L’arquitectura civil i militar i l’arqueologia
Mapa dels castells i les edificacions militars de l’Urgell anteriors al 1300
J. Salvadó
La comarca de l’Urgell inclou tres grans sectors, força diferenciats morfològicament i també amb una evolució històrica diversa. D’una banda, la conca del Sió, al nord, de l’altra la conca del Riu Corb, al sud, i, finalment, tota la plana central, que té com a centre Tàrrega. Mentre que la conca del Sió s’ha de relacionar amb les terres properes de la Segarra i la Noguera, la conca del Riu Corb es pot relacionar més aviat amb les terres septentrionals de l’actual comarca de la Conca de Barberà. En aquestes dues conques, el procés de conquesta cristiana s’avançà uns anys respecte a la plana central.
Precisament, en aquestes terres extremes trobem les dues fortificacions romàniques més antigues de la comarca: el castell d’Almenara, conegut com el Pilar d’Almenara, al nord, i el castell de Guimerà, al sud.
El castell d’Almenara, restaurat fa pocs anys, té una torre de planta circular. És una torre dividida interiorment en tres compartiments, cadascun dels quals és cobert per una cúpula. La porta, com sempre, és al nivell del pis principal, a uns 6 m d’alçada. A causa del seu bon estat de conservació, s’hi pot estudiar bé com es produïa la comunicació entre els diferents pisos.
El castell de Guimerà, en curs d’excavació, és una fortificació complexa. L’element més notable és també la seva torre. La cambra més baixa, d’escassa importància, té forma de sitja i, per tal de donar més solidesa a l’edifici, no ocupa tot l’espai inferior, que gairebé és tot ell massís. Al damunt hi havia dues cambres, la superior tancada per una cúpula. Al costat de l’indret on s’alça la torre, s’han trobat les restes d’una fortificació de planta poligonal, feta amb uns carreus mitjanament grans, que hom ha considerat que podia correspondre a la construcció primitiva.
Aquesta primera fortificació de Guimerà, a causa de la seva planta, té un cert paral·lelisme amb el castell de l’Ofegat, situat a la plana d’Urgell, al nord de Tàrrega, i que en època medieval era a l’extrem de l’anomenada marca de Berga, prolongació dels comtats de Cerdanya i Berga. Tot i que caldria un estudi arqueològic acurat, podem suposar que inicialment a l’Ofegat es construí una fortificació de planta poligonal, després una torre circular, de la qual només es conserva el nivell inferior, i finalment un segon recinte poligonal, més ampli que el primer, tot i que alguns sectors gairebé hi són adossats.
Com a hipòtesi de treball, ens podem plantejar si aquesta tendència a fer construccions poligonals, potser en els primers decennis del segle XI, no s’ha de relacionar amb el fet que el gran castell de Calaf tenia aquesta planta. Aquest castell, actualment situat a la comarca de l’Anoia, o bé fou fet immediatament després de la conquesta, per tant després de l’any 1000, o bé era, en bona part, l’antiga fortificació musulmana.
Cal esmentar també l’interessant Castellnou (o Castell-lliure) d’Ossó, on el castell feudal fou construït sobre una fortificació romana. La torre mestra, actualment escapçada, devia tenir com a clos exterior el mur, també de planta circular, del castellum romà.
També trobem un cas de perduració al turó del Mor. A part de possibles precedents anteriors, en aquest indret proper a Tàrrega hi hagué segurament un hàbitat, potser amb alguna mena de fortificació, en època musulmana. Després de la conquesta cristiana s’hi feu un nou castell, força gran. Al seu peu s’edificà una església. Molt a prop, al vessant del turó, es bastí tot un petit poble. Actualment les restes de tot això són tan minses que ens ho hem d’imaginar al relleu aplanat del turó i a la rodalia immediata.
Un darrer exemple de continuïtat el trobem a Maldanell. Com en el cas precedent, les restes de la fortificació, situades al cim d’unes roques prominents, són molt escasses. Amb tot, és un jaciment molt notable. Ja en parlarem més endavant.
Una construcció militar molt notable és el castell de Verdú. La torre d’aquest castell és una mica més tardana que la del castell d’Almenara i la torre mestra de Guimerà. És feta amb uns carreus més ben escairats i s’hi fan servir solucions arquitectòniques més complexes. Així, per exemple, hem d’esmentar l’escala que permetia de passar del pis principal al nivell superior i que passava per dins de la paret.
