L’arquitectura civil i militar i l’arqueologia
El Segrià
Mapa dels castells i les edificacions militars del Segrià, les Garrigues i el Pla d'Urgell anteriors al 1300. (Vegeu: Castells i edificacions militars del Segrià, les Garrigues i i el Pla d'Urgell anteriors al 1300)
J. Salvadó
Per a entendre les característiques de les fortificacions d’algunes comarques catalanes, hem de valorar, sobretot, la importància que hi tingué el fet d’ésser terres de marca o frontera i el fet d’haver-hi hagut un procés de feudalització. En canvi, per a saber quins eren els trets característics de l’arquitectura civil i militar de la comarca del Segrià, hem de comprendre i valorar, principalment, la importància que tingué en aquesta comarca el fet de passar d’una societat organitzada d’acord amb una tradició administrativa típica de l’alta edat mitjana, com la que hi ha al món andalusí, a una societat plenament feudalitzada.
Amb relació a això, cal assenyalar també dos aspectes. En primer lloc, que els canvis, motivats per la conquesta, s’esdevingueren progressivament (en alguns casos trobem pervivències derivades de l’organització antiga, andalusina, fins a la crisi dels darrers segles medievals). En segon lloc, cal dir que aquest canvi de la societat afectà tots els aspectes que ens interessen: la forma dels castells i de les altres fortificacions, la distribució dels pobles i llogarets, la ubicació de les necròpolis i, fins i tot, l’organització de l’espai agrícola. A continuació, per motius pràctics parlarem primer de les fortificacions d’abans i de després de la conquesta comtal de l’any 1149, després, dels llocs de poblament rurals, a continuació, de les necròpolis i, finalment, de l’espai urbà, sempre prenent com a referència els canvis derivats del pas d’una societat islàmica a una societat feudal.
En època musulmana, el territori s’organitzava bàsicament en connexió amb la ciutat, amb el castell i amb el poblet (que en aquesta regió de Lleida sembla que —almenys poc abans de la conquesta— rebia normalment el nom d’almúnia). Cadascun d’aquests elements del territori tenia les seves característiques pròpies, poc o molt diferenciades de les que hi havia al món cristià, en especial després de la feudalització de la societat, esdevinguda vers l’any 1000.
Actualment és prou sabut que la funció dels castells andalusins (husun) i la funció dels castells dels senyors feudals eren molt diferents. La funció principal dels castells musulmans era sobretot la de servir de refugi i de suport per a les comunitats que vivien al voltant i la de defensar la frontera, tot controlant les valls, els camins i els cursos d’aigua més importants. A més, potser era l’indret on vivia el representant del poder central. Sabem que al voltant de Lleida hi havia unes quantes fortificacions importants, com Castelldans (a la comarca de les Garrigues), a l’est, i Corbins, al nord-est. També hi havia diversos castells al llarg del Segre, com Carratalà i Gebut i també com Soses, Aitona o Seròs, que feien de nexe amb les fortificacions que depenien de la ciutat de Fraga (Baix Cinca), com Escarp o Torrent (notable hisn del Baix Cinca). Potser alguns altres indrets, situats al nord de la ciutat de Lleida, com Almenar, Alguaire o Albesa (aquest ja a la comarca de la Noguera), també foren seu d’una fortificació. Molts d’aquests castells, després de la conquesta cristiana, foren molt transformats, ja que van ésser convertits en castells feudals; més endavant, en època moderna, sovint encara foren refets o bé destruïts. Molt pocs han perdurat fins a l’actualitat sense gaires canvis. Podem esmentar d’una forma especial sobretot el hisn de Carratalà, potser un dels més importants dels situats al baix Segrià, i el hisn de Gebut.
Al cim del turó de Carratalà hi ha restes que fan pensar que fou un castell refugi. Per desgràcia, durant la Guerra Civil Espanyola, es feren diverses trinxeres que destruïren una part de les restes. D’altra banda, possiblement després de la conquesta de l’any 1149 també s’hi feren obres, al costat meridional. Malgrat això, aquest castell s’assembla molt al castell de Vilella (o el Castellàs) (Baix Cinca) i a molts altres castells musulmans de la Catalunya Nova o, sobretot, del País Valencià. Té una longitud —de sud a nord— d’uns 150 m i una amplada d’uns 20 m. Tot aquest ampli recinte era clos per un mur. A l’extrem sud és, però, on hi devia haver l’edifici principal i segurament una cisterna, de la qual no ha quedat cap resta. L’hàbitat s’estenia al vessant meridional, entre el cim del turó i l’indret on hi ha l’església romànica.
Adonem-nos que aquest és un dels castells més grans. Els altres husün edificats al llarg del Segre eren situats en un nivell inferior (més a prop de la sèquia i de les terrasses del riberal) i tenien unes mides més petites (així, el de Seròs, per exemple). En tots aquests casos, però, la relació entre el castell i el poblament era semblant(*).
Allò que trobem a Gebut és una mica diferent. El castell, fet amb carreus grossos, tenia una planta quadrangular, tot i que els murs s’adaptaven al relleu del tossal; els seus costats feien uns 25 m d’ample —de nord-est a sud-oest— per uns 35 m de llarg com a mínim. En alguns indrets on s’han conservat fragments de mur trobem que els carreus fan, per exemple, 40 cm d’alt per uns 90 cm de llarg; de vegades són col·locats al llarg i de través. Podem assenyalar que les mides dels carreus són semblants a les que trobem en altres fortificacions musulmanes, com per exemple el hisn de Castelldans (les Garrigues). El poblament de Gebut era situat al vessant que hi ha a la banda de llevant, sobre l’actual carretera. En aquest indret s’han fet excavacions que han permès de localitzar una possible mesquita i una possible església.
Una distribució semblant hi devia haver a Escarp, on el castell era situat al cim d’un tossal allargat, segurament protegit tot ell per un mur. En aquest cas, però, podem veure, quasi arranat i a l’extrem meridional, un hàbitat, que no se sap pas de quina època és, però que recorda més aviat els establiments de població closos i més petits del tipus almúnia (i, fins i tot, pot ésser un poblament creat després de la conquesta cristiana). De fet, tot i que de vegades les diferències no semblin gaire clares, no hem de confondre els castells (husün) amb els llocs de poblament fortificats, com podia ésser moltes de les almúnies distribuïdes per tot arreu (per exemple, la de Solibernat), que tractarem més avall, en parlar de l’hàbitat.
Cal pensar que abans de la conquesta comtal, a part els castells, també hi devia haver nombroses torres de guaita, com sembla que testimonien topònims com Almenar o potser Alfarràs. També ha estat proposada una possible relació d’alguns poblaments fortificats, com els Budells o Enviure, amb vies importants de comunicació.
Als Budells (Massalcoreig) s’ha trobat la base d’una construcció de planta rectangular, feta amb pedres irregulars unides amb un bon morter, que suportava unes parets de tàpia; ha estat datada a la primera meitat del segle XII, molt poc abans de la conquesta. En certs aspectes, pot ésser comparada a la força propera —i difícil de datar— torre del Pilaret de Santa Quitèria (Baix Cinca). La seva primera funció devia ésser la de torre de guaita.
Les fortificacions de després de la conquesta comtal molt sovint aprofitaren les d’abans. S’esdevingué, però, un lent procés de transformació i d’adaptació dels castells a les noves necessitats. A Vinfaro, davant d’Alfés, hi ha les restes d’una fortificació de planta lleugerament rectangular, que pot ésser que fos edificada en època andalusina, però que sembla que continuà essent usada i ampliada després de l’any 1149.
Una bona mostra de castell feudal és el de Sarroca de Lleida. No és pas segur que no hi hagués un precedent anterior, musulmà; la major part de les construccions (dos recintes de muralles i diverses restes de construccions, com una sala, una cisterna o una torre) ja són, però, del segle XIII o, fins i tot, d’un moment molt més tardà.
Un altre exemple de castell feudal és a Gimenells. Hi trobem una torre de cap al segle XIII, gairebé de planta quadrada, que fa a l’interior uns 5,5 m. És una petita fortificació d’un senyor local, amb la seva porta, a peu pla, una escala encastada al mur del sud-est, unes llars de foc, unes espitlleres, etc. És més difícil de saber la funció de la sala que hi ha uns 2 m cap al sud d’aquesta torre i que fa uns 5,3 m de llarg per uns 3 m d’amplada. Possiblement era una cisterna d’aquest edifici, tot i que no es puguin rebutjar uns precedents anteriors. Sigui com sigui, aquest indret segurament ja havia estat habitat en època islàmica.
Pel que fa a altres castells bastits després de l’any 1149, podem dir que a Alcarràs només s’ha considerat que és de l’època estudiada la base de la cisterna i potser unes sitges; hom parla, però, d’uns possibles precedents islàmics. Al castell de la Saida (o del tossal de la Caperutxa) (Almacelles), sembla que bona part de les escasses restes conservades són també d’època cristiana, tot i que fou ocupat en època andalusina. A Sunyer, només es conserven unes escasses restes del castell al costat est i al sud-est del tossal; la construcció dels dipòsits del poble n’ha destruït una bona part.
Moltes de les fortificacions fetes pels senyors feudals en aquesta comarca, conquerida l’any 1149, ja són tardanes o molt refetes i transformades a la darreria de l’edat mitjana; així, per exemple, el castell palau d’Aspa.
El castell templer de Gardeny mereix, però, un apartat a part. Inicialment, en època andalusina, Gardeny devia ésser un tossal destinat a fer de campament militar (potser amb una funció semblant a la que tenia el Pla d’Almatà de Balaguer); hi surt documentada una almohalia. Després, s’hi féu una torre. Finalment, en passar a les mans dels templers, s’hi bastí el castell que ha arribat fins a nosaltres. És una fortificació construïda d’una manera força unitària i ben planificada. És un castell concentrat, compost per una torre i per una nau annexa, formada per dues sales, una de situada damunt de l’altra. Les sales hi tenen un paper principal, d’una manera semblant al que ja trobem que tenien al castell de Llordà més d’un segle abans. D’altra banda, a Gardeny, la relació entre la fortificació i l’església propera fou resolta amb un edifici corredor que en permetia la comunicació. Al turó de Gardeny trobem una de les fortificacions més representatives a Catalunya del castell concentrat —que s’organitza sovint en funció d’una sala principal—, tipus d’edifici que es féu sobretot als segles XII i XIII. Contràriament al que trobem a Gardeny, al castell de Corbins, també fet o refet pels templers, les restes conservades són molt més escasses.
