L’organització eclesiàstica del bisbat de Lleida

Introducció

Mapa de les esglésies del Segrià, les Garrigues i el Pla d'Urgell anteriors al 1300.

J. Salvadó

No s’ha fet encara cap estudi total o exhaustiu del bisbat de Lleida, però existeixen estudis notables a partir dels religiosos J. Villanueva i J. de la Canal, alguns aspectes parcials dels quals han estat tractats fins als nostres dies per alguns historiadors. S’ha de dir que la diòcesi disposa d’un ric arxiu capitular que ofereix un ampli camp per a estudis posteriors.

Aquí en donarem només una breu síntesi, d’acord amb la bibliografia més recent, dividint l’estudi en dos períodes: l’anterior a la invasió àrab (714) i el que s’inicià amb la conquesta de la ciutat pels comtes cristians el 1149, i que clourem a l’inici del segle XIV, quan acaba el període romànic.

Vegeu: Esglésies del Segrià, les Garrigues i el Pla d'Urgell anteriors al 1300.

Sembla evident que la diòcesi de Lleida devia existir, com a mínim, des del final del segle IV, tot i que no en tinguem notícies fins entrat el segle següent. Antics cronistes, dels quals es féu ressò J. Borràs en les Efemérides del obispado de Lérida (1911), pretenen situar els seus orígens a l’inici del segle III o abans, i fins i tot donen llistes de bisbes imaginaris, com la que recull aquell autor: Itxió (203), sant Filó (227), Joan (230), Pere (258), Màrius Seli (259), sant Liceri (268-311), Diperdió (313), Amili (380), Prudenci (400) i Atanasi (413). Tot això, fins que no es trobi cap confirmació històrica, és pura llegenda o invenció. Fins al moment present la referència documentada i fefaent més antiga dels prelats lleidatans és de Sagici, bisbe de Lleida l’any 419, relacionat amb la possessió de certs còdexs priscil·lianistes de contingut màgic i esotèric. Sagici, de tendència clarament priscil·lianista, adquirí i retingué aquests tres còdexs que procedien d’un furt que sofrí el prevere Sever de la diòcesi d’Osca, també favorable a l’heretgia, i que fou desemmascarat per Frontó, monjo de Tarragona encarregat de destapar els priscil·lianistes de la zona. Frontó actuava seguint les instruccions de Consenci, personatge d’origen desconegut que aleshores residia a Menorca, i que implicà sant Agustí en la lluita contra el priscil·lianisme, segons es desprèn de la correspondència entre ambdós personatges. Sagici, en considerar que la retenció de tots tres còdexs el podia comprometre, en depurà i en recompongué un i l’envià al metropolità de Tarragona, Ticià. Aquest l’envià a Siagre, bisbe d’Osca, el qual retornà el còdex a Sever, i Frontó acusà els bisbes de Lleida i d’Osca d’heretgia. L’any 419 hi hagué un concili a Tarragona amb l’assistència de set bisbes on es cremaren els còdexs i les actes d’acusació. El coneixement del bisbe Seguici és una dada relativament nova, que fou publicada per J. Amengual i Batle (1951; 1979-80; 1984), J. Divjak (1981), J. Lladonosa (1983) i A. Pladevall (1993).

Aquesta notícia ens ha fet endarrerir gairebé un segle la cronologia dels bisbes documentats a la mitra de Lleida, atès que el primer prelat amb certificació d’autenticitat que hom ha recollit d’antuvi en els episcopologis és Pere, elogiat per sant Isidor en la seva obra De viris ilustribus (519). (Vegeu: Els bisbes de Lleida fins el 1300)

L’episcopologi del canonge F. Martínez Molina, inserit en la Historia eclesiástica de Lérida, un text manuscrit del començament del vuit-cents i dipositat a l’Arxiu Capitular de Lleida, esmenta sant Liceri com a bisbe anterior a Pere, però J. de la Canal, més crític, no l’admet en la nòmina de prelats irledencs. En les Constituciones sinodales del bisbe Olasso, redactades l’any 1744, es considera que sant Liceri governà la nostra diòcesi el darrer quart del segle III, la qual cosa se’ns fa difícil d’acceptar, atès l’anacronisme existent entre la cronologia que hom adjudica al sant bisbe, nascut l’any 500 (Réau, Iconographie de l’art chrétien. Iconographie des saints, III, 1958, pàg. 811), i la que consta en els antics episcopologis lleidatans. De tota manera, l’estada de sant Liceri a la diòcesi és un fet d’arrelada tradició que forma part del llegendari hagiogràfic lleidatà.

Un altre bisbe de discutida autenticitat fou Orenci, el qual J. Lladonosa, seguint J. de la Canal, el fa bisbe de Lleida, tot i que en les actes del concili provincial de Tarragona de l’any 516 hi consta com a bisbe illeberitane. Hom ha considerat que es tractà d’una errada de l’amanuense, que confongué la regió de la Bètica, Elvira, amb Ilerda o ilerditanae. J.Vives (1963, vol. I, pàg. 46) el considera bisbe d’Elvira i E. Morera (1897 [1981], vol. I, pàg. 159) l’adscriu a la diòcesi de Cotlliure, tot i que J. de la Canal indica que Cotlliure en aquella època era un castell i no una diòcesi, i que a Elvira no existí mai cap bisbe de nom Orenci.

A partir d’aquest moment l’episcopologi lleidatà es pot seguir amb Febrer, el bisbe que regia la diòcesi quan se celebrà a Lleida el concili provincial de l’any 546, que més endavant s’explicarà; l’episcopologi de l’etapa romanovisigòtica continua fins el bisbe Eusend, que l’any 683 signà en penúltim lloc en el XIII Concili de Toledo, cosa que indica que era dels més joves o recentment coneguts, i també signà en els concilis XV i XVI de Toledo dels anys 688 i 693.

Una part de la historiografia havia considerat que els bisbes de Lleida, amb motiu de la conquesta de la ciutat pels sarraïns (714-719), es refugiaren a les muntanyes de la Ribagorça i que la seu ilerdenca continuà sense interrupció, bé al Pallars, Roda o Barbastre, fins a la reconquesta de la ciutat, l’any 1149. La primera referència que féu pensar que Roda i Lleida no eren dos bisbats diferents sinó un de sol, el de Lleida, apareix, en un privilegi del papa Pascual II, de l’any 1110, dirigit al bisbe Ramon de Barbastre (Villanueva, 1851, vol. XVI, ap. 41). R. d’Abadal (1969-70, vol. II, pàg. 109) no nega que històricament la regió de la Ribagorça i part del Pallars haguessin realment pertangut a la diòcesi visigòtica de Lleida, però no accepta que la seu de Lleida hagués estat traslladada a Roda, atès que aquestes regions, un cop alliberades, foren adjudicades al bisbat d’Urgell. Aquest historiador considera que la teoria d’un bisbat unitari era lògica i perfectament lligada per a explicar el passat i justificar el projecte futur de traslladar la seu a Lleida. Era una manera de fonamentar noves adjudicacions que s’havien fet a Roda i allunyar les pretensions de domini de l’església d’Urgell.

J. Lladonosa opina que, en acabar el segle X, Lleida encara tenia bisbe i que a la ciutat hi persistiren elements d’organització eclesiàstica almenys fins al segle XI, elements que, abans de l’any 1149, formaven comunitats ben diferenciades, aplegades en un barri propi que l’historiador situa al carrer de Cavallers. De tota manera, l’única dada verificada que posseïm respecte a aquesta organització eclesiàstica fa referència a l’existència d’un prevere de nom Fortuny, que era jutge dels cristians del Leridense l’any 987, dada que fou donada a conèixer per R. Abadal (1955, vol. III (I), doc. 270, pàg. 427). Cal esmentar l’existència d’una làpida romana que fou col·locada al segle XIII a la banda dreta del presbiteri de la seu lleidatana, i en la qual es detectaren grafits que possibilitaren la hipòtesi de la seva utilització com a peu d’un altar cristià primitiu. Tot i que els estudis epigràfics dels dits grafits apunten vers una data anterior al segle XII, volem recollir, a tall d’hipòtesi, les teories apuntades per J. R. González i J. Tarragona (1991), els quals proposen, amb certa cautela, una datació més primerenca, propera al segle X, un moment obscur pel que fa a notícies de les comunitats cristianes de Lleida. Tot i així, es qüestionen si aquesta làpida romana no fou el primer altar que s’utilitzà l’any 1149, a la reconvertida mesquita major, com a testimoni d’un recent passat cristià més o menys clandestí.

Reglamentació de l’església de Lleida (29 d’abril de 1168)

Guillem Pere de Ravidats, bisbe de Lleida, estableix l’estructuració de l’església lleidatana i amb aquesta finalitat decreta un conjunt de normes per a les dignitats catedralícies i distribueix les rendes i els beneficis. Es tracta del document conegut com a Ordinatio ecclesiae Ilerdensis.