Al costat d’aquestes torres circulars, en aquesta comarca, també hi ha torres de planta quadrangular, fetes ja als segles XII o XIII, com poden ésser la de la Guàrdia d’Urgell o la de Montfalcó d’Agramunt. La planta de la primera és lleugerament rectangular, la de la segona és ben quadrada. Tot i que la primera és una mica més gran, les mides de totes dues són semblants. A la Guàrdia podem veure que tenia dues cambres, totes dues cobertes per una volta de canó. La porta, com a les primerenques torres circulars, era al pis principal. Cal assenyalar també dos aspectes. En primer lloc, que segurament aquestes construccions devien pertànyer a un membre de la petita noblesa. En segon lloc, que en tots dos casos foren motiu de creació d’una població. Veiem clarament que a tot al voltant de la torre de la Guàrdia es bastiren els habitatges d’una vila closa, semblant a les que hom ha documentat a la Segarra.
La torre de Muntdessó o de Ravinagre, situada al sud de Guimerà, sembla que tenia la funció de torre de guaita, en relació amb un camí. Era de planta circular. Trobem un altre exemple de torre circular a Ciutadilla, prop del castell; és difícil de saber si és un precedent del castell actual o bé si més aviat només era una torre de guaita.
Finalment, cal esmentar castells ja tardans, com poden ésser els de Maldà o el de Bellpuig, que en l’estat actual cal datar en època gòtica i posteriorment, tot i que puguin tenir precedents anteriors.
Les formes de poblament d’aquesta comarca són bàsicament semblants a les que trobem a la propera comarca de la Segarra. Volem, però, esmentar-ne alguns exemples més notables.
Dels diversos pobles abandonats, hem d’esmentar, en primer lloc, el de Maldanell. Aquest indret fou segurament un lloc central al llarg d’una bona part de l’edat mitjana. El punt central és un castell. Al voltant seu hi havia diversos llocs d’hàbitat ja abans de l’any 1000, fet que comportà que es fessin diversos enterraments excavats a la roca. Després de l’any 1000, segurament es construïren algunes cases adossades a la roca, l’únic testimoni de les quals són els forats de les bigues de les cobertes, buidats a les parets d’algunes roques i balmes.
Trobem altres mostres de pobles abandonats al costat de les fortificacions del Mor i del castell d’Almenara. El record dels habitatges que es devien estendre pels vessants ens ha arribat més gràcies a la documentació escrita que no pas a les escasses restes conservades. De fet, segurament aquests habitatges eren construïts sobretot amb tàpia, que deixa pocs testimonis.
A l’Urgell es poden trobar diversos exemples de viles closes. Aquest tipus de poble era tan important en aquesta comarca com a la propera comarca de la Segarra. La major part dels pobles urgellencs són pobles castrals, que tenen origen en un castell. Ja hem esmentat, a tal d’exemple, la població de la Guàrdia d’Urgell. També podríem mencionar Sant Martí de Maldà, Maldà, etc.
A continuació, volem cridar l’atenció especialment sobre quatre de les poblacions més importants, que, en part a causa d’això, plantegen una problemàtica especial: Guimerà, Verdú, Agramunt i Tàrrega.
La vila de Guimerà neix al peu del castell, damunt del vessant que va de la fortificació fins al Riu Corb. Els carrers segueixen les corbes de nivell i les cases serveixen per a superar el desnivell. És una forma de poblament que trobem a la Catalunya Nova i que fins i tot hem proposat que, en alguns casos, tingui origen en la urbanització anterior a la conquesta cristiana(*).
La vila de Verdú és també una població castral, però en aquest cas neix com a vila nova. Això fa que la distribució dels seus carrers sigui molt més ordenada i que, segurament, les parcel·les edificades s’ajustin a unes mides fruit d’un repartiment i una organització previs.
La població d’Agramunt, al nord de la comarca, inicialment era formada per unes quantes cases a redós del castell. Aviat, però, s’edificà el camí que unia el castell i l’església. Quan després es creà un clos de muralles quadrangular, regular, amb uns costats que fan poc més de 200 m, es completà la urbanització d’aquest espai tancat.
Finalment, a Tàrrega trobem un exemple semblant. D’una banda una vila construïda al turó del castell, d’altra banda una vila nova que s’estén cap al riu i, finalment, un eixample que segueix alguns dels principals camins d’accés a la població. Tot això, al segle XIV, restà clos també per unes muralles.