El castell del Rei, situat a la Suda, al turó principal de la ciutat de Lleida, era una fortificació molt important; desgraciadament ha sofert molt més el pas del temps que el proper castell templer de Gardeny. Era organitzat en quatre naus que envoltaven un pati central; la porta principal era a l’est. Sembla que fou edificat al segle XII, després de la conquesta, i reformat al segle XIII —en època de Jaume I— i potser també al segle XIV. D’aquesta important fortificació, en certa manera precedent dels castells de planta quadrangular organitzats al voltant d’un pati, que trobem sobretot a partir del final del segle XIII, ha arribat fins a nosaltres només una petita part de la nau del sud. Cal assenyalar que, en cadascun dels angles d’aquest gran castell palau, hi devia haver una torre i, a més, al llarg de cadascuna de les façanes laterals hi havia diverses bestorres o torres de flanqueig, com les que s’han conservat al fragment de nau que s’ha salvat de les destruccions d’època moderna.
A la comarca del Segrià, la distribució dels llocs de poblament va canviar força abans i després de la conquesta dels comtes de Barcelona i Urgell. Això fa que aquesta segurament sigui una de les comarques on hom pugui situar un nombre més elevat de vilatges abandonats, no solament a causa de la crisi dels darrers segles medievals o de les guerres de l’època moderna, sinó també a causa dels canvis esdevinguts a mitjan segle XII.
Abans de l’any 1149, d’acord amb les dades que podem obtenir de la documentació escrita i sobretot gràcies a la informació que ens proporcionen uns treballs de camp tan exhaustius i acurats com els fets per J.R. González i J.L Rodríguez, podem saber que hi havia un hàbitat semidispers molt important. Després de la conquesta, aquesta forma de poblament es va abandonar d’una manera progressiva i la població es tendí a concentrar al costat dels castells, a les viles closes; cal pensar, però, que de vegades aquest procés no es completà fins a la darreria de l’edat mitjana o àdhuc fins a l’edat moderna.
Pel que fa a l’hàbitat d’època andalusina, cal tenir present una sèrie d’aspectes. El primer és que els llocs de poblament (o almúnies) on els habitants vivien sobretot d’una producció agrícola solien estar situats prop d’una sèquia; en canvi, en aquelles almúnies situades en una terra de secà en què la base econòmica era en primer lloc ramadera, solia tenir un pes important la relació amb una carrerada(*).
Un altre aspecte que cal tenir present a l’hora d’analitzar el poblament andalusí és la importància que hi tenia el sentiment d’inseguretat i, per tant, la necessitat de fortificar-se. Aquesta necessitat, cada cop més sentida a mesura que s’apropava l’any 1149, va repercutir, d’una banda, en la construcció de nous castells (husün) sota els quals s’arrecerava la població i, d’altra banda, en un encimbellament dels llocs de poblament més petits i en una fortificació d’aquests llogarets o almúnies. Aquesta fortificació va suposar la construcció d’un mur o muralla perimetral, va comportar que es bastissin torres de planta quadrangular o àdhuc va suposar l’excavació de túnels que podien fer de refugi.
Trobem un molt bon exemple d’almúnia musulmana al tossal de Solibemat, excavat acuradament entre els anys 1981-1986. Podem considerar que és un dels jaciments islàmics catalans més notables. És un lloc d’habitatge situat al cim d’un tossal (procés d’encimbellament), que fa 60 m de llarg per 15 m d’ample, clos per un mur i fortificat per dues torres; al seu costat hi havia un tancat per al bestiar (fet que demostra la importància de la ramaderia). Pel que fa a l’organització de l’espai edificat, sembla que hi havia un habitatge, un rebost, uns coberts i dues torres, organitzats al voltant d’un pati central, que tenia una amplada de 3 m, i adossats per darrere a la muralla exterior. Des del punt de vista constructiu, podem assenyalar el fet que alguns dels seus murs fossin fets amb un aparell constructiu que s’assembla a l’opus spicatum, que també trobem als jaciments de Safranals o de Torrent (a la comarca del Baix Cinca). Cal pensar, però, que, sobre aquesta base de carreus o, més aviat, de maçoneria, hi havia els murs de tàpia.
Trobem un altre exemple de possible almúnia a la torre dels Moros (o d’Algorfa), prop de Vinganya. És, però, molt diferent de Solibernat. En aquest cas, no sembla pas que s’hi produís un procés d’encimbellament. El lloc de poblament era situat damunt d’una sèquia, en un lloc pla; no sabem pas si era tancat per una muralla, tot i que és molt probable. Els habitatges eren defensats per una torre de planta rectangular, que feia 6,5 m per 4,9 m. Aquesta torre era bastida almenys amb 8 filades de carreus de mida molt gran (per exemple, 65 cm per 70 cm), que recorden els d’altres construccions andalusines d’una etapa primerenca.
Podem trobar un tercer exemple de possible almúnia als Castellots (la Portella). En aquest indret —una petita elevació rocosa situada sobre una cruïlla de camins—, només es conserven les restes d’un possible sirdab o refugi subterrani de l’almúnia que hi devia haver al damunt. S’hi baixava per un pou, que permetia d’accedir a diverses cambres subterrànies. Aquest refugi tenia una altra entrada a peu pla, que era closa per una roca feixuga que podia encaixar dins la paret. Fins fa pocs anys, davant d’aquesta roca hi havia una muralla amb diverses espitlleres, separades entre elles uns 2 m, que potser es va afegir posteriorment. La descripció d’aquest possible sirdab coincideix bastant amb la que ens donen autors musulmans de l’època. Segons al-Qazwini, a Fraga hi havia uns refugis subterranis que servien de defensa en cas d’atac: “Cada abric consisteix en un pou que té una boca estreta i que s’eixampla en baixar. Al fons, hi ha nombroses galeries [ ].” Al-Himyarī també parla dels refugis que hi havia en moltes de les almúnies o explotacions, juntament amb la seva torre. Segons J. Lladonosa, a la torre de Boixadors (així mateix al nord de Lleida) també hi havia un refugi subterrani. També seria interessant de conèixer amb seguretat l’origen de les cambres subterrànies que s’han trobat a Torrefarrera.
En aquesta mateixa antiga contrada del “Segrià” històric també podem esmentar altres exemples interessants de llocs de poblament, com la roca de Grallera. En aquest indret, situat actualment al límit dels termes de Torrefarrera i de Benavent, trobem una penya retallada per a adaptar-hi la construcció que s’hi edificà al damunt. Dins d’una superfície amb una planta quadrangular, que fa uns 11 m per una mica més de 7,5 m, podem assenyalar l’existència d’un encaix o sòcol perimetral, segurament destinat a fer de base d’uns murs de tàpia (o en part de pedra). L’interior d’aquest espai, a peu pla, sembla que era repartit en tres àmbits. Al central, davant la porta, hi havia un dipòsit o cisterna, que tenia un canalet sobreeixidor. Fora, sota la porta, hi havia unes escaletes que permetien d’entrar a la torre. Sembla que prop d’aquesta construcció hi hagué sitges, que segurament cal relacionar amb el lloc de poblament annex. Malgrat les diferències, tot i trobar només en aquest cas la base pètria d’una torre, aquest jaciment, si és d’època andalusina, s’assembla bastant al model de lloc de poblament de la torre dels Moros (o d’Algorfa).
Un darrer exemple: Vinatesa. En aquest indret hi ha, al cim d’un tossal, una possible torre, envoltada d’habitatges i closa segurament per un mur; té, per tant, unes característiques semblants a les del jaciment de Solibernat i a les de moltes altres almúnies de les terres de secà. En aquest indret no hi hagué, però, un trencament, arran de la conquesta de l’any 1149 (o poc abans), com s’esdevingué al tossal de Solibernat. En una etapa posterior a la conquesta, i al llarg d’uns quants segles, aquest lloc continuà habitat. Tot i que caldria confirmar-ho amb un estudi més detingut, sembla que les noves cases, dels darrers segles medievals, foren fetes al llarg d’un cingle i podien tenir una escaleta excavada a la roca que permetia sortir de la zona encimbellada del tossal.
Podem trobar moltes altres mostres de possibles almúnies situades dalt d’un turó, com per exemple la de la Vall de Grau, la d’Enviure, potser la de Bellavista o bé la del tossal de Rodamilans, la del Tossal del Fornet o de les Bruixes, la de Rinet, etc. Aquestes tres darreres, situades en terres de secà, estan separades entre elles, com a mínim, 1 km(*). En molts llocs de secà, podem considerar que la separació d’uns 2 a 3 km devia ésser la normal entre els diversos llocs de poblament, que, com hem assenyalat, era bàsicament semidispers.
A les terres de regadiu, en canvi, la distància podia ésser encara més reduïda. Entre Algorfa i Vinganya —on també s’han trobat restes d’una possible torre andalusina—, per exemple, no arriba pas a haver-hi 1 km. Al “Segrià” històric, la separació entre les diverses almúnies que s’estenien al llarg de les sèquies no era pas gaire gran, poc més de 500 m. La documentació escrita de després de la conquesta parla d’un gran nombre de “torres”, que segurament tenien l’origen en poblets nascuts abans de la conquesta. Les restes conservades en aquestes contrades irrigades tampoc no són separades gaire entre elles; pensem, per exemple, la distància que hi ha entre els jaciments dels Castellots —on hi ha el possible sirdab—, d’Escalç —on hi ha tombes excavades a la roca i fonaments d’habitatges— i de Vimpèlec, tots tres al nord de Lleida.
