Logo de la Caixa del Penedès.
La creació de la Caixa d'Estalvis del Penedès (1913)
Vilafranca del Penedès el 1913
Vilafranca era aleshores una ciutat de prop de 8 000 habitants. Tenia bona connexió ferroviària amb Barcelona i Tarragona, i no tan bona per la carretera, que era de segon ordre. Oficialment, era una vila i cap d’un partit judicial.
Collita del raïm (Catàleg de vins de Joan Domènech, de Sant Sadurní d’Anoia).
Vilafranca en una postal de principi de segle.
L’economia de la vila i comarca està totalment vinculada al vi, de manera que quan la collita és bona i els preus també ho són, les coses van bé, i tot al contrari quan la producció és baixa o de mala qualitat, o quan els preus no acompanyen. Des del 1902 Vilafranca té una Estació Enològica, que fa una bona feina de docència i de recerca, així com d’anàlisi. La comarca s’havia recuperat molt ràpidament de la fil·loxera, que aleshores encara feia de les seves a les comarques de l’Ebre. La pagesia havia replantat els nous ceps amb peus americans i la producció recuperava els nivells que havia tingut abans de l’arribada del temible insecte. Els preus havien millorat relativament i s’exportava una bona part del vi cap a França, el primer mercat comprador.
No hi ha indústria a Vilafranca i poca a l’Alt Penedès. Les fàbriques han buscat poblacions o comarques amb aigua, que els proporcionés l’energia a bon preu, o amb ports per on rebre els carregaments de carbó i lliurar les manufactures. El Penedès no és una comarca sobrada d’aigua i la indústria es farà esperar, si fem excepció dels ciments. L’arribada de l’electricitat —el 1900 amb l’Electra Vilafranquesa SA— no havia canviat de moment aquest panorama.
La Caixa del Penedès és la primera de les contingudes en aquesta obra que neix en una població no industrial. Les anteriors pertanyen a ciutats amb una important base obrera que treballa a les fàbriques: Barcelona, Sabadell, Terrassa, Mataró, Manresa, Manlleu. La classe obrera vilafranquina està formada per la petita pagesia, que treballa per compte dels propietaris, i pels dependents de comerç o de magatzems. A Vilafranca hi ha un Ateneu Obrer.
Vilafranca té el 1913 dues oficines bancàries. El Banco Hispano Americano hi va obrir la seva segona sucursal a Catalunya, després de la de Barcelona, establerta el 1902. Segons les Memòries del banc madrileny, ho van fer a petició dels vilafranquins. I per interès propi, afegiria, ja que el moviment comercial de la capital catalana del vi era prou llaminer. La segona oficina bancària de Vilafranca és la de Pacià Amiguet, el banc de casa, establert al final del segle XIX.
El projecte de l’Associació Catòlica
Segons l’historiador vilafranquí A. Sabaté i Mill, hi va haver tres projectes per crear una caixa d’estalvis. El primer, vinculat al Centre Agrícola, el 1879, i patrocinat per Hermenegild Clascar, Albert Moliner i Lluís Álvarez. Van arribar a obtenir la preceptiva autorització dels Estatuts amb data de 24 de maig de 1880, però aleshores s’estroncà la iniciativa.
El segon projecte és del 1887. Els promotors foren l’Ateneu Obrer Vilafranquès i el diputat provincial Eduard Vidal i de Valenciano, un poeta i escriptor vilafranquí que tenia molt èxit als teatres barcelonins.
El tercer, i el reeixit, va ser el patrocinat per l’Associació Catòlica, presidida per l’advocat vilafranquí Pau Benach. L’Associació —constituïda el 1908— havia creat el 1910 una secció d’estalvi, que recollia el dels socis i el dels alumnes de les Escoles Nocturnes per a obrers, que patrocinava i dirigia. Els saldos s’ingressaven a la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona. La importància de l’estalvi recollit i l’intent d’eixamplar les activitats socials i benèfiques de l’associació donaren als seus dirigents la idea d’una Caixa d’estalvis autònoma.
Segons es desprèn del llibre d’actes de la Caixa del Penedès, la directiva de l’Associació Catòlica prengué les seves precaucions abans de donar volada al seu projecte.
Es redactaren uns Estatuts o Reglament, els quals porten la data de 27 d’abril de 1912, i s’obtingué el suport de personalitats de la comarca.
La Caixa es definia com una institució de caràcter social i benèfic. Es preveia la creació d’un cos d’adjunts, format pels qui donaven suport a la seva creació, disposats a subscriure unes obligacions de 100 pessetes cadascuna, fins a crear un capital de garantia que permetés l’inici de les activitats. Aquest cos d’adjunts, format per 66 persones, seria el qui designaria una Junta de Govern, integrada per dotze membres. Entre ells hi havia quatre vocals nats, per raó del càrrec que ocupaven: l’alcalde de l’Ajuntament de Vilafranca, els rectors de Santa Maria i de la Trinitat, i el president de l’Associació Catòlica. D’aquesta manera s’assegurava el suport del municipi i de l’Església. Aquesta fou la primera Junta de Govern (1913):
- President – Lluís Pujols i Caballol. Propietari
- Vicepresident – Joan Ribera i Rius. Propietari
- Tresorer – Josep Cañas i Mañé. Advocat
- Comptador – Felicià Grases i Bertran. Propietari
- Vocals – Joan Bosch i Borrell, farmacèutic; Francesc Colomer i Queraltó, propietari; Isidre Campllonch i Romeu, enginyer industrial i enòleg
- Secretari – Josep M. Insenser i Gili. Industrial
- Vocals nats – Silvestre Mata, alcalde de Vilafranca; Joan Badia, arxipreste de Santa Maria; Jaume Comella, rector de la Trinitat; Pau Benach, president de l’Associació Catòlica, advocat
Lluís Pujols, primer president de la Caixa (Caixa del Penedès).
La primera reunió dels adjunts va tenir lloc el 19 de febrer de 1913, convocada pel president de l’Associació Catòlica. En ella s’informà de tot el que s’havia fet fins aleshores i es nomenà provisionalment una Junta de Govern. Aquesta, amb un president també provisional —Lluís Pujols— es reunirà dues vegades més abans de la constitució formal de la Caixa: el 2 i el 16 de març d’aquell mateix any. Pujols i el futur secretari, Josep Insenser, van anar a Terrassa a parlar amb els dirigents de la Caixa d’aquella població, per conèixer la seva experiència i el seu funcionament. L’acta destaca que la Caixa de Terrassa és una entitat d’estalvi amb els mateixos objectius que la que ells es proposen crear.
