Situació
Un aspecte dels murs encara visibles de la fortalesa en el petit puig on hi hagué el castell.
ECSA-J. Bolòs
Les restes del castell de Cervera són situades a l’extrem sud-oest de la ciutat, damunt un tossal anomenat Montserè que domina la vall del riu d’Ondara.
Mapa: 34-15 (390). Situació: 31TCG559143. (MPLS)
Història
El castell de Cervera és documentat per primera vegada el 1026, any en què la comtessa Ermessenda de Barcelona, juntament amb el seu fill el comte Berenguer Ramon I i la seva muller Sança, feren donació a tres famílies: Guinedella i els seus fills Miró, Guislabert i Amat; Bernat Guifré i la seva esposa Sança, i Bonfill i la seva esposa Amaltruda, de la terra erma situada a la marca del comtat d’Osona amb el puig i el castellar anomenat Cervera. Els comtes delimitaren un gran terme adscrit al castell, en bona part encara en mans sarraïnes. A. Benet ha identificat dues de les tres famílies que reberen aquesta donació. Es devia tractar de Bernat Guifré de Balsareny i de la seva primera muller, Sança, i de Bonfill Sanç de Llobera i la seva muller Amaltruda, filla dels vescomtes de Cardona. Aquestes tres famílies devien ser les protagonistes de l’aprisió del lloc i la construcció d’una torre o fortalesa al puig de Cervera. El 1026 els comtes de Barcelona confirmaven en realitat una repoblació anterior. Malgrat l’atorgament d’aquest document per part dels comtes, la repoblació de Cervera no es consolidà i l’indret probablement fou abandonat poc després.
Quan després del 1050 es tornen a tenir notícies de Cervera i el seu castell, aquest apareix en mans dels comtes de Barcelona, que en conservaran sempre l’alt domini. Cap de les tres famílies de repobladors primigenis no hi havia conservat drets. El primer feudatari conegut dels comtes de Barcelona pel castell de Cervera és el senescal Amat Elderic d’Orís. El comte Ramon Berenguer I com a esponsalici de la seva esposa Almodis donà el 1056 a la comtessa, entre altres castells, el de Cervera; en aquest document signa Dalmau Isarn [de Cervera]. Almodis confià la potestat del castell de Cervera a Amat Elderic d’Orís el 1056 o poc després. En aquests anys hi ha constància de diversos juraments de fidelitat pel castell de Cervera prestats per diferents feudatària dels comtes. El 1067 ja es documenta la família Cervera com a feudatària del castell, sota l’alt domini dels comtes de Barcelona, que no abandonaren mai. (CPO)
Donació del castell de Cervera (1 de febrer de 1026)
La comtessa Ermessenda, conjuntament amb el seu fill Berenguer Ramon I, comte de Barcelona, i la seva esposa la comtessa Sança, fan donació del castell de Cervera, a la marca del comtat d’Osona, a favor de Guinedella i dels seus fills Miró, Guislabert i Amat, de Bernat Guifré i de la seva esposa Sança i de Bonfill i la seva muller Amaltruda. El lloc, ja tingut pels donataris per aprisió, els quals hi havien edificat una torre, ara els és concedit amb el seu terme a fi que l’habitin, en conreïn les terres ermes i hi construeixin castells i torres, tot reconeixent els comtes de Barcelona com a únics senyors.