Cal assenyalar que sovint les restes segurament d’època andalusina que s’han conservat són molt escasses: uns dipòsits, unes sitges, uns forats per a unes bigues, les bases d’uns habitatges o simplement uns fragments de ceràmica dels anys de domini islàmic. A les Roques de Vimpèlec, es pot veure nombrosos dipòsits, a més de la roca retallada en moltes zones per a encabir-hi construcions i traus per a encastar-hi les bigues, tot això situat damunt d’un llarg aflorament rocós. També s’han fet troballes semblants a les Roques de l’Espardenyer o de Ratera (Alguaire) o al tossal de la Gigona (Almacelles). A les Roques d’Alandir (Benavent) i a Tabac (Alguaire), s’han trobat sitges, dipòsits i terrissa. Al turó de Gebellí (Corbins) hi ha rectangles excavats a la roca que poden correspondre a antics habitatges, semblants als que hom pot veure a Vinatesa, a Tabac (Montoliu) o a Escalç; s’hi trobà també terrissa d’època andalusina.
En altres casos, l’únic testimoni de l’existència d’un lloc de poblament és precisament la ceràmica que s’hi ha conservat i que hom ha trobat gràcies a un pacient treball de camp; així, a la torre del Barbut o al Rinet de Sunyer. En aquest darrer indret ha estat confirmada l’existència d’una almúnia andalusina, que no tingué perduració en el moment cristià. Un darrer exemple és el jaciment del tossal de Vilarnau (Alguaire), on s’han trobat només alguns padellassos de ceràmica del segle XI i que solament tingué poblament en època musulmana. Sembla que, com molts altres llocs de poblament de secà, aquest indret, situat al nord d’una bassa, pot estar relacionat amb una carrerada, fet que permet de valorar-ne la importància que hi tenia la ramaderia(*).
En conjunt, podem afirmar, d’acord amb els diversos exemples exposats, que gairebé tots els llocs de poblament andalusí reflecteixen no pas un “encastellament” —terme que si s’usés crearia confusions, com s’esdevé en alguns casos en què s’utilitza d’una manera poc adequada en el món cristià—, però sí un encimbellament, a causa d’una necessitat vital de fortificar-se. De fet, a causa de la inseguretat i de la por, sembla que algunes de les almúnies ja s’havien abandonat fins i tot abans de l’any 1149.
Després d’aquest any, la situació evolucionà. Els canvis econòmics i socials motivaren que s’abandonessin algunes almúnies, especialment les situades en terres de secà i que depenien sobretot del bestiar. De vegades, aquest abandonament fou afavorit pel fet d’haver-hi hagut una destrucció poc o molt violenta. L’almúnia de Solibernat fou mig cremada en ésser abandonada pels seus habitants, segurament davant d’un perill imminent.
D’altra banda, els nous senyors feudals difícilment podien acceptar que cada família o que cada grup reduït de famílies visqués fortificada al seu propi poblet, anomenat molt sovint des d’aquest moment “torre”. Aquests dos fets afavoriren l’abandonament de moltes d’aquestes “torres” i la concentració de la gent molt sovint sota el castell del senyor.
En molts casos, però, fins i tot quan s’abandonà el poblament, el territori de les antigues almúnies islàmiques restà fossilitzat en les terres que formaven una partida de terres. Així ho veiem, per exemple, a Enviure (Seròs). Un altre exemple: Malgovern, que havia estat un establiment andalusí, on s’han trobat ceràmiques d’aquesta època, esdevingué una de les partides de terra del terme de Lleida.
Pel que fa a les poblacions encastellades, que podem considerar que representen allò més característic del nou poblament fruit de la societat feudal, podem esmentar, com a mostra, les viles closes de Maials, de Llardecans, de Torres de Segre, de Rosselló, etc. A Maials, un bon exemple del nou tipus d’hàbitat, al costat del castell i bàsicament al llarg de dos carrers, es creà la primera vila closa. El castell era situat a l’extrem oest del poble. A la banda meridional, on hi devia haver potser la porta principal, es bastí l’església. Més endavant, al segle XIV, per aquesta banda, s’esdevingué l’expansió de la vila i s’amplià la vila closa original.
Ja hem fet esment, en altres llocs d’aquest mateix volum, del fet que sembla que en alguns casos hi hagué un veritable procés d’encastellament, que va provocar l’abandonament del poblament semidispers, típic de l’etapa musulmana, i la creació de poblacions noves, com Castellnou de Segrià (ara Vilanova de Segrià) o com Vilanova de la Barca. Un exemple una mica anterior és el del lloc de Castellblanc, que pot ésser que correspongui al tossal dels Umets, on s’han trobat restes de murs, dipòsits i sitges. En aquest cas, però, sembla que l’indret triat per al nou hàbitat tenia l’origen en l’època islàmica.
Cal assenyalar, encara una altra vegada, que no sempre s’esdevingué un abandonament brusc dels antics llocs de poblament semidispers, nascuts en el període andalusí (tot i que, de vegades, podien tenir precedents fins i tot en moments anteriors). Això resta reflectit en la documentació escrita i també en els testimonis arqueològics. Podem esmentar casos tan evidents com el de Vinfaro (on hi ha restes d’un castell de planta quadrangular i molt escasses restes d’un poble), el de Ratera o el d’Adar.
Adar degué ésser ocupat en època islàmica (com segurament traeix el seu mateix nom). Després de la conquesta es va mig abandonar. Finalment, l’any 1314, el senyor del lloc hi volgué instal·lar 15 famílies, amb una parellada de terra per família. Els nous pobladors havien de fer llurs cases i també havien d’edificar diverses muralles; segurament, a partir de les restes actuals, seria molt fàcil de reconstruir almenys aquests elements constructius del 1314.
Pel que fa a les necròpolis, també hem de parlar d’un abans i d’un després de la feudalització, esdevinguda arran de la conquesta de l’any 1149. D’entrada, hem d’assenyalar que creiem que, a partir d’ara, a l’hora d’apropar-nos al coneixement de les tombes medievals, hem d’intentar de no basar-nos gaire en els tipus, tot i que en certs aspectes poden ésser interessants, i basar-nos més en l’anàlisi de la ubicació dels enterraments i en l’estudi de la relació d’aquestes tombes amb possibles esglésies o amb indrets de poblament propers. I, quan parlem de tipus de tombes, ens referim als classificats en tombes de lloses, tombes cavades a terra o tombes buidades a la roca, rectangulars o trapezials, amb els extrems arrodonits o, fins i tot, antropomorfs. La diferència entre un enterrament de qualsevol d’aquests tipus i un altre d’un altre tipus no és tan gran com la que hi pot haver entre una tomba feta al costat d’una església i una altra tomba feta al cim d’un tossal.
A partir d’aquesta perspectiva hem de dividir els enterraments en dos grans grups, tal com ja fèiem fa molts anys, quan tot just començàvem a endinsar-nos en aquesta problemàtica(*). En primer lloc, hi ha les tombes situades sobre roques, en llocs elevats, en colls, en carenes, etc. En segon lloc, cal fer esment de les tombes situades al costat de les esglésies.
Al Segrià, hom ha localitzat un gran nombre d’enterraments del primer tipus. Esmentem-ne uns quants exemples. Al cim del tossal de la Nora (Alcoletge), hi havia almenys sis tombes excavades a la roca, bàsicament rectangulars. Al damunt d’una roca prominent, a la partida de les Coves (Vilanova de la Barca), hi ha almenys dues tombes buidades en aquesta penya. Al cim de la roca de la Torre de Santa Maria (Almenar), hi ha vuit tombes de planta trapezial. Al terme de la Portella, s’han trobat unes tombes cavades a la roca a la partida d’Escalç, al damunt d’unes codines. Prop de Corregó, en un lloc prominent, hi ha un enterrament del mateix tipus i un de lloses. A Rosselló, prop del jaciment romà tardà de la Tossa de Dalt, es trobaren diverses tombes de fossa simple i també diferents tombes cavades a la roca, amb formes rectangulars, trapezials o amb els extrems arrodonits. Les tombes de l’era del Berloqui (Vilanova de Segrià) eren cavades a la roca enlairada i tenien els extrems arrodonits. Podem esmentar encara les tombes de la Vall del Secà (Torres de Segre), ja al sud de Lleida, situades al cim d’un vessant, i encara moltes altres.
Pel que fa a les tombes de lloses, és molt interessant la necròpoli del Muladar (Sudanell), excavada l’any 1989. En una elevació, foren trobades 39 tombes de lloses organitzades, curiosament, en cinc rengleres. Un altre exemple d’enterraments fets amb lloses és a la necròpoli dels Vilans (Aitona), on es descobriren diverses cistes. Al Puig Pedrós d’Albatàrrec també es trobaren tombes de lloses, en relació amb un poblament andalusí. Un altre exemple de tombes de lloses és a Sant Faduc (Albatàrrec), que, a causa de la troballa de tègules, cal datar segurament en època visigòtica. A la partida de Bolós (Almenar), també se’n descobriren dues. N’hi havia, així mateix, al tossal del Pont del Parat (Almenar), prop de la necròpoli de tombes cavades a la roca del tossalet del Tonet de Ton de Tonot, etc.
Finalment, hem de fer esment de les tombes de fossa, cavades directament a terra, de l’anomenat “cementiri dels Moros” de Rosselló, situat a 300 m del jaciment d’Alcanís, lloc que degué existir abans i després de la conquesta cristiana.
Aquesta mena d’enterraments isolats i encimbellats coincideixen, d’una banda, amb la religiositat d’una societat de l’alta edat mitjana i, de l’altra banda, com hem vist, amb la forma d’ocupació de l’espai d’aquesta societat altmedieval.
La dispersió de les troballes reflecteix un hàbitat semidispers, característic dels segles anteriors a la conquesta cristiana. A més, en alguns casos, es pot establir una relació evident entre les tombes i alguns llocs de població de la darreria del món romà o bé alguns establiments d’època musulmana. En darrer lloc, en cap cas —o gairebé en cap cas— no hi havia a prop de les tombes cap temple cristià.
