el camí de carro, mig enclotat i en part solcat a la roca, que surt de la Torre del Llor i continua serrat amunt, en direcció a Torrelles.
Hi ha poques restes d’hàbitats conservades o estudiades al Baix Llobregat. Potser, podem esmentar, encara que no hagin estat estudiades a fons, les construccions de fusta i de pedra que hi ha al clos emmurallat o oppidum de Castellví de Rosanes. Damunt del turó on s’excavaren els ermitatges propers a Martorell sembla, segons M. Riu, que hi ha restes d’un hàbitat de l’alta edat mitjana. Tanmateix, les restes més ben estudiades són les trobades durant les darreres excavacions que s’han fet a Sant Pere de Gavà, que ens permeten de conèixer uns habitatges d’una època anterior o propera a l’any 1000, i també les restes d’un habitatge documentat arqueològicament des de cap al segle X fins a l’època contemporània a la Torre del Baró de Viladecans.
Cal cridar l’atenció d’una manera especial sobre els nombrosos ermitatges descoberts en aquesta comarca. Els primers foren els del Puig del Reveli, a Sant Esteve Sesrovires, prop de Martorell, estudiats per M. Riu i publicats l’any 1979. Uns anys més tard, M. Pagès publicà els de Benviure i després s’estudià els del Llor i els de Santa Maria de Cervelló, molt més dubtosos. Tots ells, llevat d’aquests darrers, són buidats a la terra, tenen una aula o cambra, en la qual hi podia haver un banc, un armariet o una fornícula. A l’entrada, de vegades hi havia també una fornícula, hom creu que per a col·locar-hi una imatge.
Així entrem de ple en l’apartat de l’arqueologia. Com a precedent remot de l’actual arqueologia medieval, podríem fer esment de l’excavació realitzada a Cornellà, l’any 1928, on es descobrí la planta d’una basílica d’època visigòtica amb un absis poligonal. Durant els darrers anys, per motius diversos, s’han realitzat un seguit d’excavacions en aquesta comarca. En primer lloc, cal assenyalar la de Santa Margarida de Martorell, on s’excavà l’església romànica i també la visigòtica que hi havia sota i, així mateix, la necròpoli adjacent. Pel que fa a aquests enterraments, a més de les tombes de tegulae que hom veu clarament que corresponen al primer temple, també s’han descobert tombes antropomorfes excavades a l’opus signinum primerenc i tombes de lloses més tardanes.
En la major part de les excavacions d’urgència fetes aquests darrers anys, s’han descobert necròpolis de tombes excavades a la roca, a la terra, o bé fetes amb lloses. Quant a les tombes excavades a la roca o en un paviment dur, podem fer esment, a més de les de Martorell, de les deu situades a Santa Maria de Cervelló, amb el cap ben diferenciat dins la capçalera; a les quals cal afegir dues sepultures de lloses adossades a la roca. També podem esmentar les set tombes buidades a la roca d’Eramprunyà, sis amb el cap diferenciat i una de rectangular. A Santa Maria de Sales de Viladecans sembla que hom trobà cinc tombes amb aquestes característiques, dues amb el cap diferenciat; en una es descobrí, a més, una gerra. I d’altra banda podem assenyalar les de l’església de Sant Boi; buidades a l’opus signinum se’n trobaren vuit d’adults i vuit d’infantils i dues amb un adult (una dona) i un infant; n’hi ha de trapezials, del tipus d’extrems arrodonits i una de les infantils és antropomorfa.