"In Christi nomine. Ego Ermesindis, gratia Dei comitissa cum filio meo Berengario, marchione comite et coniuge sua Sancia comitissa, largientes vobis Guidinilda femina et filiis tuis Mirono et Guilaberto et Amato et vobis Bernardo Guifredo et uxori tuae Sancie et Bonefilio et uxori tue Amaltrudi, aliquid per gratiam nostrae munificientiae, donatores sumus vobis sicut et damus terram nostram heremam adiacentem marchiae comitatus Ausonensis cum ipso puio et kastellare quod ibidem est dictum Cervaria, quod vos contra infestationem paganorum positi ante habitatores marchiarum omnes per vestram apprissionem et turris constructionem in vestro iure iam retinetis simul cum omnibus pugiis de prono atque plano quod inveniri potest infra terminos subterscriptos. Advenerunt nobis hec omnia per largitionem predecessorum nostrorum Borrelli atque Raimundi divae memoriae marchionum comitum sive per vocem iuris uxorum dati in rebus virorum nec non et per regiam vocem quam habemus in supradictis rebus sicuti et antecessores nostri. Habent namque hec omnia terminum per nostram iussionem atque nostrum consultum de parte orientis sibi datum usque ad partem septentrionis, primo in ipsa Pelosa, dein in ipso Coscololio et in ipso Cannosello t in ipso Fonte de Luciano et in ipsa Turre de Çuleima et usque in rivum Sugeris; septentrione quoque usque in occidui partem soli Deo terminanda relinquimus et a potestate sarracenorum servanda expectantes confidimus; de occiduo vero usque ad meridiem primo in supra fluvio Sigere et sic inde revertendo usque in ipso Kastellare de ipso Losorio et per valíem predicti Losorii usque in ipsam Guardiam Grossam; de meridie namque usque in orientem primo in prefata Guardia Grossa et inde in fonte de ipsa Murria postmodum in prenotata Pelosa a quo cepimus. Hac quippe omnia sicuti sunt posita infra suprascriptos terminos damus vobis supradictis hominibus nostris et supradictis feminis, in eo videlicet modo et ordine ut in quantum Deus vobis permiserit et posse donaverit, a vastitute heremi abstrahatis et ad culturam atque habitationem hominum et ad constructionem tam castrorum quam turrium perducatis. Et de supradictis rebus alium seniorem vel patronum vos aut vestra posteritas sive vestri successores non eligatis neque faciatis nisi nos aut posteritatem nostram. Sed medietatem ex supradictis omnibus rebus sed de omnibus augmentis quae facta sunt aut incebs fuerint infra suprascriptos terminos ad vestrum alodium et ad vestrum proprium habeatis ad faciendum ex inde quod volueritis tam vos quam vestra posteritas sive successores vestri. Aliam quippe medietatem supradictarum rerum per nostrum fevum sive nostre posteritatis possideatis atque securi teneatis vos et vestra posteritas sive successores vestri ad nostram sive nostre posteritatis fidelitatem. Quod si nos aut nostra posteritas iniuste contra hanc nostram donationem venerimus aut venerit ad inrumpendum non hoc valeamus aut valeat vendicare sed componamus aut componat vobis aut vestre posteritati sive successoribus vestris supradicta omnia que vobis damus in triplum, et insuper haec donatio firma permaneat omnique tempore.
Actum est hoc kalendas februarii, anno XXX regni Rodbarius regis.
Hermessindis gratia Dei comitissae. + Sanciae nutu Dei comitissae, nos qui hanc donationem fecimus et firmare rogavimus.
Signum + Gondeballi Bisoriensis. Signum + Mironis de Castripontibus. Signum + Guilelmi de Lupariola.
Signum + Pontii Bonifilii clerici et iudicis qui haec scripsit et signavit die et anno quo supra."
O: ACA, Cancelleria, Pergamins de Berenguer Ramon I, núm. 52.
a: Font i Rius: Cartas de población y franquicia de Cataluña, Madrid-Barcelona 1969-83, vol. I (I), doc. 16, pàgs. 31-32.