"Vere laudabilis et misericors Dominus qui ecclesiam suam Ilerdensem gentili iugo diu oppressam in forti manu Raymundi Berengarii, gloriosi comitis Barchinonensium, Aragonensium principis nostris temporibus feliciter liberare dignatus est. Quia vero divina cohoperante gratia me Guillermum licet indignum episcopum eidem ecclesiae simul et Rotensi praeesse concessum est, illius pristinam libertatem ac prerrogativam dignitatem attendens ipsam canonice comunicato consilio et assensu archidiachonorum, canonicorum Illerdensium et Rotensium et abbatum nostrae diocesis, proborum etiam virorum Ilerdensis civitatis et totius cleri et populi ad honorem omnipotentis Dei el gloriosae Virginis Mariae et omnium sanctorum et ad salutem vivorum et mortuorum fidelium disponere et ordinare desidero. Communi itaque deliberatione et consensu volumus et statuimus viginti quinque canonicos usque ad decem annos in ecclesia nostra esse, nec aliquem de coetero creari canonicum nisi aliquo vel aliquibus defuncto de numero illorum viginti quinque. Illi autem qui substituentur canonici nullo modo recipiantur nisi in habitu beati Augustini, et hoc in Assumptione Beatae Mariae habita comuni convenientia totius capituli. Tempore vero procedente prout facultates ecclesiae Deo adiuvante adcreverint iuxta communem mei providentia et successorum meorum et totius conventus numerus canonicorum augmentetur. Cum autem sine administracione temporalium divinis vacare misteriis humana non sustinet fragilitas, nos Spiritu Sancto inspirante caritatis largitione communi mensae illorum providere desiderantes donamus et libere tradimus ecclesiam Sancti Johannis de Segria cum ecclesiis de villa de Ratera, de Raesmat, et Sancti Salvatoris de Ilerda, ecclesia Sanctae Mariae Magdalenae cum ecclesiis Sancti Egidii et Sancti Pauli, ecclesiam Sancti Johannis de Platea cum ecclesiis de Zudanel, et Sancti Thomae cum cimiterio pauperum, ecclesiam Sancti Andreae, ecclesiam Sancti Ilarii, ecclesiam Sancti Laurencii cum ecclesiis Sancti Martini et de Villanova et de Palacio et cum decimis et primiciis vineae regis et vineae comitis Urgellensis et possesionum iudeorum et sarracenorum quas modo habent in dominicatura regis et comitis in Rofea, ecclesias de Alcaraz et de Monteacuto et de Sosas et de Turribus cum hereditate quam habemus in Albares quae sit caput praepositurae, ecclesiam de Belloloco cum ecclesiis de Avinsellon et de Alamurs et de Alcolega cum quarta parte decimarum castri et termini de Almenara. Has inquam ecclesias et omnes alias quae sunt vel erunt in civitate Ilerdensi et in terminis eius, donamus integre et libere tradimus praefatae comuni mensae canonicorum cum universis pertenentiis, redditibus, possesionibus quas habent seu habiturae sunt simul cum coenis, deffunctionibus, oblationibus, primiciis et decimis quas nos modo habemus vel habere debemus, vel Deo volente adquisituri sumus in parrochiis et terminis praedictarum ecclesiarum, salvis per omnia iure et dignitate episcopali. De decimis vero et primiciis ita decernimus unaquaque harum ecclesiarum ex integro accipiat decimas et primicias de possesionibus parrochianorum suorum quas ipsi excoluerint. Si autem parrochiani unius ecclesiae possesiones parrochianorum alterius ecclesiae excoluerint, illarum possesionum decimae et primitiae inter duas ecclesias per medium dividantur. Si vero aliquis parrochianus de una parrochia in aliam se transtulerit, vel si possesiones suas parrochianus alterius ecclesiae donaverit, vendiderit, impignoraverit, sive aliquo modo alienaverit, ecclesia cuius parrochianus fuit eodem tenore quo prius illarum possesionum decimas et primicias possidebat in perpetuum habeat. De dominicaturis vero huis sedis disponimus, ut decimas et primicias illa ecclesia habeat, cuius parrochinaus est ille qui eas coluerit. Statuimus ergo ut ecclesia Sancti Johannis de Segria cum ecclesiis de villa de Ratera et de Raxmad, et Sancti Salvatoris et cum universis quae sibi assignavimus, conventum nostrae sedis per duos menses procuret. Similiter ecclesia Sanctae Mariae Magdalenae cum ecclesiis Sancti Egidii et Sancti Pauli et universis sibi asignatis conventum per duos menses procuret. Eodem modo ecclesia Sancti Johannis de Platea cum ecclesiis de Zudanel et Sancti Thomae et universis sibi asignatis per unum mensem procuret conventum. Ecclesia Sancti Laurentii cum ecclesiis Sancti Martini et de Villanova et de Palacio cum universis sibi assignatis per menses duos conventum procuret. Ecclesia de Belloloco cum ecclesiis de Avinsellon et de Alamurs et de Alcolega cum quarta parte omnium decimarum castri et termini de Almenara, et cum omnibus sibi assignatis per mensem unum conventum procuret. Per mensem unum vero hereditas de Albares cum ecclesiis de Alcarraz, de Monteacuto et de Sosas et de Turribus cum universis sibi pertinentibus conventum procuret. Numerus autem canonicorum et eorum quibus a praepositis praedictarum ecclesiarum deinceps ministrari destinavimus ultra XL duos per decennium non excedat. De administratione vero ciborum sic disponimus ut XXV canonicis pauperibus et servientibus sicut a nobis deliberatum est, et scriptura constitutionis nostrae super hoc factae continetur, cibaria honeste ministrentur, quatinus divinis laudibus die noctuque sine offensa unanimiter vacare possint. Qui vero divinis misteriis interesse contempserint secundum censuram prioris et capituli corrigantur. Extra claustrum quidem nulli canonicorum vel serventium praebenda donetur, nisi causae manifestae necessitatis. Michi vero et successoribus meis, cum in refectorio seu in palatio nostro comedere placuerit, duae praebendae dentur in persona nostri, et capellano nostro una, et diacono una. Et quoniam elemosinae munus Deo acceptabile sacra scriptura testatur, nos affectu pietatis inducti donamus et concedimus helemosinae decimas omnium decimarum, primiciarum, defunctionum et fructuum omnium rerum quas nos habemus vel Deo propitio habituri sumus in Miquinenza, et in Tamarit, et in Stupannano et usque ad Balagarium, et in omnibus hiis eiusdem terminis et infra citra Sicorim et ultra exceptis oblationibus quae in ecclesiis altari vel sacerdoti offerentur; insuper decimarum rerum movilium vel sese moventium quas novitii huius ecclesiae obtulerint. Hac itaque parte primo data pauperibus retineo michi et successoribus meis, quartam partem omnium decimarum et defunctionum integre quas praedictae ecclesiae sive praepositurae habent, vel Deo largiente habiturae sunt, cum quarta parte terrarum quas hodie habet ecclesia Ilerdensis preter hereditatem de Albares quae est caput praepositurae cum illis quae sibi assignavimus, et praeter vineas et ortos quos iam concessimus cum decimis et primiciis suis clericis nostris in vita sua: post mortem vero eorum quarta pars michi vel successoribus meis, tres autem communi mensae canonicorum cedant. Sed si aliquis ipsorum redditus vel possesiones aliquas sive ex patrimonio sive ex aliquo adquisierit, liceat illi pro salute animae suae cuilibet praepositurae vel obedientiae ecclesiae nostrae ex integro relinquere. Retineo etiam mihi et successoribus meis quartam partem censuum huius civitatis et termini eius quos in praesenti ecclesia ista habere dinoscitur, videlicet, aureorum denariorum et aliarum rerum censitarum cum tertia parte piperis. Omnem autem ceram censualem sacristae concedimus ut tam ex ea quam ex candelis sacrista mihi et successoribus meis et maiori prepositurae et comuni mensae canonicorum et collationi et infirmis, prout necesse fuerit, serviat. Tertia autem parte piperis retenta michi duas reliquas maiori praepositure assignamus. Tres partes aureorum denariorum et aliarum rerum censitarum michi quarta retenia inter maiorem praeposituram et cameram ex equo dividimus ubique et in omnibus, helemosinae decima salva. Insuper retineo mihi medietatem rerum mobilium vel se moventium, quas novitii huic ecclesiae et nobis obtulerint. Aliam vero medietatem communi mensae et camerae concedimus; pro inmobilibus vero quae novitii Deo et huic ecclesie obtulerint quoniam tres partes comuni mensae canonicorum quartam vero camerae in perpetuum assignavimus. Retineo michi et successoribus meis Almunia de Segriano cum terminis suis. Iterum retineo mihi et successoribus meis vineam de Sarradal et ortum minorem qui adheret columbario. Ortum autem maiorem et vineam maiorem cum ecclesia Sancti Ilarii et cum omnibus oblationibus huis sedis, praeter denarios, thus et ceram et quaelibet ornamenta cum decimis et primiciis, defunctionibus illorum qui habitant vel habitaturi sunt in çuda Ilerdensi, exceptis clericis cum domibus etiam et turre Petri Sancti Vicentii quae sunt infra çudam et cum medietate almuniae de Arinor et cum donis etiam quae ecclesia ista consuevit habere de nuptiis et cum propria hereditate maiori praepositurae donamus et tradimus et in hiis nichil michi et successoribus meis retineo praeter quartam partem decimarum et deffunctionum illorum qui habitant vel habitaturi sunt infra muros zudae. Similiter et unicuique praepositurae vineam unam et campum et ortum absque ulla retentione donamus et tradimus. Coetera vero quae amodo in posterum Deo donante sive ego sive successores mei sive ecclesia nostra oblatione fidelium seu donatione adquisierimus quartam partem mihi et succesoribus meis retineo. Tres vero partes communi mensae canonicorum concedo. Similiter si Deo propitio decimam passaticorum et leudarum recuperare poterimus, quam invictoriosus comes Barchinonae ecclesiae nostrae pia mente obtulit, et scripto corroboravit, mihi quarta retenta aliam quartam camerae concedo; aliam vero quartam praepositurae maiori; ultimam quartam communi mensae canonicorum assigno, salva tamen in omnibus decima pauperum. Statuimus etiam ut praepositurae seu quaelibet aliae obedientiae Ilerdensis ecclesiae nulli alii de coetero comendentur nisi clericis eiusdem; qui ante quam illas suscipiant, fidelitatem in manu nostra et successorum nostrorum et totius capituli promittant. Et ut nostrae piae devotionis affectus ratus et firmius perpetuis temporibus habeatur, consensu supra dictorum omnium statuo perempniter et confirmo me et successores meos supiere praedictis praeposituris, si forte de hiis quae illis superius assignata sunt sicut constitutum est procurationem facere non potuerint. Inde est quod nos addimus et donamus integre et absque ulla retentione ecclesiae Sanctae Mariae Magdalenae et suis praeposituris tertiam partem omnium decimarum de Castro Asinorum, et de omnibus suis terminis, et de Castellotis et terminis suis praeposituris Sancti Johannis de Platea. Donamus similiter praeposituris Sancti Johannis de Sigriano tertiam partem omnium decimarum de Corbins et terminis eius. Donamus iterum praeposituris Sancti Laurentii ecclesiam de Calaterra, et ecclesiam de Valle magna, et ecclesiam de Gemenells et ecclesiam de Suchs cum omnibus earum pertinentiis, coenis et quartis mihi et successoribus meis integre retentis, salva etiam dignitate episcopali et iure archidiaconi. Damus insuper et tradimus camerae ecclesiam de Jabud cum omnibus pertinentiis et quarto, michi et successoribus meis coena tantum retenta. Cui etiam donationi addimus aliam quartam partem omnium decimarum castri et termini de Almenara. Donamus similiter sacristae ecclesiam de Albalat et ecclesiam de Calava, coenis et quartis nobis retentis et iure archidiaconi salvo. Item donamus praeposituris Sancti Laurentii ecclesiam de Almacellas cum decimis et primiciis et oblationibus, et cum omnibus suis pertinentiis, salvo quarto et coena et dignitati episcopali et iure archidiaconi. Iterum sacristae donamus et concedimus ecclesiam de Montmenet, ecclesiam de Çaydin, salva dignitate episcopali, coenis et quartis et iure archidiaconi. Et quoniam universa hominis actio eiusque felicitas benefficiis debent respondere Creatoris, ego Guillermus per Dei gratiam iam dictae Ilerdensis ecclesiae episcopus de eius largitione confisus haec omnia superius scripta rata et inconcussa et cum omni melioratione firma perpetim habenda et possidenda vel ómnibus fratribus et filiis meis Ilerdensis sedis clericis, praesentibus et futuris dono, concedo et firmiter trado ad servitium et honorem omnipotentis Dei et genitricis eius Beatae Virginis Mariae et omnium sanctorum. Ut autem haec nostrae constitutionis pagina canonicis subscriptionibus munita firma in perpetuum stabilisque permaneat, ac nulli episcoporum, clericorum sive laycorum liceat ex ea aliquid diminuere, auferre vel in deterius mutare, ego verbo veritatis ac fidei confirmo et corroboro statuens in perpetuum ut quicumque in sede Ilerdensi substituetur episcopus, antequam in ea intronizetur, hanc nostram ordinationem ad honorem Dei et gloriose Virginis Mariae, omniumque sanctorum, ad utilitatem ecclesiae nostrae factam, sacramento super altare Beatae Mariae huius sedis prestito confirmet. Si quis vero eandem ordinationem infringere vel in deterius permutare praesumpserit, nisi canonicae comonitus debita satisfactione emendaverit, omnipotentis Dei Patris et Filii et Spiritus Sancti beatorumque apostolorum Petri et Pauli auctoritate et nostra eum a divinis separamus officiis et beneficiis, donec resipiscat et digne satisfaciat. Quod nisi satisfaciat, anathema sit in die iudicii.

Sig+num Guillermi Illerdensis. Ego Ugo sanctae Tarraconensis ecclesiae archiepiscopus apostolicae sedis legatus. Sig+num Berengarii Tarraconensis archiepiscopi. Sig+num Raimundi Illerdensis archidiaconi et prioris. Sig+num Petri Rotensis prioris. Sig+num Raymundi de Benavento archidiaconi. Sig+num Raymundi Agerensis abbatis. Sig+num Pontii Alaonensis abbatis. Sig+num Petri Lavacensis abbatis. Sig+num Raymundi de Stata archidiaconi. Sig+num Petri de Tonaria archidiaconi. Sig+num Petri claustrensis prioris. Sig+num Guillermi claustrensis prioris. Sig+num Guillermi Rotensis sacristae. Sig+num Odonis eleemosinarii. Sig+num Berengarii camerarii. Sig+num magistri Seguini. Sig+num Petri de Aura. Sig+num Guillermi de Medietate. Sig+num Olivarii. Sig+num Boneti de Avellana. Sig+num Martini Guillermi. Sig+num Bernardi de Claromonte. Sig+num Raymundi Rotensis capellani. Sig+num Arnaldi de Barrabes. Sig+num Raymundi Petri. Sig+num Bernardi de Gudel. Sig+num Durandi. Sig+num Petri Bernardi. Sig+num Adan. Sig+num Raymundi de Benasch. Sig+num Arnaldi de Colle. Sig+num Petri de Gabalda. Sig+num Petri de Tudela. Sig+num Petri de Fita. Sig+num Raymundi de Barrabes. Sig+num Bernardi de Cornutella. Sig+num Petri de Alasguarre. Sig+num Raymundi de Pelestar. Sig+num Bernardi de Abellana. Sig+num Raymundi de Tudela. Sig+num Bernardi de Podio alto. Sig+num Raymundi Ilerdensis capellani. Sig+num magistri Guillermi. Sig+num Gombaldi. Sig+num Petri de Tallatello. Sig+num Bernardi de Acuta. Sig+num Petri de Gallinario. Sig+num magistri Guidonis. Sig+num Petri Sancti Vincentii. Sig+num Arnaldi Petri. Sig+num Guillermi repositarii. Sig+num Raymundi Sancti Andreae. Sig+num Petri de Sagarra. Sig+num Iohannis Sanctae Mariae Magdalenae. Sig+num Petri de Matrona. Sig+num Guillermi de Segarra. Sig+num Nicolai hospitalarii. Sig+num Guillermi de Cervaria. Sig+num Berengarii de Boixadors. Sig+num Geraldi de Iorba.

Actum est hoc Dominicae incarnationis anno CLXVIII post millesimum ordinante venerabili ac liberali Guilelmo praenominatae sedis episcopo, ilustri Ildefonso rege aragonensium in Aragone, Barchinona, Dertosa, Ilerda et in Provintia regnante III kalendas maii, inditione II era MCCVI. Guillermus archidiaconus, P. de Falcibus, P. de Aura, A. de Cornutella, B. de Avellana, M. Guillermi, R. archidiaconus, G. de Benavent, G. de Camporrellis, A. de Acuta, P. de Talliatello, R. de Polaçano, A de Lilet, P. de Gallinario, Olivarius, G. Repost, P. de Segarra, P. Sancti Vincentii, M. Raynaldus, M. Guido, P. de Cubels, P. Guillermi, B. de Avellana, R. abbas.

Ego Arnaldus canonicus et sacerdos mandato domini episcopi praenominati, die et anno quo supra hanc cartam scripsi et hoc sig+num feci."

[O]: perdut.

A: Còpia de l’inici del segle XIV: ACL, Llibre Verd, folis 17-20.

a: Villanueva: Viage literario a las iglesias de España, Madrid 1851, vol. XVI, ap. XIII, pàgs. 252-259.