Pel que fa a les tombes cavades a la terra, que lògicament potser eren les més nombroses, podem esmentar la de Santa Maria del Puig d’Esparreguera, que té forma antropomorfa. També, les excavades a prop de Can Massalleres de Sant Boi, molt a la vora de l’antiga capella de Sant Pere eren d’extrems arrodonits i cobertes amb lloses; on n’hi havia al voltant de vint-i-vuit, de les quals s’estudiaren vint-i-quatre sepultures. Així mateix, també tenien aquestes característiques —fosses buidades a terra— les trobades al costat de l’església de Bellvitge, ja al Barcelonès; en dues es descobriren sengles olles situades al peu de la tomba, de pasta rogenca i tova, que recorda les que hom data prop de l’any 1000. Finalment, podem esmentar les sepultures de Rocabruna, en part buidades a la terra i en part excavades a la roca, cobertes, com segurament totes les precedents, amb lloses. De fet, com ja hem dit alguna altra vegada, tipològicament no té gaire sentit de diferenciar les tombes cavades a la roca de les buidades a la terra; en bona part depenia de les característiques de l’indret.
Amb relació a les de lloses podem esmentar, a més de les de Santa Maria de Cervelló suara esmentades, les de Santa Margarida de Martorell, fetes amb lloses grans i datades als segles XI i XII. Així mateix, en referència al que dèiem més amunt, podem afegir que segurament el fet que fossin fetes amb pedres o amb lloses, i no cavades al sòl, en bona part també depenia de les característiques del lloc.
Finalment, podem esmentar els enterraments ja tardans trobats l’any 1986 al castell de Sacama; les ceràmiques que es localitzaren durant l’excavació van des d’èpoques antigues fins al final de l’edat mitjana, passant per formes dels segles IX o X.
Cal dir que, sovint, prop de les tombes hom ha trobat sitges. Així, per exemple, a Can Massalleres de Sant Boi de Llobregat, a Can Tries i a Can Guardiola de Viladecans, etc. Hom pot esmentar també les de la plaça de l’església de Martorell, fet que ens fa remarcar l’excavació que s’hi féu, que permeté de fer un estudi de l’organització urbanística d’aquesta població bastida al llarg d’un camí i del pes que hi pogué tenir una plaça que servia de lloc de mercat (el fòrum esmentat el 1032).
Pel que fa a les ceràmiques, podem assenyalar d’una banda l’existència d’una tipologia bàsicament semblant a la que trobem a la resta de la Catalunya Vella. Amb tot, sembla que, després de l’any 1000, algunes formes cuites en una atmosfera oxidant tingueren una durada una mica més llarga que la que tingueren en altres comarques catalanes. Les formes també eren bàsicament les mateixes que en altres llocs: olles, cassoles, gerres petites o grans, gerros, etc. Els motius decoratius podien ésser, de vegades, particulars, en funció potser de la forma de la peça o de la tradició del lloc.
Fer una excavació arqueològica és com fer una transcripció d’un document; els treballs arqueològics i paleogràfics han de proporcionar dades perquè l’historiador les utilitzi. Cal, per això, que l’arqueòleg no sols faci acuradament el treball d’excavació, sinó que després l’interpreti, d’acord amb uns paràmetres semblants als emprats pels altres estudiosos, per tal que sigui comprensible i no motivi moltes confusions. Pel que fa a l’edat mitjana, mentre que, a l’hora de fer l’excavació s’aplica una metodologia acurada i minuciosa, tanmateix, a l’hora d’estudiar la terrissa, els enterraments, les sitges, els edificis, etc., veiem que sovint manca una metodologia precisa i ben consolidada. Quant al Baix Llobregat, penso que, si més no, cal plantejar-se la possibilitat que algunes de les tombes excavades a la terra o a la roca —algunes vegades als treballs publicats resta poc clar—, o fetes amb pedres, siguin més antigues del que hom proposa. Les sitges, així mateix, tant poden ésser del segle X o XI com de força abans, tal com s’ha demostrat al Maresme, encara que solien ésser més modernes que els enterraments. La terrissa, tot i que sembla que té uns trets tipològics força semblants a tot arreu, encara no té el paper d’objecte referencial que hauria de tenir a l’hora de datar, per exemple, un estrat, etc.
