Situació
Interior de l’església, ara convertida en sala de museu, on s’aprecia la volta de canó de la nau, de perfil semicircular i els murs laterals perforats per arcosolis.
ECSA-M. Catalán
L’antiga església de Sant Joan és al Carrer Major de la ciutat de Cervera, i avui dia és aprofitada com a espai d’exposició del Museu Duran i Sanpere d’aquesta ciutat. (JAA)
Mapa: 34-14 (361). Situació: 31TCG563148.
Història
L’orde de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem ja era present a Cervera el 1111, a partir d’unes donacions que s’anaren incrementant a la vila i la rodalia, per al regiment de les quals s’organitzà una comanda el 1172. El segle XII fou molt propici per a l’orde, afavorit per diferents deixes i donacions, efectuades per gent molt diversa, començant pel favor dels Cervera —Ramon de Cervera fou sepultat a la comanda el 1187— i continuant per diferents petits senyors i castlans, com els Secanella. La comanda gestionava les propietats rebudes tant a la vila —en destaca un forn des del 1198 i propietats sota cens— com en un ample radi al voltant de Cervera —l’Ametlla, Ardèvol, Bellvei, Biosca, Biure, Boixadors, Castellfollit, Llorac, el Vilar de Comalats— ampliat amb donacions en llocs com Cogul o Olius, i es feu receptora de drets sobre diferents indrets, com els rebuts dels Secanella sobre el nucli homònim, el 1182, i els detinguts per Berenguer de Castelltort, el 1197, a Montfred, a més de rebre Montfages el 1205 i estendre una capacitat jurisdiccional menor a l’Ametlla a partir del 1215.
Les rendes garantien una funció assistencial de la comanda a la vila, la recaptació de fons per a contribuir a sostenir un orde militar justificat en la seva tasca a Terra Santa i el manteniment d’una comunitat doble —si més no des d’abans del 1191— de religiosos i religioses, que se situaran sota la direcció respectiva d’un comanador i d’una comanadora. El replantejament afavorit per Marquesa de la Guàrdia cap al 1245, amb l’establiment d’una casa femenina als afores de la vila —al costat del camí de Barcelona, anant cap a Vergós— d’acord amb l’aprovació de l’orde el 1248, és efímer, en tant que el 1250 el capítol general de l’orde celebrat a Osca acceptà el trasllat de la casa, amb les seves set religioses, a Alguaire, que no es consumà fins el 1264.
En aquestes dates, la tasca assistencial era feble o inexistent, i la casa destacava en la seva funció de gestió i recaptació de les rendes de la comanda. Aquesta aplicava les estratègies generals de concentració de propietats mitjançant la incentivació de donacions i la pràctica de permutes, alhora que pretenia els drets sobre propietats posseïdes, sobretot l’eximent del delme, negociat amb diferents castlans, dels quals preferentment procurava la donació pietosa. Tot i que coetàniament es reben noves donacions en indrets prou diversos com Pujalt, Fals o fins i tot a Cardona, l’espiritualitat i els vectors socials de la segona meitat del segle XIII es mostren més atents als estímuls vilatans i no són gaire propicis a l’orde, el qual es manté en una situació estable pel que fa al gruix dels seus béns en aquestes contrades. Malgrat haver acollit el capítol general reunit al castell de la vila el 1317, la minva de la casa es fa evident en la catorzena centúria, en la qual la comanda de Cervera ostenta el darrer lloc de tot el priorat de Catalunya pel que fa a volum de rendes.
La decadència encara és més palpable al segle XV. La mateixa imatge de l’orde es desfigura: a l’església de la comanda destaquen cada cop més els menestrals de la confraria de Sant Joan i Sant Eloi, que ja hi és albergada el 1280 i que protagonitza l’evolució de l’església al llarg dels segles moderns, mentre que les edificacions de l’orde s’endinsen cap a una situació ruïnosa sota la pressió de les transformacions urbanístiques de la vila. Dins d’aquesta dinàmica, el temple es mostra insuficient per a la puixant confraria i, alhora, es configura com a capella per a un veïnat que serva, de diferent manera, la devoció als diversos altars. Actualment, l’església i el celler són les úniques construccions originàries que es conserven, engolides per les edificacions del segle XVIII i les transformacions del XIX. (FSC)
Església
Planta de l’església, amb indicació dels elements més antics que n’han restat.
E. Solsona
Es tracta d’un edifici profundament transformat i alterat, ja molt abans de la seva adaptació com a museu, del qual la part millor conservada és la façana oest, avui incorporada al conjunt de la façana posterior de l’edifici del museu.
La seva estructura és d’una sola nau, coberta amb volta de canó de perfil semicircular, reforçada per arcs torals que arrenquen de senzilles impostes bisellades. La capçalera original ha desaparegut, però segurament era composta per un absis semicircular, el qual podria localitzar-se al subsol del Carrer Major.
Els murs laterals de la nau han estat totalment modificats amb l’obertura d’arcosolis, i ha desaparegut qualsevol traça de la porta primitiva, que devia situar-se al mur sud.
La façana de ponent és l’única que es conserva visible; coronada per un campanar d’espadanya de dos ulls, té dues finestres en forma d’ull de bou ovalat, de factura tardana, que no sembla que substitueixin altres obertures anteriors; interiorment, però, aquestes finestres tenen una forma propera a les obertures medievals.
L’aparell, molt uniforme, és format per carreus ben tallats disposats ordenadament en filades regulars, que posen en evidència les formes constructives de la plenitud del segle XII, o ja del segle XIII. (JAA)
Bibliografia
- Dalmases, 1890; Miret, 1910; Duran, 1977; Lladonosa, 1981; Salat-Cuñé, 1993.