El marc geogràfic del romànic del Segrià, les Garrigues i el Pla d’Urgell

Presentació geogràfica

La regió del ponent lleidatà és constituïda per les comarques del Segrià (1 395,11 km2), les Garrigues (799,71 km2), el Pla d’Urgell (304,49 km2) —comarca creada fa uns anys (març del 1988) i que comprèn antics municipis de les dues comarques anteriors i de l’Urgell i la Noguera—.

Aquestes comarques es van generar per l’existència d’uns importants mercats regionals al voltant de les viles de Lleida (centre rector d’aquest territori), les Borges Blanques i Mollerussa.

Geogràficament se situen a l’est de la regió lleidatana i a la banda est de les terres aragoneses. Els seus límits es troben al nord-est de la Llitera, comarca situada al marge esquerre del Segre i dominada per les Serres Exteriors dels Prepirineus. Vers el sud-oest, el Segrià limita amb la comarca del Baix Cinca; a l’est, amb les comarques de la Noguera i el Pla d’Urgell, i al sud, amb les comarques de les Garrigues i la Ribera d’Ebre, on conflueixen els tres rius de més cabal dels Països Catalans i tota l’antiga Corona d’Aragó: l’Ebre, el Cinca i el Segre.

En general, a Catalunya les comarques reben noms associats directament o indirectament amb algun tret geogràfic, per exemple: el Pla d’Urgell fa referència al relleu; el Segrià, al riu; i les Garrigues, a la vegetació.

Segons les grans unitats del relleu, aquestes comarques poden situar-se al si d’un triangle format pel vessant sud de les Serres Exteriors, la Depressió Central Catalana i els primers contraforts de la Serralada Prelitoral. Les Serres Exteriors dels Prepirineus són representades, dins d’aquest territori, pel Picot de Milliquí i les serres de Corrodella, Montdevalls, Sant Quillicis, el Motlar i Montferrús. Totes elles formen part d’un plec, component d’un anticlinori en el qual s’inscriu el Montsec d’Estall, màxima elevació d’aquestes serres exteriors, però localitzat fora del territori que ara ens ocupa.

La Depressió Central Catalana està inclosa en una de més extensa, la Depressió de l’Ebre, i, estructuralment, és la més gran de les planes dels Països Catalans. Topogràficament està ben lluny de ser uniforme i s’hi distingeixen tres grans conjunts de relleus: les plataformes estructurals i els relleus tabulars, les conques d’erosió i les planes occidentals. Els relleus tabulars, que són els predominants, s’alternen amb àmplies valls, amb terrasses al·luvials, aprofitades pel regadiu, i amb petits turonets, que són típics del relleu del Segrià, de les Garrigues i del Pla d’Urgell.

Al sud, la Serralada Prelitoral Catalana es troba representada per les serres de la Llena i de Vilobí, i per les Crestes d’Ulldemolins.

El clima d’aquest sector és mediterrani continental amb una marcada tendència a l’aridesa. Aquesta es manifesta en les elevades temperatures que es donen al llarg de bona part de l’any i en les escasses precipitacions que endureixen les condicions de vida de la vegetació de la zona, que ha d’enfrontar-se a un fort dèficit d’humitat. Únicament a l’hivern, quan les temperatures són més baixes, l’evaporació potencial és inferior a les precipitacions.

L’aridesa augmenta vers la gran plana de l’Ebre mitjà i del Baix Segrià, transformant aquests territoris en uns dels més àrids de tot el continent europeu. Aquesta tendència, però, es modifica a la banda sud-est de les Garrigues, a causa de l’augment de l’altitud, que fa que l’ambient sigui una mica més fred i no tan sec.

La continentalitat és un altre dels trets definidors d’aquest clima, que es manifesta pel fort contrast de les temperatures entre el dia i la nit, com també entre l’hivern i l’estiu. La forta oscil·lació tèrmica entre el mes més fred i el més càlid, superior als 20°C, és la més elevada de tot Catalunya.