Per acabar, m’agradaria de plantejar unes quantes qüestions, que crec que bàsicament s’han de resoldre a partir dels estudis arqueològics, i de veure què ens poden aportar, per a respondreles, les excavacions que s’han dut a terme fins ara en aquesta comarca. Una qüestió primera gira al voltant del problema bàsic de la continuïtat entre el món romà, el món visigòtic, el musulmà i el franc i comtal posteriors. Una altra qüestió giraria entorn de les formes d’hàbitat —dispers o concentrat, urbà o rural, de plana o encimbellat, damunt d’edificis vells o de nova planta— i sobre l’evolució d’aquest poblament. Així, en un cas concret, ens podem preguntar sobre si algunes capelles de l’alta edat mitjana no són el reflex d’antics llocs de poblament; moltes d’aquestes esglésies, que podien tenir uns habitatges a l’entorn, no arribaren pas, tanmateix, a ésser parròquies. Un altre aspecte concret: com i quan es crearen els nous centres de poblament? També caldria valorar el pes que tingué, en l’organització del territori abans de l’any 1000, la creació de la xarxa de castells i torres que hem esmentat més amunt i en quin moment es feu aquesta xarxa de fortificacions. Així mateix, també podríem qüestionar-nos sobre com fer encaixar en aquest paisatge més o menys humanitzat un eremitisme que sembla que era força difós en aquesta comarca. Evidentment, l’arqueologia també ens pot ajudar a conèixer aspectes relacionats amb el comerç i amb els llocs on s’establien les relacions comercials. Finalment, i potser és el més important, les recerques arqueològiques ens han de permetre de saber com vivia aquella gent.
Penso que les excavacions fetes fins ara poden ajudar a respondre algunes de les qüestions plantejades, si més no parcialment. Amb relació a la continuïtat, crec que són interessants les excavacions de Santa Margarida de Martorell, de Sant Boi, o bé, pel que fa a l’hàbitat, la de Sant Pere de Gavà. Pel que fa als llocs d’habitatge, aquesta excavació de Gavà és especialment notable; també ho és la de la Torre del Baró de Viladecans, que ens permet de conèixer almenys tres fases constructives d’època medieval. Així mateix, l’existència de capelles com la de Sant Pere de Sant Boi i d’altres, prop de les quals trobem enterraments i sitges, crec que té un gran interès amb vista a l’estudi de l’evolució del poblament. La localització del mercadal (fòrum) de Martorell és així mateix notable. De la mateixa manera, l’existència de ceràmica musulmana del segle XI en un jaciment com el de Sant Pere de Gavà ens aporta informació sobre les relacions entre el món musulmà i el cristià, fins ara molt poc valorades. Esmentem, per acabar, pel que fa a la vida quotidiana d’aquella gent, les dades que ens forneix l’excavació de Rocabruna; gràcies als enterraments descoberts hom pot conèixer alguns aspectes sobre els habitants d’aquest lloc: l’estatura que tenien, llur caràcter semblant al de les poblacions nòrdiques europees, les ferides mal guarides que tenien, l’edat en què varen morir o les mancances de vitamines o de ferro que patien. (JBM)
Vegeu: Castells i edificacions militars del Baix Llobregat anteriors al 1300
L’arquitectura religiosa
Mapa de les esglésies del Baix Llobregat anteriors al 1300.
C. Puigferrat
En el conjunt de l’arquitectura religiosa d’època alt-medieval que s’ha conservat a la comarca del Baix Llobregat, dues obres d’una qualitat extraordinària destaquen molt notablement sobre la resta dels edificis, construïdes durant el segle XI en el terme del castell de Cervelló, són les esglésies de Santa Maria de Cervelló, i més especialment, pel seu estat de conservació, la del monestir de Sant Ponç de Corbera.
Aquestes dues obres representen la fita culminant de l’arquitectura alt-medieval conservada al Baix Llobregat, i el seu interès sobrepassa l’àmbit estrictament local, per a esdevenir dues de les obres primordials de tota l’arquitectura catalana del segle XI, especialment l’església de Sant Ponç de Corbera.