Fins i tot, podem subratllar l’existència al costat d’algunes d’aquestes tombes de clotets o cadolles, fet que ens porta a pensar en una religiositat on els elements pagans encara eren molt vius; això també ho podem trobar a les tombes de Maldanell (l’Urgell). A la comarca del Segrià així ho veiem, per exemple, a les tombes de les Coves de Vilanova de la Barca i a la necròpoli de les Roques de So Roig a Alguaire.
A causa de tots aquests fets, cal pensar que aquestes tombes, fetes amb diversos materials, foren cavades o bastides abans de la conquesta de l’any 1149, al llarg d’un ampli període que té l’inici en el moment en què es desféu l’organització del poblament en villae de l’època romana (als segles VI o VII). Poden ésser fetes, doncs, en època visigòtica i en època islàmica.
Algunes tombes pertanyen al moment de transformació i de creixement dels segles VII i VIII(*). D’altres foren fetes per comunitats que continuaren vivint en aquestes terres després de la conquesta islàmica (de fet, la islamització fou molt lenta i poc important al món rural abans de l’any 1000). Certament, és la mateixa problemàtica que trobem a l’hora d’estudiar aquesta mena d’enterraments al Berguedà, l’Urgell o el Priorat. La feudalització de la societat i les normatives eclesiàstiques —haver de pagar uns rèdits pel dret de sepultura—, després de l’any 1000, feren molt difícil que hi hagués enterraments gaire lluny dels edificis eclesiàstics(*). A les terres novament conquerides, aviat —després d’uns breus anys de dubte— es produí una organització parroquial, que, com es desprèn dels mateixos testaments fets a la fi del segle XII o al segle XIII, suposava un estret lligam entre els habitants i llurs parents difunts amb l’església del lloc.
Cal dir que, evidentment, el fet de datar aquests enterraments en aquestes dates té una repercussió. És un bon complement de la informació que tenim dels nombrosos establiments humans documentats en un moment anterior a la conquesta. Com hem dit, llur dispersió encaixa perfectament amb un hàbitat semidispers i amb una població encara poc cristianitzada. Aquesta semidispersió en poblets o almúnies era una forma de poblament que, com ja hem vist, en molts casos entrà en una etapa de decadència després de la conquesta cristiana.
De fet, pel que fa a l’estudi de les necròpolis, hauríem de dedicar els nostres esforços a intentar d’establir si cal relacionar cadascuna d’aquestes necròpolis amb l’etapa visigòtica o amb l’etapa islàmica. Segurament algunes foren fetes al final del món romà o al moment dels canvis del segle VII; així, per exemple, algunes de les tombes de lloses de Gebut. D’altres, però, com proposava J. Gallart, possiblement reflecteixen la continuació d’aquesta societat a partir del segle VIII(*). En parlarem més amb relació a la necròpoli del Saladar, en estudiar els enterraments de la propera comarca de les Garrigues.
Un altre aspecte que caldria que esdevingués un dels centres d’interès més importants a l’hora d’estudiar les necròpolis, seria intentar de relacionar aquests llocs d’enterrament amb els llocs de poblament de les persones que s’hi sebolliren. A la necròpoli del tossal de la Nora (Alcoletge) sembla, a més, que es va identificar l’existència d’un lloc de poblament d’època medieval. És també interessant la possible relació entre la necròpoli de So Roig, formada per sis tombes d’extrems arrodonits, i l’establiment andalusí de les Roques de Vimpèlec (Alguaire), separats uns 400 m; no és, però, segur que no hi hagués un lloc de poblament més proper. A la Roca del Batzí de Corbins, s’han trobat cinc tombes de lloses, prop d’una cova que fou habitada i ampliada. A uns 200 m de l’almúnia musulmana dels Castellots (la Portella) es trobaren enterraments de lloses i excavats a la roca. A uns 600 m hi ha la necròpoli d’Escalç, de tombes cavades a la roca i de forma rectangular. De fet, al costat de les tombes d’Escalç, com ja hem dit, hi ha uns encaixos de possibles habitatges. A uns 500 m de Corregó hi ha la necròpoli de tombes cavades a la roca i uns dipòsits. Com a darrer exemple, cal esmentar que en un tossal molt proper al de l’almúnia de Vinatesa hi ha tombes cavades a la roca.
La necròpoli de l’església de Sant Martí, de la ciutat de Lleida, mereix un esment a part. En aquest cas sí que es tracta d’un conjunt d’enterraments que tenen l’origen en un moment posterior a l’any 1149. S’hi han trobat 13 tombes excavades a la roca; 8 amb el cap diferenciat dins la capçalera. Són datades als segles XII i XIII. També s’hi excavaren 10 tombes de lloses, datades entre el segle XIII i el segle XV. De fet, hom veu força bé que els canvis tipològics responen a les diferents etapes cronològiques: primer es feren les tombes excavades a la roca, després les tombes de lloses i finalment les tombes de fossa simple, en aquest indret datades entre la fi del segle XIV i el segle XVII.
Dins el marc de la ciutat, també podem fer esment de la necròpoli de Boters, excavada fa més de cent anys i que, a causa de les troballes que s’hi feren —l’anell d’una dona jueva—, s’ha suposat que havia de correspondre a l’antic cementiri jueu, ben documentat en les escriptures de després de la conquesta. Les tombes d’aquesta necròpoli eren sobretot cavades a la roca, tenien el cap diferenciat i eren orientades d’est a oest.
Els coneixements que tenim sobre la ciutat de Lleida han canviat molt aquests darrers anys. Ara, la medina de Lleida és una de les ciutats islàmiques més ben conegudes del nostre país. Les excavacions de l’Antic Portal de Magdalena han aportat molts elements per a saber quines eren les característiques i quina fou l’evolució de la ciutat de Lleida i, d’una manera especial, de la Lleida islàmica. Actualment sabem, per exemple, que hi havia un urbanisme abans del canvi de mil·lenni, i sabem sobretot com eren els carrers i les cases d’una ciutat islàmica situada a Catalunya, al segle XI i al començament del segle XII. Coneixem, per exemple, que les cambres dels habitatges s’organitzaven al voltant d’un pati, on hi havia molt sovint un pou. Sabem també que hi havia una xarxa complexa de clavegueres que s’estenia pels carrers de la ciutat, fet que demostra que hi havia gent que tenia un bon coneixement de la hidràulica aplicada al sanejament.
A l’excavació fonamental de l’Antic Portal de Magdalena, cal afegir-hi altres campanyes fetes al llarg dels anys posteriors. Podem assenyalar les de la Costa de Magdalena o les del carrer de Bafart, que han servit per a completar les dades obtingudes en la primera excavació del barri de Magdalena. Les excavacions fetes al pla de la Suda també han aportat dades semblants, pel que fa a les característiques dels habitatges d’aquesta època anterior a la conquesta comtal.
Un dels primers elements que defineix una ciutat medieval és l’existència d’unes muralles. Les excavacions fetes aquests darrers anys han permès de documentar alguns petits trams de muralla d’època andalusina o de la baixa edat mitjana, per exemple al costat del Peu del Romeu, a la Suda o a l’anomenada Portaferrissa.
La conquesta de Lleida, l’any 1149, va suposar, per als nouvinguts, primerament, un intent d’adaptació i de reaprofitament d’allò que hi havia abans. Tal com s’ha vist a les excavacions de l’Antic Portal de Magdalena, una part dels habitatges —potser aquells que no havien estat destruïts— foren reaprofitats. Els que havien estat abandonats i destruïts foren reconstruïts d’acord amb una parcel·lació molt regular. Aquesta regularitat, pel que fa a les mides de les noves cases, també es donava en altres sectors de la ciutat, tal com resta reflectit en la documentació de l’època.
Com a construccions més notables de la Lleida de després deia conquesta, a part dels edificis eclesiàstics, podem esmentar la Paeria, que era l’antic casal senyorial dels Sanaüja. Si no haguessin estat destruïts al llarg dels segles, segurament tindríem altres exemples d’edificis semblants a aquest. De fet, la seva estructura interna és bàsicament la mateixa que tenien totes les cases de la baixa edat mitjana: un possible soterrani —que, en aquest cas, no és pas segur que correspongui a uns banys musulmans—, una planta ran de terra, un pis principal i unes golfes. El que podia variar, segons la situació social del propietari, era la mida de la façana i la seva decoració. De fet, hom ha trobat restes d’algunes cases de possibles ciutadans rics de la Lleida de la baixa edat mitjana arran de les diverses excavacions que s’han fet. Així, s’han descobert cases de gent rica vers la Suda —que correspon potser a la Casa de les Pabordies—, al Peu del Romeu i sobretot al barri del Canyeret, on es trobà —i destruí— la casa que probablement era dels Navès.
Pel que fa a les vies de comunicació en aquesta comarca del Segrià, s’ha assenyalat la importància de l’anomenat camí del Diable, que travessava els actuals municipis de Soses, Aitona, Seròs i Massalcoreig i creuava el Cinca prop d’aquesta darrera població. A part d’assenyalar un possible origen romà, hom pot valorar la importància que va poder tenir en relació amb l’emplaçament d’alguns llocs de poblament d’època andalusina. Tenia una amplada d’uns 3 m; en alguns trams se n’ha conservat l’empedrat.
La comarca del Segrià és solcada per diversos rius importants, per aquest motiu es van haver de construir i de mantenir diversos ponts. En molts testaments fets a la ciutat de Lleida als segles XII i XIII, trobem donacions al pont —el pont major— de la ciutat(*). El pont de Lleida fet poc després de la conquesta no ha arribat pas, però, fins a nosaltres. S’ha conservat, en canvi, el Pont Vell d’Alfarràs, sobre la Noguera Ribagorçana, amb una amplada de 3,9 m i format per 7 arcs de mig punt, que es pot relacionar amb altres ponts europeus fets cap al segle XIII, com per exemple el pont de Càors (en aquest cas fortificat). Altres ponts d’aquesta comarca han estat considerats també medievals, com el de Santa Maria (a Almenar), el dels Moros i el de Picabaix (a Corbins), el del Noguerola (actualment colgat) i el de Viterna (al camí vell d’Albatàrrec), aquests dos darrers ja al municipi de Lleida.
