Situació
Antiga església prioral, de planta circular, l’exemplar sencer més monumental d’aquesta singular tipologia a Catalunya.
ECSA-J.A. Adell
L’església de Sant Pere Gros, dita també Sant Pere de Cervera o Sant Pere del Grau, s’emplaça als afores de la ciutat de Cervera, vers el sud-oest, enmig d’uns camps propers a la confluència del Torrent Salat amb el riu d’Ondara.
Mapa: 34-15 (390). Situació: 31TCG554137.
Per a anar-hi des de Cervera cal agafar la carretera local L-214, que mena a Rocafort de Queralt passant per Granyena. El recorregut des de Cervera és d’1 km. (MLIR)
Història
La primera menció documental de l’església de Sant Pere Gros data de l’any 1072, i pocs anys després, el 1079, El·lemar i la seva muller Ermessenda la donaren al monestir de Sant Pere de Rodes perquè hi fundés un cenobi. Com sigui que els senyors de Cervera, Guillem Ramon i la seva esposa Arsenda, no estigueren d’acord amb aquesta cessió, l’any 1081 en feren donació al monestir de Santa Maria de Ripoll, el qual hi establí un priorat benedictí.
A partir d’aquell moment, el priorat de Sant Pere rebé diversos donatius de terres i altres béns. Així, un document de l’any 1089 dona testimoni de la cessió d’una vinya a la casa de Sant Pere i als seus monjos, la qual cosa indica que la comunitat ja s’havia constituït i establert en aquest lloc. Una altra escriptura datada també el 1089 informa de la donació que Saurina, filla d’Isarn i Arsenda, feu al monestir de Santa Maria de Ripoll i a Sancto Petro Cervariensi de tot el castell de Nalec, el qual havia estat adquirit pel seu pare del prior Arnau Tedbert.
En la butlla de confirmació de béns que el papa Urbà II atorgà l’any 1097 al monestir de Santa Maria de Ripoll, s’indica com a propietat de l’esmentat cenobi la cella de Sant Pere.
Cal dir que des de l’any 1089 són contínues les notícies sobre els priors i el culte. El prior de Sant Pere era un monjo de Ripoll, el qual tenia domini sobre l’església de Sant Salvador de Cervera i sobre la parròquia de Santa Maria de la mateixa vila, en virtut de donacions dels antics senyors del lloc. També disposava de molts béns i propietats al terme de Cervera i altres termes veïns.
El priorat de Sant Pere anà ampliant les seves possessions al segle XII, com és testificat per diversos documents. Així, el comte Ramon Berenguer III, en el seu testament de l’any 1131, li deixà un molí a Vergós, i l’any 1133 Guillem Dalmau, castlà de Cervera, llegava al priorat de Sant Pere, segons les seves darreres voluntats, un hort. L’any 1172 fou acollida al priorat la sepultura de Guillem de Camarasa.
El monestir de Ripoll, per mitjà dels priors de Sant Pere Gros, exercí d’una manera clara el control sobre la parròquia de Cervera almenys fins al segle XIII, la qual cosa va originar conflictes amb el bisbe de Vic; per posar fi a aquesta situació s’arribà a una concòrdia l’any 1260, tot i que les diferències es prolongaren al llarg dels segles posteriors. Els anys 1279 i 1280, en les relacions de la dècima papal col·lectada a la diòcesi de Vic, consta que el prior de Sancti Petri de Cervaria satisfeu la quantitat de 183 sous i 5 diners el primer any esmentat, mentre que el segon pagà 189 sous.
Al segle XIV la decadència del priorat de Sant Pere es feu ben palesa. L’església tenia més aviat la condició d’ermita, a la qual concorrien els cerverins en dates determinades. Tot i això, es continuà proveint el títol prioral amb monjos ripollencs, però el culte, els edificis i el cementiri de Sant Pere Gros arribaren a una deixadesa tal que els paers i regidors de Cervera, l’any 1406, n’aixecaren una protesta al papa. A mitjan segle XV ja no hi residia cap monjo.
Tot i l’abandonament del priorat, després de la guerra de Successió el conjunt dels antics edificis monàstics encara restava en part dret. A la darreria d’aquesta mateixa centúria, l’any 1789, es va enrajolar i arrebossar l’església i es va fer construir un retaule neoclàssic. L’any 1936, el Patronat de l’Arxiu Històric de Cervera adquirí l’església de Sant Pere Gros conjuntament amb una porció de terra del seu voltant, a fi de restaurar-la; tanmateix, l’inici de la Guerra Civil Espanyola impedí que aquest projecte anés endavant i s’hagué de posposar fins el 1960, any en què l’esmentada institució propietària emprengué les obres de restauració. (FSC-MLIR)
Església
Planta de l’església, on s’aprecia la disposició circular, amb l’absis de llevant i les fomícules que ornen l’interior.