Amb anterioritat al moment d’esplendor arquitectònic que representen aquestes dues obres, no conservem cap obra que els sigui comparable, però les capelles conservades i, sobretot, els vestigis d’alguns edificis més importants, posen en evidència el nivell de la producció arquitectònica anterior al segle XI, al Baix Llobregat.
Cal esmentar en primer lloc els vestigis de la construcció identificada al subsol de l’església de Santa Margarida de Martorell, en curs d’excavació, on hi ha una aula, amb una capçalera tripartida, on la cambra central adopta la forma d’un acusat arc de ferradura en el seu traçat, situada dins un jaciment arqueològic ric i complex, i del qual cal esperar, encara, noves aportacions que permetin precisar-ne les característiques arquitectòniques i cronològiques.
Diferent és el cas de l’església de Santa Maria de Cornellà, de la qual només es conserven visibles les dues interessants columnes, amb els seus capitells, que avui constitueixen l’entrada principal de l’edifici de l’Ajuntament de Cornellà, i que, amb tota probabilitat, suportaven l’arc triomfal que obria l’absis, poligonal, d’un edifici que fou identificat en el curs d’unes ràpides excavacions (Puig i Cadafalch, 1927, pàg.136), i del qual avui no tenim més vestigis. Per les seves característiques formals semblaria que aquestes columnes són obra del segle X (Barral, 1981, pàg. 242), fruit d’una reforma d’un edifici anterior. L’amagament de les restes, la restauració que han sofert les columnes i les mancances de les mateixes excavacions efectuades (Pagès, 1983, pàg. 66) fan que no puguem establir conclusions precises sobre aquest important monument, que podria ésser un bon exemple de com es mantingueren alguns edificis antics en temps medievals, si es poguessin confirmar les hipòtesis que s’han plantejat sobre les estructures i la datació d’aquest important monument, que com l’edifici del subsol de Santa Margarida, entra plenament dins la consideració de jaciment arqueològic, d’un gran interès per a l’estudi dels edificis religiosos premedievals.
D’un interès certament menor que els vestigis d’aquests dos edificis, es conserven al Baix Llobregat alguns edificis que constitueixen uns perfectes exemples de les formes pròpies de l’arquitectura anterior al segle XI. Si considerem el cas de la capella de Sant Silvestre de Vallirana, de datació molt dubtosa, com un possible exemple d’edifici amb absis ultrapassat, del segle X, tenim que el panorama de l’arquitectura anterior al segle XI, es limita, amb plena seguretat, a dos edificis amb una història constructiva similar, les esglésies de Sant Hilari d’Abrera, i de Santa Margarida Saplanca, o del Cairat. Ambdós edificis responen al tipus d’una nau amb un absis rectangular; a l’origen les naus eren cobertes amb fusta; a Abrera, probablement també ho era l’absis, i, encara abans del segle XI, foren construïdes sengles voltes, suportades per sistemes d’arcs formers a fi de reforçar els murs, que a Abrera també reforcen els murs absidals, definint una mena d’edifici molt singular i interessant, dins la configuració de les petites esglésies anteriors al segle XI. Cal assenyalar com l’església de Sant Hilari d’Abrera se situa dins l’àmbit arqueològic d’una vil·la (Junyent, 1985, pàg. 82), tot assenyalant clarament la continuïtat en l’ocupació humana del territori, que també representen els edificis de Cornellà i Martorell; a Sant Hilari amb el valor afegit de la seva tipologia original, un dels casos més clars, a Catalunya, de santuari concebut amb coberta d’embigat, i de l’aprofitament d’unes impostes preexistents en els arcs d’obertura de l’absis reformat.
Si l’arquitectura del Baix Llobregat anterior al segle XI presenta un notable interès històric i arqueològic, però una marcada migradesa pel que respecta als seus aspectes específicament arquitectònics, no podem dir el mateix dels edificis construïts al segle XI, on juntament amb l’interès històric, hi ha exemples d’una extraordinària puixança arquitectònica.