_______________________________________________________________________________________________________________

Traducció

"Veritablement misericordiós i digne de lloança és el Senyor, qui s’ha dignat a lliurar feliçment als nostres dies en les poderoses mans de Ramon Berenguer, gloriós comte de Barcelona i príncep d’Aragó, la seva església de Lleida oprimida durant tants d’anys sota el jou dels gentils. Però, com que amb la cooperació de la divina gràcia, a mi, Guillem, bisbe, bé que indigne, m’ha estat concedit presidir simultàniament aquesta església i la de Roda, atenent a la seva prístina llibertat i privilegiada dignitat, un cop canònicament comunicats el consell i l’assentiment dels ardiaques, dels canonges de Lleida i de Roda, dels abats de la nostra diòcesi, dels prohoms de la ciutat de Lleida i de tots els clergues i poble, en honor del Déu omnipotent i de la gloriosa Verge Maria i de tots els sants, i per la salvació dels fidels vius i difunts, desitjo disposar i ordenar. Així, doncs, de comuna deliberació i acord volem i establim que hi hagi vint-i-cinc canonges a la nostra església en el decurs de deu anys, i que no se’n creï cap més, si no és per defunció d’un o alguns d’aquells vint-i-cinc. A més, els canonges que seran designats com a substituts, hauran de ser rebuts amb l’hàbit de sant Agustí, i això es farà el dia de l’Assumpció de Santa Maria, hagut el comú acord de la totalitat del capítol. Ara bé, amb el temps, tan bon punt, ajudant Déu, creixin els recursos de l’església, per providència meva o dels meus successors i de tota la comunitat, es podrà augmentar el nombre de canonges. Així mateix, com que sense el suport d’una administració de béns temporals la fragilitat de la naturalesa humana no ateny a dedicar-se als divins misteris, nós, per inspiració de l’Esperit Sant, desitjant proveir la mensa comuna d’aquells, i en mostra de prodigalitat i caritat, els donem i lliurement els entreguem l’església de Sant Joan de Segrià juntament amb les esglésies de la vila de Ratera, de Raïmat i de Sant Salvador de Lleida; l’església de Santa Maria Magdalena amb les esglésies de Sant Gili i de Sant Pau; l’església de Sant Joan de la Plaça amb les esglésies de Sudanell i de Sant Tomàs, amb el cementiri dels pobres; l’església de Sant Andreu; l’església de Sant Hilari; l’església de Sant Llorenç amb les esglésies de Sant Martí, de Vilanova i de Palau, a més dels delmes i les primícies de la vinya del rei i de la vinya del comte d’Urgell, i de les possessions dels jueus i sarraïns, que ara com ara posseeixen a les dominicatures reial i comtal a Rufea; les esglésies d’Alcarràs i de Montagut, la de Soses i la de Torres, amb l’heretat que tenim a Albarés, perquè sigui cap de la prepositura; l’església de Bell-lloc amb les esglésies de Vensilló, dels Alamús i d’Alcoletge, i la quarta part dels delmes del castell i el terme d’Almenar. Aquestes esglésies, dic, i totes les altres que ara hi ha o hi haurà en un futur a la ciutat de Lleida i dins el seu terme, les donem íntegrament i lliurement les entreguem a la predita mensa canonical amb totes les seves pertinences, rendes, possessions que tenen o que tindran, juntament amb els drets de cena i defunció, oblacions, primícies i delmes que nós ara posseïm o hem de posseir o que, volent Déu, adquirirem a les parròquies i els termes de les predites esglésies, salvats en tot el dret i la dignitat episcopal. Dels delmes, però, i de les primícies, disposem que cadascuna d’aquestes esglésies rebi íntegrament delme i primícia de les possessions que els seus parroquians personalment conreïn. Però si els parroquians d’una església conreen les terres de parroquians d’alguna altra església, els delmes i les primícies d’aquelles terres que es divideixin a mitges entre ambdues esglésies. Si, per altra banda, algun feligrés es traslladés de parròquia o si donés, vengués, empenyorés o d’alguna forma alienés les seves possessions a favor d’un parroquià d’una altra església, l’església a la qual pertangué dit parroquià, tingui perpètuament els delmes i les primícies d’aquelles possessions, de la mateixa manera com prèviament les tenia. Quant a les dominicatures d’aquesta seu, disposem que en tingui els delmes i les primícies l’església de la qual és feligrès qui les cultiva. Per tant, establim que l’església de Sant Joan de Segrià, juntament amb les esglésies de la vila de Ratera, de Raïmat i de Sant Salvador, amb tot el que hi hem assignat, subvingui a les necessitats de la canònica de la nostra seu durant dos mesos. Semblantment, que l’església de Santa Maria Magdalena amb les esglésies de Sant Gili i de Sant Pau, amb tot el que hi és assignat, que ho faci durant dos mesos. De la mateixa manera, l’església de Sant Joan de la Plaça, amb les esglésies de Sudanell i de Sant Tomàs, amb tot l’assignat a elles, que ho faci durant un mes. L’església de Sant Llorenç amb les esglésies de Sant Martí, de Vilanova i de Palau, amb tot l’assignat a elles, que ho faci durant dos mesos. L’església de Bell-lloc juntament amb les esglésies de Vensilló i dels Alamús i d’Alcoletge, amb la quarta part de tots els delmes del castell i terme d’Almenar, i amb tot l’assignat a elles, que ho facin durant un mes. Però l’heretat d’Albarés amb les esglésies d’Alcarràs, de Montagut, de Soses i de Torres, amb totes les seves pertinences, ho farà durant un mes. Pel que fa al nombre, tant de canonges com dels qui, a partir d’ara, hem destinat per administrar les prepositures de les susdites esglésies, no podrà ultrapassar els quaranta-dos durant un decenni. Quant a l’administració dels aliments estatuïm que es distribueixin amb honestedat entre els vint-i-cinc canonges, entre els pobres i els servents, tal com per nós ha estat deliberat i com s’especifica en l’escriptura de la nostra constitució que sobre aquest particular hem fet, per tal que es puguin dedicar als oficis divins, de dia i de nit, sense falta ni excepció. Però els qui menystinguin els misteris divins, seran redreçats conforme a la censura del prior i del capítol. Fora del claustre no es repartirà cap prebenda a cap canonge ni servent, si no és per motius de manifesta necessitat. Emperò, a mi i als meus successors, si ens plagués de menjar al refectori o al nostre palau, se’ns concediran dues prebendes destinades a la nostra persona, l’una al nostre capellà i l’altra al diaca. I com que la sagrada escriptura proclama que l’exercici de l’almoina és acceptable als ulls de Déu, nós, moguts per un sentiment de pietat, donem i concedim a l’Almoina la dècima part de tots els delmes, les primícies i les defuncions, i dels fruits de qualsevol índole que posseïm o que amb la providència de Déu posseirem a Mequinensa, a Tamarit, a Estopanyà i fins a Balaguer, en tots els seus termes, i més avall, a banda i banda del Segre, llevat de les oblacions que són ofrenades a les esglésies per al servei de l’altar o per al sacerdot; i a més, la dècima part del delme dels béns mobles o semovents que els novicis d’aquesta església hagin aportat. Així, doncs, repartida primer aquesta part als pobres, jo em reservo per a mi i els meus successors, la quarta part íntegra de tots els delmes i les defuncions, que les predites esglésies o prepositures tenen, o que, ajudant Déu, tindran, amb la quarta part de les terres que al present posseeix l’església de Lleida, llevat de l’heretat d’Albarés, que és cap de la prepositura, juntament amb el que vam assignar-li; exceptuats també les vinyes i els horts que ja concedirem en vida seva als nostres clergues, amb els delmes i les primícies corresponents; ara bé, després de llur mort, una quarta part passarà a mi o als meus successors, i tres a la mensa canonical. Però si algun d’aquests adquirís rendes o possessions, siguin de patrimoni o d’algun altre dret, li serà permès, per a la salvació de la seva ànima, llegar-ho íntegrament a qualsevol prepositura o institució de la nostra església. També em reservo, per a mi i per als meus successors, la quarta part dels censos d’aquesta ciutat i del seu terme que en el present se sap que aquesta església posseeix, és a dir, d’auris, de diners i dels altres béns censuals, amb la tercera part del pebre. Concedim a la sagristia tota la cera censal, per tal que el sagristà, en la mesura que sigui necessari, ens proveeixi, tant de cera com de candeles, a mi i als meus successors, a la prepositura major, a la mensa canonical, a la col·lació i als malalts. Ara bé, un cop reservada la tercera part del pebre per a mi, les altres dues les assignem a la prepositura major. Dividim a parts iguals entre la prepositura major i la cambra, les tres parts restants dels auris, dels diners i dels altres béns censuals, prèviament retinguda la quarta part per mi, servant sempre i en tot lloc la dècima part de l’Almoina. A més a més, em reservo la meitat dels béns mobles i semovents que els novicis ens han ofert a nós i aquesta església. Però l’altra meitat la concedim a la mensa comuna i a la cambra; tanmateix, pel que fa als béns immobles que els novicis han ofert a Déu i a aquesta església, com que tres parts són ja de la mensa canonical, la quarta l’hem assignada perpètuament a la cambra. Em reservo per a mi i per als meus successors l’Almúnia de Segrià amb els seus termes. Així mateix, em reservo per a mi i els meus successors la vinya de Serrada i l’hort petit que toca al colomar. L’hort major, en canvi, i la vinya major, juntament amb l’església de Sant Hilari i totes les oblacions d’aquesta seu, excepte els diners, l’encens, la cera i tot tipus d’ornaments; els delmes i les primícies, les defuncions dels qui viuen o viuran a la suda de Lleida, exceptuats els clergues i les seves cases i la torre de Pere Santvicenç que hi ha dins de la suda; la meitat de l’almúnia d’Arinor, i també les donacions que aquesta església fins ara ha acostumat a rebre per les noces, i la seva pròpia heretat, ho donem tot i ho entreguem a la prepositura major, i d’elles res ens retenim ni per a mi ni per als meus successors, llevat de la quarta part dels delmes i de les defuncions dels que viuen o viuran dins els murs de la suda. Semblantment, i a cada una de les prepositures, donem i entreguem una vinya, un camp i un hort, sense cap retenció. De la resta de coses, però, que des d’ara i en el futur, ajudant Déu, ja sigui jo o els meus successors o bé la nostra església, hàgim obtingut per ofrena o donació dels fidels, em reservo la quarta part per a mi i per als meus successors. Ara bé, les altres tres parts les concedeixo a la mensa canonical. Així mateix, si, amb l’ajut de Déu, podem recuperar el delme dels passatges i les lleudes, que el victoriós comte de Barcelona oferí piadosament a la nostra església i que corroborà per escrit, un cop reservada per a mi una quarta part, en concedeixo una altra a la cambra; una tercera quarta part la reservo per a la prepositura major, mentre que l’última l’assigno a la mensa canonical, servada en tot, però, la dècima dels pobres. Establim també que les prepositures o qualssevol altres institucions de l’església ilerdense no s’encomanin a cap altre sinó als seus clergues; aquests, abans de rebreles, hauran de prometre fidelitat en la nostra mà, la dels nostres successors i de tot el capítol. I perquè el sentiment de la nostra pia devoció quedi reconegut i es mantingui ben ferm perpètuament, amb el consentiment de tots els predits, estableixo perennement i confirmo que jo i els meus successors proveirem del necessari les predites prepositures, en cas que, eventualment, de tot allò que més amunt els hem consignat, no poguessin obtenir-ne la manutenció, tal com s’ha determinat. És per això que nós afegim i donem íntegrament i sense cap retenció: a l’església de Santa Maria Magdalena i a les seves prepositures, la tercera part de tots els delmes de Castelldans i de tots els seus termes; a les prepositures de Sant Joan de la Plaça, la tercera part dels de Castellots i els seus termes. Igualment donem a les prepositures de Sant Joan de Segrià la tercera part de tots els delmes de Corbins i dels seus termes. Després donem a les prepositures de Sant Llorenç, l’església de Carratalà, la de Vallmanya, la de Gimenells i la de Sucs, amb les pertinences de totes elles, un cop reservats íntegres els quarts i les cenes per a mi i els meus successors, salvaguardats també la dignitat episcopal i el dret de l’ardiaca. Endemés, donem i entreguem a la cambra, l’església de Gebut amb totes les seves pertinences i el quart, reservada la cena només per a mi i els meus successors. A aquesta donació, hi afegim també una altra quarta part de tots els delmes del castell i terme d’Almenar. De forma similar donem a la sagristia l’església d’Albalat i la de Calavera, reservades les nostres cenes i quarts, i salvat el dret de l’ardiaca. Així mateix, donem a les prepositures de Sant Llorenç, l’església d’Almacelles, juntament amb els delmes, les primícies i oblacions, i amb totes les seves pertinences, salvaguardats el quart, la cena, la dignitat episcopal i el dret de l’ardiaca. També donem i concedim a la sagristia l’església de Montmeneu i la de Saidí, salvant la dignitat episcopal, les cenes i els quarts, i el dret de l’ardiaca. I com que totes les accions de l’home i la seva felicitat han de respondre als beneficis del Creador, jo, Guillem per la gràcia de Déu, bisbe de la susdita església de Lleida, confiant a la generositat divina tot el més amunt escrit, perquè sigui tingut perpètuament i posseït, per legal, incommovible i ferm amb tot millorament, a tots els meus germans i fills, clergues de l’església ilerdense, presents i futurs, ho dono, concedeixo i fermament lliuro, per a servei i honor del Déu omnipotent, de la seva santa mare, la Verge Maria, i de tots els sants. I perquè la present carta de la nostra constitució romangui protegida per clàusules canòniques, ferma i estable per sempre, i perquè a cap bisbe, clergue o persona laica no li sigui permès de rompre, llevar o deteriorar res d’ella, jo, amb paraula de veritat i fe, ho confirmo i refermo, estatuint per sempre que qualsevol bisbe que sigui col·locat com a successor a la seu de Lleida, abans que sigui entronitzat a la cadira pontifical, haurà de confirmar a honor de Déu, de la gloriosa Verge Maria i de tots els sants, aquesta nostra ordinació que hem fet en profit de la nostra església, prestant jurament sobre l’altar de Santa Maria d’aquesta seu. Mes, si algú pretengués rompre la present ordinació o, si més no, deteriorar-la, llevat que, canònicament advertit, rectifiqués amb la deguda reparació, per la nostra autoritat i la del Déu omniponent, Pare, Fill i Esperit Sant i dels sants apòstols Pere i Pau, el separem a ell de tot ofici i benefici relacionat amb les coses sagrades fins que entri en raó i dignament repari el mal. Si no ho fa, que sigui anatema el dia del judici.

Signatura de Guillem, [bisbe] de Lleida. Jo, Hug, arquebisbe de la santa església tarraconense, legat de la seu apostòlica. Signatura de Berenguer, arquebisbe de Tarragona. Signatura de Ramon, ardiaca i prior de Lleida. Signatura de Pere, prior de Roda. Signatura de Ramon de Benavent, ardiaca. Signatura de Ramon, abat d’Àger. Signatura de Ponç, abat d’Alaó. Signatura de Pere, abat de Lavaix. Signatura de Ramon d’Estada, ardiaca. Signatura de Pere de Tonera, ardiaca. Signatura de Pere, prior claustral. Signatura de Guillem, prior claustral. Signatura de Guillem, sagristà de Roda. Signatura d’Ot, almoiner. Signatura de Berenguer, cambrer. Signatura del mestre Seguí. Signatura de Pere d’Aura. Signatura de Guillem de Meià. Signatura d’Oliver. Signatura de Bonet d’Avellana. Signatura de Martí Guillem. Signatura de Bernat de Claramunt. Signatura de Ramon, capellà de Roda. Signatura d’Arnau de Barrabés. Signatura de Ramon Pere. Signatura de Bernat de Güel. Signatura de Duran. Signatura de Pere Bernat. Signatura d’Adam. Signatura de Ramon de Benasc. Signatura d’Arnau de Coll. Signatura de Pere de Gavaldà. Signatura de Pere de Tudela. Signatura de Pere de Fita. Signatura de Ramon de Barrabés. Signatura de Bernat de Cornudella. Signatura de Pere de Lasquarri. Signatura de Ramon de Bellestar. Signatura de Bernat d’Avellana. Signatura de Ramon de Tudela. Signatura de Bernat de Pujalt. Signatura de Ramon, capellà de Lleida. Signatura del mestre Guillem. Signatura de Gombau. Signatura de Pere de Talladell. Signatura de Bernat de l’Aguda. Signatura de Pere de Galliner. Signatura del mestre Guidó. Signatura de Pere de Santvicenç. Signatura d’Arnau Pere. Signatura de Guillem, reboster. Signatura de Ramon de Sant Andreu. Signatura de Pere de Segarra. Signatura de Joan de Santa Maria Magdalena. Signatura de Pere de Madrona. Signatura de Guillem de Segarra. Signatura de Nicolau, hospitaler. Signatura de Guillem de Cervera. Signatura de Berenguer de Boixadors. Signatura de Guerau de Jorba.