La Caixa s’instal·larà als locals de l’Associació Catòlica, al carrer de la Font, números 33 i 35. La Junta acordà fer obres d’habilitació en els baixos de l’edifici.
La Junta provisional s’encarregà de la subscripció i el cobrament de les 126 obligacions compromeses pels adjunts.
La constitució de la Caixa d’Estalvis del Penedès
La Caixa es constituí el primer d’abril de 1913. Presidiren l’acte l’alcalde de Vilafranca, Silvestre Mata, i l’arxipreste de Santa Maria, Joan Badia. Els adjunts, assistents o representants, acordaren el nomenament de la primera Junta de Govern (vegeu quadre). Aquesta està formada per propietaris colliters de vi, que formen la columna vertebral de la burgesia vilafranquina, i membres de professions liberals, en exercici. És la barreja clàssica de moltes caixes d’estalvis. La burgesia hi aporta els empresaris amb sensibilitat social, que col·laboren amb advocats, notaris, enginyers o farmacèutics.
La Caixa inicià immediatament les seves operacions de cara al públic, amb un horari limitat al dissabte —de 8 a 9 del matí— i al diumenge —de 10 a 12—, especialment adaptat, doncs, als obrers i dependents de comerç.
L'establiment (1913-1920)
Primer domicili de la Caixa del Penedès (Caixa del Penedès).
El període quasi coincideix amb el de la guerra europea (1914-1918), una guerra que té la seva importància per a l’economia del Penedès, ja que més de la meitat de la seva producció de vi és exportada a França. La guerra comportà un fort augment de l’exportació, però amb un nivell de preus només lleugerament superior al d’abans de la guerra (vegeu Josep Pujol: “La crisi de malvenda del sector viti-vinícola (1892-1935)”, a Recerques, núm. 15, 1984).
Set exercicis complets no representen gran cosa en la vida d’una entitat. I menys encara si es tracta d’una que comença i que s’ha de guanyar a pols el seu dret a l’existència. La Caixa del Penedès és una més de les entitats d’estalvi que es creen aquells anys a Catalunya i que acabaran absorbides, en la seva major part, per la Caixa de Pensions i d’Estalvis de Catalunya i Balears.
Els homes i l’organització
Interior del primer edifici de la Caixa del Penedès (Caixa del Penedès).
Els inicis van ser molt modestos. Les actes no fan referència a la contractació de personal. Només consta que hi treballava, des de ben aviat, Lluís Piñana com a encarregat de l’oficina. Era la Junta de Govern la que es feia responsable de la marxa de la Caixa i de la qual tot depenia.
La seva primera feina va ser invertir les 12 600 pessetes recollides per a la compra de 15 000 pessetes nominals en títols del deute interior de l’Estat, amortitzables al 4% d’interès, que constituïen el capital de garantia. És la primera partida del llibre diari de comptabilitat. Tot seguit es van obrir dos comptes corrents: un a la casa de banca Pacià Amiguet —que era un dels adjunts— i l’altre a la SA Arnús-Garí, de Barcelona, a la qual havien encarregat la compra dels títols.
Josep Guasch, segon president de la Caixa del Penedès (Caixa del Penedès).
La Junta de Govern es reunirà mensualment i atendrà tots els afers de la Caixa. Començant per la plena legalització de l’entitat, que es trobarà amb un reglament rebutjat pel Ministeri de la Governació. La principal modificació introduïda per l’autoritat en el text serà en el sentit de recordar que la Junta de Govern no tindrà plena validesa fins a la seva aprovació pel Ministeri. La Junta està obligada a trametre unes ternes a la Junta Provincial de Beneficència, la qual farà un informe al Ministeri i aquest designarà els membres escollits.
La primera renovació de la Junta de Govern i el primer relleu en la presidència arribà el 1916. El 27 de gener d’aquest any es constituí el nou organisme de la Caixa, presidit ara per Josep Guasch i Estalella, farmacèutic. L’anterior president, Lluís Pujols, quedà com a vicepresident, fins al novembre del 1917, en què morí.
El local aviat es va fer petit. Sense tenir cap èxit esclatant, era evident que el de l’Associació Catòlica no era el més adequat. Al novembre del 1916 es van rebre al mateix temps dues ofertes de local, que van ser estudiades per la Junta de Govern. La primera la presentà Joan Badia, el rector de Santa Maria, vocal de la Caixa, que era hereu de confiança del Doctor Torras i Bages, fill de les Cabanyes, prop de Vilafranca, i bisbe de Vic, mort aquell mateix any. Es tractava de la casa pairal del Dr. Torras, can Gumà, una casa situada a la plaça de l’Oli. L’hereu de confiança oferí la casa per a domicili social de la Caixa per un període de 40 anys, prorrogable per 10 més. La Junta desestimà l’oferta per unanimitat.
Paper comercial.
La segona oferta, que serà l’acceptada, fou d’Alberta Inglada i Via: era una casa que tenia a la rambla del General Prim núm. 3, abans rambla o raval de Sant Francesc, núm. 16. La venda estava condicionada al fet que la Caixa destinés una part dels seus excedents a l’asil de pobres que la propietària pensava constituir, conjuntament amb el seu germà, Joaquim Inglada, prevere. La Caixa acceptarà la proposta, però fent constar en el contracte que l’amortització de les obligacions subscrites pels adjunts tenia caràcter prioritari, i que els donatius a l’asil haurien de ser compatibles amb les amortitzacions previstes.
El mes de juliol del 1917 la Caixa va passar a ocupar el seu segon domicili social, que era el primer autònom.
Els exercicis socials coincideixen amb l’any natural. L’assemblea general ordinària d’adjunts per a conèixer els resultats de l’any es convoca sempre el 31 de desembre, fet que indica que la comptabilitat no exigia grans esforços, ja que es portava al dia i es tancava l’exercici el darrer dia de l’any.
Dipòsits
Primera llibreta d’estalvis (Caixa del Penedès).
La Caixa obrí les portes comptant amb les 26 000 pessetes que tenia la secció d’estalvi de l’Associació Catòlica, promotora de l’entitat. Al final del 1913 havia duplicat la xifra.
El 1920 la Caixa tenia uns dipòsits de prop d’un milió i mig de pessetes, una xifra de certa importància que representava el 0,7% del total de les caixes catalanes.
El 1918 es decidí establir uns comptes per crear pensions per a la vellesa. La Caixa de Pensions i d’Estalvis de Catalunya i Balears no era present a Vilafranca, però és segur que la seva obra era prou coneguda. Malauradament, la idea no va tenir continuïtat.
