Situació
Vista aèria d’aquesta població fortificada molt ben conservada i encimbellada dalt d’un turó.
ECSA-J. Todó
El nucli de Montfalcó Murallat es troba encimbellat dalt d’un turó que domina la confluència de la riera de Vergós amb el Sió. L’existència d’una línia de muralla que encara tanca el poble i de la qual solament sobresurt el campanar de l’església ha estat la causa de la seva peculiar fisonomia que el mateix topònim recull.
Mapa: 34-14 (361). Situació: 31TCG619168.
S’hi accedeix per la carretera local LV-1003, que davant de les Oluges surt de la N-141 en direcció est, cap a Sant Guim de Freixenet. A poc més d’1 km, s’agafa a l’esquerra una nova desviació que puja fent ziga-zaga fins a la porta de Montfalcó Murallat. (JRG-DRR-JIR-JMT)
Història
És possible que el castell de Montfalcó —el qual donà origen a la vila— fos bastit vers mitjan segle XI, quan el comte de Berga, Bernat, repoblà la zona propera al Sió i ocupà les Oluges, Malgrat, la Prenyanosa i també Montfalcó. D’aquesta manera Montfalcó s’integrà a la marca del comtat de Cerdanya com la resta de castells veïns. No fora impensable, tanmateix, considerar que Montfalcó tingués uns precedents musulmans, i que ja existís alguna mena de fortalesa, la qual fou engrandida i ampliada per manament de l’esmentat comte Bernat.
El lloc de Montfalcó ja és esmentat l’any 1043 en un document pel qual els esposos Guillem i Ingelberga, conjuntament amb llurs fills, lliuraren un alou que tenien per aprisió a les Oluges al matrimoni format per Berenguer Hostèn i Biliarda; entre les afrontacions llevantines de l’alou cedit s’esmenta el “termine de Monte Falconi”. Molt probablement Montfalcó va estar en un principi sota l’alt domini dels comtes de Cerdanya, que l’infeudaren a diversos nobles. Per un document del 1079 hom sap que en aquests moments era senyor del castell i la vila de Montfalcó Ramon Miró i el 1095 consta que n’era Dalmau Bernat, segurament vescomte de Berguedà en nom de Guillem Ramon, comte de Cerdanya. Dalmau Bernat era feudatari també dels castells de Madrona i Casserres, al Berguedà, i jurà fidelitat per aquests termes a Ramon Berenguer III, en heretar aquest el comtat de Cerdanya. El 1135 Guillem de Berguedà prestà homenatge a Ramon Berenguer IV per aquests tres mateixos llocs i castells.
De la segona meitat del segle XII, en concret del 8 de juliol de 1157, hi ha notícia del testament sacramental de Berenguer d’Altés jurat sobre l’altar de Sant Ot d’Agramunt; el testament havia estat redactat el 24 de juny del mateix any al castell de Sallent; entre moltes altres deixes fetes a la seva esposa i als seus fills Arnau i Bernat, llegà al seu fill Ramon la meitat d’“ipso castro de Montefalconis” i l’altra meitat a la seva filla Dolça. Uns quants anys més tard era senyor de Montfalcó Ramon de Cervera, el qual en la seva acta testamentària datada l’any 1172 deixà al seu fill Guillem els castells de la Guàrdia Lada, Rubinat, l’Espluga Jussana, Cervera, Castellnou, Ivorra, Montfalcó, Albarca, i els drets que tenia als castells de Conesa i Segura.
Ramon de la Guàrdia també tenia alguns drets a la fortalesa de Montfalcó a la darreria del segle XII, ja que l’any 1179, en el seu testament, llegà a la seva filla Berenguera el castell de Montfalcó, tal com havia disposat temps enrere la seva difunta esposa. Tot i això, per referències posteriors se sap que Montfalcó era encara dels Cervera, ja que l’esmentat Ramon de Cervera, en un nou testament atorgat el 1182, ratificava al seu fill Guillem la cessió que li havia fet del castell de Montfalcó i dels altres castells en les disposicions testamentàries atorgades deu anys abans; tanmateix especificava que si Guillem moria sense fills o filles legítims totes les fortaleses que li havia llegat, inclosa la de Montfalcó, havien de passar a la seva filla Timbor. Sembla que el mateix Ramon de Cervera redactà encara un tercer testament l’any 1189, en el qual deixava el castell de Montfalcó i els de Castellnou, Ivorra, Aguilar i Llavinera a la seva filla Marquesa, casada amb Guillem de la Guàrdia.