En aquest sentit, tenim edificis com Sant Pere Sacama, Santa Eulàlia de Madrona, la nau del qual aprofita part d’un edifici anterior, Sant Jaume de Castellví de Rosanes, Sant Joan de la Palma de Cervelló, Sant Pere del castell de Voltrera, o els vestigis del campanar de Sant Climent de Llobregat, o de Santa Coloma de Cervelló, que representen les formes més habituals de l’arquitectura del segle XI català, amb una aplicació, més o menys generalitzada, de l’estil llombard, que es manifesta especialment als absis, sense una especial rellevància en els tipus arquitectònics.
Una importància més gran, però sense aportacions especials, assoleix l’església, molt transformada, de Santa Maria de Castelldefels, que adopta una tipologia —força comuna en l’arquitectura catalana del segle XI— d’una nau amb un transsepte cupulat en el seu creuer.
A l’església del monestir de Sant Ponç de Corbera, la mateixa tipologia anterior ressalta amb una monumentalitat més gran i s’hi desenvolupa una qualitat arquitectònica molt superior. Aquesta església és datada a la segona meitat del segle, i és considerada unànimement pels investigadors com una de les millors obres de la seva època (Puig i Cadafalch, 1911, pàg. 263). És, sense cap mena de dubte, una de les fites màximes del seu estil, dins una sèrie d’edificis —posteriors i més petits que les grans obres de la primera meitat del segle— que representen la culminació en l’assimilació de l’estil que es definí plenament en obres com Sant Vicenç de Cardona, Sant Pere de Casserres o Sant Pere de Vic.
Dins d’aquesta línia, l’església de Sant Ponç de Corbera representa, potser, la màxima expressió d’una tendència que podríem anomenar decorativista, i porta al seu límit la capacitat expressiva de les fórmules d’ornamentació de les façanes, que caracteritzen l’arquitectura catalana del segle XI, i assoleix una gran maduresa i seguretat en la composició i equilibri dels espais i volums que conformen l’edifici.
Sense assolir el mateix nivell que l’església de Sant Ponç de Corbera, l’església de Santa Maria de Cervelló, actualment molt transformada per les reformes posteriors a la seva construcció, pot incloure’s dins la mateixa sèrie d’edificis que constitueixen la plenitud de les formes llombardes, amb una tipologia molt compacta en la qual la seva arquitectura és dominada per la presència eminent d’una cúpula, manifestada exteriorment per un cimbori vuitavat que destaca poderosament en l’acurat emplaçament de l’església. A més del seu innegable interès tipològic i formal, l’església de Cervelló presenta la seva cúpula, suportada per quatre curioses trompes apetxinades, com una fórmula constructiva intermèdia entre les trompes i les petxines pròpiament dites.
Ambdues esglésies presenten les seves façanes perforades per nombroses finestres distribuïdes, amb gran rigor compositiu, entre els elements ornamentals de les façanes, definint una tendència arquitectònica molt més lluminosa del que és més habitual en l’arquitectura catalana del seu moment (Yarra, 1979, pàg. 158), i recuperant, en certa mesura, la concepció lluminosa d’edificis com Sant Vicenç de Cardona, davant la concepció més restrictiva sobre aquest punt que caracteritza edificis com l’església del monestir de Sant Pere de Casserres, o de la canònica de Sant Jaume de Frontanyà, edifici especialment interessant per la similitud amb Sant Ponç de Corbera que hi establí J. Puig i Cadafalch (Puig i Cadafalch, 1911, pàg. 263) en relacionar les seves tipologies arquitectòniques, sense considerar les grans diferències que els separen en la concepció ornamental de les seves façanes, en la concepció estructural de la seva construccció, o en la concepció de la llum interior, o els sistemes proporcionals en la composició dels seus espais.