Traducció
"En nom de Crist. Jo, Ermessenda, per la gràcia de Déu comtessa, juntament amb el meu fill Berenguer, marquès i comte, i la seva muller Sança, desitjant atorgar-vos quelcom com a gràcia de la nostra generositat, a vosaltres Guinedella, dona, i als teus fills Miró. Guislabert i Amat, a Bernat Guifré i a la teva esposa Sança i a Bonfill i a la teva muller Amaltruda, us donem la nostra terra erma que es troba a la marca del comtat d’Osona, amb el puig i castellar que allà hi ha, anomenat Cervera, que vosaltres, afrontant-vos a la pertorbació dels pagans, heu ocupat amb la vostra aprisió i la construcció d’una torre, abans que la resta d’habitants de les fronteres, i ho conserveu en poder vostre amb tots els seus puigs, tant en els pendents com en els plans, que es puguin trobar dintre dels termes que més avall es descriuen. Totes aquestes coses ens van pervenir per donació dels nostres predecessors Borrell i Ramon, de santa memòria, marquesos i comtes, o bé per raó del dret que es dóna a les mullers en els béns dels seus marits, o per donació reial que tenim en aquelles coses, tal com ho tingueren els nostres predecessors. Els termes consignats a aquests béns pel nostre manament i consell, de la part d’orient a la part de tramuntana, són primerament fins a la [Guàrdia] Pilosa, després van cap al Coscollell (?) i el Canossell (el Canós?) i de la font de Lluçà i de la Torre de Çuleima fins al riu Segre; de la part de tramuntana fins a la part de ponent ho deixem a la voluntat de Déu, l’únic que pot fixar els termes, i esperançats confiem conservar-los fora de la potestat dels sarraïns; de la part de ponent fins a migdia van per sobre el riu Segre i d’allà retornen fins al Castellar de Losor i per la vall del dit Losor van fins a la Guàrdia Grossa; de la part de migdia fins a la d’orient van a la Guàrdia Grossa i, des d’aquí, a la font de la Murria fins al lloc ja esmentat de la Pilosa, on hem començat. Totes les coses que es troben dintre dels termes esmentats us ho donem a vosaltres, els homes i dones abans relacionats, de tal manera i condició que tot el que Déu us permeti adquirir i donar al vostre poder, ho tragueu de la gran amplitud de l’erm i ho poseu en cultiu i a disposició dels homes que hi puguin habitar i hi construïu castells i torres. I de totes les coses que s’han dit, ni vosaltres ni els vostres descendents o successors no pugueu tenir ni elegir cap altre senyor o patró llevat de nosaltres o dels nostres successors. Us concedim també que pugueu posseir la meitat de totes les coses i de tots els milloraments que ara feu o que en el futur es facin en aquells termes com a alou propi vostre i dels vostres, i que en pugueu fer el que vulgueu, tant vosaltres com els vostres descendents. L’altra meitat la posseireu en feu nostre i de la nostra posteritat, i vosaltres i els vostres successors l’ocupareu de forma segura, servant-nos sempre fidelitat a nosaltres i als nostres descendents. I si nosaltres o els nostres successors volguéssim anar injustament contra aquesta donació per incomplir-la, que no puguem o no ho puguin reivindicar, sinó que us paguem o us paguin a vosaltres i als vostres successors el triple del que us hem donat, i en el futur aquesta donació tingui fermesa perpètua.
Es va fer això el dia de les calendes de febrer de l’any trenta del rei Robert.
Ermessenda, comtessa per la gràcia de Déu. + Sança, comtessa per la voluntat de Déu, que hem fet aquesta donació i hem pregat que la firmessin.
Signatura de Gombau de Besora. Signatura de Miró de Castellponts. Signatura de Guillem de Lloberola.
Signatura de Ponç Bonfill, clergue i jutge, que ha escrit i signat això el dia i l’any més amunt consignats."
(Traducció: APF)
Els Cervera
La família Cervera és sens dubte un dels llinatges més destacats de la història de la comarca. L’homonímia dels primers membres de la dinastia (Dalmau i Bernat) amb els primers vescomtes de Berguedà ha creat confusions i ha fet fer afirmacions gratuïtes. També ha creat confusions la repetició de noms entre els membres de la família, especialment els de la branca de Juneda, que gairebé sempre tenen el nom de Guillem.