A l’Urgell hi ha diverses necròpolis de tombes excavades a la roca. Cal esmentar les necròpolis de Castellnou d’Ossó, Maldanell i Fogonussa i també la necròpoli de Bellver d’Ossó. Les primeres són d’abans de l’any 1000 i d’abans de la conquesta cristiana, la quarta és de després de l’any 1000 i de la conquesta urgellenca.
La necròpoli de Castellnou s’ha de relacionar, segurament, amb la població que vivia en aquest indret als segles VII, VIII o IX; potser amb els llocs de poblament que es degueren crear quan s’abandonaren les antigues villae que s’estenien al llarg del riu Sió (o amb la població que vivia en alguna villa, ja, però, en una etapa decadent d’alguna d’aquestes construccions nascudes en l’època romana).
Segurament es podria dir el mateix del conjunt de tombes de Maldanell. Són tombes amb formes bàsicament quadrangulars, una excavada en una roca situada a dalt del turó, d’altres sobre una penya que s’alça al peu d’aquest turó, al costat d’uns camps. L’existència d’aquests enterraments permet parlar —només com a hipòtesi— d’una població semidispersa que vivia al voltant d’un lloc fortificat o oppidum, aprofitat posteriorment per a construirhi el castell feudal, com en l’organització que hauríem trobat a les planes de Lleida o al País Valencià, abans de la conquesta feudal(*). La datació d’aquestes tombes és, per tant, la mateixa que la proposada per a les tombes de Castellnou.
A la partida de Fogonussa, propera a Maldà, situada a l’altra banda del Riu Corb, hi havia una petita necròpoli, que sembla que cal relacionar amb uns establiments humans que eren situats una mica més avall, al riberal del riu. La situació sobre l’espai és molt semblant a la que trobem en els altres exemples.
Convé esmentar el fet que s’ha valorat d’una manera especial l’existència de les cadolles (o petites piques) i dels reguerons que hom troba en algunes d’aquestes tombes. Per exemple, a la roca situada al peu del turó de Maldanell, hi ha una cadolla, potser artificial, al mig de sis (o potser vuit) sepultures. Crec que cal diferenciar dos aspectes. D’una banda, aquesta mena de clots, que, certament, poden relacionar-se amb indrets on es feien ofrenes als difunts, d’acord amb les tradicions paganes que van perdurar a l’alta edat mitjana. D’altra banda, hi ha els reguerons que comuniquen la cadolla amb algunes sepultures o que comuniquen les fosses entre elles. Sense que es pugui rebutjar totalment la finalitat màgica d’aquesta obra, tampoc no es pot descartar, ben al contrari, que fossin fets en un moment força posterior, quan ja s’havien profanat i buidat els enterraments, i amb una finalitat purament utilitària.
La necròpoli de l’església de Sant Pere de Bellver de Sió s’ha de relacionar amb un edifici eclesiàstic. Hi trobem almenys 12 tombes que, en principi, podem relacionar amb l’absis de l’església romànica. Hi ha enterraments amb el cap diferenciat i d’altres sense cap diferenciat; fins i tot hi ha una tomba amb el cap en forma de ferradura. Això demostra una coexistència de formes, no estranya a les necròpolis connectades amb esglésies, i fa que es puguin datar en època tardana. Si les relacionem amb un temple més antic, podrien ésser del segle XI; si, més aviat, les relacionem amb l’edifici actual, les hem de datar a la fi del segle XII o ja al segle XIII. Una datació molt semblant a la proposada per als enterraments trobats al costat de l’església de Sant Martí, de la ciutat de Lleida. Certament, això fa veure que, al llarg de bona part de l’edat mitjana, el fet que els enterraments siguin excavats a la roca o bé que siguin de lloses depenia més del terreny que hi havia que no pas de l’època del jaciment.
