El poble de Briançó es troba dalt d’un petit turó situat a la banda dreta del torrent del Prat, que 1 km després va a parar al riu d’Ondara. El castell del lloc té una història molt unida als castells de Montlleó i Pomar. Aquesta fortalesa és documentada per primera vegada l’any 1101, en què Geribert Hug i la seva muller cediren els castells de Montlleó, Briançó i Pomar al bisbe de Vic Guillem Berenguer. El 1113 féu testament el que devia ésser el castlà del castell, Ramon Tedbal, que deixà a la seva filla Adalenda el castell de Briançó amb el puig on s’assentava així com la meitat de la dominicatura que hi tenia i la meitat del servei i del senyoratge dels homes del lloc, tal com Geribert Hug li va concedir en el seu testament.
L’alt domini de la mitra vigatana sobre el terme va perdurar fins a mitjan segle XIII. El 1254 Bernat de Mur, bisbe de Vic, llegà a Pere II de Queralt els seus feus de Montlleó, Briançó i Pomar, juntament amb un molí i un mas. Els Queralt-Timor van senyorejar l’indret fins a la segona meitat del segle XIV. El 1352 aquest castell era de Gombau d’Oluja. El 1381 consta que el terme de Briançó era una possessió dels Carboners, ciutadans de Barcelona. Segurament, com Montlleó i Pomar, Briançó esdevingué dels Aimeric a mitjan segle XV. El 1831, poc abans de l’abolició dels senyorius, el terme pertanyia als marquesos de Barberà. (ABR)
El nucli original de Briançó era format pel castell, situat a la banda oriental, que presidia un pati o plaça central al voltant del qual es distribuïen les cases que per la part del darrere s’adossaven a una muralla que tancava completament la població, menys per una porta que s’obria al nord. Actualment tot està molt modificat, per la ruïna d’alguns sectors i sobretot pels canvis estructurals que els habitatges actuals van comportar, principalment a partir del segle XVII. L’antic castell és avui una majestuosa casa (can Carulla) que impossibilita reconèixer la forma original de l’edifici. No obstant això, en el seu interior hi ha encara alguna dependència on es distingeixen senyals de la primitiva construcció. Per exemple, al celler o, sobretot, a la primera planta, on són significatives les petites voltes d’aresta que donen personalitat al saló principal i permeten situar, molt probablement, l’antiga capella. Al nord de la població, s’aprecia una paret seca d’uns 80 cm, fet de petites pedres més o menys regulars, que podria correspondre a l’antiga muralla que la tancava. Igualment a l’est, es poden reconèixer fragments de mur de la vila closa. Cal indicar que les restes avui conservades són sobretot testimoni de la fase constructiva de després de l’edat mitjana. (JRG-DRR-JIR-JMT)