Les sèquies tingueren una importància fonamental en l’organització de l’espai agrari i també en la distribució dels llocs de poblament. Cal pensar que algunes sèquies usades en època medieval segurament tenien l’origen en l’època romana; d’altres foren fetes o ampliades en època musulmana; finalment, algunes altres encara foren creades o refetes després de la conquesta de l’any 1149. Un estudi detingut de l’itinerari seguit per cadascuna de les sèquies medievals aportaria molta informació sobre la localització dels establiments humans en les diverses èpoques, al llarg dels dos darrers mil·lennis. D’altra banda, podem fer esment que s’ha assenyalat l’existència, a la part baixa de la partida dels Emprius d’Aitona, d’una canalització conservada al llarg de 30 m, feta amb grossos carreus, potser d’època andalusina.
Pel que fa a les excavacions arqueològiques fetes en aquesta comarca, gairebé totes ja han estat esmentades més amunt. Cal subratllar novament la importància que hi ha assolit l’arqueologia urbana, sobretot arran de l’excavació de l’Antic Portal de Magdalena. Podem recordar moltes altres excavacions fetes a la mateixa ciutat, com les realitzades a la Suda, a l’església de Sant Martí, a la plaça de Sant Joan, al local del Cinema Catalunya (al costat del Peu del Romeu), etc. Fora de la ciutat, cal fer esment, d’una manera especial, de les excavacions de Solibernat, de Vinganya, de la part baixa del jaciment medieval de Gebut, de la necròpoli del Muladar, etc.
Amb relació a aquestes excavacions, cal assenyalar la importància dels estudis fets aquests darrers anys sobre la ceràmica descoberta en jaciments de la comarca del Segrià. En primer lloc, podem subratllar la importància dels treballs sobre la ceràmica andalusina, tant a partir de les troballes esdevingudes arran de les diverses excavacions fetes a la ciutat de Lleida, d’una manera especial la de l’Antic Portal de Magdalena, com a partir de les troballes en l’excavació del jaciment del tossal de Solibernat. Les troballes de Magdalena permeten de saber les formes usades des de la primera meitat del segle X fins al final de l’època de domini musulmà. S’hi pot veure les característiques dels atuells destinats a la cuina (olles i cassoles), però també les formes dels portats a taula (safes —plates—, tasses, gerros i gerres, ampolles i, fins i tot, soperes), les formes i mides dels destinats al celler (gerres grans i alfàbies o tenalles) i com eren aquells reservats per a altres usos (llànties, tapes i cadafs). A Solibernat, lògicament, tot i ésser situat dins l’àrea d’influència de la medina lleidatana, no s’hi trobaren algunes formes, com plats, tasses, gibrells, fogons, etc., sols descoberts a la ciutat.
Cal assenyalar també la importància que tingué la pervivència a la ciutat de terrissers o cantirers musulmans, després de la conquesta comtal. Aquest fet va permetre la perduració, amb alguns canvis, d’algunes formes ceràmiques de l’etapa anterior (safes, gerretes, gerres grans i alfàbies), moltes de les quals no existien pas, en aquest moment, a la Catalunya Vella.
Com veiem en llegir aquesta síntesi, les característiques de l’arquitectura civil i militar de la comarca del Segrià són diferents de les de moltes comarques de la Catalunya més septentrional o més oriental, a causa del pes que hi tingué el món islàmic fins a mitjan segle XII, etapa que representa bona part del marc cronològic d’aquesta obra. D’altra banda, cal assenyalar que els avenços fets aquests darrers anys en el coneixement de les formes de poblament d’abans de la conquesta comtal i de després de l’any 1149, han aportat molta informació no solament interessant per al coneixement d’aquesta comarca, sinó també per a poder tenir una visió general de l’evolució d’una part important del territori català; de fet, alguns elements ara molt evidents al Segrià, en bona part gràcies als treballs fets darrerament, també existiren en altres contrades, tot i que no hi siguin tan visibles o hi hagin estat menys estudiats.
Vegeu: Castells i edificacions militars del Segrià anteriors al 1300.
Les Garrigues
Com en el cas de l’arquitectura civil i militar del Segrià o d’altres comarques properes a la ciutat de Lleida, per entendre l’organització del territori i les característiques dels castells i de l’hàbitat de les Garrigues hem de tenir ben presents la importància que tingueren els segles de domini islàmic i la importància del trencament produït arran de la conquesta dels comtes de Barcelona i d’Urgell, esdevinguda a la meitat del segle XII.
A les Garrigues, tenim documentat arqueològicament el temps d’abans de la conquesta cristiana en les ruïnes del notable hisn de Castelldans, també probablement en la important necròpoli del Saladar o bé en les restes que han arribat fins a nosaltres dels llocs de poblament —de vegades molt emmascarades pels canvis esdevinguts al llarg dels anys—; aquests establiments humans alguns cops foren abandonats arran de la conquesta o bé altres cops esdevingueren llocs rònecs en una època poc o molt allunyada del moment de la conquesta comtal.
Com hem vist, per exemple al Segrià, al Pla d’Urgell o al Baix Cinca, en aquesta etapa anterior a la conquesta dels senyors feudals, la distribució del poblament i l’organització del territori tenien unes característiques diferenciades de les de l’etapa posterior, fet que cal relacionar amb els trets característics de la societat de l’època andalusina. Encara que en aquesta comarca de les Garrigues no tinguem tants exemples d’aquesta forma d’ocupació i de distribució de l’espai, de fet, l’esquema d’organització que hi hauríem de trobar és bàsicament el mateix que el que trobem a les comarques veïnes com per exemple el Segrià; això és confirmat tant per les fonts escrites, com per les restes que s’hi han conservat.
El castell de Castelldans, anomenat en les fonts musulmanes Qal’a al-Hamir (“castell dels Ases”), sembla que tingué un paper fonamental en l’organització d’aquest espai meridional de la plana de Lleida, terra bàsicament de secà. Les restes conservades, no gaire importants, són, però, força aclaridores sobre la seva forma. D’una banda, veiem l’existència d’una construcció situada a la part més alta, segurament de planta bàsicament rectangular. En aquesta zona superior hi havia també unes cisternes (potser fetes —o refetes— en època posterior). D’altra banda, hi ha restes d’un recinte molt més ampli, que s’endevina amb seguretat al llarg d’uns 40 m, tot i que segurament devia tenir una longitud de més de 65 m i devia cloure tota la part superior del tossal. Cal assenyalar que tota aquesta construcció andalusina té unes característiques força homogènies. Els murs són fets a base de grossos carreus posats al llarg i de través. S’ajusten a un model regular d’uns 40 cm d’alt per 95 cm de llarg; el gruix de les parets, ara ja molt desfetes, és també d’uns 95 cm. Pot datar-se als segles IX o X i ha d’ésser considerada una de les fortificacions islàmiques importants que s’han conservat a Catalunya. I la seva importància deriva no de les restes que han arribat fins a l’actualitat, que són relativament escasses, sinó del paper que segons la documentació escrita sembla que tingué en l’organització de bona part d’aquesta comarca. Amb tot, cal assenyalar que en l’època anterior a la conquesta, les localitats situades al sud-est de la comarca de les Garrigues potser en lloc d’estar relacionades amb Castelldans, que depenia de la ciutat de Lleida, depenien del no gaire llunyà castell de Siurana (Priorat)(*).
Tota la contrada situada al voltant del hisn de Castelldans devia ésser plena d’almúnies —de fet, petits pobles—, d’una manera semblant a com hem vist, en aquest mateix volum, que s’esdevenia per exemple al baix Segrià. Els indrets de les Borgetes (Arbeca) o de Vinferri (Juneda) segurament corresponen a antics poblets andalusins. Tanmateix, actualment, les restes dels antics llocs de poblament ja són molt escasses; foren repoblats després de la conquesta comtal i, més tard, abandonats. En molts altres casos, segurament, els canvis econòmics i socials esdevinguts amb motiu de la creació de les diferents senyories feudals feren molt difícil, després del 1149, de recuperar molts dels llocs de poblament de l’etapa precedent(*). La documentació escrita després de la conquesta permet de conèixer molts altres establiments de població de l’etapa islàmica, com l’almúnia de la Manresana, al terme de Juneda, l’almúnia torre de Ramon Roig (que havia estat d’Alboatab o Abu-l-Hattab de Lleida), potser prop de les Borges Blanques, una possible torre (o almúnia) d’Albàs (o del Bas), situada potser al nord de Juneda, etc(*).
Una altra manera d’apropar-nos al poblament anterior a la conquesta és mitjançant l’estudi de les necròpolis. Tanmateix, els problemes derivats de la incertesa en la datació de les tombes de l’alta edat mitjana en fan, sovint, una font que, tot i que no pot pas ésser rebutjada, no és prou segura.
En aquesta comarca, al Saladar (terme del Cogul), hi ha una de les necròpolis de tombes cavades a la roca més notables de tot Catalunya, comparable, en diversos aspectes, a la d’Olèrdola. Hi ha almenys 24 tombes, amb unes formes bàsicament rectangulars; algunes, però, són més trapezials i d’altres tenen els extrems poc o molt arrodonits. En la majoria dels casos són orientades de sud (els peus) a nord (el cap). Una minoria són orientades d’est a oest. S’ha proposat que les que tenen aquesta orientació siguin anteriors a les que són orientades de sud a nord, on potser hi havia enterrada gent de religió islàmica. Això permet d’assenyalar un possible canvi religiós en els membres de la comunitat que hi tenien sepultura, tot i haver-hi, per damunt d’aquest canvi, una pervivència en l’ús de la necròpoli. És una aportació interessant, que ens pot permetre d’aclarir algunes coses en aquest món fosc de les tombes excavades a la roca, isolades, buidades quasi sempre en una penya situada al damunt d’uns camps. Cal tenir present, d’altra banda, que en aquest cas, prop seu, hom va trobar restes de terrissa d’època islàmica, cosa que fa pensar que hi havia d’haver un lloc de poblament, destruït en aprofitar-se els camps.