Les temperatures màximes s’assoleixen a l’estiu, molt calorós i llarg, amb 24-26°C de mitjana (al juliol i a l’agost, respectivament). I les mínimes a l’hivern, molt curt i amb temperatures inferiors a 5°C. La baixa altitud d’aquestes terres i la seva situació dins l’espai mediterrani fan que els freds de l’hivern no siguin extrems. Tanmateix es pot parlar d’un període subhivernal —del novembre al febrer, o al març als indrets més freds— en el qual les temperatures no arriben a 10°C. A l’observatori de Lleida, al llarg de 28 anys d’observació, s’han enregistrat temperatures extremes de 40°C (a l’agost) i -11°C (al gener).

La mitjana anual de temperatures és molt homogènia a tota la zona del ponent lleidatà, amb valors que oscil·len entre els 14°C del Pla d’Urgell i els 15-16°C de les Garrigues i el Segrià, cosa que fa que, en conjunt, el clima sigui temperat.

El fenomen de la inversió tèrmica —temperatures més baixes a les valls que no pas a les parts més altes dels relleus muntanyosos—, responsable de la formació de boires a mitja alçada, es pot observar durant tot l’any a la plana de Lleida.

Pel que fa a les precipitacions, aquestes no són gaire abundants i augmenten de ponent a llevant. Els 350-400 mm anuals del Segrià i el Pla d’Urgell augmenten cap a l’est fins als 400-500 mm de les Garrigues. S’observa un increment de la precipitació amb l’alçada i alhora un descens de l’est cap a l’oest (a la serra de la Llena, 600 mm, i al sector més occidental, 350 mm), ja que les terres del ponent lleidatà estan situades en el vessant de sotavent de la Serralada Prelitoral catalana i l’aire de mar hi arriba com a aire descendent i, per tant, sec.

Evidentment, aquesta precipitació es reparteix de forma irregular durant l’any; els mínims pluviomètrics es donen a l’hivern i a l’estiu, encara que durant l’estació estival es poden produir ruixats esporàdics i violents.

El clima d’aquesta àrea recorda en alguns aspectes certs climes de la part mediterrània de l’Àfrica del Nord, però se’n diferencia en la sequera de l’estiu, que a les nostres latituds no és mai tan intensa com a les terres més meridionals.

L’aigua, a Catalunya, és un recurs escàs i desigualment repartit. Les condicions pluviomètriques àrides i la manca de veritables rius no fan d’aquesta àrea una excepció. Aquesta escassetat ha suposat una gran quantitat d’obres hidràuliques: als llocs de regadiu, peixeres, aljubs típics de la regió, basses, cisternes on es recullen aigües de pluja per a usos domèstics, canonades des de les sèquies per a l’aigua potable, etc. Als llocs de secà s’aprofiten fonts naturals, dipòsits subterranis, pous i conduccions.

El 1852 s’inaugurà el canal d’Urgell (amb el seu centre administratiu a Mollerussa, i impulsor del definitiu reconeixement territorial del Pla d’Urgell com a comarca), amb una longitud de 144 km i que rega una zona del Segrià garriguenc fins al seu desguàs al Segre; posteriorment, l’any 1932, s’inicià la construcció del canal auxiliar, que s’uneix al principal a Artesa de Segre.

L’any 1906 s’inaugurà el canal d’Aragó i Catalunya, que neix a l’embassament de Barasona i és l’artèria fluvial de la Llitera amb un recorregut de 140 km per les seves terres. Aquest canal cedeix l’aigua al de Saidí, que rega els termes de Binèfar, Binacet, Esplucs, Albalat de Cinca i Bellver de Cinca, i mor a l’anomenada Clamor Amarga o d’Almacelles. Actualment, el canal d’Aragó i Catalunya s’ha reforçat amb aigües del pantà de Santa Anna, fronterer entre les terres de la Llitera i la Noguera, la qual cosa ha representat un benefici per a les terres del Segrià.

