Aquest castell era situat al cim del turó on hi ha el poble abandonat de Montlleó, al nord-est de Briançó. L’existència d’un vèrtex geodèsic al lloc on hi hagué el castell és avui un bon recordatori de l’estratègica posició que tenia la fortalesa de Montlleó. Tot i que segurament aquest castell s’edificà al segle XI, fins al començament del segle XII no se’n té la primera referència. L’any 1101 Geribert Hug i la seva muller, senyors de Montlleó, Briançó i Pomar, cediren aquests castells a Guillem Berenguer, bisbe intrús de Vic. Amb aquesta donació testamentària la mitra vigatana passà a ser senyora del castell de Montlleó. Tot i que era dels bisbes de Vic, durant el segle XII els Cervera hi devien tenir la castlania. Guillem Dalmau de Cervera deixà en el seu testament sacramental del 1133 el castell de Montlleó al seu nét Guillem, el qual testà el 1173 i llegà al seu fill Guillem el terme i el castell de Montlleó. Els Òdena hi tenien també alguns drets o part de la senyoria, ja que el 1196 Ramon d’Òdena llegà al seu fill Guillem el castell de Montlleó, juntament amb els de Rubinat, Òdena i Pontons. Sigui com vulgui, R. de Timor prestà homenatge el 1234 al bisbe de Vic Bernat Calbó pel castell de Montlleó, el qual li havia estat infeudat.
A mitjan segle XIII la mitra vigatana es va desprendre del terme. El 1254 Bernat de Mur, bisbe de Vic, cedí a Pere II de Queralt els seus feus de Montlleó, Briançó i Pomar, a més del molí de Paratància i el mas Torelló. Pere de Queralt era al mateix temps senyor de Timor. A la segona meitat del segle XIV Gombau d’Anglesola es casà amb Francesca de Timor o de Queralt, i Montlleó passà als dominis dels Anglesola. El 1381, però, consta que el terme era posseït pels Carboners, ciutadans de Barcelona, i cap a mitjan segle XV senyorejaven el lloc els Aimeric. El 1578, mitjançant vincles matrimonials, els Erill esdevingueren barons de Montlleó. També consta que hi tenien importants drets en aquests moments els marquesos de la Manresana. Aquesta situació perdurà fins a l’abolició dels senyorius al segle XIX. (ABR)
Un fossat, bastant desdibuixat, al peu septentrional del tossal. de Montlleó és l’única resta clarament observable de la vella fortalesa. Un escampall de pedres al vessant sud, alguns fragments ceràmics d’època moderna i del tipus de ceràmica grisa medieval, i la secció d’un mur existent en el tall que hi ha sota un pilaret que avui sosté una antena de televisió són altres indicis de la fortalesa que es poden trobar en l’emplaçament de l’antic castell. Al mateix cim, es pot observar, al costat nord, l’existència d’unes filades de pedres treballades que, si bé podrien correspondre a la base d’una torre, també poden ser carreuons reaprofitats per a muntar una plataforma que servís de base al vèrtex geodèsic. (JRG-DRR-JIR-JMT)