Excedents i fons propis
Segons els Estatuts, una part de l’excedent s’ha de destinar a amortitzar el capital de garantia, constituït per les 12 600 pessetes aportades pel cos d’adjunts. L’evolució d’aquest fons és la indicada al quadre:
No obstant aquest esforç suplementari, la Caixa aconseguirà crear uns modestos fons propis de 53 000 pessetes fins el 1920, tot i destinar una part de l’excedent a obra social
Evolució dels Excedents i Fons propis. 1913-1920.
L’any 1920, una crisi financera afectarà especialment la plaça de Barcelona i la de Vilafranca. El Banc de Terrassa serà salvat en darrera instància per un consorci bancari, el mes de novembre. Però el dia 20 de desembre presentarà la suspensió de pagaments el Banc de Barcelona, el més vell i amb més prestigi del país. La seva suspensió arrossegarà la d’alguns bancs locals, que hi tenien una part de la seva tresoreria. Un d’ells serà Filles de Pacià Amiguet, la casa de banca vilafranquina. No ha de sorprendre aleshores que la Junta de Govern de la Caixa resolgui que “en vista de la anormalidad financiera que existe en España se acuerda destinar la totalidad de los beneficios netos de este año a fondos de reserva o garantía” (31.12.1920). També ells tenien diners a la casa de banca.
Inversió
Crèdits
Capital aportat.
Els directius de la Caixa tenen una idea clara sobre com han d’invertir els diners recollits: fons públics per a fer de coixí i de garantia, i crèdits per a guanyar diners.
El dia 13 d’abril de 1913 es va descomptar la primera lletra de canvi —“efectos a cobrar”—. És la primera inversió de la Caixa, si deixem al marge la compra de paper de l’Estat, que constitueix el capital de garantía. En seguiran moltes d’altres. Es tracta d’efectes de canvi a curt termini. Tot sembla indicar que alguna cosa hi té a veure el banquer Pacià Amiguet. És aquest qui assessora la Caixa i hi aporta negoci, a canvi que la Caixa mantingui bons saldos en el seu banc.
Els crèdits estrictes, en forma de pòlissa, arribaran més tard. El primer es concedí el 25 de juliol de 1915 per 5 000 pessetes a favor de l’Ajuntament de Vilafranca. Poc després —3 d’octubre de 1915— es donà el primer crèdit hipotecari. Les reunions de la Junta de Govern estan dedicades especialment a l’aprovació individual i detallada d’aquestes operacions. I dic aprovació, ja que totes les que es presenten són aprovades. Lògicament, aquelles que es denegaven ja no arribaven a Pacta de la reunió.
Cartera de valors
La cartera de valors és el contrapunt de la de crèdits. La primera significa baixa rendibilitat i seguretat, i la segona rendibilitat i major risc. Amb l’assessorament dels seus dos banquers —Pacià Amiguet i SA Arnús-Garí—, els directius de la Caixa crearan una cartera de crèdits en la qual hi ha una mica de paper de l’Estat, però també obligacions de la Mancomunitat de Catalunya (1915) o d’empreses privades, que paguen un interès superior al de les institucions públiques, com la Barcelona Traction, Constructora Naval, Barcelonesa d’Electricitat o algunes empreses de ferrocarrils.
Immobles
Evolució de les principals partides del balanç (en pessetes) i evolució dels Dipòsits, Crèdits, Valors i Immobles (1913-1920)..
El 1915 la Junta de Govern demanà que s’estudiés la construcció de cases barates, aprofitant els avantatges fiscals que donava una llei de 1911 (sessió del 25.4.15). Pocs mesos més tard es fa constar que, en lloc de construir-les, han optat per comprar 25 accions de la societat El Fomento de la Propiedad SA, una empresa barcelonina constituïda el 1911, amb l'objecte social de construir cases, d’acord amb aquella legislació especial. A canvi de la compra d’accions, El Fomento es va comprometre a edificar 10 cases a Vilafranca, destinades a les classes populars.
Però no consta que les cases es fessin. Quatre anys més tard (19.10.1919) la Junta va rebre la visita d’uns representants de la mencionada empresa, als quals van haver de recordar la vella promesa. Però ara la Caixa procurarà no delegar la responsabilitat. El tema estava viu i la Junta agraí força que el seu vicepresident Fèlix Mestres els fes un donatiu (23.11.19) d’un terreny propietat seva en el lloc anomenat La Galereta, a la carretera d’Igualada, apte per a la construcció d’habitatges. Com que no era gaire gran, es comprà al mateix temps un terreny veí de l’anterior, que n’ampliarà les possibilitats.
Al final d’aquest període —novembre de l’any 1920— el president anirà a Terrassa a veure les cases construïdes pel Sindicat Emissor de Catalunya SA, una altra societat anònima similar al Fomento de la Propiedad. Després de la visita, la Junta de Govern acordà seguir amb el projecte de les edificacions “a pesar de creer resultarán de un coste excesivamente elevado”.
Fora d’aquesta inversió immobiliària, només cal mencionar la compra del que serà el segon domicili social de la Caixa del Penedès al carrer del General Prim.
Obra social
Abans de fer obra social, la Caixa ha d’amortitzar el capital de garantia lliurat pels adjunts, en el moment de la seva constitució. És així que amb càrrec a l’exercici del 1918 figura ja una relació de donatius i ajuts: asil Inglada-Via, Hospital i Beneficència Vila-franquesa.
Perfil baix en un marc difícil (1921-1936)
Poques realitzacions
La Caixa manté un perfil baix, en un marc difícil. Els seus responsables tenen idees, però no les tiren endavant. Hi ha un projecte d’edificar cases barates que queda estancat. Es dóna una bona ocasió per a comprar una nova seu social per a la Caixa, però la guerra entorpirà la seva realització. La idea d’una obra social pròpia ve de lluny, però no progressa. No es parla d’expansió, ni tan sols de noves modalitats de dipòsits, seguint el model d’altres caixes.
A l’actiu, cal considerar sobretot la seva cartera de crèdits hipotecaris. És modesta, com ho són els recursos de la Caixa, però posa aquesta forma de crèdit a la disposició de la pagesia de la comarca.
Els homes i l’organització
Joan Bosch, quart president de la caixa del Penedès (Caixa del Penedès).