Això ha estat fet el diumenge de l’encarnació del Senyor de l’any mil cent seixanta-vuit, per ordre del venerable i generós Guillem, bisbe de la predita seu, durant el regnat de l’il·lustre Alfons, rei d’Aragó, de Barcelona, de Tortosa, de Lleida i de Provença, als tres dies de les calendes de maig, indicció segona, era de mil dos-cents sis. Guillem, ardiaca, Pere de Falç, Pere d’Aura, Arnau de Cornudella, Bernat d’Avellana, mestre Guillem, Ramon, ardiaca, Guillem de Benavent, Guillem de Camporrells, Arnau de l’Aguda, Pere del Talladell, Ramon de Polça, Arnau de Lillet, Pere de Galliner, Oliver, Guillem, reboster, Pere de Segarra, Pere Santvicenç, mestre Reinald, mestre Guidó, Pere de Cubells, Pere Guillem, Bernat d’Avellana, Ramon, abat.

Jo, Arnau, canonge i sacerdot, de manament del senyor bisbe, he escrit aquesta carta el dia i any més amunt expressats, i he posat aquest senyal +."

(Traducció: RTT)

Els límits del bisbat de Lleida en època visigòtica

El canonge Martínez Molina, abans esmentat, féu coincidir els límits del municipi romà amb els de la primitiva diòcesi, és a dir, des dels Prepirineus fins a l’Ebre i des de les conques del Segre i la Noguera Pallaresa fins a l’Alcanadre. Així mateix ho reflecteix el discutit còdex atribuït al rei Vamba —tot i que hom ha considerat que fou ordenat redactar a la dotzena centúria pel bisbe Pelai d’Oviedo, interessat a legitimar la possessió de determinats territoris—, on es presenta la fitació de la diòcesi en època visigòtica. Segons la interpretació de J. Lladonosa i d’E. Gros, abastava territorialment des d’Isona al nord del Montsec, fins a Fonts, a l’oest, i la vora del Cinca; els confins orientals devien estar situats a Llorac, a la comarca de la Conca de Barberà i, al sud, cap a la vora de l’Ebre, fins a Mata, població que esdevindria Almatret sota la influència àrab.

Aquest document, la primera notícia del qual és de quatrecents anys després del regnat de l’esmentat rei got, planteja seriosos dubtes respecte a llur autenticitat, atès que conté nombrosos arabismes i referències medievals impròpies del moment cronològic al que teòricament s’hauria d’adscriure. El mateix es pot dir del document anomenat Antiqui termini episcopatus Ilerdensis —inserit en el cartulari de l’Arxiu Capitular de Lleida, copiat al segle XIV i conegut com Llibre Verd—, suposadament d’època goda, tot i que de cronologia més que dubtosa i d’oportú contingut. Segons l’esmentat document, el bisbat de Lleida en època visigòtica s’estenia, a l’est, per la carena que separa les terres de Lleida de les terres tarragonines, tot passant per Castellfollit, Pujalt, Cervera i la Conca de Barberà; al sud, limitava amb Escarp i Montmaneu fins a l’Ebre; al nord, passava per l’Aguda de Torà, Biosca, Ribelles i Ponts, arribava fins al vessant occidental del Montsec i continuava fins a Montllobar i l’Espluga de Serra. A l’oest, la frontera anava per Senterada i el castell de Perves i, per sota dels Pirineus, passava per Bielsa i descendia per l’Ebre. Segons J. Lladonosa, aquest document fou ordit com a conseqüència de les diferències sorgides entre el bisbe de Lleida i el d’Osca a causa dels límits d’ambdues diòcesis després de la reconquesta, tal i com esmentarem més endavant.

Vegeu: Concilis provincials de Lleida

Dotació de l’església de Lleida (1149)

Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, conjuntament amb Bernat, arquebisbe de Tarragona, Pere, bisbe d’Osona, Guillem, bisbe de Barcelona, Bernat, bisbe d’Urgell, Bernat, bisbe de Saragossa, i altres nobles, assisteixen a la consagració de la seu de Lleida. El comte, com a dotació, concedeix a la seu de Lleida, al seu bisbe Guillem i als seus successors, perpètuament, els delmes i les primícies de la ciutat i terme de Lleida, juntament amb els delmes dels molins, de les lleudes i dels passatges de la mateixa ciutat. A més li dóna totes les esglésies que hi ha dins la ciutat i les que hi ha a les viles i els castells del bisbat de Lleida.

"In nomine Sancte et Individue Trinitatis. Ego Raymundus Berengarii, Dei gratia comes Barchinonensis, princebs Aragonensis, atque Hylerde ac Dertose marchio libenti animo et spontanea voluntate facio hanc donationem et dotem de restauranda Hylerdensi sede, et ad Dei servitium restituenda. Gloria in altissimis omnipotenti Deo, qui secundum voluntatem suam tranfert regna et mutat imperia. Qui post multa annorum spacia Hylerdensem ecclesiam paganorum perfidie subditam pietate sua nostris temporibus in pristinum christiane religionis restituere dignatus est gradum. Anno igitur ab incarnatione Domini MCXL VIIII superna clementia tradidit in manus nostras civitatem Hylerdam, et nos inspiratione divina atque consilio illustrium ac religiosorum virorum, venerabilis scilicet Bernardi Terrachonensis archiepiscopi, et Petri Ausonensis, atque Guillermi Barchinonensis, necnon et Bernardi Urgellensis ac Ber nardi Cesaragustani episcoporum, multorumque Barchinonensium atque Aragonensium assistentium procerum, concedimus et donamus prenominate Ilerdensi civitatis sedi, et illustri ac venerabili Guillermo iam dicte sedis episcopo, eiusque successoribus in perpetuum, omnes decimas et primitias Ilerdensis urbis, et totius territorii eius simul cum ipsis decimis de molendinis, de leudis et de passaticis prefate civitatis. Dono etiam iam dicte sedi in hac die consecrationis eius, que celebrata est III kalendas novembris, omnes ecclesias que sunt in Ilerdensi civitate, que hucusque a mauris vocabantur mezchite, et in omni termino vel territorio eius, cum prediis et alodiis omnibus ubique sibi pertinentibus, sicut melius habuerunt in tempore sarracenorum. Insuper dono, atque confirmo predicte Ilerdensi sedi, et Guillermo episcopo et successoribus eius omnes ecclesias, que sunt in villis vel castellis tocius Hyllerdensis episcopatus, quas Deus michi dedit vel adhuc dabit cum omnibus decimis et primitiis et omnibus suis pertinenciis, ad ordinandum et stabiliendum secundum voluntatem suam ad servitium Dei. Sig+num Raymundi comes. Sig+num Illdefonsi regis Aragonensis, comitis Barchinone et marchionis Provincie1.

Facta est hec consecratio et donatio atque confirmacio III kalendas novembris anno Dominice incarnationis MCXLVIIII dominante sive regnante Raymundo suprascripto comite in Barchinona et in Aragone et in Superarbe et in Ripacorza et in Cesaragusta et in Illerda et in Fraga atque Tortosa quas divina virtute idem ipse superavit et cepit. Sig+num Bernardi Terrachonensis archiepiscopi. Sig+num Guillermi Barchinonensis episcopi. Sig+num Poncii de Cervera vicecomitis de Bass. Sig+num Raymundi de Podio alto. Sig+num Guillermi Umberti. Sig+num Arnaldi Mironi comitis Paliarensis. Sig+num Guillermi Raymundi dapiferi. Sig+num Berengarii Tarroia. Sig+num Gaucerandi de Pinos. Sig+num Guillermi de Cervera. Sig+num Geraldi de Jorba. Sig+num Arnaldi Berengarii d.Anglerola. Sig+num Berengarii Arnaldi. Sig+num Bernardi de Bel loq. Sig+num Arnaldi de Ponts. Sig+num Guillermi de Castelvel. Sig+num Guillermi Ibilot. Sig+num Poncii, notarii comitis supra scripti qui hoc scripsit mandato illius die annoque prefixo."

O: ACL, s/c.

A: Còpia de l’inici del segle XIV: ACL, Llibre Verd, folis 16-17.

a: Villanueva: Viage literario a las iglesias de España, Madrid 1851, vol. XVI, ap. XII, pàgs. 250-252.

_______________________________________________________________________________________________________________

Traducció

"En nom de la Santa i Indivisa Trinitat. Jo, Ramon Berenguer, per la gràcia de Déu comte de Barcelona, príncep d Aragó i marquès de Lleida i Tortosa, de bon grat i espontània voluntat, faig aquesta donació i dotació per restaurar la seu de Lleida i restituir-la al servei de Déu. Per a glòria de Déu omnipotent, que és a les altures, i que canvia i muda regnes i imperis segons la seva voluntat. Qui, després d’un espai de molts anys en què l’església de Lleida ha estat sotmesa a la perfídia dels pagans, s’ha dignat a restituir-la, en els nostres temps i per la seva pietat, al primitiu estat de la religió cristiana. Així, doncs, l’any de l’encarnació de mil cent quaranta-nou, per la clemència celestial, traspassà a les nostres mans la ciutat de Lleida; i nós, amb la inspiració divina i el consell dels molt il·lustres i religiosos barons, és a dir, els venerables Bernat, arquebisbe de Tarragona, i els bisbes Pere d’Osona, Guillem de Barcelona, Bernat d’Urgell i Bernat de Saragossa, i de molts pròcers de Barcelona i Aragó que hi assisteixen, concedim i donem a l’esmentada seu de la ciutat de Lleida i a l’il·lustre i venerable Guillem, bisbe de dita seu, i als seus successors de manera perpètua, tots els delmes i les primícies de la ciutat de Lleida i de tot el seu territori, juntament amb els delmes dels molins, de les lleudes i dels passatges de dita ciutat. Donem també, a la predita seu, en aquest dia de la seva consagració, celebrada a tres de les calendes de novembre, totes les esglésies que estan a la ciutat de Lleida i que els moros en deien mesquites, amb tot el seu terme i territori, terres i alous allà on en tinguessin, tal com millor en fruïren en temps dels sarraïns. I a més, dono i confirmo a la predita seu de Lleida i al bisbe Guillem i als seus successors, totes les esglésies que hi ha a les viles i els castells del bisbat de Lleida, les quals Déu m’ha entregat i concedit, amb tots els seus delmes, les seves primícies i totes llurs pertinences, per ordenar-Ies i establirles segons la seva voluntat, al servei de Déu. Signatura del comte Ramon. Signatura d’Alfons, rei d’Aragó, comte de Barcelona i marquès de Provença.

Fou feta aquesta consagració, dotació i confirmació, a tres de les calendes de novembre de l’any de l’encarnació del Senyor de mil cent quaranta-nou, dominant i regnant el sobreescrit comte Ramon a Barcelona, a Aragó, al Sobrarb, a la Ribagorça, a Saragossa, i a Lleida, Fraga i Tortosa, les quals ell les prengué i conquerí amb la virtut divina.

Signatura de Bernat, arquebisbe de Tarragona. Signatura de Guillem, bisbe de Barcelona. Signatura de Ponç de Cervera, vescomte de Bas. Signatura de Ramon de Pujalt. Signatura de Guillem Umbert. Signatura d’Arnau Mir, comte de Pallars. Signatura de Guillem Ramon, dapifer. Signatura de Berenguer Torroja. Signatura de Galceran de Pinós. Signatura de Guillem de Cervera. Signatura de Guerau de Jorba. Signatura d’Arnau Berenguer d’Anglesola. Signatura de Berenguer Arnau. Signatura de Bernat de Bell-lloc. Signatura d’Arnau de Ponts. Signatura de Guillem de Castellvell. Signatura de Guillem Ibilot.

Signatura de Ponç, notari del comte, qui ho va escriure per manament d’aquell, el dia i l’any esmentats.

(Traducció: JJBR)

1. La signatura del rei Alfons I de Catalunya-Aragó hi fou afegida posteriorment.

El bisbat de Lleida després de la reconquesta la restauració eclesiàstica

Límits i parròquies del sector de la diòcesi de Lleida organitzat als segles XII i XIII.

X. Eritja

Lleida, ja conquerida, celebrà la consagració de la mesquita major sarraïna convertida en catedral. El 30 d’octubre de 1149 el comte Ramon Berenguer IV promulgà la carta de dotació de l’església restaurada concedint els delmes i les primícies de la ciutat i el seu territori, més els delmes dels molins, de les lleudes i dels passatges de la ciutat. També Ramon Berenguer IV confirmà al bisbe de Roda d’Isàvena i conseller del mateix comte rei, Guillem Pere de Ravidats, la possessió de les mesquites de la ciutat amb llurs possessions i de totes les esglésies de les viles i castells del bisbat de Lleida, amb delmes, primícies i pertinences.

