Situació
Torre mestra de l’antic castell, l’únic element que en resta.
EFS
El poble d’Ivorra és situat en un petit pujol a l’esquerra de la riera d’Ivorra. Les restes del seu antic castell, consistents en la torre mestra, dita popularment “Torre del Moro”, s’emplacen al bell mig de la població.
Mapa: 34-14 (361). Situació: 31TCG668259.
Per a anar-hi des de Cervera s’ha de seguir la carretera N-141 en direcció a Calaf, i un cop passat el poble de Sant Ramon, cal desviar-se a mà esquerra per la carretera LV-3003, que es dirigeix a Torà passant per Ivorra. (MLIR)
Història
El topònim del lloc és esmentat des del 1031, i de fet, la història d’aquesta vila segarrenca és indestriable de la del seu castell, el qual donà origen a la població. Una de les primeres referències sobre la fortalesa d’Ivorra data del 1042, any en què Guitard i el seu fill Arnau vengueren a Ramon i a la seva esposa Sança una vinya que tenien “infra términos chastro Hivorra”, al lloc anomenat la Feixa, pel preu de 7 sous i 4 argenços. D’altra banda, en la donació que el comte Ermengol IV d’Urgell féu l’any 1076 de les esglésies d’Ivorra a la canònica de Santa Maria de Solsona, s’indica que l’església parroquial de Sant Cugat era situada “ad radicem prefati castelli”. Aquesta donació comportà segurament la cessió de les propietats d’aquests temples, amb la qual cosa Santa Maria de Solsona s’erigí en un dels senyors principals del lloc. Tanmateix, el domini eminent del terme devia recaure en els comtes d’Urgell; així, el 1114 Ermengol VI d’Urgell cedí a l’orde de l’Hospital el Mas d’en Torrents, situat al terme del castell d’Ivorra. D’altres documents posteriors confirmen aquesta senyoria superior dels comtes urgellencs. Sembla que el paborde de Solsona tenia el dret de nomenar el castlà, més endavant simplement batlle.
La castlania del castell va donar lloc al segle XII a un llinatge de castlans cognomenat Ivorra. El 1132 Pere Guillem d’Ivorra ja apareix documentat, juntament amb la seva esposa i el seu fill Arnau Pere, llegant unes propietats a la canònica solsonina. Els Ivorra van estar estretament relacionats amb Santa Maria de Solsona i molts dels seus membres en foren canonges.
El comte Ermengol VII d’Urgell, en el seu testament datat el 1167 a Ciudad Rodrigo, llegava el kastrum de Ivorra al seu fill, el futur comte Ermengol VIII d’Urgell. Al final del segle XII també hi ha notícies de la intervenció dels Òdena i els Cervera al terme, on segurament hi tenien drets, ja que, l’any 1172, Ramon de Cervera deixà en testament el castell d’Ivorra al seu fill Guillem, i Ramon d’Òdena deixava, també en testament, aquesta fortalesa al seu fill Ramon el 1196.
Per circumstàncies que es desconeixen, probablement per parentiu, el castell d’Ivorra passà al vescomtat de Cardona. En una relació dels castells i feus de l’esmentat vescomtat de l’any 1314 hom troba ja consignat el castell i lloc d’Ivorra, com a pertanyent al vescomte Ramon Folc VI. El 1375 el castell d’Ivorra tenia 25 focs i consta que estava integrat al comtat de Cardona, erigit aquell mateix any. Tot i aquest canvi de senyor eminent, la castlania continuà durant els segles XIV i XV en mans dels Ivorra. El 1411 Guillem d’Ivorra, donzell, era alhora castlà d’Ivorra, Pujalt i Ferran.
El terme d’Ivorra va romandre dins el comtat i després ducat de Cardona fins a l’abolició de les jurisdiccions senyorials al segle XIX. (ABR-MLIR)
Vila closa
El nucli antic d’Ivorra va constituir originalment una vila closa, com és habitual a les poblacions de la Segarra. Encara es conserva la trama urbana primitiva a ponent del castell, el qual s’emplaça en el punt més alt. Petits carrerons comunicaven les cases que s’agrupaven en forma circular pel vessant occidental del pujol on se situa el poble, formant una muralla per la part posterior, la qual es conserva, en part, per la banda nord. De tota manera, la resta més important és el portal o accés principal, situat a l’oest i a la part més baixa del nucli antic, el qual és configurat per una porta adovellada molt modificada per les cases que s’han construït posteriorment a sobre i als costats. Cal pensar que la població nascuda a redós del castell devia créixer fins a constituir-se una vila closa, consolidada a l’inici de l’edat mitjana. (JRG-DRR-JIR-JMT)
Cisterna
Antiga cisterna de la vila, sota la Plaça Major del poble, adaptada com a espai cultural.