Cal assenyalar l’existència en aquesta comarca de tres molins molt interessants: el molí de Castellnou d’Ossó, el molí de la Sinoga i el molí de la Torre. El primer és situat al costat del riu Sió. Els altres dos, molt propers entre ells, aprofitaven una canalització del Riu Corb. En tots tres casos, la sala de les moles és feta amb carreus grans i ben escairats. El de la Torre és format per una sala coberta per una volta gairebé de canó; a sota hi deu haver el carcabà, actualment inundat pel fang i l’aigua. Al de la Sinoga, que ha estat restaurat, podem encara accedir al carcabà, on hi havia els dos rodets. Al de Castellnou veiem també una sala per a dues moles (de fet, dos parells), molt semblant a la dels altres dos, uns cups fets molt acuradament, una bassa i, al final de la sèquia, la resclosa original, graonada i feta amb carreus. En aquest cas, en el mateix moment o poc després, ja es bastí la casa del moliner al cim del casal de les moles. Al molí de la Sinoga també s’afegí una construcció al damunt, amb les parets de tàpia i amb un arc apuntat transversal, que aguantava el trespol. Aquesta construcció potser fou fortificada en un segon moment. Cal assenyalar l’origen senyorial d’aquests tres bons exemples de molins de la baixa edat mitjana, tan ben conservats. Convindria també intentar d’assenyalar quins elements d’aquests molins poden tenir origen en un moment anterior a la conquesta feudal, tot i que se’ns poden plantejar diverses qüestions difícils de respondre. En època musulmana, ¿hi havia algun molí en aquests indrets? ¿Algun dels elements constructius d’aquests molins —com per exemple la resclosa— és d’abans del segle XII o, simplement, segueix una tradició anterior? Finalment, també ens podríem plantejar: d’acord amb les necessitats econòmiques de la gent abans de la conquesta, ¿hi havia una necessitat de construir molins en aquests indrets?
Pel que fa a les excavacions arqueològiques, convé d’assenyalar les fetes a l’església de Maldanell, al castell de Guimerà, al castell d’Almenara, al castell de Bellpuig i a la necròpoli de l’església de Sant Pere de Bellver de Sió.
Aquesta comarca, com la propera Segarra, és un bon lloc per a intentar de valorar les pervivències i els canvis esdevinguts al llarg de l’alta edat mitjana; ho veiem d’una forma palesa en indrets com Maldanell, Castellnou d’Ossó o el Mor. També és un bon lloc per a conèixer com s’organitzà el territori després de la conquesta cristiana. Els principals resultats d’aquesta organització foren la construcció —o reconstrucció— de castells tan notables com els de Guimerà, el d’Almenara o Verdú, la creació —o el manteniment— de pobles, la construcció de viles noves i així mateix l’edificació—o, potser, en algun cas, reedificació— de molins. Un aspecte menys evident, però que caldria estudiar, és que, al mateix moment que es bastien castells, pobles i molins, segurament s’estaven aprofitant antigues estructures de regadiu, antigues vies de comunicació per a homes o per al bestiar i, almenys en part, la forma tradicional del poblament semidispers que devia existir abans. Cal plantejar-se, doncs, la necessitat de descobrir les novetats de cada moment, però també les pervivències que, amb més o menys dificultat, tossudament, perduren —o bé deixen empremtes— al llarg dels segles, malgrat els canvis polítics, socials i econòmics. (JBM)
Vegeu: Castells i edificacions militars de l’Urgell anteriors al 1300
L’arquitectura religiosa
Mapa de les esglésies de l’Urgell anteriors al 1300
J. Salvadó
El panorama de l’arquitectura segarrenca del segle XII, on una certa abundor d’edificis no amaga la manca d’exemples rellevants, contrasta amb el panorama que presenta la veïna comarca de l’Urgell, on no es conserven edificis construïts al segle XI, i entre els construïts al segle XII se’n conserven molt pocs i de relativa rellevància, com Sant Pere de Bellver de Sió, que presenta una especialíssima interpretació decorativista dels motius ornamentals de les arcuacions llombardes. Però entre l’escàs nombre d’obres del segle XII a l’Urgell en destaca una de gran rellevància i ambició, com és l’església de Santa Maria d’Agramunt.
Santa Maria d’Agramunt pot considerar-se una de les millors obres del segle XII català i un dels comptats edificis que es construïren a partir dels models arquitectònics definits a l’obra de Santa Maria de la Seu d’Urgell. Així, es podria inscriure Santa Maria d’Agramunt en el reduït grup d’edificis —juntament amb Santa Maria de Gerri, Santa Maria de Ponts i Santa Maria de Covet— on es fa patent la influència de l’obra de Santa Maria de la Seu d’Urgell, que a Agramunt es concreta especialment en el sector absidal. Fou en aquest sector, sens dubte, per on va es iniciar la construcció, i es va anar difuminant a mesura que aquesta avançava cap a ponent, on es feren més patents altres fonts d’influència, amb llenguatges que avancen l’estil gòtic i aportacions escultòriques de l’“escola de Lleida”, en la portada de ponent. Aquesta interessant portada representa un element singular en la composició i el procés de construcció del sector de ponent de l’edifici, i no podem excloure la possibilitat que el bloc de la portada fos construït amb independència i anterioritat a l’execució de la resta de la façana, d’elements molt més gòtics que l’estructura de la portada.