Un aspecte força interessant d’aquesta carta de dotació, segons J. E. García Biosca (1995, pàgs. 58-59), és la utilització de l’estructura administrativa anterior com a legitimadora de l’extensió de la jurisdicció episcopal a una àrea determinada. El fet de referir-se a “totes les esglésies que estan a la ciutat de Lleida i que els moros en deien mesquites, amb tot el seu terme i territori, terres i alous allà on en tinguessin, tal com millor en fruïen en temps dels sarraïns”, ens fa descartar, de la mentalitat dels atorgants de la carta dotal, la restauració d’un marc territorial d’arrel visigòtica. Els problemes però, sorgiren ben aviat, tal i com veurem, i per a legitimar uns límits territorials que foren causa de conflicte —perquè al bisbat de Lleida s’afegí el dot territorial de Roda d’Isàvena— es recorregué als documents pseudovisigòtics per tal de justificar una situació que calia fer remuntar al moment anterior a la conquesta sarraïna.

Les primeres topades sorgiren amb els templers, els quals foren afavorits amb la cinquena part de la ciutat i del seu terme, segons els acords previs a la conquesta de Lleida, entre el comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, i el comte d’Urgell, Ermengol VI, per al repartiment de Lleida, recollits en el document de 25 de maig de 1148. Els drets de l’orde del Temple sobre aquesta cinquena part de la ciutat se sobreposaren als del bisbe de Lleida de percebre també delmes i primícies sobre les seves possessions. Aquesta discrepància dugué el comte rei, els bisbes de Barcelona i Saragossa i el llegat apostòlic cardenal Jacint Bobone, el futur papa Celestí III, a cercar una concòrdia, el 1154, entre l’orde del Temple i l’església lleidatana, tot i que l’acord hagué de ser ratificat el 1160, suposem que per incompliment per part dels templers.

Convinença entre el comte Ramon Berenguer IV de Barcelona i el comte Ermengol VI d’Urgell per al repartiment de Lleida (25 de maig de 1148)

Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona, i Ermengol VI, comte d’Urgell, pacten una convinença. El comte de Barcelona dóna al comte d’Urgell en feu la ciutat de Lleida i els seus termes, mentre que el domini eminent resta en mans del comte barceloní. A més, aquest es reserva la propietat dominical de les dues terceres parts de la ciutat i cedeix al d’Urgell una tercera part. Els templers rebran del comte de Barcelona, de les dues parts que li corresponen a ell, una cinquena part de la ciutat i el seu terme, per la qual cosa compensarà al comte d’Urgell amb el castell d’Ascó. Per la seva banda, el comte d’Urgell, per tots els feus que rebés, es reconeixeria vassall del comte de Barcelona i li prestaria jurament de fidelitat.

"Hec est conveniencia que est facta inter Raimundum, comitem Barchinonensem, et Ermengaudum, comitem Urgellensem. Donat, itaque, prephatus comes Barchinonensis predicto comiti Urgellensi per fevum civitatem Ilerdam cum omnibus terminis suis, videlicet, de termino de Iabud usque ad terminum de Corbinis, et donat ei terciam partem tocius Ilerde et termini eius in omnibus rebus in dominio, retentis duabus partibus sibi in omnibus. Et dat eidem civitati terminos suos in omnibus locis ubicumque debet habere, exceptis terminis castellorum. Et comes Urgellensis de ista sua tercia parte possit dare quantum voluerit et cui voluerit. Similiter, comes Barchinonensis de duabus partibus suis possit dare quantum voluerit et cui voluerit. Et comes Barchinonensis de duabus partibus suis donet milicie Templi Ihierosolimitani illam quintam partem quam ipsa milicia debet habere de tota civitate Ilerde et de terminis eius in omnibus. Et in illa quinta parte iam dicta ipsius milicie comes Urgellensis, aut ullus homo per eum, non habeat ullum senioraticum, neque ullum districtum aliquo modo. Et comes Barchinonensis pro illo senioratico de illa quinta parte prenominate milicie facit emendam comiti Urgellensi ipsum castrum de Azcho tali modo, ut comes Barchinonensis comendat comiti Urgellensi ipsum castlanum. Et in illas ostes et cavalcadas, ubi fuerit comes Urgelli cum comite Barchinonensi, sit ipse castlanus ibi cum comite Urgelli cum militibus suis, et in illas ostes et cavalcadas, ubi non fuerit comes Urgelli cum comite Barchinonensi, vadat ipse castlanus cum comité Barchinonensi cum militibus ipsius castri; et quandocumque requisierit comes Barchinonensis potestatem ipsius castri de Azcho per se aut per nuncios suos, iam dictus comes Urgelli donet ei potestatem ipsam sine engan, iratus aut pachatus. Et si comes Urgelli ibi non esset, ipse castlanus donet ei ipsam potestatem, iratus vel pachatus, quandocumque eam requireret comes Barchinonensis per se vel per suos. Et donat ei comes Barchinonensis in Azcho, videlicet, comiti Urgelli duos homines in dominio. Et comes Barchinonensis mitat castlanum in predicta civitate Ilerde et collocet eum de duabus partibus suis. Et ipse castlanus habeat senioraticum in tota civitate Ilerde et in omnibus supradictis terminis eius excepto in illa quinta parte supradicta prephate milicie. Et totum ipsum senioraticum, quod ibi habuerit castlanus, et quidquid ei dederit comes per castlaniam, habeat hoc totum solide et libere per comitem Urgellensem. Si, autem, de predicto castlano venerit inadapertura, comes Urgelli mittat ibi castlanum ad suam voluntatem, et comes Urgellensis donet potestatem de predicta civitate Ilerde comiti Barchinonensi, iratus pel pachatus, quocienscumque eam quesierit per se vel per nuncios suos. Adhuc, autem, prelibatus comes Barchinonensis donat prenominato comiti Urgellensi ipsum castrum de Ceidona cum omnibus terminis suis ad suum proprium alodium ad faciendum voluntatem suam. Iterum, donat ei ipsum castrum de Albella cum omnibus terminis suis ad proprium alodium ita, videlicet, ut Petrus de Stopanan habeat illud per comitem Urgellensem sicut habebat per comitem Barchinonensem. Item, predictus comes Barchinonensis convenit prenominato comiti Urgellensi quod emendet ei Bergeda de Tortosa usque Ilerdam cum consilio procerum suorum et procerum comitis Ermengaudi, qui hoc per bonum laudaverint. Et comes Urgellensis habeat ipsam emendam per comitem Barchinonensem per fevum. Et de castellis de ipsa emenda donet potestatem comiti Barchinonensi quociescumque requisierit eam per se aut per nuncios suos, iratus vel pachatus. Iterum, convenit predictus comes Barchinonensis ipsi comiti Urgellensi quod donet ei singulis annis mille morabetinos quingentos ad festum Sancti Michaelis et quingentos ad Pascha usquequo capiatur Ilerda. Et si forte, quod absit, pacem fecerit cum Ilerda, donet ei terciam partem de ipsa paria quam inde habuerit et cadant mille morabetini. Quod si tercia pars non suffecerit ad mille morabetinos, compleat ei de suo quod defuerit comes Barchinonensis. Et comes Barchinsis donat ei in Barchinona unum burgensem, videlicet, caputmansum Petri Costancii cum ipso qui tenet illud, et unum iudeum nomine Santo.

Propter hec, quoque, dona superius comprehensa et propter ipsos fevos prenominatos convenit predictus comes Urgelli comiti Barchinonensi quod sit propter hoc suus solidus sicut homo debet esse de suo meliori seniori, et quod inde faciat ei ostes et cavacaldas et cortes et placita et sequimenta quando ipse iusserit de suo corpore cum hominibus quos tenebit de honore eius et cum hominibus suis de Urgello sicut homo debet facere suo meliori seniori, et quod faciat per eum pacem et guerram sarracenis et christianis de se et de suis hominibus et de terra sua, et quod faciat ei fidelitates per sacramenta de suo corpore et de suo honore et de tenendo isto placito.

Facta carta conveniencie VIII kalendas iunii anno Dominice incarnacionis millessimo CXLVIII regnique Ledovici, regis iunioris, anno XI.

Sig+num Raimundi, comes. Sig+num Ermengaudi, comes. Sig+num Guillelmi Raimundi, dapiferi. Sig+num Guillelmi de Castrovetulo. Sig+num Bemardi de Belloc. Sig+num Berengarii Arnal de Anglesola. Sig+num Arnalli de Ponts.

Sig+num Poncii, scriptoris, qui hoc scripsit, rasis litteris et emendatis in linea V et VI, die annoque prescripto."

O: ACA, Cancelleria, Pergamins de Ramon Berenguer IV, núm. 202.

a: Bofarull: Colección de documentos inéditos del Archivo General de la Corona de Aragón, vol. IV, Barcelona 1847, pàgs. 126-129.

b: Miquel: Liber feudorum maior, Barcelona 1945-47, vol. I, doc. 161, pàgs. 168-169.

_______________________________________________________________________________________________________________

Traducció

"Aquesta és la convinença a què ambaren el comte de Barcelona Ramon Berenguer i el comte Ermengol d’Urgell. Així, el comte de Barcelona dóna a l’esmentat comte d’Urgell la ciutat de Lleida en feu amb tots els seus termes, des del terme de Gebut fins al terme de Corbins; i li concedeix, a més, la propietat dominical sobre la tercera part de tot Lleida i els seus termes, pel que fa a tots els béns, i es reserva per a ell les altres dues parts de tot. I ratifica a la ciutat tots els seus termes, allà on n’hi ha d’haver, a excepció, però, dels termes dels castells. I el comte d’Urgell, sobre aquesta seva tercera part, podrà donar tot el que vulgui i a qui vulgui; de la mateixa manera, el comte de Barcelona, quant a les seves dues parts, podrà oferir tot el que vulgui i a qui vulgui. De les seves dues parts, però, el comte de Barcelona donarà a la milícia del Temple de Jerusalem aquella cinquena part que correspon a dita milícia sobre la ciutat de Lleida i els seus termes. I en aquesta cinquena part de la milícia, que el comte d’Urgell o qualsevol home per ell no tingui cap senyoratge ni cap dret per cap motiu. El comte de Barcelona, pel senyoratge de la cinquena part de la milícia, compensarà el comte d’Urgell amb el castell d’Ascó de tal manera que el comte de Barcelona encomani el castlà al comte d’Urgell; i les hosts i les cavalcades en què participés el comte d’Urgell amb el comte de Barcelona, que hi sigui el castlà amb el comte d’Urgell i amb els seus cavallers. En les hosts i les cavalcades en què no hi fos el comte d’Urgell amb el comte de Barcelona, que vingui el castlà amb els cavallers del castell. I quan el comte de Barcelona requereixi la potestat del castell d’Ascó, ja per ell mateix o pels seus nuncis, que el comte d’Urgell li doni dita potestat, sense engany, de grat o per força. Si el comte d’Urgell no hi fos, que sigui el castlà el qui reti dita potestat, quan sigui reclamada pel comte de Barcelona o pels seus. Finalment, el comte de Barcelona atorga al comte d’Urgell, al castell d’Ascó, dos homes sota el seu domini. El comte de Barcelona posarà un castlà a l’esmentada ciutat de Lleida i l’establirà en les seves dues parts. Dit castlà exercirà el senyoratge sobre tota la ciutat de Lleida i tots els seus termes, menys en la cinquena part de la predita milícia. I tot aquest senyoratge que hi tindrà el castlà, i tot el que li atorgui el comte per la castlania, ho tindrà de manera sòlida i lliure pel comte d’Urgell. Això no obstant, si de l’actuació del predit castlà en sorgís alguna queixa, el comte d’Urgell podrà posar-hi un castlà a la seva voluntat; i que el comte d’Urgell reti potestat per l’esmentada ciutat de Lleida al comte de Barcelona, sempre que aquest ho demani, ja per ell mateix o pels seus nuncis. També, el comte de Barcelona dóna al comte d’Urgell el castell d’Aitona amb els seus termes, en propi alou i perquè hi pugui fer la seva voluntat. A més, li dóna el castell d’Albelda amb els seus termes i en propi alou, de manera que Pere d’Estopanyà el tingui pel comte d’Urgell tal com abans el tenia pel comte de Barcelona. El comte de Barcelona convingué amb el comte d’Urgell que li encomanava la bergeda (acció de conquesta?) des de Tortosa fins a Lleida, amb el consell dels seus pròcers i dels pròcers del comte d’Urgell, els quals ho van donar per bo. Que el comte d’Urgell ho tingui en feu pel comte de Barcelona. I pels castells obtinguts haurà de retre potestat al comte de Barcelona, sempre que per ell o pels seus nuncis sigui requerit. Acordà, també, el comte de Barcelona amb el comte d’Urgell, que li donaria anualment mil morabatins: cinc-cents per la festa de Sant Miquel i els altres cinc-cents per la festa de Pasqua, fins que fos capturada Lleida. Però si, cosa poc probable, s’hi fes la pau, li donaria la tercera part de la paria que obtinguessin, fins als mil morabatins. Tanmateix, en cas que la tercera part no cobrís els mil morabatins, aleshores el comte de Barcelona ho completarà amb els seus béns. Finalment, el comte de Barcelona li dóna un burgès a Barcelona, és a el cmàs de Pere Constanç amb tot el que té, i un jueu anomenat Sant.

Per totes aquestes donacions més amunt especificades i per tots els feus predits, el comte d’Urgell convingué amb el comte de Barcelona que li seria soliu, tal com un home ha d’ésser al seu millor senyor, i que per això l’ajudaria en les hosts, les cavalcades, les corts i les assemblees, i l’acompanyaria sempre que aquell li ho manés, amb el seu cos i amb els homes que tenia per ell, i amb els seus homes d’Urgell, tal com un home ha de respondre al seu millor senyor. Que faria per ell la pau i la guerra als sarraïns i als cristians, amb els seus homes i la seva terra, i que li retria fidelitat per sacraments del seu cos, de la seva honor i de guardar aquest acord.

Feta aquesta carta de convinença a 8 de les calendes de juny de l’any de l’encarnació del Senyor de mil cent quaranta-vuit, novè del regnat del rei Lluís el Jove. Signatura de Ramon, comte. Signatura d’Ermengol, comte. Signatura de Guillem Ramon, dapifer. Signatura de Guillem de Castellvell. Signatura de Bernat de Bell-lloc. Signatura de Berenguer Arnau d’Anglesola. Signatura d’Arnau de Ponts.

Signatura de Ponç, escrivà, que va escriure això, amb lletres rases i esmenades a les línies cinquena i sisena, el dia i l’any esmentat."