El segon president, Josep Guasch, ocupà el càrrec fins a la seva mort, al final de l’any 1925. El primer exercici d’aquest període —1921— fou trasbalsat per la suspensió de pagaments del Banc del Penedès i l’enganxada que això suposà per a la Caixa. Per primera vegada, s’ha d’obrir un compte de crèdit en el Banc d’Espanya de Barcelona, amb garantia de valors, per a assegurar un nivell de caixa suficient per a atendre els reintegraments que s’estan produint. Però aviat el mercat es tranquil·litzà i la marxa de la Caixa tornarà a dependre més de les collites i del preu del vi que de circumstàncies financeres particulars o generals.
El 1925 fou el de l’obertura, a Vilafranca, de l’oficina de la Caixa de Pensions i d’Estalvis de Catalunya i Balears, una competència directa. La Caixa de Francesc Moragas havia iniciat una etapa d’expansió, feta en bona part amb l’absorció de caixes locals —les de l’Empordà, la Seu d’Urgell, Palamós, entre d’altres—, que col·laboraven amb ella en els plans de previsió social, l’origen de la seva creació. No hi ha en els llibres d’actes de la Caixa del Penedès cap referència a la Caixa de Pensions: ni hi havia relacions especials, ni es parla que s’hi mantinguessin converses amb motiu de l’obertura de la sucursal vilafranquina.
A la mort del farmacèutic Guasch, el seu substitut serà Fèlix Mestre i Nutó, un propietari i colliter que fins aleshores ocupava la vicepresidència. Era el qui havia fet el donatiu d’un terreny de propietat per a construir-hi cases barates. La Junta de Govern, presidida per ell, i que es constituí el 29 de gener de 1926, durà tan sols un mes i escaig, ja que una Reial Ordre del Ministeri de la Governació —de 6 de març del mateix any— en nomenava una de nova, en virtut del poder absolut que tenia el mencionat Ministeri sobre les caixes d’estalvis. Només un dels vocals de l’anterior Junta serà respectat —Jaume Gili i Janer—, mentre que els altres membres elegits directament seran adjunts que no havien ocupat cap càrrec anteriorment. El nou president serà el farmacèutic Joan Bosch i Borrell, i el vicepresident, el notari Sebastià Parés. Els llibres d’actes no donen cap raó que justifiqui l’esbandida realitzada pel govern.
En els anys que resten de la Dictadura de Primo de Rivera hi ha canvis força sovintejats a la Junta de Govern, que no afecten, però, els seus principals responsables. L’única excepció fou la dimissió del vicepresident, Sebastià Parés (7 d’octubre de 1928), com a conseqüència d’una nova llei que considerava incompatibles la qualitat de membre de la Junta de Govern i l’exercici com a notari de la Caixa. Entre les dues alternatives, Sebastià Parés va escollir continuar fent les escriptures públiques de l’entitat, tot i que no era l’únic notari a Vilafranca.
Hi ha un fet petit i anecdòtic que permet entendre la mentalitat dels membres de la Junta de Govern, que estan molt integrats en la vida i les activitats de la seva comarca, i que són molt lluny de ser uns professionals de l’estalvi o de les finances. El 1927 es va constituir la Federació de Caixes d’Estalvis Catalano-Balear. La Caixa del Penedès va ser invitada a adherir-s’hi i la Junta ho va fer amb molt de gust. El 18 de març d’aquell any es constituïa la Federació a Barcelona i es demanava a la Caixa que enviés un representant a Tacte. La Junta contestà que “ante la imposibilidad de asistir ninguno de los individuos de la Junta de Gobierno de esta Caja, por ser el día designado para celebrar el mercado de esta villa” es delega la representació a favor de la Caixa de Barcelona (15 de març de 1927).
El 1928 es produí un fet de gran transcendència teòrica i mínima incidència en la realitat. El governador civil de Barcelona demanà oficialment a la Caixa que creés un mont de pietat on es poguessin pignorar joies, mobles, vestits, etc. seguint el model —ja una mica en desús— del que havien fet algunes caixes. La Junta, “atendida la indicación hecha por la superioridad”, decidí crear el mont i canviar la denominació social, que “en lo sucesivo se denominarà Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Penadés” (3 d’abril de 1928). Es convingué igualment demanar assessorament a la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona, així com comprar un local veí al del seu edifici social, que es dedicaria al nou departament de la Caixa. Una assemblea extraordinària —8 de maig de 1928— ratificà la decisió. Però mai més no se’n tornarà a parlar: ni es canvià el nom, ni s’obrí el mont de pietat. La caiguda del dictador devia afavorir el que, evidentment, no era una decisió voluntària, sinó imposada.
El canvi de règim polític, amb la proclamació de la República, es troba recollit a les actes de la Caixa. El president, acompanyat del cap d’oficina —en diuen d’oficines, però només n’hi havia una—, visità l’alcalde “para transmitirle la sincera adhesión de la Junta de Gobierno al nuevo régimen” (26 d’abril de 1931). El president comunicà a la Junta “haber adquirido una bandera tricolor, con carácter interino, hasta que la Superioridad determine la forma y colores de la nueva enseña nacional” (ídem).
Però l’adhesió a la República —un règim oficialment laic—, amb un govern dominat pels partits d’esquerres i anticlericals, no obsta perquè quatre dies més tard de la visita a l’alcalde el president de la Caixa assisteixi a l’acte de col·locació d’una imatge del Sagrat Cor i de la primera pedra d’un nou temple, que es vol edificar en el lloc conegut com a Molí d’en Rovira, on va néixer la Mare Ràfols, vilafranquina i fundadora de la congregació religiosa Germanes de la Caritat de Santa Anna.
La inseguretat política i social d’aquest primer any de República obligaran la Caixa a obrir el seu segon compte de crèdit a la sucursal barcelonina del Banc d’Espanya per un límit de 200 000 pessetes, amb garantia de valors de l’Estat (12 de juliol de 1931). Calia estar preparat per a les possibles maltempsades.
La primera acta, redactada en català, porta data de 31 de desembre de 1931. Transcriu l’assemblea ordinària que aprovà el balanç i compte de resultats d’aquell any.
El local social és insuficient i el seu possible canvi torna a les actes el 1934, amb motiu de posar-se a la venda, en subhasta judicial, la casa de la rambla Macià, núm. 47. El tema serà discutit en dues reunions de la Junta de Govern i en una assemblea extraordinària, convocada expressament per discutir aquest punt (6 de maig de 1934). S’aprovà la seva compra, sempre que es pogués aconseguir per un preu no superior a les 65 000 o 70 000 pessetes. Però la subhasta i el projecte quedaren enterrats pels esdeveniments polítics.