L’any 1914, a la comarca del Segrià, es construí el canal de Serós, que pren aigua del Segre destinada a l’alimentació d’una central elèctrica situada al barranc de Carratalà, i que forma diferents pantans: el d’Utxesa (conegut pels seus concursos de pesca), el de Burgebut, el de Ximó i el de la Vall de Secà.

L’any 1982 es va patir una important sequera que va agreujar la situado. Inicialment es va intentar pal·liar la situació amb un augment d’aigua del pantà d’Utxesa, i, més endavant, es va projectar la construcció del canal Segarra-Garrigues.

L’embassament de la Noguera Ribagorçana als pantans de Canelles —localitzat fora de l’àrea que ara ens ocupa—, de 716 hm3, i el de Santa Anna, de 240,32 hm3, representen l’esperança hídrica per a les terres del Segrià.

En aquest sector conflueixen els tres rius de més cabal dels Països Catalans: l’Ebre, el Cinca i el Segre. La conca catalana de l’Ebre es divideix en dues parts: la del Segre (261 km de longitud) i les Nogueres (la Pallaresa i la Ribagorçana, de 143 i 130 km, respectivament) d’una banda, i la part inferior de l’Ebre després de la confluència del Segre i el Cinca (171 km), de l’altra.

La conca catalana del Segre aporta a l’Ebre el 25% de les seves aigües. Aquest riu és alimentat, principalment, per la Noguera Pallaresa (37 m3/s), la Noguera Ribagorçana (20 m3/s) i el Cinca (80 m3/s, a Fraga). Amb una extensió d’uns 85 000 km2 i 908 km de longitud, l’Ebre té uns 600 m3/s de cabal mitjà a Tortosa.

Aquests rius, en travessar les àrees poc plujoses de les planes occidentals, reben rius de petit cabal, com el Sió, el Corb i el Set, afluents del Segre; el Reguer i el riu de Pedrissa (que neix a l’estany de Camporrells), afluents de la Noguera Ribagorçana; el torrent de la Femosa, que neix a Vinaixa i desguassa al Segre; la riera de Juncosa o Vall Major, que desguassa al pantà d’Utxesa, o el torrent de Comapruneda, que ho fa al pantà de Secà, i, finalment, un afluent directe de l’Ebre, que és el riu de la Cana. Tots aquests afluents reben les aigües de nombrosíssims torrents de cabal insignificant.

El règim d’aquests rius no és uniforme. A la capçalera presenten un règim nival, amb màxims entre l’abril i el juliol, quan es fon la neu; però, una mica més avall, esdevenen nivopluvials, amb dos màxims: un de primavera (quan la neu es fon) i un de tardor, a causa de les precipitacions.

En aquest sector del ponent lleidatà hi trobem el límit (poc clar) entre la zona de la carrasca (Quercus ilex ssp. rotundifolia) —bosc dens i ombrívol, però pobre, amb poques espècies arbustives o herbàcies, que devia ésser la vegetació natural dominant d’aquesta àrea i de la qual, actualment, tan sols resten petits claps a causa de la influència de l’home— i les zones de les màquies continentals de garric o coscoll (Quercus coccifera) i d’arçot (Rhamnus lycioides), que són més resistents a l’aridesa que no pas l’alzinar, a la part més oriental del Segrià i fins a l’oest de Lleida.

Els indrets on la carrasca ha estat destruïda per l’home, actualment són conreats o s’hi han estès les brolles esclarissades de romaní i lli cabrer i pastures seques caldcóles, que generen un paisatge d’erms amb llistó (Brachypodium retusum) i d’espartars d’albardí (Lygeum spartum) amb gran quantitat de plantes anuals de primavera (Agropyrolygeion), poblacions de siscall (Salsola vermiculata) i matollars de botja pudent (Artemisia herba-alba), tots ells indicadors de la presència freqüent d’animals i semblants, en molts aspectes, als erms estèpics dels Monegres.

D’altra banda, el domini natural del carrascar té excepcions a les obagues frescals de les muntanyes de les Garrigues, on hi ha residus del bosc de roure valencià (Quercus faginea), que indiquen la transició cap a terres submediterrànies; també als llocs més secs de la plana pot haver-hi bosquina resseca de garric i arçot, savina (Juníperus phoenicea) i càdec (Juniperus oxucedrus).