EFS
Sota la Plaça Major del poble hi ha un monument singular, avui visitable i que hom utilitza com a sala cultural després del seu arranjament fet entre l’agost del 1992 i el gener del 1993 pels arquitectes Josefina Benet i Josep Sangrà. Es tracta de l’antiga cisterna de la població; és una construcció de planta rectangular que té l’eix principal en direcció est-oest. És coberta amb volta de quart d’esfera una mica aplanada i té una obertura quadrada al mig per a accedir-hi des de fora. Interiorment té tres grans permòdols llisos, amb perfil de gola en cada mur llarg, situats equidistants i corresponents al nivell d’impostes. Sembla que devien servir per a sostenir una doble biga paral·lela als murs llargs, ja que als costats curts es veuen els corresponents encaixos superposats. A la part alta del mur de ponent és visible l’entrada d’aigua que alimentava la cisterna, mentre que la del de llevant té senyals d’un forat tapat en el recent arranjament. Tota la cisterna és excavada a la roca sorrenca i al mig del terra es va fer un petit dipòsit per a facilitar-ne la neteja. La part inferior de les parets era arrebossada per un ciment rosaci que es fixà als carreus dels murs mitjançant el picat de la seva superfície; probablement això pot ser la causa que solament s’apreciï una única marca de picapedrer a la volta. El terra era de ciment i s’inclinava cap al mig; avui dia ha estat enllosat per a transitar-hi més còmodament. Establir una data per a aquesta construcció no és fàcil, ja que, si bé té una aparença medieval, també podria correspondre als segles immediatament posteriors. No obstant això, el fet de trobar una marca de picapedrer a la volta permet pensar en l’inici de l’obra en un moment proper al final del segle XIII. En època postmedieval es degué arrebossar per facilitar-ne la impermeabilització i, per tant, el seu ús es degué estendre fins al començament del segle XX. (JRG-DRR-JIR-JMT)
Castell
Planta i secció de la torre mestra del castell.
EFS
Avui dia, l’única resta visible de l’antic castell és la torre mestra, la qual destaca sobre la resta d’edificis de la població amb els seus 20 m d’alçada. La meitat occidental és ben visible des del carrer de la Torre, mentre que l’oriental té la base amagada per les cases que envolten la fortificació. Però, malgrat que es conserva en una alçada tan considerable, l’estat global de la fortalesa no és gens satisfactori. L’any 1973 es realitzaren obres de consolidació per part de la Dirección General de Bellas Artes. Aquestes obres consistiren a rejuntar els petits carreus, tancar el forat que s’obria al nord uns 10 m per sobre del terra i posar fins a una alçada de 3 m de la base oest un muret de maçoneria lleugerament atalussat. Fa uns cinquanta anys, s’aprofità l’alçada de la torre i la seva cèntrica situació per a instal·lar el dipòsit d’aigua, moment al qual sembla correspondre l’obertura del gran forat al costat septentrional, abans indicat. Aquest dipòsit recolza interiorment en una volta de maçoneria amb argamassa, força aplanada, que pot ser l’original del segon pis però reformada. Si més no, aquesta volta fou reforçada en el moment de fer el dipòsit per una mena de mènsules radials fetes amb totxos. Abans, s’havia habilitat el primer pis com a presó municipal, a la qual s’accedia per una porta amb llinda i muntants de carreus, situada al costat nord, a 4 m d’alçada. Aquesta porta sembla situada a l’emplaçament de l’original i es devia adaptar a la nova funció. Interiorment, el pas arrebossat cap a la presó mostra alguns grafits i dóna a l’alçada del primer pis, des d’on per un forat al mig de la volta de perfil semicircular s’accedia a la planta baixa, avui plena de pedres. Aquella obertura, de forma rectangular, era remarcada per un marc de pedra on s’aprecia l’encaix de la fusta que probablement tancava aquest espai quan els dos pisos foren utilitzats com a presó. Exteriorment, a la banda inferior destaca la paret original de la torre, ja que no ha estat tapada pel modern atalussament de carreus rectangulars de mida gran, posats en filades regulars. Més amunt, la maçoneria, mig tapada pel ciment, dóna a la torre un aspecte d’encoframent. Cal indicar que, al costat meridional, sota els carreus de pedra sorrenca, hi ha com a basament tres filades de pedres calcàries de mida més petita i de forma rectangular. (JRG-DRR-JIR-JMT)
La datació d’aquest edifici és difícil. El fet que tingui els 3 m inferiors fets amb carreus força grossos (uns 30 × 50 cm, per exemple) i que la resta sigui edificada amb un encofrat format per blocs, de si fa no fa uns 100 cm d’alt —tal com encara es pot veure a la part alta de la torre—, fa que sigui difícil de considerar aquesta construcció com una torre de l’època del primer romànic. Aquesta mena de construccions amb encofrat o bé es féu en un moment anterior a l’any 1000, o bé sembla que es tornà a fer en un moment ja tardà dins l’època medieval (tal com potser s’esdevingué a la torre albarrana del castell de Sanaüja). Tot i que caldria un estudi molt més acurat de les restes força alterades d’aquesta notable torre mestra del castell d’Ivorra, pensem que, a causa de la seva ubicació com a lloc central de la població, i a causa del fet d’ésser situada en una contrada que cap a l’any 1000 era fronterera, es podria proposar, en principi, una datació en un moment proper al canvi de mil·lenni. (JBM)
Bibliografia
- Miret, 1910, pàg. 14; Costa, 1959, vols. I i II; Serra, 1966, pàgs. 197, 320-321 i 417; Els castells catalans, 1979, vol. VI (I), pàgs. 647-653; Baraut, 1990-91, X, doc. 1621, pàgs. 143-145; Llorens, 1992-93, XI, doc. 89, pàg. 385; Altisent, 1993, vol. I, doc. 95, pàgs. 94-95, i doc. 441, pàgs. 330-331.