A part els edificis estrictament vinculats al culte, cal destacar la conservació d’importants vestigis del monestir de Sant Ponç de Corbera, emmascarats per les transformacions sofertes, però que permeten, malgrat la manca d’exploracions arqueològiques i estructurals, situar l’àmbit del clos monàstic, i deduir, ni que sigui a tall d’hipòtesi, el seu procés constructiu, similar al que s’ha pogut comprovar al monestir de Sant Pere de Casserres (Adell, 1984, pàg. 378). El gran nivell artístic i arquitectònic que representen aquestes construccions en l’arquitectura del segle XI no té una clara continuïtat en els edificis conservats al Baix Llobregat construïts durant el segle XII, on trobem exemples com Sant Pere d’Abrera, o Santa Maria del Puig d’Esparreguera, que representen la continuïtat de les formes arquitectòniques del segle XI, situades ja com una tradició constructiva, mancada de la vitalitat expressiva de la seva època de plenitud al segle XI.
L’arquitectura més característica del segle XII té escassos exemples, entre els quals cal destacar l’església de Santa Maria de Brugueres; però la màxima expressió de l’arquitectura d’aquest moment al Baix Llobregat cal cercar-la en dues obres tardanes, la capella de Santa Margarida de Martorell i, sobretot, l’església del Priorat de Sant Genís de Rocafort, estretament emparentada, tipològicament, amb l’església de la canònica de Sant Miquel d’Escornalbou, que representa un dels tipus més interessants en el panorama de l’arquitectura catalana de la fi del segle XII i el començament del segle XIII. (JAA)
Vegeu: Esglésies del Baix Llobregat anteriors al 1300
L’escultura en pedra
Els testimonis d’escultura arquitectònica pròpiament romànica de l’actual comarca del Baix Llobregat són escassos i senzills. En canvi, hom compta amb una sèrie d’exemplars que han estat situats en moments anteriors, en diferents estadis cronològics, i que pertanyen a edificis que són tractats en els estudis monogràfics d’aquest volum. En alguns dels casos, les obres han suscitat de manera reiterada l’interès dels estudiosos, raó per la qual les tindrem en compte.
Així, el primer cas que convé considerar és el de les impostes de la capçalera de Sant Hilari d’Abrera, que fan un total de sis. D’aquestes, les dues situades més a ponent semblen ésser peces originàries del moment tardoromà (en alguna ocasió hom ha utilitzat també el terme de visigòtic), que serien reaprofitades. El seu motlluratge, que es constitueix en la base de la seva decoració, tècnicament tosca i senzilla, juntament amb la figuració de tres caps d’una de les dues, han fet que en ocasions hagin estat datades al segle VII. Les restants, seguint el mateix caràcter decoratiu però en diferents nivells qualitatius, deuen ésser posteriors, en especial les altres dues de l’embocadura absidal, que han estat considerades imitació de les primeres. Segurament, pertanyen a l’època en què es cobrí l’absis, al segle X; d’altra banda, i seguint el fil de les produccions datades durant el domini visigòtic, és possible que els dos motius esculpits a la finestra de l’absis romànic de Santa Margarida de Martorell siguin originaris d’aquella època i, per tant, el resultat d’un reaprofitament.
Sens dubte, el conjunt més remarcable de la comarca és el constituït pels capitells i les bases de Santa Maria de Cornellà. Descobert el 1928 arran d’una reforma duta a terme a l’ajuntament de la població, interessa en especial per la decoració vegetal dels capitells, que deriva del corinti i que ha estat posada en contacte amb el tipus anomenat califal. De la mateixa manera que altres exemplars importants com els de Santa Maria de Ripoll, pertanyen a un moment avançat dins el segle X, datació que pot tenir relació amb la consagració que es produí el 977. No podem ometre, però, les opinions dels qui no descarten una cronologia més tardana, dins el segle XI. D’altra banda, el capitell de la façana de Santa Eulàlia de Madrona (el Papiol), malmès però molt proper al més desenvolupat de Sant Pere de Rubí (Vallès Occidental), sembla ésser una obra del final del segle X. De nou a Santa Margarida de Martorell, hi havia un capitell amb tosca decoració vegetal, que ha estat situat cronològicament entre els segles X i XI (ara es conserva al mas de Santa Margarida). Com en altres ocasions, convindrà mantenir certes reserves, atès que el caràcter popular de peces com aquesta pot obstaculitzar una datació precisa.