Al Segrià (tossal de Montmeneu) i a les muntanyes del sud-est de les Garrigues (serra de la Llena) és freqüent trobar arbredes de pi blanc (Pinus halepensis) recobrint els petits claps residuals de màquia de garric i arçot, de les brolles caldcóles de foixarda i ginesta biflora (Ginesta-Cistetum clusii) i també de llentiscle (Pistacia lentiscus), que són indicadors d’un clima mediterrani d’hivern temperat.

La vegetació de ribera es troba molt limitada a les vores dels cursos d’aigua, principalment a l’Ebre, al Cinca i al Segre. Són bàsicament àlbers (Populus alba), salzes (Salix), oms (Ulmus minor), bardisses, jonqueres i, a vegades, verns (Alnus glutinosa), que requereixen molta humitat. Així, sorprèn trobar en aquesta àrea tan seca bosquets de verns de freixe de fulla petita (Fraxinus angustifolia) o de salze blanc (Salix alba).

L’home, amb la seva activitat agrícola i pastoral, ha alterat el paisatge al llarg dels segles i ha permès l’aparició de vegetació arbustiva baixa i discontínua, pròpia de zones àrides amb sòls fins i empobrits.

A més a més, l’expansió de les sèquies de regadiu ha afavorit l’extensió d’un cert nombre d’espècies amants de la humitat i ha fet aparèixer petits paisatges tendrals allà on abans regnava l’àrida estepa.

En resum, podem dir que a la plana, en gran part desforestada, hi trobem comunitats adaptades a viure en ambients molt àrids: espartars als fons de valls, llistonars als talussos, màquies i brolles als llocs menys alterats per l’acció antròpica, mentre que als sòls més profunds de la Depressió Central apareixen les terres de conreu. Cal assenyalar, finalment, que a punts molt concrets del Segrià, com Massalcoreig, la Granja d’Escarp, Seròs, Aitona, Soses, Alcarràs i Sudanell, hi nidifiquen cigonyes blanques —actualment les úniques de Catalunya—, tot i que en altres temps havien ocupat tota la plana de Lleida.

L’ocupació humana

L’home ha ocupat aquestes terres des de temps molt antics. Les investigacions arqueològiques recents han posat al descobert gran quantitat de material lític d’època prehistòrica en molts indrets de les terrasses del Segre, entre els quals destaquen els jaciments de Margalef (Torregrossa) i la vall de la Femosa; les troballes d’indústria mosteriana són també abundants en nombrosos jaciments, dels quals cal remarcar el de les Fonts (Artesa de Lleida). A l’epipaleolític corresponen, entre d’altres, el jaciment del Cingle i la cova del Cogul (les Garrigues), famosa perquè conserva una excel·lent mostra de pintures rupestres.

L’anomenada cultura ibèrica fa aparició dins l’àmbit d’aquestes comarques als segles VI-V aC, segons testimonien els estudis arqueològics. El poble dels ilergets, que ocupà aquesta àmplia zona, és un dels més ben coneguts i importants del món ibèric català i tingué com a centre la ciutat d’Iltirda (Lleida). Entre els nombrosos poblats ibèrics més importants que s’han localitzat cal destacar el de Gebut (entre Soses i Aitona) i el dels Vilars (Arbeca). D’altra banda, és prou ben documentat que la romanització de les comarques que tractem es féu efectiva vers la meitat del segle II aC i que totes elles depengueren de la ciutat d’Ilerda, nom romà de l’antiga Iltirda ibèrica, que per la seva situació constituïa un lloc estratègic per al pas del Segre i fou un indret de confluència d’importants vies de comunicació entre la costa i les terres interiors.

