Situació
Una mostra dels escassos vestigis del sector de llevant d’aquest castell.
EFS
Les ruïnes de la fortalesa del Llor es troben al cim del turó on s’emplaça el poble del mateix nom, a 552 m d’altitud, al sector de llevant del terme, entre Bellvei i el Far.
Mapa: 34-14 (361). Situació: 31TCG594232.
Per arribar-hi des de Tarroja de Segarra, cal agafar la carretera L-324 en direcció a Sant Ramon, i a 2,5 km es pren un desviament en direcció N-E que en 1 km arriba al poble del Llor. (XSB)
Història
Conquerit a l’inici del segle XI pels comtes d’Urgell en la mateixa campanya en què s’ocupà Guissona, el lloc del Llor ja tenia una fortalesa abans de l’any 1024. Consta que en aquest any fou celebrat un judici a Guissona pel qual el bisbe Ermengol d’Urgell reclamà a Guillem de Lavansa les terres que aquest li havia arrabassat injustament al terme de Guissona; segons argumentava l’esmentat Guillem, el lloc del Llor havia estat aprisiat per ell mateix i hi havia bastit un castell (“apprisiavi locum qui dicitur Laurus, ubi constructum habeo castrum quod eodem nomine appellatur”). Una altra referència data del 1036, quan el comte Ermengol II d’Urgell i la seva esposa Constança cediren a la canònica de Santa Maria de la Seu la meitat de la ciutat de Guissona; en les delimitacions territorials que es descriuen en l’escriptura del terme d’aquesta ciutat, hi consta el “castrum Lauri”. L’any 1045 Guillem, fill d’Elomar, feudatari d’aquesta fortalesa, feu donació a la seva esposa Ingilberga i al seu fill Hugó del “castro de ipso Laur” amb tots els seus termes i les seves pertinences, el qual era situat a la marca del comtat d’Urgell.
Plànol de la vila medieval del Llor, amb indicació del lloc d’ubicació del castell i de l’església de Sant Julià.
J. Oliva i J. Ros
D’altra banda, el lloc o castell del Llor apareix en alguns documents del segle XI com a afrontació territorial de la quadra de Bellvei (1066, 1088).
Durant el segle XII la canònica solsonina anà adquirint drets sobre el castell del Llor fins a esdevenir un important senyor del lloc. El 1190 Arnau de Sanaüja va donar-se a la canònica de Solsona i hi cedí molts béns que tenia al terme del Llor. El mateix feu el 1192 Hug del Llor (o de Sanaüja o de Biosca), el qual l’any següent, 1193, va vendre a Santa Maria de Solsona la dominicatura del castell de Llor pel preu de 1 800 sous barcelonesos.
Al final del segle XIII Ramon de Vallverd consta com a feudatari de Llor. La senyoria del Llor passà a mans de Berenguer de Copons el 1315; Berenguer, paborde de Solsona, es desprengué el 1368 dels drets sobre Llor que encara romanien en mans de la canònica solsonina.
Els Copons van tenir el ple domini sobre el terme fins al final del segle XVII. El 1697 Caterina de Copons es casà amb Josep-Antoni de Mata i d’aquesta manera els Mata senyorejaren el castell del Llor fins a l’abolició dels senyorius jurisdiccionals al segle XIX. (ABR)
Castell
Del primitiu castell del Llor resten escassos vestigis, ja que com sol ser freqüent, malauradament, es va aprofitar el cim del turó on s’emplaçava per construir els dipòsits de l’aigua potable. Hi ha indicis d’un vall que envoltava la fortalesa pel nord i per l’oest, com també alguns murs que es tallen en angle recte i que suggereixen una planta rectangular. No obstant això, l’existència d’una sèrie d’estructures en allò que devia ser l’interior de la fortalesa permeten suposar que hi hagué diferents fases evolutives corresponents a l’adaptació del castell original a les noves necessitats, per tal d’aconseguir una residència més còmoda que la que proporcionava la vella construcció essencialment defensiva.
Una espitllera de perfil parabòlic existent al mur de llevant sembla que és un dels elements més antics avui visibles d’una construcció força modificada en les centúries postmedievals. (JRG-DRR-JIR-JMT)
Bibliografia
- Costa, 1959, vol I, pàg. 63; Els castells catalans, 1979, vol. VI (I), pàgs. 746-748; Sangés, 1980, III, doc. 2, pàg. 227-230, doc. 22, pàgs. 242-242 i doc. 59, pàgs. 272-273; Baraut, 1982, V, doc. 491, pàgs. 29-30; Llorens, 1992-93, XI, doc. 93, pàgs. 388-389.