(Traducció: JJBR)

Guillem Pere de Ravidats (1149-76) traslladà definitivament el centre de la diòcesi a la ciutat de Lleida, de la qual es consideraven titulars els bisbes de Roda-Barbastre. Traslladà així mateix els ardiaconats majors de Ribagorça, Benasc, Terrantona i Pallars, i la cabiscolia, amb els canonges i els capellans que havien de regir les noves pabordies i parròquies. A partir del 1150 el bisbe inicià les donacions sobre els béns de les mesquites de la ciutat, donacions que foren continuades pels prelats posteriors, Berenguer, Gombau de Camporrells i Berenguer d’Erill.

Un cop restaurada la diòcesi, la primera preocupació del bisbe fou l’organització de l’església: creació de la xarxa parroquial, culte catedralici, personal eclesiàstic, institucions de caritat com la Pia Almoina, hospitals per a pobres i peregrins, distribució econòmica (censals, delmes, primícies) i disciplina. Tots aquests aspectes es reflectiren en l’Ordinatio ecclesiae Ilerdensis i en la Constitutio cibaria, de 29 d’abril i 7 de maig de 1168, respectivament.

En l’Ordinatio ecclesiae Ilerdensis s’establí la creació d’una canònica per a la seu de Lleida, segons la regla de sant Agustí, amb 25 membres. Aquest nombre no podia augmentar fins al cap de deu anys, i llavors encara d’acord amb l’estat de les rendes i amb la conformitat del bisbe i el capítol. Els canonges havien de vestir l’hàbit de la regla augustiniana i no podien ser admesos sinó el dia de l’Assumpció de Santa Maria i en sessió capitular. El bisbe restaurador, per al sosteniment de la mensa canonical, disposà la creació de grups parroquials regits per prepòsits o pabordes, canonges que tindrien al seu càrrec les rendes de les esglésies per mensualitats. Cadascuna de les prepositures tenia assignada una sèrie de béns amb les rendes dels quals havia de mantenir els membres del capítol, durant el mes de la titulació corresponent. La jurisdicció i administració d’aquestes prepositures depenia directament del capítol, que nomenava el canonge encarregat de cadascuna. Cada parròquia tenia un capellà encarregat de la feligresia que depenia, en tot i per tot, del prepòsit o paborde. Aquesta organització es mantingué, tal i com veurem, fins al concili del 1229, en què es disposa l’organització parroquial tal i com la coneixem en l’actualitat.

La prepositura del Segrià havia de procurar per dos mesos; era integrada per les esglésies de Sant Joan de Segrià i Sant Salvador de Lleida, i els temples de Corbins i Raïmat, el qual anys després passarà a la propietat de la Pia Almoina. Al segle XV, aquesta prepositura procurava pels mesos d’agost i setembre i estava integrada per Torrefarrera, Vilanova de Segrià, Benavent, Raïmat i Malpartit.

La prepositura de Sant Joan de la Plaça, integrada per l’església de Sant Tomàs, el cementiri de pobres i Sudanell, procurava per un mes; a més, rebia un terç dels delmes de Castellots. Al segle XV, formaven part d’aquesta prepositura, que corresponia al mes de maig, les Borges Blanques, Castellots, Granyena, Sudanell i Montoliu. Rebia també els productes dels castells de Juncosa, l’Albagés, Miravall, Mas Roig, el Cogull, Vimferri, les Besses, Granyena, Melons, la Sisquella, Triquell, Matxerri, l’Astor, Alfés, Margalef i el Mas d’en Jornet.

La prepositura de Santa Maria de Magdalena, que procurava per dos mesos, era integrada per les esglésies de Sant Gili i Sant Pau, ambdues de Lleida, i rebia el terç de les rendes de Castelldans.

La prepositura de Sant Llorenç i Sant Martí amb les esglésies parroquials de Sant Andreu i Sant Hilari (fins que fou cedida a les monges del Cister), Vilanova de Fontanet i Palau del Bisbe, juntament amb els delmes i primícies de les esglésies de Sant Vicenç (del comte d’Urgell) i de Rufea (del comte de Barcelona), procurava per dos mesos. Obtenia a més, el terç de Carratalà, Vallmanya, Gimenells i Sucs. Consta que al segle XV procurava pels mesos de novembre i desembre, tot rebent els productes procedents de Rufea, Sucs, Gimenells i Almacelles.

La prepositura d’Albarès procurava per un mes i comprenia les esglésies d’Alcarràs, Montagut, Soses i Torres de Segre.

La prepositura de Bell-lloc procurava també per un mes amb les parròquies de Vensilló, els Alamús i Alcoletge, pabordia que rebia els delmes del castell i terme d’Almenar.

A la cambra de la seu li tocà l’església de Gebut i el quart d’Almenar, i a la sagristia, les esglésies d’Albalat i Vallmanya.

L’Ordinatio ecclesiae Ilerdensis incloïa també la institució de les quantitats destinades a almoina, consistents en el delme dels delmes, defuncions, primícies i fruits que el bisbe tenia a Mequinensa, Tamarit de Llitera, Estopanyà i en llurs termes, a banda i banda del Segre fins a Balaguer, a més del delme dels béns mobles i semovents oferts pels clergues pretendents de l’església de Lleida. El document consignà també que dels censos deguts per la ciutat de Lleida a l’església, una quarta part fos retinguda pel mateix bisbe i els seus successors, i les tres quartes parts restants entre la prepositura major i la cambra, exceptuant-ne la dècima part per a almoina. Hom ha qüestionat si la institució de la Pia Almoina —que s’ubicà als claustres de la seu— fou instituïda arran de l’Ordinatio del 1168, però l’absència d’una disposició fundacional fa suposar que el naixement d’aquesta institució fou anterior, tot i que deguda al bisbe Guillem Pere de Ravidats, poc temps després de la dotació de la carta de poblament (1150). La fundació de la Pia Almoina fou una mesura necessària per tal de pal·liar els efectes d’una ciutat devastada que, mitjançant la carta de poblament, volia atreure nous pobladors que s’haurien d’acollir i alimentar.

Aspecte de l’església parroquial de Sant Salvador de Torrebesses (Segrià) des del costat sud-oest, un bell exemplar romànic del segle XIII.

ECSA-M.Catalàn

En l’Ordinatio també s’estableix “similiter si Deo propitio decimam pasaticorum et leudarum recuperare poterimus, quam invictoriosus comes Barchinonae ecclesiae nostrae pia mente obtulit et scripto corroboravit…”. Amb aquesta disposició Guillem Pere de Ravidats feia referència al document de dotació de l’església de Lleida, de 30 d’octubre de 1149, que, tal com s’ha esmentat més amunt, concedia a la dita església i als seus bisbes tots els delmes i les primícies de la ciutat i del seu territori, juntament amb els delmes dels molins, les lleudes i els passatges de la ciutat. La necessitat d’atreure nous pobladors a la ciutat i, alhora, fomentar l’activitat comercial impulsà els comtes de Barcelona i Urgell a redactar condicions força favorables i engrescadores per als repobladors, recollides en la carta de poblament del 1150, fins al punt de bestreure a l’església i al bisbat unes mesures de favor atorgades tot just tres mesos abans.

L’Ordinatio fou confirmada pel cardenal Jacint Bobone, llegat de la Seu Apostòlica, l’any 1172.

Pocs dies després, el 7 de maig de 1168, el bisbe expedí l’instrument públic anomenat Constitutio cibaria que havia de regular les despeses i porcions de la mensa canonical. Aquest document disposava els tipus d’aliments i les quantitats que havien de menjar els canonges i servents de la canònica —els quals havien de pertànyer al clergat, segons aquesta constitució—, tot estipulant l’excepcionalitat dels àpats en funció dels dies i festes solemnes.

D’antuvi, la historiografia lleidatana havia considerat que l’església de Lleida havia estat declarada sufragània de l’arxidiòcesi de Tarragona, juntament amb la de Tortosa, el 16 de juny de 1173, per una butlla del papa Alexandre III. El cert és que la declaració es féu mitjançant una butlla anterior, de 25 de març de 1154, expedida pel papa Anastasi IV, on es confirmen els béns de l’església de Tarragona i les seves parròquies, així com les sufragànies de Girona, Barcelona, Urgell, Vic, Lleida, Tortosa, Saragossa, Osca, Tarassona i Calahorra. La butlla d’Alexandre III suposà la confirmació dels béns que el comte barceloní Ramon Berenguer IV concedí a la mitra tarraconense amb motiu de la conquesta de Lleida i Tortosa, que ja foren esmentats en la butlla d’Anastasi IV (vegeu el volum XXI de la present obra, pàg. 48).

El 1173 se celebrà a Lleida el primer concili provincial després de la restauració —tot i que es té constància d’un concili anterior, celebrat l’any 1155—, presidit pel cardenal llegat, Jacint Bobone.

Guillem Pere de Ravidats, el bisbe restaurador, morí el 17 de desembre de 1176. El seu successor fou Berenguer (1177-91), fill natural del comte de Barcelona Ramon Berenguer IV i germanastre d’Alfons I. Apareix com a bisbe electe en una escriptura del març del 1177. El 1179 assistí al concili III del Laterà, on, entre altres temes, es discutiren i s’aplicaren mesures per a contenir l’expansió de les doctrines càtares. El 19 de març de 1186 féu jurament de mantenir i conservar amb tota integritat les concessions atorgades a l’església lleidatana per al seu antecessor, el bisbe Guillem Pere de Ravidats.

Sembla que el nou bisbe entrà en conflicte amb el metropolità de Tarragona, Berenguer de Vilademuls, ja que intentà sostreure’s de la seva autoritat. Al començament de la seva prelatura, Berenguer de Lleida visità el cardenal Bobone, aleshores Celestí III, per tal de trametre-li la qüestió que mantenia amb l’arquebisbe de Tarragona, a qui reclamava dues esglésies. Les gestions de Berenguer no prosperaren, i els canonges de Lleida signaren una concòrdia amb Berenguer de Vilademuls en la qual es comprometien a reconèixer sempre la jurisdicció metropolitana. Les hostilitats entre ambdós prelats es mantingueren fins que el bisbe de Lleida fou traslladat a la seu metropolitana de Narbona, l’any 1191. En tractar-se d’un home erudit i actiu lluitador contra les heretgies que minaven aleshores els fonaments de la doctrina ortodoxa, sembla que el seu nomenament estigué condicionat per la delicada situació que vivia aquella diòcesi, profundament influïda per les doctrines càtares.

El successor de Berenguer fou Gombau de Camporrells (1192-1205), procedent de la canònica de Roda d’Isàvena i ardiaca major de la seu de Lleida en el moment del seu nomenament. Gombau es trobà, en inaugurar la seva prelatura, amb diversos problemes que feien referència tant a l’aspecte econòmic com al territorial. En el primer aspecte, el bisbe recobrà, per sentència del juliol de 1193, promoguda pel cardenal llegat Gregori de Sant’Angelo, els delmes que els templers cobraven sobre els molins de Lleida, atorgats pel comte Ramon Berenguer IV a l’octubre del 1149 a l’església de Lleida, tal i com ja s’ha esmentat. Pel que fa a les qüestions territorials, existia un conflicte amb el bisbe d’Osca a causa dels límits de la jurisdicció eclesiàstica, ja que aquest prelat pretenia estendre-la fins al Cinca, mentre que Lleida reclamava els territoris que arribaven fins a la vorera de l’Alcanadre. El 24 d’abril de 1194, Celestí III comissionà des de Laterà els bisbes Joan de Tarassona, Martí d’Osma i Garsia de Calahorra per a la resolució del plet. Aquell mateix any el bisbe Gombau de Camporrells envià a Roma el canonge Arnau, on remangué tot l’any 1195 per a defensar llurs pretensions. Els bisbes comissionats es reuniren a Tudela i convocaren les parts interessades. De la reunió, en resultà un informe favorable al bisbe de Lleida i la citació dels dos litigants davant Celestí III. Des de Roma estant, els dos prelats hagueren de retornar a llurs respectives diòcesis, davant el perill d’una escomesa sarraïna. El problema continuà, doncs, sense resolució, tot i que amb expectatives força favorables per al bisbe de Lleida.

El papa Celestí III, mitjançant una butlla datada el 2 de novembre de 1195, confirmà a l’església de Lleida les donacions anteriors, i a més subjectà a la jurisdicció de Lleida la canònica de Sant Pere d’Àger i el monestir de Sant Victorià de Sobrarb. Val a dir que l’interès del bisbe de Lleida, com el que manifestaren abans els bisbes d’Urgell vers l’annexió de l’esmentada canònica, es basava en les possessions del monestir més enllà de la Noguera Ribagorçana, situades en certa manera dins el bisbat de Lleida. Ambdós monestirs es negaren a sotmetre’s a la jurisdicció del bisbe de Lleida, motiu pel qual el papa trameté una butlla a l’arquebisbe de Tarragona i al bisbe de Vic per tal que acceptessin la submissió, sota pena d’entredit i d’excomunió. Malgrat això, no es volgueren sotmetre.

En morir Celestí III i assolir el pontificat l’any 1202 Innocenci III, aquest reuní els bisbes de Lleida i Osca —aleshores era bisbe d’aquesta darrera diòcesi Garsia de Gudal— i els convidà a trobar una solució pacífica al plet secular. Es fixaren els límits territorials entre ambdues diòcesis. Les esglésies de Barbastre i Alquézar, amb llurs territoris, passaren a dependre del bisbat d’Osca, i les esglésies de les valls de Bielsa i Gistaín, del bisbat de Lleida. Les esglésies existents entre el Cinca i l’Alcanadre es dividiren entre ambdós bisbats, les de Presinyen, Torres, Peralta de Alcofea, Pertusa, la Perdiguera, Monte-rubeo, Almerge, Fornillos i les de la part inferior quedaren per al bisbat de Lleida, mentre que les de la part superior fins arribar als Pirineus s’adjudicaren al bisbat d’Osca. S’exceptuaren d’aquesta línia divisòria les esglésies de Juvero i Cajicorva, que tot i ésser del territori del bisbat de Lleida, passaren al d’Osca, així com les de Azlor, Alberuela de Liena, Adahuesca i Colungo, les quals, inserides en territori diocesà d’Osca, s’adjudicaren a Lleida.