El període de domini visigòtic d’aquestes contrades (segles V-VIII) ha deixat algunes empremtes importants, com és el cas de les restes de l’església paleocristiana del Bovalar (Seròs). Posteriorment, a l’inici del segle VIII, tots aquests territoris foren conquerits pels musulmans, el domini dels quals perdurà durant quatre segles i deixà una forta empremta en el teixit social a tots nivells, com ho prova l’elevat nombre de topònims d’arrel àrab.

Entre la darreria del segle XI i la meitat del segle XII es produí la conquesta feudal, la qual aportà a aquests territoris gran nombre de pobladors procedents de la Catalunya Vella. Tot i això, i malgrat l’expulsió dels sarraïns en alguns indrets concrets, hi remangué una nombrosa població musulmana fruit dels pactes establerts en el moment de la conquesta.

Els indicis històrics permeten suposar que la densitat de població en aquestes comarques fou desigual, però cal pensar que, lògicament, per la seva importància, la comarca del Segrià fou la més poblada. No es disposa de dades fiables de recompte de població fins als fogatjaments del segle XIV, i fins i tot aquests són parcials, car no reflecteixen els focs de totes les localitats que integren els territoris que estudiem; amb tot, a partir de les dades que proporciona el fogatjament del 1365, J. Iglésies calculà que en l’àmbit de l’actual comarca del Segrià hi devia haver uns 3 566 focs, és a dir, uns 2,56 focs/km2, o sigui uns 13 o 14 habitants per km2. Segons aquest mateix fogatjament, la comarca de les Garrigues tenia uns 1125 focs, que correspondrien a 1,4 focs/km2, i l’actual comarca del Pla d’Urgell tan sols 46 focs. Les epidèmies dels anys 1348-80, la guerra civil catalana contra Joan II (1462-72) i l’expulsió dels jueus (1492) van ser les causes principals de la crisi demogràfica que ocasionà tant aquest despoblament com l’enfonsament econòmic del Principat. Aquesta crisi es veu també reflectida en els fogatjaments de 1515 i 1553. L’única excepció és el Segrià, que experimentà un petit augment en passar d’11 025 habitants a 14 401, mentre que a les Garrigues es va produir un despoblament que durà fins a l’inici del segle XVIII. Però a partir de 1716-18 hi hagué un augment demogràfic sense precedents històrics, provocat, entre d’altres causes, per l’especialització dels conreus, primordialment de l’olivera i la vinya, pels progressos mèdics i per la millora de les condicions higièniques. Fou un creixement ràpid i considerable. Així, al Segrià es quintuplicà la població: de 5 597 habitants el 1718 es passà a 28 303 habitants el 1787. I també augmentà notablement a les Garrigues: 3 565 habitants el 1718 i 12 103 habitants el 1787. En canvi, durant aquesta mateixa centúria, al Pla d’Urgell el creixement fou més aviat baix.

Durant el segle XIX continuà aquest creixement demogràfic general, però a un ritme menys accelerat; per exemple, en 1860-1920, el Segrià passà de 56 345 habitants a 90 211, i les Garrigues de 26 069 habitants a 30 101.

L’única comarca del ponent català que ha protagonitzat un augment demogràfic considerable és el Segrià. Entre el 1860 i el 1986, gairebé triplicà la població —especialment a Lleida, que representa el 70% de la població total de la comarca—, i el 1991 es varen censar 162 904 habitants (enfront dels 154 902 del 1986), exceptuant-ne els municipis de secà de les terres veïnes a les Garrigues, que han sofert un descens de la població. A les Garrigues, la ciutat de les Borges Blanques és l’únic nucli de població que ha tingut un progrés demogràfic constant, encara que no espectacular, tot i que segurament s’ha vist frenat per la crisi de l’agricultura; el 1860 tenia 3 346 habitants, mentre que el 1986 ja n’hi havia 5 209. La comarca de les Garrigues tenia 20 214 habitants el 1986, però el 1991 se n’hi van censar 19 429.

Hi ha hagut una minva notable de població pràcticament a tots els municipis els últims cent anys. Tot i això, al Pla d’Urgell, la tendència actual és d’estabilització demogràfica; així, dels 28 675 habitants de l’any 1986 es va passar als 28 802 del 1991.