El llarg procés constructiu que es fa patent en l’arquitectura de Santa Maria d’Agramunt, que abasta de la fi del segle XII a la fi del segle XIII, retarda la datació proposada per N. de Dalmases i A. José (Dalmases- José: Història de l’art català, vol. II, Edicions 62, Barcelona 1985, pàgs. 48-49), i contribueix a situar cronològicament les obres que anomenem de l’“escola de Lleida” al segle XIII, un cop avançades les obres de la Seu Vella, i no en un moment anterior, a la fi del segle XII o el començament del segle XIII, quan la Seu Vella era només un projecte o una obra tot just iniciada.
Aquesta pertinença a la que podem anomenar “escola de Lleida” es manifesta en les portades de dues altres obres urgelleses, Santa Maria de Verdú i Santa Maria de Vilagrassa, edificis molt transformats dels quals les portades són l’element més notable.
En un marc i un context diferents, l’obra de Santa Maria de Vallbona constitueix l’empresa més ambiciosa de l’arquitectura altmedieval a l’Urgell, concebuda dins l’esperit de l’arquitectura del Cister, i conclosa ja en llenguatges plenament gòtics. Malgrat aquest caràcter, conserva dos elements encara adscrits a formes romàniques: un, la portada de l’església, i l’altre, els porxos de dues de les galeries del claustre, concebuts i executats en els paràmetres d’ordes subordinats (J.A. ADELL: Notes introductòries a l’estudi dels claustres, “Quaderns d’estudis medievals” (Barcelona), vol. 1, núm. 5 (1981), pàgs. 274-276) que apareixen als claustres de Santa Maria de Poblet i la catedral de Tarragona, i representen l’últim estadi dels llenguatges arquitectònics romànics en la formalització de porxos claustrals.
Al santuari de la Bovera es conserva un porxo que segueix un model diferent del de Vallbona, amb una arquería senzilla, però amb les columnes de fust quadrilobulat, com al claustre de Sant Miquel d’Escornalbou, que també anticipen, en un ordre diferent, els llenguatges que informaran els porxos dels claustres a partir del segle XIV.
D’altra banda, cal esmentar l’església de Sant Pere dels Pastors, a Guissona, que pertany al tipus d’església amb successió d’arcs torals, que és característic d’obres de la regió de l’Ebre, a partir del segle XIII. (JAA)
Vegeu: Esglésies de l’Urgell anteriors al 1300
L’escultura monumental
A la comarca de l’Urgell és obligat començar parlant de les portades, que des de fa temps la historiografia ha classificat dins l’anomenada “escola de Lleida”: les portades occidental i nord d’Agramunt, la de Vilagrassa i la de Verdú. En un congrés celebrat a Lleida l’any 1991, van ser tractades de nou certes qüestions de primeríssima importància, com són la filiació estilística i la possible datació de les portalades que aquí tractem i de les que en general s’afilien a l’“escola de Lleida”.
Sobre la portada occidental d’Agramunt sembla que encara no es pot resoldre una qüestió fonamental: la seva datació. A l’article que es publica en aquest volum encara es planteja el dubte de la datació dins un espectre cronològic que oscil·la entre la darreria del segle XII i la primera meitat del XIII. Hi ha, però, una data segura, el 1283, any de col·locació del grup escultòric central de la Mare de Déu.
Partint de dades documentals, l’autora de l’estudi que publiquem, C. Bergés, apunta cap a una possible execució de la capçalera de l’església i la portada nord el 1187, any de la celebració d’una assemblea de pau i treva dins l’església, i qualifica aquesta portada nord com un assaig del que serà la portada occidental.