J.A. Adell
L’església de Sant Pere Gros constitueix un dels exemples més monumentals de les esglésies altmedievals catalanes que adopten la tipologia singular de nau amb planta circular. És comparable en dimensions a les de la Trinitat de Cuixà o Sant Esteve de Sallent, però molt més modesta en les pretensions tipològiques. Sant Pere s’assembla més al model del Sant Sepulcre d’Olèrdola (vegeu el volum XIX, pàgs. 147-151, de la present obra).
La seva estructura és d’una nau, de planta circular, coberta amb cúpula, que forma un volum cilíndric lleugerament deformat a la banda nord-est on s’adossa un absis semicircular. L’absis s’obre a la nau mitjançant un profund arc presbiteral, que presenta una unió molt forçada amb els murs de la rotonda de la nau. D’aquesta manera, l’arc presenta un frontal pla, el qual s’adapta molt malament a la forma de la cúpula que arrenca darrere d’una biga de fusta situada sobre l’embocadura de l’arc presbiteral. Aquesta unió entre nau i absis és molt similar a la de l’església de Sant Vicenç del castell de Lluçà (vegeu el volum II (I), pàgs. 250-251, de la present obra). Però en aquesta església osonenca es resol amb major seguretat, en capçar la rotonda amb una testera plana a llevant, a la qual s’adossa l’absis. A Sant Pere Gros el plantejament constructiu és similar, però menys clar. S’intenta dissimular interiorment i exteriorment la solució de la unió entre nau i absis, amb la intenció de configurar un cilindre perfecte, fet que no s’assoleix i apareix amb notables deformitats.
Interior de l’absis, amb l’arc que l’uneix a la rotonda, precedit d’un espai esbiaixat a causa del gran gruix dels seus murs.
ECSA-E. Pablo
Interior de la rotonda, amb part de la volta o cúpula i dels nínxols del sector sud.
ECSA-E. Pablo
El mur interior de la nau és articulat amb sis alts nínxols semicirculars precedits d’un estret rebaix en el mur. Aquests són molt similars als que decoren la capçalera de l’església canonical de Sant Vicenç de Cardona, i molt més elaborats arquitectònicament que els nínxols que retrobem en altres esglésies del mateix tipus com les de Sant Jaume de Vilanova (Bages) o el Sant Sepulcre d’Olèrdola (Alt Penedès).
La porta en arc de mig punt se situa al cantó oest de la rotonda, desplaçada de l’eix de la nau i l’absis. Això fa que la distribució dels nínxols sigui asimètrica amb relació a l’eix, amb dos al cantó nord de la porta i quatre al cantó sud. El segon nínxol d’aquest cantó sud dona accés a una escala construïda en el gruix del mur i que actualment porta cap a la teulada, però que hom desconeix quin sentit tenia originalment i a quins àmbits conduïa o pretenia conduir.
Al centre de l’absis s’obre una finestra de doble esqueixada, i al costat sud hi ha una altra finestra del mateix tipus que presenta clares traces d’haver estat reformada.
Els paraments presenten un aparell amb el característic carreuó segarrenc disposat de forma molt ordenada, amb filades de través a la part baixa, i més regular a les parts altes. Actualment les façanes no tenen ornamentació, però es conserva un sòcol que ressegueix tot el perímetre de l’edifici. En aquest són visibles, llevat del cantó sud, les bases, una de les quals motllurada, d’un conjunt de lesenes que devien articular tota la façana de l’edifici. Aquestes lesenes defineixen tres plafons a l’absis i emmarquen les unions de la nau i l’absis, i els laterals de la porta. Les lesenes foren concebudes per a anar acompanyades d’un fris d’arcuacions sota el ràfec, seguint els models llombards. Aquesta decoració no s’arribà a construir i el projecte inicial fou alterat; el canvi es manifestà en la no-compleció dels elements ornamentals i la deficient unió de l’absis amb la rotonda al costat sud. Probablement, calgui relacionar amb aquest canvi les deficiències i inseguretats que s’observen en l’obertura de l’absis i en la resolució formal dels nínxols.
Amb tot, l’edifici s’adscriu plenament a les formulacions de la construcció de l’arquitectura llombarda i és molt possible que ja fos construït quan s’esmenta per primera vegada el 1072. (JAA)
Bibliografia
- Miquel, 1945-47, vol. I, doc. 493, pàgs. 527-532; Rius, 1946, vol. I, pàgs. 228 i 240; Vigué i altres, 1975, pàgs. 81-113; Conde, 1983, 1, pàgs. 53-73; Garrabou, 1984, 2, pàgs. 11-23; Altisent, 1993, vol. I, doc. 82, pàgs. 84-86, i doc. 316, pàgs. 244-245.