El papa Innocenci III, per tal de perpetuar la concòrdia, expedí, el 27 de maig de 1203, des de Ferentino, una butlla, dirigida als bisbes Gombau de Camporrells i Garsia de Gudal. De la que fou dirigida al bisbe de Lleida en consta una còpia en el Llibre Verd, de l’Arxiu Capitular de Lleida.

La ciutat de Lleida deu al bisbe Gombau l’inici del projecte de la gran catedral que havia de ser l’emblemàtic i digne bastió d’una ciutat que, aleshores, experimentava un progressiu creixement demogràfic i econòmic. Per a dur a terme la magna obra, endegà una política d’adquisicions i permutes de terrenys i edificis en l’esplanada on s’hauria d’edificar el nou temple. Gombau de Camporrells encarregà a l’arquitecte Pere de Coma el projecte i edificació de la nova seu, segons indica la làpida commemorativa de construcció de la catedral, datada el 1203, tot i que la seva tipologia gràfica indica una data posterior, que s’hauria de situar al voltant del segle XIV. Aquesta làpida estava col·locada vora l’altar, a 0,60 m del paviment del presbiteri i, en l’actualitat, es troba a la base de la columna que obre el presbiteri per la banda nord.

De la vinculació del mestre Pere de Coma al capítol lleidatà, se’n fa ressò el document contractual del juny del 1193 —la còpia del qual, inserida en el Llibre Verd, fou exhumada per J. Lladonosa—, on s’indica que Pere de Coma passava a formar part de l’estament eclesiàstic, en règim de confraternitat. En la primera part del document, el mestre d’obra ofereix les seves pertinences (6 sous censals que rebia d’una honor situada a la torre de Grealó i la seva casa, situada a la parròquia de Sant Joan) al bisbe Gombau i als capitulars, i els prometia canònica obediència, tot oferintlos els seus fidels serveis en la construcció de la catedral. La segona part del document conté l’acceptació per part del bisbe dels serveis i les propietats del mestre i li concedeix l’ingrés a la canònica, tant espiritualment com temporalment.

Com acabem d’indicar, el 1203, just dos anys abans de morir, Gombau de Camporrells col·locà la làpida commemorativa de construcció de l’edifici, del qual fou indiscutible promotor, i que, en enllestir-se la carcassa arquitectònica el 1278 —sota la direcció del mestre d’obres Pere de Prenafeta— acolliria, en un acte d’homenatge pòstum, les seves despulles, juntament amb les del bisbe restaurador, Guillem Pere de Ravidats.

El succeí en la mitra Berenguer d’Erill (1205-35), procedent d’una família de noble llinatge del Pallars. Introduí la regla del Cister en el monestir de Santa Maria de Lavaix, unint-lo al de Bonafont (Gascunya). El 3 de febrer de 1215, amb el consell del capítol de la seu, autoritzà tots els veïns de Lleida que ho desitgessin de poder elegir sepultura al monestir cistercenc de Poblet.

El 1229 se celebrà a Lleida un concili provincial, sota la inspiració de Jean d’Abbeville, llegat pontifici a la Península del papa Gregori IX d’ençà del 1228, cardenal i bisbe de Santa Sabina, per a procurar la correcta aplicació i ratificació dels cànons del concili IV del Laterà a la Tarraconense.

Berenguer d’Erill fou, així mateix, un gran protector de la Pia Almoina. L’any 1232 publicà unes constitucions que no eren sinó una actualització de l’Ordinatio ecclesiae Ilerdensis del 1168, sobretot en el que feia referència a l’elecció de canonges de Lleida i de Roda, i al procediment, en cas de seu vacant, per defunció del bisbe, del consegüent nomenament de successor.

En morir Berenguer d’Erill, l’any 1235, Pere d’Albalat, que fou conseller de Jaume I i canonge de la seu durant la prelatura d’aquell, ocupà tan sols dos anys la mitra de Lleida (1236-38), perquè fou promogut a l’església metropolitana de Tarragona. L’11 de desembre de 1237 publicà les seves constitucions, on es ratificà la nòmina canonical en 25 canonges —a la darreria del segle XIV s’havien d’incrementar ja a 27— i es reformà les prepositures, ja que, aleshores, cada parròquia tenia el seu rector, tal i com ho determinà el cànon XVII del concili provincial de 1229. Cal advertir que aquest cànon no tenia precedent en el concili IV del Laterà (1215), la qual cosa fa pensar que es tractava de resoldre un problema endèmic, propi de la zona catalanoaragonesa. Aquest bisbe disposà també que la dècima part dels fruits de les pabordies anés a parar a l’obra de la seu. Amb aquestes constitucions també s’eliminà que l’administració de la mensa, a càrrec dels canonges, fos a títol perpetu i passés a partir d’aquell moment a ser nutual, és a dir, movible a voluntat del que l’ha conferit. És interessant també la porció canonical que el bisbe atorgà a favor del mestre gramàtic, figura que es creà aplicant el cànon VI del concili de 1229, que havia d’instruir els joves destinats a l’església. J. Lladonosa indica que aquesta porció canonical s’atorgà per a pal·liar l’escassetat de recursos dels escolars que no podien assumir el sosteniment del mestre gramàtic.

El 5 de maig de l’any 1237, dos anys després d’establerta la Inquisició contra hereticos, tingué lloc a Lleida una assemblea, a la qual concorregueren els bisbes de la Tarraconense i en la qual també intervingué sant Ramon de Penyafort, amb l’objectiu prioritari d’adoptar mesures per a la repressió del catarisme, que ja era antic a la ciutat de Lleida (Ventura, 1963, pàgs. 54-46).

Un cop traslladat el bisbe Pere d’Albalat a Tarragona, els capítols de Lleida i Roda es reuniren per elegir el nou bisbe. Com que no es posaren d’acord, delegaren set compromissaris, quatre de Lleida i tres de Roda, i aquests escolliren un monjo de Poblet, Ramon de Siscar, de noble llinatge.

El nou bisbe, que governà la diòcesi lleidatana entre els anys 1238 i 1247, convocà un sínode l’any 1240, les disposicions del qual versen sobre la forma d’administrar els sacraments. En aquest sentit cal afegir que Pere d’Albalat, aleshores arquebisbe de Tarragona, publicà la Summa septem sacramentorum, el testimoni més primerenc del Liber sinodalis a la Península Ibèrica, on es fan disposicions molt precises sobre l’administració dels sacraments. Segons els historiadors, la redacció de la Summa hauria de datar de l’any 1241, coincidint amb la celebració d’un sínode sede vacante a Barcelona. El dit document anava dirigit a tots els clergues de la província eclesiàstica, fet aquest que relacionat amb el sínode de Lleida ens fa adonar d’una preocupació, per part dels prelats, per unificar i establir les directrius quant a l’administració, aleshores una mica heterodoxa, dels sacraments.

Ramon de Siscar aconseguí que Jaume I, l’any 1242, concedís a l’església lleidatana els delmes de les lleudes i passatges que el rei rebia a ciutat i fora d’ella i, el 27 d’agost de 1245, el mateix monarca confirmà novament l’Ordinatio del 1168 i els delmes i les primícies concedits l’any 1149 pel comte Ramon Berenguer IV.

El 1426 es reuní a Lleida una junta de bisbes —l’arquebisbe de Tarragona, els bisbes de Saragossa, Urgell, Osca, Elna i Lleida—, clergues i barons per tal de solucionar una contesa que afectava el rei Jaume I i el bisbe de Girona, Berenguer de Castellbisbal, i que comportà l’excomunicació del monarca, la qual cessà en virtut del penediment del rei davant l’assemblea reunida a Lleida.

El bisbe Sisear morí a Lió, on comparegué per assistir al concili ecumènic l’any 1247. Les seves despulles foren traslladades al monestir de Poblet.

En arribar el moment d’elegir el nou bisbe, els canonges de Lleida i Roda tornaren a discutir, i aquest cop fou el papa Innocenci IV qui determinà l’elecció, comissionant l’arquebisbe Pere d’Albalat, sant Ramon de Penyafort i fra Miquel, la qual va recaure sobre Guillem de Barberà. Sembla que aquest bisbe celebrà un sínode, l’any del qual s’ignora, on es disposaren normatives sobre la residència dels beneficiats i rectors, préstecs als clergues i la prohibició de nomenar porcioners —càrrecs menors de la catedral encarregats d’una comesa específica, com pot ser la porteria, l’escolania, el bací, etc.—, sense autorització de l’ordinari.

Durant la prelatura de Guillem de Barberà (1248-55), s’esdevingué, amb tota seguretat, la secularització del capítol. Prova d’aquest fet és la substitució del prior, ofici monàstic, per la dignitat de degà, pròpia de les catedrals secularitzades. En aquella època apareix en els documents el segell del clergat de la seu, amb la imatge de Santa Maria in sede, sobre soli i amb l’Infant als braços. J. Villanueva situà cronològicament la supressió del priorat l’any 1254, tot i que s’inclina a pensar que, aleshores, els canonges de Lleida ja havien abandonat la regla de sant Agustí. J. Lladonosa, tot i seguir les tesis de J. Villanueva, posa en dubte que s’arribés a aplicar rigorosament la vida canonical a la seu de Lleida, atès que des dels primers dies del repoblament cristià els canonges posseïen albergs propis al barri de la Suda. Argüeix aquest historiador que l’edifici de la canònica no era suficient per a encabir-hi una comunitat de 25 membres amb el personal subordinat, i que les dignitats episcopals, després del 1254, continuaren gaudint, com a residència, dels mateixos casals que abans. De tota manera, nosaltres pensem que la vida canònica fou, almenys els primers anys de llur institució, una realitat. Prova d’això és el contracte més amunt esmentat de Pere de Coma, en el qual es fa palesa l’evidència de vida canonical, amb l’ingrés del mestre d’obres a la canònica de Lleida, en règim de confraternitat, i la donació al capítol de la seva casa.

El bisbe següent fou Berenguer de Peralta (1256), que morí sense haver estat consagrat. Se li ha tributat culte com a sant, anomenant-se porta de sant Berenguer la més propera al seu sepulcre, al creuer nord de la catedral.

Guillem de Montcada (1257-82) assistí com a bisbe electe a l’assemblea que Jaume I celebrà a Lleida el 4 d’abril de 1257 per a confirmar a les esglésies tots els seus drets i privilegis, els mateixos drets que concedí el comte Ramon Berenguer IV el 1149 i Alfons I el 1168, confirmats després, l’any 1173, pel cardenal Bobone, el futur Celestí III, i el 1245 pel mateix Jaume I.

Durant la dilatada prelatura de Guillem de Montcada, es convocaren a Lleida dos sínodes, la data dels quals es desconeix. Quant a l’aspecte econòmic, cal assenyalar que l’estament eclesiàstic, encapçalat pel mateix bisbe Montcada, pretengué deixar sense efecte una de les clàusules de la carta de poblament de la ciutat, concretament la que fa referència a la prohibició als pobladors de donar, vendre o hipotecar els béns de la ciutat i els seus termes a membres de la cúria (“…perquè féssiu allò que volguéssiu com a hisendes vostres i donar-Ies, vendre-les o hipotecar-Ies a qui vosaltres volguéssiu, llevat de cavallers i eclesiàstics”), la qual cosa comportà una certa tibantor amb els prohoms de Lleida, fins al punt que Jaume I hagué d’intervenir-hi. El rei disposà, l’any 1267, que el bisbe i el capítol poguessin continuar posseint tots els béns donats, llegats, venuts o cedits a cens emfitèutic fins a la data del document, i que, en un futur, en les finques subjectes a cens, l’Església no hi tingués cap més dret senyorial que el de fadiga. El monarca establí també que igualment havien d’estimar-se les fundacions de capellanies i aniversaris, recalcant que solament d’aquella manera podrien atorgar-se a l’Església possessions i immobles. Tanmateix, aquell mateix any Jaume I adreçà una carta als veguers i als paers de la ciutat —tot just feia tres anys que el rei havia atorgat als prohoms i habitants de Lleida el Privilegi de la Paeria—, recordant-los que continuava en vigor la clàusula de la carta de poblament que prohibia l’adquisició i cessió de béns a persones nobles i eclesiàstiques, sota pena d’anul·lació del document.

El 30 d’octubre de 1278 el bisbe Guillem de Montcada consagrà la catedral de Lleida. El prelat disposà, vuit dies abans, que la festa de la dedicació del nou temple, en honor de Santa Maria, se celebrés cada any el diumenge després de sant Lluc (19 d’octubre).

Guillem Bernat de Fluvià (1282-86) succeí Guillem de Montcada, i en morir aquell, els capitulars encarregats d’elegir el nou bisbe es dividiren en dos bàndols: uns elegiren a Guillem de Montcada, ardiaca major de Lleida, nebot del bisbe del mateix nom, i els altres elegiren Hug de Mataplana, parent proper del comte de Pallars i recomanat pel rei, aleshores Alfons el Franc. Aquest monarca, que es trobava a Barcelona, s’assabentà de la discòrdia i escriví als paers de Lleida perquè evitessin tot desordre. Els paers, però, es mantingueren al marge, ja que eren favorables a la família Montcada. L’afer, que culminà en un crim en què sembla que estigueren implicats els valedors de Guillem de Montcada, arribà al papa Honori IV, el qual designà Guerau d’Andrià (1291-98) com a bisbe. Aquest esdeveniment és, segons J. Lladonosa, un exemple més de les rivalitats entre els eclesiàstics durant el segle XIII. El bisbe Guerau celebrà a Lleida dos concilis consecutius, l’un el 1293 i l’altre l’any següent. En el concili de l’any 1293, es discutí sobre el privilegium fori dels clergues i es disposà que aquests no podrien ser jutjats per un tribunal civil, sota pena d’excomunió. També es discutiren les disposicions per a tractar de reprimir els subterfugis que utilitzaven tant els moros com els cristians per a sostreure’s del pagament de delmes i primícies a què estaven sotmesos.