L’estudi que fa temps va emprendre qui subscriu aquestes ratlles sobre la família dels vescomtes de Conflent, especialment sobre la seva branca lateral iniciada per Sal·la, el fundador de Sant Benet de Bages, ha portat a trobar el verdader origen de la família Cervera en aquest llinatge, ja estudiat en un altre volum de la present obra (vegeu el volum XI, pàg. 409). Sal·la tingué diferents fills, entre els quals l’hereu, Isarn, Guifred i Unifred. Un fill d’aquest, de nom Isarn Unifred, casat amb Illa, apareix documentat el 1027 i ell o el seu fill Dalmau heretà el castell d’una germana seva, Rotruda, casada amb Guifred de Riner. Aquesta família, formada per Isarn Unifred, la seva esposa Illa i pel seu fill Dalmau, casat amb Elisava, cap al 1035 féu jurament sacramental al comte de Cerdanya-Berga pel castell de Sant Esteve o de Castellfollit. És la possessió d’aquest castell de Castellfollit de Riubregós —que restà en poder dels Cervera, esdevinguts vescomtes de Bas, fins a mitjan segle XII— el que ha permès trobar la filiació del llinatge. Trobem efectivament aquest castell, al qual s’uniran aviat els de Vasel, Ferran i Malacara, tots a la marca berguedana, en poder d’Hug Dalmau, germà d’Isarn Dalmau. Pel 1065 apareix un Bernat Dalmau de Castellfollit, fill possible del Dalmau casat amb Elisava, el qual féu convinença amb el comte Ramon Berenguer I de Barcelona i la comtessa Almodis, bé que no consta que fos directament pel castell de Castellfollit.
Detall d’un dibuix de Cervera fet per A. van den Wijngaerde (1553), on consta el castell de Cervera, a l’esquerra del campanar de l’església parroquial de Santa Maria.
Fundació 700 aniversari de la Universitat de Lleida
La primera connexió o vinculació coneguda d’aquest llinatge amb el lloc de Cervera, del qual adoptaren el cognom, és de l’any 1067, en què Hug Dalmau consta en una convinença feta entre Guillem Bernat d’Òdena i Guillem Ramon de Cervera. Aquest darrer, en l’acta de la convinença, mantingué la fidelitat al comte de Barcelona i a Hug Dalmau, cosa que permet precisar que Hug Dalmau tenia Cervera com a primer feudatari del comte i per tant estava en un grau de domini superior al de Guillem Ramon, el qual, tot i cognomenar-se Cervera, no era del llinatge senyorial sinó un castlà o feudatari inferior. Hug Dalmau i el seu germà Guillem Dalmau adoptaren també aviat el cognom o apel·latiu de Cervera. Això consta de manera normal a partir del 1081, però el seu domini sobre el lloc és anterior, com confirma una donació de terres a Sant Pere Gros de Cervera del 1072, on es diu que les terres i vinyes donades termenejaven amb una vinya del senyor Hug Dalmau.
El patrimoni dels primers Cervera era molt més ampli que la simple possessió de Cervera, ja que en una data que cal situar entre el 1068 i el 1095, Hug Dalmau, amb la seva muller Adalèn i el seu fill Ponç Hug, jura fidelitat al comte Guillem Ramon de Cerdanya pels castells de Castellfollit, Vasel, Ferran i Malacara, que el seu pare ja tenia pels comtes de Cerdanya-Berga. També tenia els castells veïns d’Aguilar i de la Llavinera, a la frontera actual entre el Bages i l’Anoia, segons consta en un conveni fet el 1066 amb el bisbe de Vic Guillem de Balsareny, tot i que ambdós castells tenien com a altre senyor Sunyer Randulf, de Rocafort de Bages. Igualment posseïa el castell de la Guàrdia Lada, que establí el 1075 a Guifré Bonfill i la seva muller Ricarda.