Es pot dir que la població d’aquesta àrea ha anat evolucionant al compàs de les transformacions agrícoles, augmentant en el sector de regadiu i decreixent en el sector de secà.

El poblament és, en general, concentrat en petites aldees d’uns centenars d’habitants, i els edificis aïllats als horts sovint tenen caràcter temporal.

L’activitat econòmica d’aquesta regió és fonamentalment agrícola i ramadera. La indústria, escassa i molt localitzada, generalment deriva de l’activitat agroramadera.

El sector agrícola capitalitza l’àrea regada més important de Catalunya, que es concentra principalment al Pla d’Urgell i al Segrià. Així, de cada 100 ha conreades, més d’una tercera part són de regadiu.

Els conreus de regadiu, de gran productivitat a la regió, són: els cereals (blat, ordi, blat de moro, sorgo i civada), el farratge (alfals i veça), les hortalisses i els arbres de fruita dolça (pomers, perers i presseguers). El regadiu es concentra als indrets més propers als grans canals o sèquies d’aigua (canal d’Aragó i Catalunya, canal d’Urgell i el seu canal auxiliar, el canal de Vallmanya, etc.).

L’agricultura de secà, menys rendible que l’anterior, forma grans extensions d’oliveres, alternades amb parcel·les de cereals i vinya i amb arbres de fruita seca (avellaners i ametllers) als indrets més allunyats dels canals de regadiu o als llocs més elevats.

El sector agrari es caracteritza per l’esperit emprenedor i innovador del pagès, tot cercant una agricultura moderna i rendible, adequada a les necessitats i exigències del mercat. El grau de mecanització i modernització a què s’ha arribat els últims anys és un exemple més del potencial agrícola d’aquest territori dins l’àmbit del Principat.

Pel que fa a la ramaderia, que fins els anys seixanta-setanta era una activitat complementària de l’agricultura, ha esdevingut un subsector tan important com l’agrícola, gràcies a l’importantíssim nivell de desenvolupament i expansió que ha aconseguit els últims vint anys.

La ramaderia es caracteritza pel caràcter industrial de la seva producció, l’extensió de les granges, que se situa entre 5 i 35 hectàrees, un fort procés d’especialització productiva i una concentració dels efectius ramaders en granges localitzades, principalment al Segrià, al Pla d’Urgell i a les Garrigues. Només entre el Segrià i el Pla d’Urgell representen gairebé el 43% de la producció ramadera lleidatana.

Segons les dades del 1988, el Segrià és el principal productor de boví, oví, porcí, aus, conills, llet i ous, amb força diferència respecte al Pla d’Urgell i les Garrigues. La província de Lleida, en conjunt, capitalitza quasi la meitat del total d’animals censats al Principat.

L’entrada d’Espanya a la CEE (1986) tingué, en principi, efectes negatius per a la ramaderia lleidatana, però sembla que la crisi s’ha anat remuntant des de mitjan 1989 i, en l’actualitat, el sector agrari lleidatà és el més desenvolupat, qualitativament, de tot Catalunya.

Tal com s’ha dit anteriorment, la indústria d’aquesta àrea és molt escassa i localitzada a les grans ciutats; principalment són indústries derivades de la producció agrícola i ramadera. La més important és la indústria alimentària: conserves, productes lactis i carnis, olis i farines, i la fabricació de cervesa a la ciutat de Lleida. Molt més puntual és la presència de la indústria metal·lúrgica (reparació de maquinària agrícola) al Pla d’Urgell i al Segrià. Per últim, cal esmentar les indústries tèxtil, paperera i química, així com la fabricació de mobles i la construcció a les Borges Blanques.

Pel que fa a les comunicacions, l’àrea del ponent lleidatà té una xarxa molt simple. Únicament la comarca del Segrià està ben comunicada, tant interiorment com exteriorment. Les seves vies de comunicació, sobretot les que enllacen amb les terres del voltant, tenen una tradició al darrere, ja que estan construïdes sobre els antics traçats de les vies romanes; l’exemple més clar és el de la carretera N-240, sobre l’anomenada Via Aurelia, que enllaçava Tarragona amb Lleida.