Segurament, les tombes de la vall de l’Oliver, no gaire allunyada del Saladar, pertanyien a una comunitat més petita, però que va viure en una època propera a la de la gent enterrada al Saladar. La tomba central del grup de sepultures situat al costat de la balma és molt semblant a la tomba orientada est-oest del conjunt principal de la necròpoli del Saladar. D’acord amb el que hem dit més amunt, en aquesta necròpoli del terme de la Granadella la comunitat que s’hi enterrà sembla que continuà essent cristiana.
D’altra banda, en aquesta necròpoli de la vall de l’Oliver, allò que crida més l’atenció és el fet que hi hagi una tomba doble, que segurament devia pertànyer a un matrimoni. De fet, sembla que a la necròpoli de tombes cavades a la roca de les Pedreres d’Arbeca, en aquesta mateixa comarca, segurament s’enterrà tota una família, els dos membres de la parella amb llurs dos fills. Així mateix, al Saladar segurament també hi havia algunes agrupacions familiars. Per aquest motiu, també hem pogut assenyalar una relació entre aquesta tomba de la vall de l’Oliver i les de la necròpoli de Fogonussa, a la comarca de l’Urgell, on sembla que hi ha dues sepultures que pertanyien a un matrimoni.
A partir de la segona meitat del segle XII, després de la conquesta comtal, es crearen nous castells i s’intentà d’afavorir la repoblació dels llocs, de vegades amb sort, altres vegades sense gaire èxit. Possiblement alguns d’aquests establiments humans aleshores repoblats ja havien restat abandonats als darrers decennis de domini islàmic a causa d’estar situats en indrets massa exposats als perills. Caldria estudiar-los cas per cas.
A la baixa edat mitjana, s’edificaren alguns castells força notables, com per exemple els d’Arbeca, l’Albi, l’Espluga Calba, l’Albagés, bé que ara, gairebé a tots, les restes de l’època que ens interessa són molt escasses o bé ja són inexistents. Al de l’Albagés, a tot estirar podem considerar que alguns murs són del segle XIII. Al castell de l’Albi, la major part de les construccions ja són d’època gòtica, d’un moment força tardà. En una altra fortificació, el castell de Fulleda, les escasses restes que s’han conservat no són pas d’abans d’aquest segle XIII. Al castell de la Granadella potser s’han conservat alguns fragments d’un mur perimetral del segle XIII. En molts altres casos, les restes que han arribat fins a l’actualitat s’han de datar fins i tot als segles XV o XVI.
Podem fer esment, d’una forma especial, del lloc de les Besses, on veiem les restes d’una d’aquestes fortificacions feta segurament després de la conquesta. Per desgràcia, allò que ha restat del castell del segle XIII és molt escàs. Al cim de la penya de les Besses, amb una superfície que fa uns 22 m de llarg —de nord a sud— per uns 12 m d’ample, hi ha petits fragments de murs i alguns encaixos longitudinals, destinats a fer de suport de parets. Als seus peus s’estenen les ruïnes del poble medieval i sobretot els murs mig ensorrats del poble abandonat en època moderna. A poca distància, hi ha l’església. Malgrat els canvis esdevinguts, allò que resta en aquest indret ens mostra bastant bé com era l’organització d’un poble creat després de la conquesta, amb el seu castell i l’església; més avall parlarem del seu molí.
Un darrer exemple. Volem cridar l’atenció també sobre les restes conservades a la Sisquella (la Juncosa). Dalt d’una petita mola rocosa, acabada en un planell de planta circular, amb un diàmetre que oscil·la entre 14 i 19 m, hi ha testimonis d’haver-hi hagut unes parets i un mur perimetral. Aquest mur, que coneixem per algunes pedres conservades i pels encaixos buidats a la roca on es fonamentava, sembla que era fet amb carreus de mida mitjana (30 cm d’alt per 40 cm de llarg), col·locats en filades. Tot i que no es pot descartar un possible precedent anterior, en principi hem de pensar en una fortificació bastida després de la conquesta, amb motiu de la repoblació de l’any 1197, semblant a la que trobem al proper lloc de les Besses. Prop seu hi devia haver un poblet, potser on ara hi ha la masia.
Podem esmentar també altres indrets d’aquesta comarca despoblats a la baixa edat mitjana a causa de la crisi demogràfica o bé, més tard, a causa de les guerres de l’edat moderna, com per exemple les Borgetes (Arbeca), els Castellots (les Borges Blanques), etc.
Al costat d’aquests indrets ara abandonats, en altres llocs, després de la conquesta, es crearen poblacions que han arribat fins a l’actualitat. Aquests pobles, que potser en algun cas tenien l’origen en l’etapa anterior, s’organitzaren, però, bàsicament d’acord amb un urbanisme característic de la societat feudal. Eren viles closes, que generalment corresponien a pobles castrals, nascuts en relació amb un castell. Els documents escrits ho descriuen d’una manera ben clara. En la carta de poblament de Tarrés (de l’any 1149) s’esmenta que s’hi havia de fer una fortalesa (faciatis ipsas fortedam) i que després s’havia de poblar el dit castell (ipsum castrum siat poblatum); és un bon exemple d’encastellament. En un altre indret d’aquesta mateixa comarca, al puig de Vinaixa, s’havia de fer una fortalesa i una vila (fortitudinem et villam)(*)
Com a exemples de viles closes, encara ben evidents en l’urbanisme actual, podem esmentar Juneda, amb una planta circular. També és molt interessant la de Cervià, que sembla que tenia una planta semicircular. El poble de la Bellaguarda, en canvi, s’organitzà al llarg d’un carrer; els carrers situats al nord i al sud del Carrer Major reben encara els noms del Vall i del Vall Vedat, amb referència als valls que hi devia haver a banda i banda, més enllà dels murs de les cases.
En darrer lloc, podem tornar a les Besses i fer esment del seu molí, situat al costat del riu de Set. És un molí medieval, possiblement del segle XIII, i, segons la carta de poblament, fet construir per la mateixa gent del lloc. Cal dir que és un molí bastit amb unes pedres ben escairades, que té un salt (la profunditat del cup o pou) força notable, de 7 m. És una bona mostra de com eren alguns dels molins de la baixa edat mitjana.
En conèixer la comarca actual de les Garrigues, hom s’adona que hi ha dos sectors molt diferenciats: les planes septentrionals, força semblants al Pla d’Urgell, i les serres i valls meridionals, no pas gaire diferents d’algunes contrades de la propera comarca del Priorat. La fortificació de Castelldans, situada precisament al límit entre aquests dos sectors, com hem vist, tingué abans de mitjan segle XII un paper organitzador molt important de tot l’espai que hi havia al seu entorn.
En canvi, moltes de les fortificacions cristianes, pel fet que aquesta comarca no fou terra de marca als segles X o XI, foren fetes o refetes en un moment ja tardà, sovint posterior a l’època romànica. Molt sovint, llur principal funció era fer de residència del senyor del lloc.
Pel que fa a les necròpolis, tot i que potser aquesta comarca no ha estat estudiada d’una manera tan sistemàtica com ho han estat algunes contrades del Segrià, les dades que forneix una anàlisi de la distribució de les sepultures del Saladar pot aclarir algunes coses sobre la datació, sempre difícil, de les tombes cavades a la roca.
Finalment, pel que fa al poblament, veiem que s’hi pot estudiar tant les continuïtats com, sobretot, els trencaments esdevinguts vers l’any 1149, data en què hi hagué importants canvis, no solament polítics o demogràfics, sinó també econòmics i socials. El despoblament de moltes de les antigues almúnies i els processos d’encastellament i de difusió de les viles closes són un bon reflex de la nova realitat social que hi havia després de la conquesta.
Vegeu: Castells i edificacions militars de les Garrigues anteriors al 1300.
El Pla d’Urgell
El paisatge del Pla d’Urgell en època medieval era ben diferent del que hi ha actualment. Ara, tota la comarca és solcada per una atapeïda xarxa de sèquies. En època medieval —i fins al segle passat— era una terra bàsicament de secà, destinada als cereals i, en algunes zones, sobretot a la ramaderia. No és pas cap casualitat que, per exemple, l’any 1182, a l’hora d’esmentar els béns de la Torre d’en Bafes (al nord del Palau d’Anglesola), només es parli de les pastures (cum pascuis) i de les aigües o bé que, en aquest mateix moment, amb relació al proper lloc d’Escarabat, s’esmentin també les pastures com allò més important que hi havia.
Al segle XI, per exemple, no sols l’ús del sòl era molt diferent de l’actual, la distribució del poblament tampoc no era com la que hi ha ara; ha canviat molt al llarg dels segles. En aquest moment, abans que aquestes terres passessin a dependre dels comtes d’Urgell o de Barcelona, predominava un hàbitat semidispers, que més endavant, després de la conquesta, va decaure d’una manera progressiva. Aquesta mena de poblament semidispers suposava que petites comunitats, dedicades sobretot a la ramaderia, es distribuïen l’espai. En podem veure dos exemples.
A partir de la documentació de després de la conquesta cristiana, hom pot saber el gran nombre de llocs de poblament que hi havia, en aquesta època de transformacions, al territori comprès entre les poblacions de Linyola i Mollerussa. Al nord del Palau d’Anglesola, hi havia la Torre d’en Bafes, que hem esmentat més amunt. Al seu voltant, hi havia altres establiments humans, com la Novella, Alamuds, Sarsènit (Exarabcenig). Més a ponent, hi havia les “torres” de Pedrillons (o d’Avinabita, potser ara de la Benita), Gatén, Sant Pau. Més enllà de Bellvís, els Arcs, les Sogues, Safareig, etc. La distància entre aquests llocs de poblament no era gaire gran, oscil·lava entre un i dos quilòmetres(*).