Però l’enaltiment o l’entrada definitiva dels Cervera en la història catalana va començar sobretot amb el seu fill Ponç Hug, casat amb Beatriu, filla dels vescomtes de Bas, Udalard Bernat i Ermessenda. Ponç Hug comença a aparèixer en la documentació el 1080, any en què els comtes de Barcelona Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon II li feren donació de la terra erma de l’Espluga de Francolí perquè hi fes una fortificació i hi establís un mercat, pactant que el donatari no podria elegir altre senyor.
Els Cervera, branca dels vescomtes de Bas
L’any 1127 moria Pere Udalard, el primer vescomte de Bas, sense descendència, i l’any següent el va succeir en el vescomtat la seva tia Beatriu, casada amb Ponç Hug de Cervera. Pretenia el vescomtat el feudatari Guillem Ramon de Montcada, però el 1128 passà al matrimoni de Ponç Hug i Beatriu després d’un compromís entre Ponç Hug i el comte de Barcelona pel qual el primer cedí al comte dues terceres parts del castell i la vila de Cervera en canvi que els fills de Beatriu i de Ponç Hug heretessin el vescomtat de Bas. Els nous vescomtes de Bas foren llurs fills Pere I i Ponç II de Cervera. A partir d’aquest moment no es tenen més notícies sobre la part de domini que aquesta branca havia conservat sobre el castell de Cervera i sí, en canvi, dels amplis béns que tenien a la comarca, a Castellfollit, a l’Espluga de Francolí, a Passanant, l’Albarca, etc. És famós l’episodi històric pel qual Ponç II de Cervera, vescomte de Bas, raptà la germana del comte Ramon Berenguer III anomenada Adalmús o Almodis. Per esmenar aquest greuge, l’any 1148 va donar al comte el castell de Castellfollit, que el comte li va retornar i Ponç li va fer jurament sacramental per aquell castell i els altres que els seus avantpassats havien reconegut tenir pels comtes de Cerdanya. Ponç II de Cervera i el seu germà Ramon I actuaren conjuntament entre el 1147 i el 1154 en béns de l’Espluga de Francolí que tenien en indivís. Ramon I de Cervera féu testament el 1182, elegí com a successor el seu germà Ponç II i establí que si els seus descendents no tenien descendència tot havia de passar al seu nebot Ponç, fill de Ponç II de Cervera.
Els Cervera, branca de Juneda
Al final del segle XI s’originà una segona branca de la família Cervera amb Guillem Dalmau, germà d’Hug Dalmau. Ambdós germans adoptaren el cognom Cervera per tenir tots dos drets al castell i la vila de Cervera. Guillem Dalmau consta en la documentació a partir del 1093 i actuà fins el 1133, en què redactà el seu testament sacramental, en el qual consten els seus nombrosos béns repartits en dos grans nuclis: els tinguts en alou, la majoria segarrencs, i altres d’acaptats de diferents senyors. Pel que fa als castells, del primer nucli destaquen els d’Ondara, Montbrió de la Marca, Gramuntell, Montornès, Guimerà, Montoliu, Vilagrasseta, Sant Antolí, Freixenet, Timor i Juneda; entre els del segon nucli, dels quals sovint només tenia la guarda o castlania, destaquen els de Cervera, Tous, Òdena, Rubinat, Montagut, Pinyana, Llindars, Espelt, Montlleó, Gàver, Tarragona, Castelldans, Gebut i Torres. A més, posseïa altres béns per diferents senyors.
Guillem Dalmau tingué una llarga vida i va sobreviure al seu fill, de nom també Guillem, i a una filla innominada, mare de Guillem III de Cervera i de Guerau de Jorba, que foren els qui es repartiren els seus béns. La part que heretà Guerau de Jorba es va refondre amb la família vescomtal de Cardona pel casament de Gueraua, filla de Guerau, amb Guillem de Cardona, mentre que la branca dels Cervera de Juneda fou continuada per Guillem III de Cervera, que amplià els territoris de Castelldans i de Gebut arran de la conquesta de Lleida.
Vista de la cara nord d’un mur aparegut en l’excavació efectuada al castell de Cervera.
Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya-M.P. López
En el testament de Guillem III, del 1173, s’esmenta el seu germà Ramon, un altre personatge important d’aquesta branca que sovint es confon amb un altre Ramon de la branca dels vescomtes de Bas. Aquest Ramon era senyor de la Guàrdia dels Prats i d’altres béns al seu redós. Guillem III fou substituït per un fill homònim, casat amb Ermessenda de Meià. Els béns de Guillem IV passaren al seu fill Ramon II de Cervera-Juneda, senyor de molts dominis, una part dels quals a la conca de Meià, heretats de la seva mare. En fer testament el 1227 els va repartir entre els seus fills Guillem, Jaume i Guerau: Guillem retingué la major part dels béns de la branca Cervera-Juneda, i Jaume la totalitat del patrimoni dels Meià, mentre que el fill petit, Guerau, només rebé dos castells. Jaume aplegà més endavant els béns del seu germà Guillem i, en morir, tot el seu patrimoni passà a la seva filla Dolça de Cervera, casada amb Pere d’Ayerbe.
L’any 1311 Pere d’Ayerbe, fill de l’anterior Pere i de Dolça, heretà tot el patrimoni de la seva mare, que l’any següent permutà amb el rei Jaume II per altres béns situats a l’Aragó. (ABC)
El castell al final de l’edat mitjana
El castell de Cervera, estratègicament situat en el camí d’Aragó i desvinculat del tot de la família Cervera des del començament del segle XIV, fou molt utilitzat pels reis per a sojornar-hi durant els seus viatges o les campanyes militars. Al segle XV consta que es trobava en molt mal estat i que els paers de la vila reclamaren al rei que el reparés. Fou restaurat pel rei Joan II. Les obres començaren el 1465 i encara no eren acabades el 1470. Per un inventari del castell del 1482 se sap quines parts tenia el castell: la torre del castlà, la cambra del blat, la cambra del “cargol dalt”, la recambra de la xemeneia, la cambra major de la xemeneia, la sala, el pastador, la capella, la cisterna, la cambra de sobre l’església, la torre de l’homenatge, la garita nova, l’estable, la cambra de Joan Caçador, el fora, el pati davant la porta del castell, el celler del vi blanc, el celler major, la pallissa, la ferreria i la cambra de sobre la ferreria.
Els vestigis del castell encara es podien veure a mitjan segle XX, moment en què s’acabà d’ensorrar. Ara és un jaciment arqueològic. (CPO)
Castell
Actualment, al cim del Montserè, a l’extrem sud-oest de la població de Cervera, hi ha les restes, molt reduïdes, de l’antic castell, en el qual es practicà una excavació arqueològica l’any 1991 dirigida per M.P. López i Sans. S’hi endevina encara l’existència d’un recinte ampli, amb una planta gairebé quadrada, que devia tenir una torre circular a cadascun dels quatre angles. Allà on s’han conservat més bé les restes d’aquesta construcció és a la banda oest. La façana occidental, que fa poc més de 35 m de llarg, és acabada amb sengles torres d’angle. La distància entre aquesta façana i el mur de llevant és també de poc més de 35 m. Dels dos extrems, nord-oest i sud-oest, a tocar de les torres, arrencaven, cap a ponent, les muralles que circumdaven la població de Cervera als darrers segles medievals. Cap al nord, on s’han conservat en molt bon estat, passaven per darrere Sant Domènec, i es dirigien vers l’església de Sant Magí, on hi havia un dels portals.
Dins de l’espai tancat pels murs perimetrals del castell, els elements constructius que semblen més antics són la part inferior del mur oest d’aquest recinte i algunes parets interiors que han estat desenterrades amb motiu de l’excavació arqueològica.