El conjunt que devia formar part de l’interior de l’absis de Sant Bartomeu de la Quadra (Molins de Rei) pertany al segle XI, almenys en part. Convé recordar que fou enderrocat el 1936, de manera que desaparegueren les dues impostes de què hom tenia notícia, i més tard aparegueren dos capitells i un fragment de pilar desconeguts anteriorment. En tres dels capitells hi ha decoració de tipus vegetal, derivada del corinti, amb detalls i aspectes estilístics que els han fet relacionar amb tradicions anteriors. Les impostes i el fragment esmentat, amb decoració geomètrica i alguns motius vegetals en el segon cas, compten amb paral·lels de l’època com els de la catedral de Barcelona. El quart capitell sembla manifestar, amb la presència de figuració zoomòrfica, un estadi més proper als de l’escultura del segle XII. Convé parar atenció, d’altra banda, als elements esculpits de les finestres geminades de Sant Ponç de Corbera (Cervelló), que tot i haver estat observats com allunyats de la concepció de l’edifici, deuen ser originaris de la mateixa època en què aquest fou aixecat. Certs paral·lelismes amb conjunts com el de Sant Sebastià dels Gorgs (Alt Penedès), o els més rellevants del grup de Sant Pere de Rodes i Sant Genís de Fontanes, tot salvant la distància de qualitat, fan optar per una datació dins el segle XI.
Fins ara, la major part d’escultura comentada formava part de l’interior d’edificis, especialment de la capçalera. Els conjunts de la comarca que han estat datats durant el segle XII responen a la decoració de portades, encara que mantenint el caràcter modest que hem assenyalat al començament. Així, en els elements de Sant Pere Sacama (Olesa de Montserrat), hi ha una figuració molt tosca. A Sant Genís de Rocafort (Martorell), apareixen motius molt simples al timpà i a la llinda de la façana de ponent, d’estructura radial, com al capitell que es conserva al Museu de l’Enrajolada de Martorell. Els sarcòfags conservats al costat meridional, de la mateixa manera que un altre que hi ha al Museu Vicenç Ros de Martorell, són molt semblants entre si i són decorats amb una creu inscrita en un cercle. Segurament, ens trobem ja davant una obra força avançada. El mateix deu succeir amb els dos capitells que, procedents de Santa Margarida de Martorell, es conserven al Museu de l’Enrajolada, possiblement del segle XIII.
El conjunt de la portada de Sant Pere d’Abrera és el que, sense escapar-se del caràcter dels restants exemplars, es presenta com a més desenvolupat. El fet que hagi estat objecte de decoració a les dues arquivoltes i als dos capitells en facilita l’anàlisi. El caràcter del repertori que ocupa les primeres fa pensar en una cronologia avançada, potser més enllà del segle XII. En aquest sentit, pot ésser significatiu el tema de les puntes de diamant, que és freqüent en obres del segle XIII i que en aquestes dates també observem en conjunts de Barcelona. (JCSo)
La talla
Els exemplars d’imatges tallades en fusta de la comarca del Baix Llobregat són escassos i, a més, cap d’ells no es conserva al seu emplaçament originari.
Les imatges de la Mare de Déu amb el Nen són les més nombroses, com també les notícies de peces desaparegudes que seguien aquesta tipologia. A Sant Joan Despí es conserven, en col·lecció particular, dos exemples de diferents característiques i condicions. El primer, que té molt malmesa la part inferior, les extremitats superiors i la part posterior del cap, ha estat datat al segle XII, partint dels aspectes compositius. Seria, de les que es conserven, la talla de cronologia més endarrerida de la comarca. De la segona peça, només n’ha restat el cap, encara que les seves faccions han fet proposar una datació dins el segle XIII. Hom presenta la hipòtesi que es tracta de les restes de la Mare de Déu del Bonviatge, que fou realitzada per a la capella homònima entre el 1250 i el 1262.