La distribució del territori derivada d’aquesta forma de poblament ha restat de vegades fossilitzada en alguns límits actuals, com pot ésser el del terme de Vensilló. Coneixem perfectament les partions del terme d’aquest lloc, que, com assenyala X. Eritja, coincideixen amb carrerades o camins per al bestiar, fet que reflecteix la mena d’economia de la gent que hi vivia(*). Al voltant d’aquesta partida de terres —actualment un enclavament del municipi dels Alamús (Segrià), dins la comarca del Pla d’Urgell—, hi havia altres indrets de poblament, com Vinquin, Margalef, Vimpeli, Torregrossa, Carrassumada, etc.
Aquests petits pobles o aquestes partides de terra, documentats després de la conquesta, corresponen a almúnies —llocs de poblament— d’època musulmana, que després d’haver estat foragitats els governants islàmics reberen sovint el nom de “torres”(*). Com ha estat estudiat, el nou sistema feudal introduït amb la conquesta i els canvis que se’n derivaren van suposar l’abandonament de moltes d’aquestes almúnies andalusines que es dedicaven bàsicament al bestiar i a la transhumància(*). En alguns casos, aquests petits pobles decaigueren progressivament fins a desaparèixer al final de l’edat mitjana.
La població tendí a concentrar-se al voltant dels nous castells feudals bastits pels senyors laics o eclesiàstics que s’instal·laren en aquest territori. Fou un veritable procés d’encastellament (incastellamento), amb tots els elements que el caracteritzen: concentració de la població —amb abandonament progressiu de les antigues “torres"—, emplaçament dels pobles al costat dels castells i tancament d’aquests pobles rere unes muralles (així nasqueren moltes de les viles closes).
Les viles closes normalment es crearen al costat o molt a prop d’un castell. Com a exemples, podem esmentar quasi tots els pobles de la comarca: Linyola, Ivars, Barbens, Golmés, Miralcamp, Torregrossa, Sidamon, etc. A Torregrossa, per exemple, darrere l’església encara podem endevinar la forma que tenia l’antiga vila closa; era travessada pel Carrer Major, d’est a oest. Fins i tot a Mollerussa, població edificada tardanament prop del camí, es creà també una vila closa, tal com recorda encara el nom d’un dels seus carrers, situat al sud de la plaça de l’Ajuntament.
Les restes arqueològiques descobertes aquests darrers anys aporten algunes dades sobre els canvis esdevinguts als segles de l’edat mitjana central i permeten de conèixer alguna cosa més sobre allò que hi havia. En primer lloc, començant potser pels testimonis més antics, cal assenyalar que en alguns indrets s’han trobat restes de tombes excavades a la roca. Hem de fer esment, primerament, de la necròpoli del tossal de Golmés, per desgràcia destruïda recentment. Cridava sobretot l’atenció una tomba d’extrems arrodonits, situada al cim del tossal. Era orientada d’est a oest i hom encara hi trobà, al lloc original, les cinc lloses que la cobrien. La seva datació planteja el mateix problema que la de la majoria de les sepultures que tenen aquestes característiques. Segurament caldria datar-la bé al final de l’època visigòtica o bé durant l’època de domini islàmic. És una manifestació més de l’hàbitat semidispers característic d’aquestes etapes altmedievals.
Al seu costat, també podem fer esment de la necròpoli trobada on hi havia l’església de les Sogues, en concret de les nou tombes individuals de planta rectangular i de les dues d’infantils, amb extrems arrodonits, que hom ha proposat que siguin del mateix moment en què es féu l’edifici eclesiàstic. Potser aquestes tombes d’infants, que segueixen la mateixa direcció que l’església, i fins i tot algunes de les tombes rectangulars d’adults sí que són coetànies a aquest edifici. Amb tot, malgrat això, no podem pas descartar que almenys alguns d’aquests enterraments individuals fossin d’una època força anterior al moment en què es bastí l’església. En aquest sentit, podem cridar l’atenció sobre el fet que una de les tombes potser era tallada per l’edifici religiós i també sobre el fet que hi hagi una gran diversitat d’orientacions (d’oest a est, de sud a nord i també de sud-oest a nord-est —com el temple— i, fins i tot, de sud-est a nord-oest). Si acceptem aquesta possibilitat, que moltes de les tombes individuals haguessin estat buidades abans que es construís l’església, podem pensar que cal datar-Ies a l’alta edat mitjana, en relació amb un lloc de poblament de l’època visigòtica o andalusina.
Els testimonis de llocs de poblament són també encara força reduïts. Cal pensar, però, que en aquest mateix indret de les Sogues, una mica elevat respecte a l’entorn, hi devia viure, fins i tot abans de la conquesta cristiana (l’any 1147, surt esmentada una turre de Sogas), una gent que potser fou enterrada en alguna de les tombes mencionades.
Com a testimoni arqueològic d’un hàbitat medieval, podem esmentar també el jaciment del tossal del Molinet, bastit sobre un establiment de l’edat del bronze. Les poques dades que en tenim fan referència sobretot a una sitja que s’hi va poder veure abans de la seva destrucció. Aquest indret, segons J.R. González, degué ésser abandonat al segle XIV.
Un cas semblant fou el de la Novella. Aquest lloc, que potser existí abans de la conquesta cristiana i que tingué importància després d’aquesta, als segles XII i XIII, també es degué abandonar a la darreria de l’edat mitjana; a més, les restes que en quedaven foren irremeiablement destruïdes l’any 1981. En aquest cas, les sitges també són una de les restes més importants que es pogueren veure de l’època medieval.
Un altre exemple d’aquesta mena de poblament és el jaciment de Montsuar. També s’hi han trobat restes d’una sitja. Com a la major part d’aquests indrets poblats a l’alta edat mitjana, hom aprofità un petit tossal, que sobresurt una mica de la plana.
Finalment, un darrer exemple és el de Margalef, que és situat al cim d’un turó acabat en un planell. En aquest petit altiplà hi ha restes d’una església (una espectacular façana coronada per un campanar), de nombroses sitges i segurament de l’indret on hi havia l’antic poble, separat del turó de l’església per un vall. S’endevina l’existència de murs que clouen espais rectangulars, que han de correspondre als habitatges. Sense una excavació és difícil, però, de datar els diferents. elements que formen aquest notable conjunt. Com es desprèn del nom i de les característiques d’aquest jaciment, podem suposar queja era habitat abans de la conquesta cristiana. Després va perdurar poblat fins a la crisi dels darrers segles medievals.
Al Pla d’Urgell, el pes dels ordes militars fou molt gran. Cal assenyalar, d’una manera especial, la importància que hi tingué la comanda templera de Barbens. Amb tot, sembla que la major part de les construccions que es conserven a l’extrem nord-est del poble de Barbens foren fetes en un moment posterior a l’etapa estudiada en aquesta obra. La torre de l’angle nord-oriental del castell de Barbens fou feta potser fins i tot ja acabada l’edat mitjana. La major part de l’edifici que hi ha al seu costat sembla també força tardà; amb tot, resta un cert dubte pel que fa a les cinc filades de carreus de la paret septentrional. Les seves característiques fan dubtar sobre si poden ésser d’un moment primerenc o bé cal datarles, més aviat, en un moment proper al segle en què es féu la torre moderna.
En aquesta comarca del Pla d’Urgell, la documentació escrita mostra la importància dels canvis esdevinguts en l’organització del territori al llarg de l’edat mitjana. En canvi, amb vista al coneixement d’aquests canvis, la documentació arqueològica i els testimonis “escrits” en el paisatge actual són més escassos o són poc coneguts. A més a més, els canvis esdevinguts els darrers decennis, com l’expansió de les terres de regadiu i sobretot l’anivellament del terreny per a fer nous camps, han comportat la destrucció de molts dels jaciments i de les restes que podien mostrar com era aquesta comarca a l’alta edat mitjana. Això no obstant, creiem que una anàlisi acurada del conjunt de les fonts conservades, relacionant-les totes elles, ha de poder permetre en el futur d’anar molt enllà en la comprensió de l’evolució del paisatge i del repartiment dels centres de poder i de població en aquesta comarca, en època medieval. (JBM)
Vegeu: Castells i edificacions militars del Pla d'Urgell anteriors al 1300 .
L’arquitectura religiosa
Mapa de les esglésies del Segrià, les Garrigues i el Pla d'Urgell anteriors al 1300. (Vegeu: Esglésies del Segrià, les Garrigues i el Pla d'Urgell anteriors al 1300)
J. Salvadó
El conjunt de l’arquitectura religiosa d’aquesta època a les comarques de ponent és totalment dominat per l’impuls artístic i tipològic de la gran obra de la Seu Vella de Lleida. L’estil que es materialitza a partir dels treballs a la Seu Vella constitueix, sens dubte, el darrer gran esclat creatiu dels llenguatges romànics en l’arquitectura catalana(*) o “com un cant de cigne d’un estil que mor amb la mateixa catedral”(*).
Probablement l’afirmació d’I.G. Bango, tot i la seva bellesa poètica, no respon plenament a la realitat. L’estil de la Seu Vella, de l’“escola de Lleida”, no mor amb la mateixa catedral. Tot i acceptar que cap obra no arriba al nivell de la Seu Vella, el seu estil té una certa perduració en una sèrie d’obres que s’estenen cap a la comarca de la Llitera i que es resisteixen a la implantació dels nous llenguatges gòtics en l’arquitectura. Aquesta resistència serà inútil, ja que a la mateixa Seu Vella el claustre s’acaba ja en un perfecte llenguatge gòtic.
És interessant assenyalar que l’obra de la Seu Vella apareix quasi com un unicum en l’arquitectura catalana del seu temps, com la seu de Tarragona, o l’església del monestir de Sant Cugat del Vallès. A diferència d’aquestes obres, la Seu Vella presenta interessants punts de contacte amb l’obra molt poc coneguda i explorada de Santa Maria de Solsona (vegeu volum XIII de la present obra, pàg. 80 i pàgs. 289-290). En aquesta s’utilitzaren les voltes de creueria, amb els nervis suportats per columnes adossades als pilars, com a Lleida, i mantenia relacions estilístiques amb l’“escola de Lleida”, com es manifesta en la porta que es conserva al claustre. La relació de Lleida amb Solsona, i a través d’ella, amb els cercles tolosans, és un terreny d’investigació que pot generar noves aportacions al coneixement dels orígens de l’arquitectura de la Seu Vella i al dels seus projectistes.