El nus principal d’aquesta regió és la ciutat de Lleida, on es localitza l’aeroport i per on passen les artèries viàries que comuniquen Catalunya amb la resta de l’estat: l’autopista A-2 o autopista de l’Ebre, de Barcelona a Saragossa, que enllaça amb l’A-7 o autopista del Mediterrani; la N-230, de Lleida a França; la N-240, de Barcelona a Bilbao; la N-2, de Barcelona a Saragossa, i la C-1313, de Lleida a Puigcerdà.

Un segon nucli comarcal important és el de les Borges Blanques, on s’originen diverses vies de comunicació i per on passa la C-242, de Reus a Fraga.

La zona, però, disposa d’una bona xarxa ferroviària. Tres són les línies que travessen aquesta regió: Madrid-Saragossa-Barcelona, Lleida-Reus-Tarragona i Lleida-la Pobla de Segur (1928).

Vint-i-quatre municipis formen la comarca de les Garrigues: l’Albagés, l’Albi, Arbeca, Bellaguarda, les Borges Blanques, Bovera, Castelldans, Cervià de les Garrigues, el Cogul, l’Espluga Calba, la Floresta, Fulleda, la Granadella, Granyena de les Garrigues, Juncosa, Juneda, els Omellons, la Pobla de Cérvoles, Puiggròs, el Soleràs, Tarrés, els Torms, el Vilosell i Vinaixa.

Els municipis del Pla d’Urgell, comarca creada al març del 1988, són: Barbens, Bell-lloc d’Urgell, Bellvís, Castellnou de Seana, Fondarella, Golmés, Ivars d’Urgell, Linyola, Miralcamp, Mollerussa, el Palau d’Anglesola, el Poal, Sidamon, Torregrossa, Utxafava i Vilanova de Bellpuig.

Finalment, la comarca del Segrià està constituïda pels municipis següents: Aitona, els Alamús, Albatàrrec, Alcanó, Alcarràs, Alcoletge, Alfarràs, Alfés, Alguaire, Almacelles, Almatret, Almenar, Alpicat, Artesa de Lleida, Aspa, Benavent de Segrià, Corbins, Gimenells i Pla de la Font, la Granja d’Escarp, Llardecans, Lleida, Maials, Massalcoreig, Montoliu de Lleida, la Portella, Puigverd de Lleida, Rosselló de Segrià, Sarroca de Lleida, Seròs, Soses, Sudanell, Sunyer, Torrebesses, Torrefarrera, Torres de Segre, Torre-serona, Vilanova de la Barca i Vilanova de Segrià.

Bibliografia

• C. Calleja i Xifré i altres: Població, economia i territori, Caixa d’Estalvis de Catalunya, Barcelona 1988.
• R. Folch i Guillén: La vegetació dels Països Catalans, ed. Ketres, Barcelona 1981.
• P. García Pascual: La ramaderia lleidatana a la dècada dels anys 90, “I Congrés Català de Geografia”, III-b Comunicacions, Societat Catalana de Geografia, Barcelona 1991, pàgs. 433-441.
• Gran Geografia Comarcal de Catalunya, vol.11, Segrià, Pla d’Urgell, Garrigues i Baix Cinca, Enciclopèdia Catalana, S.A., Barcelona 1994.
• J. Mateu i Giral: La importància agro-ramadera lleidatana dins el sector agrari català, “I Congrés Català de Geografia”, III-b Comunicacions, Societat Catalana de Geografia, Barcelona 1991, pàgs. 473-484.
• J. Nuet-J.M. Panareda-A.M. Romo: La vegetació de Catalunya, Eumo editorial, Vic 1991.
• J.M. Panareda-J. Ríos-J.M. Rabella: Guía de Cataluña. Todos los pueblos y todas las comarcas, Caixa de Catalunya, Barcelona 1989.