També és molt tardana la imatge de la Mare de Déu de la Llet de Sant Ponç de Corbera (Cervelló), que en l’actualitat es troba a l’església parroquial de Corbera de Llobregat. Iconogràficament, el tipus ja pressuposa una data molt avançada, i pels seus trets estilístics ha rebut el qualificatiu de gòtic, tot i la seva rigidesa i tosquedat. Ha estat datada al segle XIII.
D’altra banda, al Prat de Llobregat es conserva una figura que representa sant Pau, que sembla apartar-se, de nou, del romànic. Amb tot, la data proposada per a la peça és el segle XIII.
Cal esmentar, finalment, les talles desaparegudes, de les quals, malgrat tot, hom té constància de l’origen i de l’existència: la de Santa Maria de la Salut (Castelldefels), la de la Mare de Déu del Puig (Esparreguera), que devia ésser del segle XII, i de la Mare de Déu del Remei (Cornellà de Llobregat), potser de la fi del mateix segle. (JCSo)
La pintura mural
Les mostres de pintura mural que ens han arribat de les construccions romàniques de la comarca són certament escasses, tant per la quantitat com pel que fa a l’extensió superficial que ocupen. Així, dels quatre conjunts que avui conserven part de la decoració, Sant Ponç de Corbera és el més important, tant en dimensions com en qualitat. Aquesta importància queda reflectida al llarg de la historiografia, tot i que potser d’una manera excessivament rellevant. El fet que la decoració de Sant Ponç sigui la més considerable no vol dir que es tracti d’un gran conjunt dins la pintura romànica catalana. Això, però, no ha de desmerèixer la qualitat que originàriament degué tenir, segons s’aprecia per les restes que s’han conservat.
Actualment la decoració mural de Sant Ponç és representada per cinc fragments, tots ells amb motius ornamentals de tipus vegetal, principalment, geomètric i animal. En tot el repertori d’elements vegetals, trobem tant elements habituals en les arts plàstiques dels segles XII i XIII (fragment de l’absis lateral dret), com composicions certament estranyes (fragment principal de l’absis central). Aquesta estranyesa en alguns elements és el que ha comportat l’interès principal d’aquest conjunt, tot i que el seu estat actual sigui fragmentari.
Els altres tres edificis on trobem part de la seva decoració originària són Santa Maria del Puig d’Esparreguera, Sant Pere Sacama i Santa Maria de Sales. En el primer cas s’ha volgut veure una representació fragmentària del tema de la psicòstasi, o pes de les ànimes per sant Miquel. Tot i que l’estudi monogràfic que hom li dedica descriu amb molta cura alguns dels elements que componen el tema (plat de la balança, amb la representació d’una ànima, i peus del suposat arcàngel), l’estat de conservació del fragment pictòric és deficient per a poder apreciar amb exactitud el tema que s’hi representava i la data aproximada de la seva execució.
A Santa Maria de Sales (Viladecans) resta part d’una decoració geomètrica composta per una greca, element (com el de les tiges ondulants de Sant Ponç de Corbera) molt habitual en les arts plàstiques dels segles XII i XIII.
En darrer lloc, a Sant Pere Sacama (Olesa de Montserrat) s’ha conservat part d’una decoració moderna sota de la qual sembla que hi ha indicis d’una decoració anterior. La datació, però, d’aquests indicis seria aventurada i mancada de fiabilitat.
Així doncs, en conjunt ens trobem amb poques mostres, no gaire representatives, ja que sens dubte l’art d’aquest període ha estat molt malmès per reformes i construccions posteriors, i de difícil datació, tot i que en general podem situar-les entre el segle XII i el XIII. (LCV)