A l’entorn immediat de la Seu Vella, l’edifici conegut com a Santa Maria l’Antiga és una obra d’escassa rellevància arquitectònica, tot i el seu innegable interès històric.
Santa Maria de Gardeny és un edifici que també escapa a l’influx directe de l’obra de la Seu Vella, i no sembla que la seva arquitectura actual pugui relacionar-se amb la comanda templera del segle XII. Més aviat ha de considerar-se com una obra del segle XIII, o fins i tot posterior, on les formes constructives gòtiques, com els contraforts bisellats, se superposen a un plantejament encara plenament romànic, que no podem entendre que influís en l’obra de la Seu Vella. En tot cas, seria la seu que influencià Gardeny, que es relaciona amb altres obres del segle XIII de la regió lleidatana.
A diferència de la seu de Tarragona o l’església del monestir de Sant Cugat (edifici que també exemplifica l’esgotament expressiu de l’arquitectura romànica), les formes que es defineixen a la Seu Vella, especialment l’estructura dels suports i l’ús de la volta de creueria, tot i que amb certa timidesa, són presents en una sèrie d’edificis. Aquests han de datar-se a partir del moment en què l’obra de la Seu Vella anava definint els seus elements, i s’escampen pel Segrià i la Llitera. Edificis com Sant Llorenç de Lleida, Sant Ruf de Lleida, en part Sant Martí de Lleida, Sant Bartomeu, al Torricó, i, molt especialment, l’església de Santa Maria la Major de Tamarit de Llitera, constitueixen un grup estilísticament homogeni. En aquest grup es fan ben patents les dependències estructurals i formals amb l’obra de la Seu Vella, tot i la introducció d’elements estructurals i tècniques ja gòtics, especialment a l’obra de l’església de Sant Ruf.
A part aquest grup d’edificis vinculats amb l’obra de la Seu Vella, se’n conserva una sèrie concebuda dins els paràmetres de les formes més comunes de l’arquitectura del segle XIII, diferents d’aquelles que es generen a partir de la Seu Vella. Edificis com Sant Pere d’Alfés, Sant Sebastià de Vilanova de Segrià, probablement Santa Maria de Maials, són representants de l’eclecticisme de l’arquitectura del segle XIII, que amanera i porta als seus límits les formes més comunes de l’arquitectura del segle XII català.
En aquesta línia estilística, el límit cronològic i tipològic està perfectament representat a l’església de Sant Joan de Vinaixa, edifici profusament documentat. Es començà a construir el 1305, en un estil que s’ha considerat com un fenomen “d’inèrcia” estilística(*) i que segueix escrupolosament els paràmetres propis de l’arquitectura del segle XIII, sense la més mínima contaminació o presència de formes o tècniques gòtiques, que només es manifesten en l’ús del tallant en el treball dels carreus.
A partir de l’obra de Sant Joan de Vinaixa i de la seva cronologia es pot interpretar correctament el petit grup d’edificis de tipologia romànica que es conserven a la comarca de les Garrigues. Edificis com Santa Maria de Fulleda, Sant Miquel de Granyena i, en menor mesura, Santa Maria del Vilosell són edificis plenament romànics. En certa manera, però, reprodueixen la situació de Sant Joan de Vinaixa, i en alguns detalls evidencien les formes i tècniques del segle XIV, que són presents en un edifici com Sant Joan de Vinaixa.
Aquesta persistència de formes romàniques, amb tècniques i detalls, com la presència de marques de picapedrer en els carreus, que situen la seva construcció al segle XIV o molt a la fi del XIII, es fa encara més evident en dos edificis del Segrià. D’aquests, dissortadament, no disposem de la informació documental de Vinaixa. Són Salvador de Torrebesses i, sobretot, Sant Joan de Carratalà, a Aitona. Aquestes obres representen, en certs detalls, la total aberració de les formes romàniques construïdes ja fora del seu temps.
Poca cosa es pot dir pel que fa a l’arquitectura religiosa medieval de la comarca del Pla d’Urgell. De fet, l’única església d’època romànica que ha pervingut, i encara enrunada, és la de Sant Bartomeu de Margalef, de la qual es conserva la façana de ponent amb l’antiga porta d’accés al temple feta amb arc apuntat. (JAA)
Vegeu: Esglésies del Segrià, les Garrigues i el Pla d'Urgell anteriors al 1300
L’escultura monumental
Del conjunt d’aquestes tres comarques, és el Segrià on es concentra la gran majoria d’escultura monumental. Cap resta romànica ha pervingut a la comarca del Pla d’Urgell i és ben minso i tardà el que hi ha a les Garrigues.
Al Segrià, el conjunt escultòric més important que sens dubte resta és el de la Seu Vella de Lleida. De tots els àmbits escultòrics que la integren, la sèrie de portades ha ocupat des de fa temps un notable espai dins la historiografia, des de la més primerenca i seriosa (Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-1918; Bergós, 1935 ) fins a l’actualitat.
La historiografia no ha oblidat tampoc la resta dels àmbits escultòrics de la seu lleidatana (Bergós, 1935, Gudiol-Gaya, 1948), com són, respecte al que encara es manté com a romànic, els capitells de l’interior de l’església catedralicia i les galeries nord (arcada nord-oriental), est i una part de l’ala sud del claustre.
L’any 1991 es va celebrar a Lleida el congrés sobre la Seu Vella i la qüestió de l’escultura monumental va ser abordada en un primer moment per una ponència de J. Yarza; la seva intervenció va donar pas a les comunicacions sobre l’estat de la investigació al voltant de les dues qüestions fonamentals: la datació de l’escultura de la seu en cadascun dels seus àmbits i la seva filiació estilística (vegeu Yarza, 1991, pàgs. 39-53).
Els estudis sobre els diferents àmbits escultòrics que publiquem en el present volum són eco i ressò en bona part de les conclusions, asseveracions i aportacions de la historiografia dels darrers anys. No sembla que hagi arribat encara el moment en què es pugui donar per tancat i per definitiu l’estudi dels treballs escultòrics de la seu, però segons el que s’ha dit darrerament (Durliat, 1973a; Lacoste, 1979; Jové, 1985 i 1991), sembla que es pot parlar de l’inici dels treballs escultòrics entorn dels anys 1210-1215 (Yarza, 1991, pàg. 53) pel que fa a l’escultura de l’interior, producte que la historiografia ha atribuït a un primer taller (Lacoste, 1979, pàg. 191); el segon taller devia començar a treballar immediatament després, durant els anys 1215-1220/1225, data aproximada a partir de la qual devia començar el tercer taller, que potser va sobreviure fins cap al 1240 (Yarza, ob. cit. pàg. 53).
Referent a les portades de la Seu Vella de Lleida, les de l’Anunciata i Sant Berenguer, obertes a les façanes del transsepte, són incloses, segons defensa la historiografia més recent, dins els primers treballs escultòrics de la seu (1215 per a Yarza, 1991, pàg. 49). D’altra banda, han estat relacionades entre si i dins un mateix influx estilístic tolosà, qüestió aquesta que, sense entrar en matisos, és admesa majoritàriament pels estudiosos del tema.
Referent a l’estil, les dues portades esmentades han estat allunyades per la historiografia tradicional del que s’ha anomenat “escola de Lleida” i en la qual s’han inclòs les portades dels Fillols de la seu lleidatana i les situades a la façana occidental de la mateixa catedral, de manera especial la central, en relació més directa amb l’occidental de Santa Maria d’Agramunt, segons l’estudi que publiquem a càrrec de C. Bergés.
Sobre la periodicitat de les portades de l’anomenada “escola de Lleida”, se’n parla abundantment en els articles que publiquem; segons es dedueix de l’estudi estilístic i iconogràfic, es proposa una anterioritat o contemporaneïtat de la portada occidental d’Agramunt respecte a la dels Fillols, tinguda per la historiografia més antiga com la pionera de les anomenades portades de l’“escola de Lleida”. Respecte a una datació adient per al claustre, es parla en el present volum de la data del 1250 per al començament dels treballs de l’ala nord.
Igualment, en el present volum són estudiats i classificats els fragments d’escultura que majoritàriament pertanyen a la seu de Lleida i són conservats al seu interior; de la mateixa manera, es fa una exposició de conjunt del que és l’escultura de l’àmbit exterior de la seu (cornises, mènsules ).
Pel que fa a la valoració de l’aspecte estilístic de la seu, s’insisteix en el protagonisme que va assolir l’escultura d’arrel tolosana i en àmbits molt concrets la que derivà del tercer taller de la Daurada a Tolosa de Llenguadoc. Tanmateix, també es valora la influència que va poder tenir l’escultor Ramon de Bianya i es fa menció, a més, de la important aportació d’influència anglonormanda que juntament amb la islàmica i la tolosana són presents en la decoració escultòrica de l’anomenada “escola de Lleida”.
La resta de l’escultura conservada a la comarca del Segrià és deutora en bona part, i hem de dir que de manera parcial, del que és l’“escola de Lleida”. L’església de Santa Maria de Sunyer n’és un exemple.
Els capitells de la façana de la Paeria, a Lleida, constitueixen un dels pocs exemplars d’ornament escultòric immers dins una arquitectura de caràcter civil; per aquesta raó i també per la seva organització dins el context arquitectònic de la façana són equiparables amb els capitells del palau dels marquesos de la Floresta, a Tàrrega.
A la comarca de les Garrigues l’església parroquial de Vinaixa és admesa com a exemple tardà del que és l’“escola de Lleida”. No presentem l’estudi de la seva escultura monumental perquè considerem que el seu treball escultòric excedeix els límits del romànic. Fora igualment dels barems romànics hi ha el senzill treball escultòric desenvolupat a la portada, ara tapiada, de Granyena de les Garrigues. (CLIU)