Aquest castell presideix el poble de les Pallargues. La primera referència d’aquesta fortalesa es remunta al 1040, quan en la segona consagració de Santa Maria de la Seu d’Urgell es confirma la possessió per part de l’església d’Urgell del castell de Guissona, dins el terme del qual hi havia, entre d’altres, el castellum Espalargi. Diversos documents del segle XI esmenten el castell de les Pallargues. L’any 1061 Bernat, bisbe d’Urgell, donà a la canònica de Solsona i als seus canonges els alous que tenia al terme del castell de les Pallargues, a diversos llocs.
El 1315 era senyor de les Pallargues Berenguer de Rajadell, que aleshores disputava a Santa Maria de Solsona uns drets sobre la quadra de Talarn. Segons els fogatjaments de la segona meitat del segle XIV, era senyor de les Pallargues i Pelagalls Joan de Concabella. El 1590 el terme havia passat als Argençola. Els marquesos d’Argençola conservaren el domini sobre el terme fins a l’abolició dels senyorius al segle XIX. Fa poc temps el castell ha entrat a formar part del circuit de castells particulars oberts al públic. Els seus propietaris actuals són Pere Rovira i Teresa Majoral. (ABR)
L’actual castell és un casal construït bàsicament al segle XVI, però que presenta alguns indicis de la fortalesa anterior. L’interès per part dels actuals propietaris a oferir un recorregut interessant per l’edifici els ha portat a fer-hi una sèrie d’obres consistents bàsicament a eliminar els afegits més recents i a desenrunar els soterranis. D’aquesta manera, ha estat localitzada en el repicat de murs interiors la data de 1586 en la clau de l’arc que cobreix el vestíbul. Aquest element estructural és clarament posterior a les primitives portes d’entrada, d’arc adovellat de mig punt, que hi ha a la paret oest. Aquestes portes corresponen tipològicament als segles medievals més avançats, ja que la més antiga, la situada més al nord i actualment tapiada, no pot datar-se més enllà del segle XIII. D’una datació semblant podria ser una finestra amb esplandit, avui completament cegada, que s’obria al costat oest. Precisament, la part inferior d’aquest mur està feta amb carreus de mida relativament gran, lligats amb argamassa. Posteriorment, aquests carreus s’arrebossaren quan s’integraren a l’estructura postmedieval afegida i que avui és la cambra coneguda com “la presó”. En el soterrani descobert fa poc, es veu com aquesta paret descansa directament sobre el cingle rocós que devia servir de base al castell. En resum, de moment es pot dir que l’actual imatge de la fortalesa és fruit de les importants modificacions i ampliacions, com les dels conjunts occidental i oriental, dutes a terme sobre una estructura de planta rectangular bastida a partir del segle XIII. Finalment, cal indicar que al pati septentrional es pot apreciar la meitat nord d’una construcció circular que ben bé podria correspondre als fonaments de la primitiva torre cilíndrica del segle XI. Aquesta fou amortitzada per l’actual estructura visible, si bé per a poder corroborar-ho i per a conèixer amb detall l’evolució de tot l’edifici es fa imprescindible la realització d’un estudi arqueològic més exhaustiu que el que aquí es presenta. (JRG-DRR-JIR-JMT)