El 6 d’octubre de 1934, després del triomf electoral dels partits de dretes, la revolta asturiana i la proclamació de la República Catalana per part del president Companys a Barcelona, van tenir el seu reflex a Vilafranca amb seriosos incidents al carrer —hi va haver un mort—, l’incendi d’esglésies i l’assalt amb cremada de mobles a l’Associació Catòlica. Un dels oficials de la Caixa —Marian Mas— degué estar implicat en els fets, ja que no es presentà a la feina després que la revolta fos durament reprimida per l’exèrcit. La Junta de Govern hagué d’aplicar-li el Ban de Declaració d’estat de guerra, emès pel capità general de Catalunya, en virtut del qual tots els que haguessin abandonat el seu lloc de treball havien de ser acomiadats (23 d’octubre de 1934). Hi ha una nota al costat de l’acta que indica que el mencionat oficial es presentà dies més tard i que aleshores li comunicaren l’acord d’acomiadament. Més tard, quan tornaren a manar les esquerres, hi hagué unes converses amb l’acomiadat amb vista a pactar una indemnització. Sembla que s’arribà a una bona entesa.
A l’assemblea ordinària, que aprovà el balanç i compte de resultats de l’exercici del 1934, un dels adjunts —Francesc Oliveras—, que havia estat secretari de la Junta de Govern, va recordar que “la revolta del sis d’octubre passat va tenir en la nostra vila el caràcter salvatge i sectari que tots coneixem”. Demanà un donatiu de 16 000 pessetes destinat a obres de reconstrucció de l’església de Santa Maria, i un altre de 4 000 pessetes per a la de la Trinitat. L’assemblea els aprovà.
El 21 d’octubre de 1934, una assemblea extraordinària aprovà la nova redacció dels Estatuts socials, adaptats a la nova Llei sobre Caixes d’Estalvis populars. La Caixa del Penedès es manté com “una institución de Beneficencia particular”, administrada per una assemblea de 66 adjunts i una Junta de Govern de vuit membres. Els qui eren vocals nats —l’alcalde, els dos rectors i el president de l’Associació Catòlica— quedaran convertits en vocals honoraris.
La Junta de Govern continuà exercint les funcions de direcció general. Les seves reunions, que eren normalment mensuals, es converteixen en setmanals a mesura que van passant els anys, ja que el creixement de la Caixa implica més operacions i qüestions a discutir i a decidir. Totes les peticions de crèdit són àmpliament informades i les actes donen compte de les condicions amb què són aprovades.
Dipòsits
Llibreta d’estalvis d’abans de la guerra (Caixa del Penedès).
L’any 1921 va començar malament. Havia suspès pagaments Filles de Pacià Ami-guet i era públic que la Caixa hi treballava i hi mantenia saldos. El fet provocà un cert pànic. Durant uns dies els reintegraments van superar els ingressos, de manera que la Junta de Govern, “deseando la Caja procurarse efectivo en previsión de los reintegros que se soliciten”, va acordar obrir un compte de crèdit a la sucursal del Banc d’Espanya de Barcelona (assemblea extraordinària de 9 de gener de 1921).
Els dipòsits van passar d’1,4 milions de pessetes el 1920 a 4,8 milions el 1935. Però de fet hi una pèrdua de la quota de mercat, ja que el 0,7% que representa la primera xifra, sobre el total de dipòsits de les caixes catalanes, passa a ser del 0,43% el 1935. I és que la Caixa del Penedès no es posa al dia.
La Caixa es va mantenir tossudament fidel a les seves llibretes d’estalvis, sense introduir cap nova modalitat de dipòsit fins el 1935. L’única operació de passiu que acceptava era l’obertura de les llibretes tradicionals, que abonaven el 3% d’interès anual. Com que el criteri de la Caixa era que aquesta estava només al servei de les classes populars, s’abonava l’interès fins a un màxim de 25 000 pessetes de saldo. Més enllà, l’interès era zero, fet que significava que el seu possible titular ingressava els diners a la Caixa de Pensions o a un banc qualsevol, que no tenia aquests escrúpols. L’única excepció a la regla eren els comptes de sindicats, cooperatives, mutualitats o institucions benèfiques, als quals admetien xifres més importants amb abonament d’interessos.
Evolució dels Dipòsits, Crèdits, Valors i Immobles. 1921-1936.
La mentalitat de la Junta de Govern havia evolucionat molt poc. Els seus membres eren políticament conservadors i amb poques ganes de canvis. Per ells, la funció de la Caixa es limitava a remunerar un estalvi popular i a fer una obra benèfica amb els excedents obtinguts. El 1926 es va redactar per primera vegada una Memòria de l’exercici anterior, que figura transcrita en el llibre d’actes. La Junta hi feia el cant tradicional a l’estalvi, acompanyat de l’enunciat previsible de principis moralistes contra la despesa exagerada i el que anomena “los gastos superfluos, que por desgracia son excesivamente superfluos en el curso de la vida, mayormente en los tiempos actuales” (31 de gener de 1926).
A petició del governador civil de la provincia, la Caixa introduirà la festa i el dia de l’estalvi, com feien totes les caixes.
El 1927 es dóna per primera i única vegada el nombre d’impositors de la Caixa: 4 750. En aquesta xifra hi deuen estar inclosos els comptes oberts automàticament a tots els nascuts durant l’any, als quals s’ingressava una quantitat simbòlica perquè la continuessin per la seva banda, després, si volien, i que majoritàriament no tenien més moviment que l’ingrés inicial.
El 1935 es van acceptar els comptes corrents per primera vegada. La seva importància va ser reduïda.
Excedents i fons propis
Evolució dels Excedents i Fons propis. 1921-1936.
La suspensió de pagaments de Filles de Pacià Amiguet (1921) només deixarà el seu pòsit en els resultats d’aquell any. Els excedents dels següents anys són sempre positius, gràcies a una cartera de valors públics, que paguen el seu cupó, i a uns crèdits que es concedeixen correctament i no creen morositat. Si hi ha algun problema, prové de la cotització dels valors públics, especialment amb motiu de la proclamació de la República. La Caixa destina una part de l’excedent a un fons de reserva de fluctuació de valors. La part de l’excedent destinada a obra social passa a un fons d’emulació, que es va disposant.
L’acumulació de l’excedent a fons de reserva aconsegueix crear uns fons propis d’un milió de pessetes el 1935, una xifra que representa el 19% dels dipòsits. Per tant, uns fons propis modestos, però més que suficients per a donar suport a uns dipòsits que també són molt modestos.