Un dels marmessors d’aquest testament fou Ramon de Torroja, parent seu. Per això es comprèn que Guillem de la Guàrdia, en el seu testament del 1234, deixés a Isabel de Torroja, casada amb Ramon Folc VIII de Cardona, el castell de Montfalcó.
Montfalcó s’integrà d’aquesta manera dins el vescomtat i més tard comtat i ducat, de Cardona, formant part de la batllia de Torà. Aquesta situació es prolongà fins a la desamortització del segle XIX. (ABR-MLIR)
Vila closa
Es tracta d’un excepcional exemple de vila closa que conserva encara en bastant bon estat el mur perimetral al qual s’adossaren interiorment les cases. Té una única porta d’accés que s’obre a l’est i que dona a una plaça central, on hi ha la cisterna que encara emmagatzema l’aigua de la població. Un carreró surt a la dreta i porta a la façana de l’església; però el carrer principal que voreja la muralla pel sud-est, sud i oest constitueix gairebé l’únic carrer de Montfalcó, el qual per aquesta disposició rep el nom de carrer Rodó. La seva part porxada del nord-oest és la que mostra un interès arquitectònic més gran i a més coincideix amb el sector habitat permanentment.
Planta d’aquesta vila closa amb indicació del nucli originari, l’església, a l’extrem est i les corbes de nivell del turó on s’assenta.
Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya-E. Adell
La muralla, pròpiament dita, solament es pot apreciar per fora. És formada per carreus rectangulars units amb morter que deixen, de tant en tant, buits per a la bastida i també alternen amb altres carreus de mida gairebé quadrada. Al llarg dels anys s’han realitzat diferents obertures (portes i finestres) per a adequar la vella fortificació a les noves necessitats de les cases recolzades per dins o també per fora. Durant aquest mateix procés s’arrebossaren els murs de la fortificació i es repararen sectors que no es trobaven en condicions gaire bones, segons es pot veure en la zona de ponent. La muralla és construïda sobre el basament calcari natural del tossal; té una alçada que supera els 8 m i una amplada d’1 m aproximadament i un perfil corbat, ja que no presenta cap aresta en el seu traçat; probablement aquesta curvatura arriba a la seva màxima expressió en la zona corresponent a l’absis de l’església de Sant Pere, el qual, tot i que és semicircular, modifica parcialment la primitiva disposició de la muralla.
La porta d’arcs adovellats és doble. La més interior i que es troba al mateix mur és emmarcada per dos talussos que reforcen la paret i donen a un pati quadrangular, al qual s’accedeix per la porta exterior. Aquesta fou construïda en sentit perpendicular a la muralla, fet que obligava a fer un forçat gir de noranta graus a aquells que entressin al recinte i que ha obligat a retallar el pas original per tal d’adequar-lo a les actuals necessitats dels vehicles. Aquest efecte defensiu es va veure potenciat al segle XVIII, quan l’any 1768 es construí una casa fora muralla que cobria amb porxo l’entrada anterior.
Es fa difícil datar amb precisió la muralla de Montfalcó. Però tenint en compte la relativament gran superfície que tancava, sembla que és més plausible situar la seva construcció en un moment avançat de l’edat mitjana que no pas en els orígens del nucli habitat immediatament després de la conquesta cristiana, o potser abans. (JRG-DRR-JIR-JMT)
Bibliografia
- Miret, 1910, pàg. 199; Miquel, 1945-47, vol. II, doc. 557, pàgs. 69-70; Udina, 1947, doc. 223, pàgs. 220-221; Els castells catalans, 1979, vol. VI (I), pàgs. 676-680; Turull, 1991, pàgs. 269-270; Baraut, 1992-93, XI, doc. 20, pàgs. 89-91; Altisent, 1993, vol. I, doc. 2, pàg. 24 i doc. 441, pàgs. 330-331.