Al mur perimetral oest, hem de diferenciar els 1,5 m inferiors, construïts sobre la roca, i fets d’una forma més irregular, potser a causa d’haver estat refets, dels 1,5 a 3 m que s’alcen al damunt d’aquest nivell inferior. En aquesta segona franja hom veu els carreus, no gaire grossos (15 cm d’alt × 25 cm de llarg), units amb morter de calç i col·locats en filades ben horitzontals.
Un aspecte de l’excavació efectuada al castell l’any 1991.
Servei d’Arqueologia de la Generalitat de Catalunya-M.P. López)
A l’interior d’aquest clos del castell destaca un mur que va d’est a oest, quasi al mig de la superfície ocupada modernament per la fortificació. Fou desenterrat en part arran de les excavacions que s’hi feren. Es comença a veure a 5,5 m de la paret oest i continuava almenys al llarg de 24 m. Tenia un gruix de 155 cm i era fet amb bons carreus, força escairats, no gaire grossos, com els del mur perimetral exterior, i col·locats en filades. A l’extrem est i a l’extrem oest hom pot veure que hi havia sengles murs que arrencaven d’aquesta paret transversal i es dirigien cap al nord, fets amb un aparell constructiu molt semblant al del mur anterior. Uns metres més cap al sud hi ha un altre mur transversal, paral·lel al primer, més estret (70 cm) i fet menys acuradament.
Només amb aquestes dades és molt difícil de dir com era el castell de l’època romànica. Malgrat això, és possible que algunes d’aquestes parets corresponguin al castell fet al segle XI, tot i que no es pot assegurar si la paret transversal, quan fou construïda, era una paret exterior o bé ja era una paret interior, closa per un gran recinte quadrangular. Cal assenyalar, d’una banda, que les torres són molt posteriors al recinte. Són les que hom veu representades a les pintures de la ciutat de Cervera fetes a l’època moderna i que no degueren ésser bastides fins a un moment molt tardà dins l’edat mitjana. D’altra banda, cal dir que al sector est del recinte del castell, utilitzat fins fa molt poc com a escorxador, les restes han estat molt destruïdes. Només una campanya d’excavacions de tot el conjunt perimetral permetria de poder reconstruir amb exactitud la planta del castell primitiu. (JBM)
Bibliografia
- Miquel, 1945-47, vol. I, doc. 174, pàgs. 184-185, doc. 176, pàgs. 188-190, doc. 179, pàgs. 191-192, doc. 182, pàgs. 194-195, doc. 183, pàg. 195, doc. 184. pàg. 195, doc. 185, pàg. 196, doc. 187, pàgs. 197-198, doc. 188, pàgs. 198-200, doc. 203, pàgs. 214-215, doc. 217, pàgs. 226-227, doc. 224, pàgs. 233-234, doc. 311, pàgs. 335-336, doc. 424, pàgs. 445-446, doc. 489, pàgs. 518-520, doc. 448, pàgs. 471-472 i doc. 492, pàgs. 524-527, i vol. II, doc. 531, pàg. 45, doc. 532, pàgs. 46-47, doc. 533, pàg. 48, doc. 534, pàgs. 48-49 I doc. 535, pàgs. 50-51; Udina, 1947, doc. 28, pàgs. 33-34; Serra i Vilaró, 1960-61, pàgs. 2, 6 I 22-24; Altisent, 1966, III, pàgs. 131-213; Font I Rius, 1969-83, vol. I (I), doc. 16, pàgs. 31-32; Duran, 1977, pàg. 121; Altisent, 1978, II, pàgs. 33-83, AP. 2; Els castells catalans, 1979, vol. VI (I), pàgs. 572-596; Rovira, 1981, pàgs. 253-256; Benet, 1985, pàgs. 229-265; 1988A, 3, pàgs. 286-291; Álvarez, 1990, doc. 17; Altisent, 1993, vol. I, doc. 69, pàgs. 73-74, doc. 82, pàgs. 84-86, doc. 110, pàg. 106, doc. 124, pàgs. 116-117, doc. 244, pàg. 196, doc. 441, pàgs. 330-331 i doc. 457, pàgs. 341-342.