La qüestió de la datació de la portada occidental d’aquest conjunt ha adquirit un caire més polèmic en la historiografia recent, perquè s’ha proposat que la portada d’Agramunt era anterior a la dels Fillols i l’Anunciata de la seu lleidatana; una anterioritat o contemporaneïtat cronològica proposada en l’esmentat congrés de Lleida per F. Fité (1991, pàgs. 80-81), que, fent-se ressò del ja proposat per J. Yarza (1984, pàg. 303 i 1984, pàg. 112) amb anterioritat, situa Agramunt “en un primer esglaó en la conformació del que seran les portes lleidatanes, juntament amb els portals ponentins i el del Fillols a la Seu Vella”. El contrapunt d’aquest punt de vista és avalat per la data del grup central de la Mare de Déu (l’any 1283) i pel fet que les portades lleidatanes se situen entre el 1215 i 1220, dates aquestes irreconciliables si hom té en compte qüestions estilístiques de primer ordre.
La segona qüestió rellevant sobre les portades d’Agramunt té a veure amb la filiació estilística; hom està d’acord en un origen tolosà i en una relació estreta amb el darrer taller de la Daurada, sobretot pel que fa a les representacions de tipus vegetal presents en la majoria dels capitells. Altres motius, els d’arrel geomètrica, afiliats tradicionalment a un caràcter islàmic, presents sobretot en la decoració de les arquivoltes, són posats en relació amb l’art anglonormand per la historiografia recent; aquesta idea queda exposada igualment al text que es presenta com a estudi en aquest volum.
Altres temes d’interès primordial són els referents a les qüestions d’estil i d’iconografia, que van servir a J. Yarza com a base de la seva hipòtesi que la portada occidental d’Agramunt era anterior a les de la seu de Lleida.
Les portades de les parròquies de Vilagrassa i de Verdú, la primera inserida a un cos sobresortint al mur septentrional, tenen una sèrie de motius geomètrics, vegetals i de tipus zoomòrfic habituals a les anomenades portades de l’“escola de Lleida”. A la zona superior del fris s’observen diverses escenes bíbliques: Adam i Eva, l’Anunciació... La portada de Verdú, situada al mur occidental, té la representació, entre altres temes, del sacrifici d’Isaac. Les arquivoltes són decorades pels mateixos motius habituals a les portades de l’“escola de Lleida”, a excepció de la banda d’ogives i la flor de lis que ha estat substituïda per palmetes.
Totes dues portades són incloses per la historiografia dins l’“escola de Lleida” i s’han posat en relació l’una amb l’altra i sotmès a la influència del tercer taller de la Daurada. Com a datació, J.F. de Rueda proposa la segona meitat del segle XIII, en un moment ja força avançat i amb la incorporació d’alguns elements ja gòtics que segons l’autor esmentat són perceptibles sobretot en la figuració.
Una altra portada que cal tenir en compte en aquesta comarca és la corresponent a l’església del monestir de Santa Maria de Vallbona. El seu timpà es pot situar, segons les estimacions que dona F. Español en l’article que publiquem, en una data propera al 1225 i amb certes vinculacions estilístiques amb Santa Maria de Cornellà de Conflent, però també amb relació més directa amb les imatges (Maria i el Nen) del mainell de la porta del claustre de la catedral de Tarragona. Segons el mateix estudi, l’estil de les figures del timpà de Vallbona es relaciona amb l’obra de l’escultor Ramon de Bianya.
Una portada de menor envergadura i que s’ha de considerar fora del context estrictament romànic és la de Sant Pere de Maldà (raó per la qual no l’hem estudiada en el present volum), encara que M. Macià la situa encara dins el segle XIII. L’autora esmentada proposa la dependència dels capitells de Maldà envers models cistercencs. Tampoc no hem inclòs en els estudis del present volum algunes restes de l’antic monestir de la Vallsanta, ara al Museu de la Pedra de Guimerà.
De l’antic monestir de Santa Maria de la Bovera (Guimerà) resta el porxo, amb capitells decorats bàsicament amb motius heràldics, tardans. Del mateix conjunt de la Bovera resta un capitell i una imposta a la sagristia del santuari. Al Museu de la Pedra de Guimerà es conserven també diferents restes de capitells i impostes procedents de l’antiga església parroquial de Guimerà.
Altres restes escultòriques que cal esmentar són les de l’església de Sant Pere de Bellver de Sió (Ossó de Sió), on es conserven mènsules amb un tipus de figuració humana, i sobretot les figures de sant Pere i sant Pau fixades a la façana de l’església de Sant Pau d’Anglesola i vinculades, segons M. Durliat, entre altres obres, a les de l’escultor Ramon de Bianya (1973, pàg. 138).