Inversió
A la Memòria del 1926 —la primera que es redactà— es fa un resum de l’actiu de la Caixa —incorrectament qualificat de capital—, “formado en su inmensa mayoría por valores de sana renta, préstamos hipotecarios debidamente garantidos y algunos pocos por préstamos personales de los que son deudores firmas solidarias estimadas solventes”. “Los imponentes —afegeixen—pueden confiadamente descansar”. És una definició adequada de les operacions d’actiu. Els dipositants, evidentment, han d’estar tranquils.
Crèdits
La mentalitat conservadora de la Caixa del Penedès es modernitza pel que fa a la preferència que dona a les operacions de crèdit. Si aquestes perden importància relativa no és pas per voluntat de la Junta de Govern, sinó de la política intervencionista del govern espanyol, que dóna prioritat a la cartera de valors, en forma de coeficients obligatoris de valors públics.
El que vol la Caixa és donar crèdits. I en dóna. El 90% de les actes de la Junta de Govern estan formades pel plantejament, la discussió i la resolució de les propostes de crèdit presentades. La majoria dels concedits són hipotecaris, de manera que aquesta modalitat suposa durant tot aquest període entre el 80 i el 85% del total de crèdits. La resta està formada per crèdits personals, sota la forma de lletres de canvi, amb avaladors, o amb pignoració de valors.
Els crèdits hipotecaris cobreixen tota la comarca de l’Alt Penedès, no limitant-se, per tant, a Vilafranca.
El 1933, en plena República, es produí una topada amb l’Ajuntament de Vilafranca, que fa la impressió que devia deixar ferides obertes entre el que era un municipi d’esquerres i laic i una Caixa d’Estalvis controlada per elements conservadors i amants de l’ordre. El mes de març, l’Ajuntament demanà urgentment un crèdit de 160 000 pessetes a la Caixa. La Junta de Govern estudià la petició i la rebutjà, adduint la importància del crèdit, la baixa de dipòsits que comprovava durant aquell any i l’obligació de contribuir al Plan Nacional de Cultura, imposada pel Govern espanyol, i que representava una xifra ben modesta. La Caixa, al·legant que a Vilafranca hi havia en aquell moment dos bancs i dues caixes, acceptà fer-se càrrec de la quota que li pertocava, al seu parer: el 25% de 160 000 pessetes, o sigui 40 000 pessetes (14 de març de 1933).
Sis mesos més tard, l’Ajuntament tornava a demanar diners. Aquesta vegada necessita 68 000 pessetes, que demana en la seva totalitat a la Caixa. La Junta de Govern, “després de llarga discussió en la què han pres part varis dels senyors vocals de la Junta, malgrat haver canviat notablement les circumstàncies, degut a què d’un temps ençà sobrepu-gen els reintegres a les imposicions, s’acorda delegar el vocal senyor Fàbregues perquè manifesti a la Comissió de Finances, encarregada de gestionar el préstec, la bona disposició d’aquesta Junta de mantenir l’oferiment fet el mes de març darrer, o sigui subscriure la nostra entitat la quarta part del préstec que vol fer el Molt Il·lustre Ajuntament” (26 de setembre de 1933). Abans estaven disposats a deixar 40 000 pessetes, que ara s’han reduït a 17 000. L’Ajuntament tornà a insistir un mes més tard i el president Joan Bosch repetí la seva contraoferta —el 25% de les 68 000— “per la situació anormal que està atravessant la nostra Caixa, degut a causes que tots els presents no ignoren” (10 d’octubre de 1933). No queda clar si les “causes que tots els presents no ignoren” són les generals del país o les particulars de la Caixa. Aquesta va demanar a l’Ajuntament que demanés la resta del crèdit a la Caixa de Pensions, que era la principal entitat financeran del món municipal català durant la República, però tot indica que ja havia estat molt espremuda.
No es tornarà a parlar del crèdit, però és molt possible que aquest deixés pòsit, i no precisament agradable.
Una operació especial serà la del crèdit de 35 000 pessetes concedit el 21 de gener de 1936 al Museu de Vilafranca per a la compra de l’antic Palau Reial, on es deia que morí el rei Pere II. El Palau serà la nova seu social del Museu, des d’aleshores.
Cartera de valors
Evolució de les principals partides del balanç (en milers de pessetes), 1921-1936.
Mentre li permeten, la Caixa del Penedès manté una cartera constituïda per valors de l’Estat i per obligacions o títols de renda fixa d’empreses privades, que li donen més rendibilitat. Es comprova en la seva composició l’assessorament de la SA Arnús-Garí, la qual proporciona obligacions de ferrocarrils, de la Telefónica o de la Transatlàntica, però també de valors més exòtics, com els del deute extern argentí. Amb la implantació del primer coeficient obligatori de fons públics espanyols, la Caixa haurà de vendre valors locals que tenia, com obligacions de la Colònia Güell SA, les mencionades cèdules del deute argentí i obligacions d’empreses ferroviàries per a substituir-los per títols del deute interior al 4% (7 de novembre de 1926).
El 1924 l’acta de la Junta manifesta la seva satisfacció en subscriure 5 000 pessetes en obligacions de la Societat d’Aigües de Vilafranca SA, atès el seu caràcter de servei públic local. El 1929 l’Ajuntament de Vilafranca va fer una emissió d’obligacions per un volum de 500 000 pessetes, que va ser subscrita en la seva totalitat pel Banco Hispano Americano. La Caixa es devia sentir ofesa, en considerar que no podia quedar al marge de l’emissió. Va fer gestions amb aquell banc i aconseguí que li cedís la meitat dels títols.
El 1933 es van subscriure 100 000 pessetes de l’emprèstit de la Generalitat de Catalunya.
Paper comercial.
L’única excepció a una cartera de renda fixa és constituïda per unes accions del Banc del Penedès. Aquest va fer suspensió de pagaments al començament del 1921, amb un saldo creditor de la Caixa. El conveni de creditors s’aprovà molt de pressa; s’acceptà el pagament de la meitat del deute en efectiu i de l’altra meitat en accions del banc nou que s’havia de constituir amb el que havia estat Filles de Pacià Amiguet. El 1930 figuraven en el balanç accions del Banc del Penedès per un nominal de 7 500 pessetes i un valor efectiu de 3 750.
Immobles
La inversió immobiliària es redueix per amortitzacions successives de l’actiu existent i perquè no es realitza cap nova adquisició.
El projecte de cases barates es queda en projecte. Una acta del 1922 explica que es troben amb molts inconvenients per a construir, si s’acullen als avantatges de la Llei de Cases Barates de 1911 (1 d’agost de 1922). El 1927 el president viatjarà a Madrid per assistir a una conferència sobre les cases barates. L’interès hi és, els terrenys també, però no hi ha realitzacions.