El concili del 1294 fou en certa manera una prolongació, quant a contingut, del del 1293. Les seves disposicions recollien tres de les màximes preocupacions de l’església de la Corona d’Aragó al final del segle XIII: els excessos del poder civil, el cobrament dels delmes i la defensa del privilegium fori clerical.

L’any 1297, procedent de Tunis, arribà a la seu de Lleida, que gaudiria d’un abundós nombre de relíquies i joiells, la relíquia més venerada, el sant Drap o bolquer del Nen Jesús de mans d’un mercader lleidatà, Arnau de Solsona. La litúrgia ilerdenca s’enriquí amb la cerimònia de la “Manifestació del Sant Bolquer” que tots els anys se celebrava el dia de Nadal a la catedral, fins l’any 1936, que la dita relíquia desaparegué amb motiu de l’esclat de la guerra. Posteriorment es constituí una confraria sota la invocació de la relíquia, on s’inscriviren reis, prínceps, magnats, bisbes, cardenals i nombrosos fidels. Els papes Climent VI, Nicolau V i Calixt III li concediren moltes indulgències.

A la darreria del segle XIII començà l’episcopat de Pere de Rei (o Reig) (1299-1308). En les disposicions del sínode que celebrà el 5 de desembre de 1301 s’establiren normes per a l’ensenyament del catecisme al poble i es decretà l’obligació de celebrar els matrimonis (llevat dels casos en què el rei, la reina o els seus fills demanessin la celebració en una altra església) i els baptismes (fins que es concedí aquest dret a l’església de Sant Joan) exclusivament a la seu de Lleida. El bisbe Pere de Rei (o Reig) morí el 4 de setembre de 1308.

Hom pot afirmar que fou al llarg de la tretzena centuria, paral·lelament a l’evolució de les institucions civils i al desenvolupament econòmic de la ciutat de Lleida, que l’església lleidatana aconseguí la seva consolidació, si bé s’havia reorganitzat al llarg del segle XII. (JTM-CBJ)

Els ordes militars a les terres de Lleida

Els templers

En l’estratègia conqueridora de les marques de migdia i ponent planejada a Girona l’any 1143, Lleida fou el segon gran objectiu —el primer havia estat Tortosa—. En la conquesta d’aquesta plaça, l’any 1149, participaren, entre d’altres senyors, els cavallers del Temple. En el setge de Lleida intervingueren activament els templers, amb Pere de Rovira, que fou administrador de Montsó.

De resultes dels pactes convinguts prèviament, Lleida amb els seus termes fou senyorejada pels comtes de Barcelona i d’Urgell: el de Barcelona com a sobirà eminent i el d’Urgell com a feudatari seu. En el repartiment de la propietat dominical, la tercera part de la ciutat va correspondre al comte Ermengol VI i els altres dos terços, al comte Ramon Berenguer IV. A l’orde del Temple, per haver participat en la campanya, li va correspondre la cinquena part de la totalitat del territori conquerit, tal com s’havia pactat a Girona.

L’ordenació jurídica de la ciutat de Lleida i el seu territori va fer-se segons el model emprat a Tortosa. Complint una clàusula de la carta de poblament de la ciutat, els comtes, l’església de Lleida i els templers van efectuar moltes donacions i establiments per a la repoblació i colonització del territori.

En aquestes terres, l’estratègia defensiva encomanada a l’orde del Temple va tenir un caràcter diferent del que tingué en les terres de l’Ebre. Si al sud de Catalunya els templers van tenir el domini directe sobre un vast territori compacte de molts pobles amb el control de nombrosos castells i torres, sembla que al Segre senyorejaren menys viles i termes, encara que les possessions fossin qualitativament més bones.

Aparença actual de l’església i castell de Gardeny, que foren el centre d’una de les comandes més importants de l’orde templer.

ECSA-X. Goñi

Aspecte que oferia el castell i comanda de Gardeny l’any 1563, segons un dibuix d’A. van den Wijngaerde.

Fons de la Fundació 700 Aniversari de la Universitat de Lleida

Les terres del Segre foren defensades, principalment, des de la fortalesa de Gardeny, on els templers instal·laren la principal comanda. Els templers de Gardeny controlaren diversos nuclis amb castells, cases i torres. Aquests nuclis, en principi, devien organitzar-se en comandes o sotscomandes, centrades en castells o convents. És el cas de Corbins, Barbens i Torres de Segre. Però sotscomandes com les del Segrià, l’Urgell i Bell-lloc —citades per J. Miret i Sans— probablement només ho foren de nom, ja que no tenim notícies de cap convent templer en aquells indrets.

Per tant, l’organització templera a les terres del Segre comprèn una gran comanda, Gardeny, a la ciutat de Lleida, una altra comanda centrada a Corbins, al Segrià, una tercera a Barbens, a l’Urgell, i encara una darrera a Torres de Segre, també al Segrià. Al costat d’aquestes comandes cal considerar una sèrie de possessions —les citades per J. Miret i Sans— que devien estar organitzades des de Gardeny.

Segons A. J. Forey, a les comarques del Baix Cinca i la Llitera els templers posseïren extensos dominis organitzats en les sotscomandes de la Ribera, la Llitera i Saidí, que depenien de Montsó. Al Baix Cinca, des del final del segle XII, els templers foren senyors alodials del castell de Fraga, on posseïren drets sobre el pont i la barca; i dins del terme d’aquest castell, a la zona més fèrtil de l’horta, fou també dels templers una antiga almúnia anomenada, actualment, Torre dels Frares.

Més al nord, en terres de la Llitera, els templers de Montsó es dedicaren sobretot a l’agricultura cerealística de secà, que explotaven mitjançant granges. En aquesta àrea van senyorejar el poble de Sant Esteve de Llitera. (JFS)

Els hospitalers

Dibuix d’A. van den Wijngaerde de l’any 1563 de les Cases Antigues de Lleida, centre d’una comanda hospitalera, avui desapareguda.

Fons de la Fundació 700 Aniversari de la Universitat de Lleida

La presència de l’orde de l’Hospital (dit també de Sant Joan de Jerusalem) a Lleida té un origen incert, possiblement no anterior al 1175. No obstant això, el predicament i el reconeixement popular i comtal envers aquell orde feren possible que comencessin les primeres donacions poc després de la reconquesta de la ciutat. El 1165, un cavaller d’origen desconegut, Guillem Obilot o Ibilot, donà a l’orde cases, banys i un forn situats prop de la porta d’Alcantara, a més d’uns casals de molins propers al portal de Corbins. Precisament, aquesta darrera donació fou segurament la base i l’àmbit espacial del que més tard seria la comanda lleidatana de l’Hospital. El degoteig de donacions continuà vers el 1170, amb donacions de drets sobre jueus i sarraïns de la ciutat, terres al terme de Ratera (Alguaire) i unes hortes al terme de Lleida (1171). Simptomàticament, els receptors de les ofrenes eren simples frares hospitalers o l’orde, de manera genèrica. No fou fins el 1175 que aparegué un Pelegrinus, amb el títol específic de “comanador de la casa de Lleida”. Caldria, doncs, situar al voltant d’aquesta data i d’aquest personatge l’inici de la comanda de Cases Antigues, tot i que durant dècades els comanadors i frares fan referència tan sols a la “casa de l’Hospital de Lleida”. Tanmateix, cal assenyalar que, des dels seus orígens, la comunitat devia ser reduïda i devia haverhi un gramàtic i un clergue. Fins i tot cal referir-se a la indefinició que tingué en la primera etapa —anterior al 1250— la casa de Lleida. Sovint el seu comanador és qualificat de “preceptor”, indistintament, fins i tot la mateixa persona i àdhuc al mateix any.

Fins al principi del segle XIII —vers el 1207 o el 1208— el procés de formació del patrimoni, per donacions, deixes testamentàries, compravendes, etc., tingué el seu màxim desenvolupament. L’orde rep tota mena de béns dins la ciutat (cases, obradors, espais sense habitar), al terme (horts, camps) i en diversos indrets del Segrià (Artesa, Aitona, Ratera, etc.). La constitució d’aquest primer nucli patrimonial no sembla que s’hagués produït de manera estructurada ni premeditada. La dispersió i heterogeneïtat dels béns situats fora de Lleida així ho fan pensar. Amb tot, hi ha una presència significativa de forns i molins, distribuïts a redós de la ciutat, la possessió i explotació d’alguns dels quals motivà litigis freqüents amb els templers de Gardeny.

D’ençà de la primera dècada del segle XIII, hom aprecia l’estancament del procés de creixement del patrimoni i l’inici d’una febril activitat de gestió —directa o indirecta— amb establiments arreu del Segrià i extramurs de la ciutat.

De tota manera, la casa de l’Hospital de Lleida no tingué mai la importància ni la incidència que aconseguiren els templers de Gardeny, fins al punt que una vegada suprimit l’orde del Temple no es produí una fusió entre les dues cases. A partir del 1317 a Lleida subsistiren dues comandes hospitaleres, l’originària, de Cases Antigues, i la procedent dels templers, Gardeny. La valoració de les rendes fixada per a les cases de l’Hospital a les terres de Lleida, al voltant dels anys trenta del segle XIV, estimava Cases Antigues en 600 lliures barcelonines i Gardeny en 1 500, mentre que atorgava a Corbins 700 lliures i a Torres de Segre 500.

Al principi del segle XVI, les dues comandes lleidatanes perderen entitat pròpia en entrar a formar part de les denominades “Quatre Cambres Priorals” i el seu patrimoni fou atorgat al gran prior de Catalunya, que no posseïa dotació específica per exercir la seva alta funció. S’assimilava d’aquesta manera al castellà d’Amposta; en canvi, però, l’Hospital a Lleida perdé la seva singularitat i autonomia. La cambra de Cases Antigues estava formada per les propietats d’Artesa de Lleida, Rosselló de Segrià, les Ventoses d’Urgell, Vensilló, la Guàrdia de Tornabous i Espígol, la Novella, l’Escarabat i els Merlets, a més de Torroja i el Pedrís.

La primitiva casa comanda de l’orde estava situada en una zona propera al mercadal de Vilanova —denominada també Vilanova de l’Hospital—, al costat del camí de Corbins i del convent dels carmelites i dins la parròquia de Sant Pau de la ciutat de Lleida. Se sol identificar el seu espai físic amb l’actual carrer de la Democràcia, i els horts, farraginals i altres dependències arribaven fins a l’espai que avui ocupa la plaça de Ramon Berenguer IV, al llarg del camí de Corbins. L’abandó de la casa i de l’església de la comanda, dedicada a sant Joan, es produí a la darreria del segle XVI i fou completa al segle XVII. El 1772, el prior Manuel de Montoliu féu edificar una nova casa sobre les ruïnes de l’edifici antic, amb una gran entrada, porxos i portals i finestres de pedra picada, que costaren 974 lliures i 15 sous. Precisament, la visita del prior remarca que l’edifici s’aixecava prop del nou convent dels carmelites i que té al seu voltant un espai lliure de més d’un jornal de terra.

La branca femenina de l’Hospital, establerta a Alguaire, també tingué una presència singular a les terres del Segrià. L’orde havia rebut donacions en aquesta vila i hi posseïa diverses propietats d’ençà del final del segle XII. Sobre aquests béns, es traslladà la primitiva comunitat femenina creada a Cervera, en una data imprecisa entre el 1249 i el 1260. La comunitat gaudia de les rendes dels termes veïns de la Portella, Llorac, Ratera i l’Ametlla, a més dels d’Alguaire. El reconeixement canònic de la nova comunitat es féu el 1262 i, tres anys més tard, el papa declarà la comunitat d’Alguaire subjecta al castellà d’Amposta.

Així, doncs, els primers establiments hospitalers a les terres de Lleida foren bicèfals, masculí i femení, amb seus a les comandes de Lleida (després denominada de Cases Antigues per diferenciarla de les noves adquisicions de Gardeny) i d’Alguaire. (PBRo)

Institucions de caritat i beneficència

Capçalera de l’església de l’antiga canònica de Sant Ruf, prop de la ciutat de Lleida.

ECSA-J.A. Adell

Al començament del segle XIII, les obres de caritat a la ciutat de Lleida anaven a càrrec d’antics ordes com el dels templers i els hospitalers, els canonges de Sant Ruf, el monestir femení de monges del Cister de Sant Hilari i algunes petites comunitats que se n’encarregaven; una era l’hospital de llebrosos de Sant Llàtzer, una altra, fundada per Guiu de Montpeller (1199) entre els murs de Sant Joan i Santa Maria Magdalena, era l’hospital del Sant Esperit per a expòsits, i una altra, l’hospital de Sant Marçal al Cappont.

A través de les dades de les deixes testamentàries es coneixen també altres hospitals de la ciutat de Lleida, parroquials o de fundació particular, com els hospitals de Pere Moliner (1188), l’un fundat per aquest ciutadà vora el camí de Vilanova de Fontanet, al Cappont, que després ocuparien els trinitaris, i l’altre al Carrer Major, del 1174; l’hospital de Pere de Déu, que ocuparien més tard els antonians; l’hospital de Pere de Tarascó (1227); l’hospital de Sant Martí (1218) o el de malalts llebrosos de Gardeny.

També hi havia a la ciutat la Casa de la Caritat per a clergues pobres, documentada en temps del bisbe Guillem Pere de Ravidats, i establerta d’acord amb la regla de canonges del concili d’Aquisgrà (816). Aquesta era una institució d’ajuda mútua, on podien entrar tota mena d’eclesiàstics, i era situada en un carrer travesser del de Bonaire, sota el fossar general i sobre la bassa de la Suda, a la banda nord-oest. Una altra institució benèfica era la Pia Almoina, la qual fou creada poc després de l’atorgament de la carta de poblament a la ciutat el 1150; les seves funcions es concretaven en l’alimentació i donació de diners als pobres i en l’acolliment i l’hospitalitat dels pelegrins. La seva base econòmica era formada pels delmes, les primícies i els drets de defunció que el bisbe cobrava de les esglésies de Mequinensa, Tamarit, Estopanyà i en llurs termes. Amb el temps, a mesura que s’anà consolidant com a institució, la societat lleidatana prengué el costum, mitjançant llegats testamentaris, de deixar-li uns béns capaços de produir censos o censals fixos, amb els quals es feia possible el sosteniment dels indigents. (JTM-CBJ)