Les galeries oriental i sud del claustre del monestir de Vallbona, les més antigues, són possiblement obra del mateix taller que treballà als capitells de portalada. A Vallbona es conserven igualment capitells esculpits amb motius vegetals a la capella del costat de l’Epístola, els quals crec que tenen una datació molt tardana i són semblants als que apareixen a la credença situada al mur dret de l’absis central de l’església. Datats també al final del segle XIII són els sepulcres encastats als murs dret i esquerre de l’absis, corresponents a la reina Violant d’Hongria i a la seva filla, la infanta Sança, respectivament. A la part exterior de l’església es conserven cinc tombes més, datades molt avançat el segle XIII i de trets estilístics allunyats del romànic, com gairebé tot el que correspon a aquest monestir, si hom exceptua la portada situada al braç nord del transsepte de la mateixa església.
Un esment especial mereix la façana de l’antic palau dels marquesos de la Floresta a Tàrrega, que manté una certa tradició romànica en el que són els capitells de les tres finestres del segon nivell o nivell intermedi de la façana. La part considerada com a originària ha estat datada per J.F. de Rueda al final del segle XIII.
A l’interior de l’església d’Agramunt, formant part de l’ornament escultòric dels pilars de les naus, s’han conservat disset capitells (un dels quals no presenta decoració). Tres d’aquests, corresponents a les naus laterals, porten inscripcions en l’àbac. El repertori esculpit és variat: motius geomètrics, vegetals i alguns d’historiats. Cal suposar, pel que indica l’estudi arquitectònic i, encara més, la pròpia constitució formal dels motius ornamentals, que la seva execució va ser molt dilatada en el temps i que majoritàriament devia coincidir, en línies generals, amb una execució molt tardana, fins i tot en algun cas (capitell núm. 10, corresponent a la nau central) clarament gòtica. A la finestra central de l’absis, tant a la banda interior com a l’exterior, s’han conservat els capitells esculpits amb motius i formes més propers a una formulació romànica.
A l’església de Sant Pere de Castellnou d’Ossó es conserva un sarcòfag ornat amb una sèrie d’estels o flors de sis pètals lancelolats i inscrits dins cercles que poden considerar-se de caràcter funerari.
Per acabar, cal esmentar la ingent quantitat d’esteles funeràries que han estat trobades als diferents municipis de l’Urgell i que al meu entendre són majoritàriament poc incorporables a les files del romànic. (CLIU)
La talla
Tant a la comarca de la Segarra com a la de l’Urgell el patrimoni escultòric en fusta és gairebé nul. Només es conserva una talla de la Mare de Déu procedent de Guimerà i en condicions bastant deplorables. La talla va ser trobada l’any 1970 en una casa particular de Guimerà, on ara es conserva. És una imatge tardana i amb escassos trets del que pot anomenar-se romànic. (CLIU)
Altres mostres d’art
Pel que fa a la comarca de l’Urgell, només s’ha conservat una peça d’orfebreria coneguda com “la santa creu o veracreu d’Anglesola”. En realitat, el que es pot considerar com a romànic és la planxa metàl·lica del revers, en la qual s’han representat les figures pròpies del tema de la crucifixió. És una peça excepcional, atès que són escasses les que es conserven d’aquesta època: la procedent de Riells del Fai (Vallès Oriental) és molt semblant. (CLIU)
Bibliografia
- E. Carbonell I Esteller: L’art romànic a Catalunya. Segle XII, 2 vols., Edicions 62, Barcelona 1974-75.
- M. Cirera I Fàbrega: La iglesia románica de Pelagalls. Estudio histórico-artístico, “Ilerda” (Lleida), XXXVIII (1973), pàgs. 31-46.
- M. Durliat: Raimond de Bianya ou de Via, “Les cahiers de Saint-Michelde-Cuxa” (Codalet-Prada), 4 (1973), pàgs. 128-138.
- F. Fité I Llevot: Escultura tardana: les portades de la denominada escola de Lleida, “Congrés de la Seu Vella de Lleida. Actes”, Lleida 1991, pàgs. 77-91.
- J. Gaya Nuño: Tímpanos románicos españoles, “Goya” (Madrid), 43-45 (1961), pàgs. 32-40. J. Yarza Luaces: Arte y arquitectura en España 500-1250, ed. Cátedra, Madrid 1984.
- J. Yarza Luaces: Escultura romànica, “Art català. Estat de la qüestió. Vè Congrés del CEHA”, Servei de Publicacions de la Diputació de Barcelona, Barcelona 1984, pàgs. 101-122.