Situació
ECSA-E. Pablo
L’antiga església parroquial de Santa Maria, desafectada, forma part del conjunt del castell de Biosca, que des del cim d’un turó domina pel nord el nucli urbà de Biosca, situat a la dreta de la riera del mateix nom.
Mapa: 34-14 (329). Situació: 31TCG639340.
Biosca, al nord de la comarca, és al costat de la carretera C-1412, entre Torà i Sanaüja. S’accedeix a l’església per uns carrerons que van de la plaça de l’església parroquial nova fins al castell. (XSB-ABR)
Història
La primera notícia d’aquesta església és del 1093, any en què Berenguer de Brocard, el castlà del lloc, va fer un llegat testamentari de dues unces per al campanar de Santa Maria de Biosca (“ad opera clocharis Sancte Marie Biosca”). Poc després, el 1098, consten dos donatius per a l’església de Biosca.
ECSA-E. Pablo
L’any 1100 Pere de Brocard cedí els seus drets sobre l’església i els béns de Santa Maria de Biosca a la canònica de Santa Maria de Solsona, donació confirmada el 1102 pel comte d’Urgell Ermengol V. El 1102 fou l’any de la seva consagració o almenys de la seva dotació, ja que el comte li donà els delmes, les primícies, les oblacions, terres i les altres esglésies que hi pogués haver dins el terme. A partir d’aquest moment la canònica de Solsona va tenir l’administració de l’església de Biosca. El seu paborde tenia el dret de patronat o de presentació dels rectors, que proveïa el bisbe d’Urgell. La subjecció de la parròquia de Biosca a Solsona es comprova en la butlla del 1151 del papa Eugeni III, en l’acta de consagració de Santa Maria de Solsona del 1163 i en documents posteriors.
Aquesta església fou la parròquia de la vila fins al començament del segle XVIII, època en què s’edificà una nova església parroquial al centre del poble, sota la mateixa advocació. Durant els darrers temps en què el temple mantingué les seves funcions parroquials, s’hi veneraren els sants màrtirs Abdó i Senén, sants que es podien considerar els segons titulars. Des del segle XVIII se celebra la diada d’aquests sants, ara convertida en festa major. (ABR)
Església
X. Solé
Es tracta d’una església d’una sola nau, coberta amb volta de canó rebaixada reforçada per tres arcs torals, i capçada a llevant per un absis de planta semicircular cobert amb volta de quart d’esfera. L’absis s’obre a la nau mitjançant un arc presbiteral en degradació i presentava a l’exterior una decoració consistent en un fris d’arcuacions sota el ràfec que fou malmès en sobrealçar-se. També s’observa decoració llombarda a l’únic nivell del campanar que s’ha conservat al sud de l’obertura absidal, que és ornat amb arcuacions cegues entre bandes als angles. A la banda sud de la nau s’obren dues capelles, comunicades entre elles a través de passos amb arc de mig punt, que s’obren a la nau mitjançant arcs formers de mig punt. Són cobertes amb voltes de creueria. A la banda nord de la nau, una sèrie d’arcs formers de mig punt reforcen el mur, totalment enterrat. Al costat de l’absis, en aquest mateix sector, s’obre una capella coberta amb volta de canó apuntada que es perllonga amb la muralla. La façana oest és precedida d’unes construccions que devien formar part del clos de l’església. Tot el mur oest, on hi havia la porta, s’ha esfondrat.
Les capelles de la façana sud són il·luminades per dues finestres d’una sola esqueixada, sota una de les quals s’obre una porta. La façana sud del campanar també presenta una finestra del mateix tipus. L’absis és il·luminat per una finestra en arc de mig punt de doble esqueixada. L’aparell del temple és format per carreuó irregular però ben tallat, disposat en filades amb tendència a la uniformitat. L’edifici, tant per la seva arquitectura com per la documentació històrica, es pot datar entre el final del segle XI i el començament del segle XII. (XSB)
Bibliografia
- Serra i Vilaró, 1958; Costa, 1959, vol. I, pàgs. 117 I 183; Riu, 1979, II, pàgs. 230 i 237; Vidal-Vilaseca, 1981, pàgs. 297-299; Baraut, 1986, doc. 88, pàgs. 184-187.