Obra social
La Caixa manté unes assignacions a obra social, després de destinar la major part de l’excedent a reforçar els fons propis. Els donatius es destinen directament a les entitats beneficiades, o passen a formar part d’un Fons d’Emulació, amb vista a la seva futura assignació. Com dirà una de les actes de la Junta de Govern, “con las economías del pobre, socorremos a las necesidades de otro pobre” (31 d’octubre de 1931).
Es tracta, en tot cas, d’obra benèfica vila-franquina, no propia. El principal benefician durant aquest període és l’asil Inglada-Via. La resta de donatius es distribueix entre la Beneficència Vilafranquina; les Escoles Milà i Fontanals; les Germanes Josefines, que atenen malalts; l’hospital, i el col·legi de Sant Raimon de Penyafort, o bé es destinen a la compra de vestits de primera comunió, etc.
El 1928 es va fer una operació de crèdit que llinda amb l’obra social: un crèdit de 10 000 pessetes, sense interès, destinat a la compra d’un aparell per a fer radiografies (8 de maig de 1928).
La Caixa perseguia una obra pròpia des dels primers anys de la seva creació. I continuarà perseguint-la. El 1935 la Junta de Govern aprovà un pressupost de 135 000 pessetes per a “constituir i sostenir un Refugi nocturn per acollir-hi els vianants pobres i principalment els mendicants, que no puguin ésser acollits en cap dels Asils que existeixen” (23 d’agost de 1935). Però aquest projecte tampoc no tirà endavant.
La guerra (1936-1939)
Una normalitat aparent
Durant els primers mesos de l’any 1936, la Junta de Govern es reuní normalment. Els seus membres es trobaven gairebé cada setmana per discutir i decidir sobre les operacions de crèdit pendents i altres afers relacionats amb la vida de la Caixa. L’última reunió, abans de l’inici de la guerra, va tenir lloc el 14 de juliol d’aquell any.
Després de l’esclat de la guerra civil —18 de juliol de 1936—, la primera reunió se celebrà el 22 d’agost. Hi eren presents el president, Joan Bosch —farmacèutic—, el vice-president, Pere Martí —tenia un negoci d’aiguardents i productes químics derivats del vi—, el tresorer, Josep Feliu —administrador de finques—, i el vocal Cristòfol Mestre —director enginyer de l’Estació de Viticultura i Enologia de Vilafranca—. S’aprovà aquell dia, a proposta del president, destinar 2 000 pessetes “a les necessitats de les milícies i especialment a la curació de ferits”. No es fa cap altra referència a la guerra exterior —la del front—, ni a la interior —les persecucions per part d’elements incontrolats—.
El 28 d’aquell mateix agost, la reunió de la Junta va ser presidida per Joan Moliner, delegat a Vilafranca de la Comissaria de Banca, Borsa i Estalvi de la Generalitat de Catalunya. S’acordà concedir un crèdit a l’Ajuntament —aquesta vegada sense discussió— de 100 000 pessetes per a l’ampliació de l’escola municipal.
Els dipòsits començaren a baixar des del mes de juliol del 1936 i seguiren així, ininterrompudament, fins al final del 1937. Es retirà un milió de pessetes entre el 1936 i el 1937, equivalents al 21% del total de dipòsits de la Caixa. El 1938 tornaran a augmentar, conseqüència de la forta pèrdua de valor adquisitiu de la pesseta republicana en un marc de forta inflació.
Durant els tres anys de guerra, es reuniren els quatre membres ja mencionats de la Junta —Bosch, Martí, Feliu i Mestre—, als quals s’afegirà el secretari, Josep M. Insenser, a partir del 23 de desembre de 1937. Les reunions eren mensuals i hi ha una aparent normalitat, amb retorn i cancel·lació d’alguns crèdits i concessió d’altres de nous.
El 1937, “vist l’estat de caixa i els saldos d’efectiu dels bancs, i havent esgotat les disponibilitats del compte de crèdit en el Banc d’Espanya de Barcelona, per indicacions fetes pel ciutadà delegat de la Comissaria de Finances en aquesta vila, s’acordà l’obertura d’un altre compte de crèdit en el Banc d’Espanya” (6 de març de 1937).
L’única anormalitat visible és que no es tanquen els exercicis dels anys 1936, 37 i 38.
Acabada la guerra, la Junta de Govern recordarà, a efectes de la seva substitució, les dotze baixes produïdes en el cos d’adjunts, “por asesinato o defunción”. Dels dotze n’hi ha cinc, com a mínim, d’assassinats. Es tracta de Víctor Soliva, que havia estat president de l’Associació Catòlica i d’afiliació carlina, que tenia un negoci de material i instal·lacions elèctriques; Joan Álvarez de Sistemes, advocat, alcalde de Vilafranca durant la Dictadura de Primo de Rivera; mossèn Josep Olivella, rector arxipreste de Santa Maria; Silvestre Mata, alcalde de Vilafranca quan es creà la Caixa, i que feia de banquer —Bolsín Vilafranqués—, i Joan Batlle i Planas, propietari, membre de la CEDA, que tenia un negoci de camions cubes per al transport de vi.
Amb els vencedors
El 7 de desembre de 1938, i sota el règim republicà, es reuniren els membres de la Junta de Govern de la Caixa, Bosch, Feliu, Mestre i Insenser. Dos mesos més tard —el 3 de febrer de 1939— es tornaven a reunir els mateixos, amb el mateix propòsit, però sota el control de les tropes franquistes. La diferència és que l’acta de la primera reunió comença dient “A Vilafranca del Penedès, reunits...”, mentre la segona ho fa amb un “En Villafranca del Panadés, III Año Triunfal...”. Ha tornat el castellà, ha canviat el nom de la població, i el to, per descomptat.
Evolució de les principals partides del balanç, 1936-1939 (en milers de pessetes).
En aquesta primera acta, el tresorer explica el que va passar abans de l’entrada de les tropes franquistes:
“...la evacuación forzosa de esa Caja a Barcelona, junto con el Banco del Panadés, Banco Hispano Americano y Banco Hispano Colonial, efectuadas por fuerzas de carabineros el día 17 de enero último, llevándose todos los valores propiedad de la caja pignorados y de imponentes en depósitos, efectivo metálico existente en caja, escrituras de préstamos hipotecarios, préstamos en letras de cambio, libros de cuentas de ahorro, ficheros de imposiciones a plazo y cuentas a la vista, registros de imposiciones y reintegros y máquina de escribir, yendo con todo ello el Jefe de Oficina, único dependiente de esta Caja, por hallarse los otros dos incorporados en el Ejército” (3 de febrer de 1939).
L’expedició, que duia tot el que era i representava la caixa d’estalvis —inclosa la màquina d’escriure—, va sortir de Vilafranca al migdia i no va arribar a Barcelona fins a mitjanit. El camió anà primer cap a Sitges a constituir un comboi amb altres camions que evacuaven els bancs i caixes del Vendrell, de Vilanova i la Geltrú i de Sitges. Quan es dirigien plegats a Barcelona hi va haver el que l’acta en diu “discrepancias” entre els carrabiners i els guàrdies d’assalt que hi havia a Barcelona. Quan s’hagueren resolt, van entrar a la ciutat, i van portar tota la documentació a l’oficina del Banc Hispano Colonial, al passeig de Gràcia.
Malgrat l’espectacularitat del fet, la Caixa va recuperar la totalitat dels documents i de l’efectiu, així com la màquina d’escriure i el seu cap d’oficina, de manera que les operacions es van poder reprendre ràpidament, acabada la guerra.
El primer impuls (1940-1959)
Edifici social i direcció
El 1960 el partit judicial de Vilafranca, format per 23 municipis, tenia 41 900 habitants, el 2% més que trenta anys abans. Vilafranca, en el mateix període de temps passa de 9 822 habitants a 11 985, amb un creixement del 22%. És evident que la comarca es buida i que la ciutat rep una part d’aquesta pagesia, que ha abandonat la terra. Comença un cert creixement econòmic, tot recuperant els nivells de producció i renda d’abans de la guerra.
Pel que fa a la Caixa, en aquest període es produeixen un canvis fonamentals que es manifesten en la construcció d’un nou edifici social i en el nomenament d’un director. El procés no és el normal. Fins el 1951, la Caixa del Penedès és una entitat que va fent la viu-viu, sense obra social pròpia, sense altres oficines, sense acció comercial i sense iniciatives. L’edifici social, ambiciós, obliga a uns canvis estructurals que permetran la transformació de l’entitat. És la importància de la inversió realitzada en les seves oficines centrals que impulsa a crear una caixa que estigui a la seva mida.
Els homes i l’organització
El 1940 la Junta de Govern està presidida pel farmacèutic Joan Bosch. La Caixa continua treballant modestament, en un ambient de postguerra, que vol dir de misèria. El 1946 la plantilla està formada per 5 persones, una prova de la modèstia i poca ambició de l’entitat.
La primera indicació del canvi arribarà el 1947, quan a la Junta de Govern s’informa que se’ls ha ofert “la compra de unos immuebles, situados en esa villa, Rambla de Nuestra Señora, núm 2, y calle de José Antonio Primo de Rivera, núm 58, propiedad del Banco Hispano Americano” (10 de setembre de 1947). El Banc està disposat a vendre per 450 000 pessetes, però posa com a condició que la Caixa enderroqui els edificis existents i construeixi de nou, reservant una part del nou edifici per a la seva oficina bancària. La Junta demanà una taxació i com que aquesta resultà superior al preu demanat, s’acordà comprar.
Durant sis anys, fins a la inauguració de la nova seu social, la vida de la Caixa pivotarà al voltant de l’edifici en construcció. La Junta de Govern destina centenars d’hores de reunió a discutir tot el que té relació amb l’obra. Tots els pressupostos i totes les factures dels industrials que hi participen són comentats, abans de la seva aprovació. El “Nuevo Edificio” —tal com és anomenat a les actes— absorbeix tant la Junta que el secretari cau en errors com el següent: “El Sr. Secretario da lectura a un comunicado del Muy Ilustre Sr. Deán en el que solicita la colaboración económica de esta Caja en la construcción del Nuevo Edificio, digo, altar en la Basílica de esta Villa, dedicado al Sagrado Corazón de Jesús” (17 de maig de 1951).
El 3 de maig de 1950 morí el president, Joan Bosch, que fou substituït pel vicepresident Domènec Montserrat i Fabré, un comerciant i exportador de vins. Aquest ocupà el càrrec fins a l’assemblea del 22 de juny de 1953, en què dimití, “por larga y penosa enfermedad”, una malaltia que posarà fi a la seva vida dos anys més tard. Durant el seu mandat s’acordà construir una planta més de les previstes al nou edifici social.
Pau Cerdà, sisè president de la Caixa del Penedès(Caixa del Penedès).
Domènec Montserrat, cinquè president de la Caixa del Penedès (Caixa del Penedès).
Quant al sisè president, l’advocat Pau Cerdà i Rovira, fou nomenat en la mateixa assemblea que acceptà la dimissió de Domènec Montserrat. Serà sota la seva presidència que s’inaugurarà el nou edifici social el 15 d’octubre de 1953. Les noves oficines condicionaran la Junta de Govern, a l’hora d’introduir canvis fonamentals en la seva estructura. Aquell espai a la seva disposició s’ha d’ocupar i l’ocupació només pot ser la conseqüència d’una expansió general de l’entitat. L’expansió comença per la reorganització del treball i la creació d’un cos de professionals, als quals la Junta de Govern vagi delegant una bona part de les seves funcions.
El funcionari amb el càrrec més important era el cap d’oficines, ocupat durant molts anys per Lluís Pinyana. El 1954 es creà la figura del director i es nomenà per al càrrec Joan Insensé i Bas. Aquest era el codirector de la sucursal del Banco Hispano Americano a Vilafranca. Serà el primer executiu de la Caixa durant 29 anys i hi deixarà una petja profunda, com és natural. Insensé incorporarà a la Caixa del Penedès la seva cultura bancària i això la fa diferent a d’altres, que en aquells anys encara no s’imaginaven que eren entitats financeres i que, al cap de pocs anys, haurien de competir amb els bancs i amb les altres caixes d’estalvis. Precisament un dels primers problemes que va tenir la Caixa després de l’entrada d’Insensé va ser amb el Banco Hispano Americano de la plaça, el qual, en veure la nova política comercial de l’entitat d’estalvi, intentà frenar les seves iniciatives. El director informarà la Junta de Govern que el bancs locals “proceden a poner dificultades en los servicios que la Caja les encomienda, en vista del movimiento y expansión de la misma, y ante la propaganda que efectua entre sus clientes, y como sea que esta reunión de bancos ha sido iniciada por el Director del Banco Hispano Americano, se acuerda destinar al mismo las mínimas operaciones” (18 de novembre de 1954).
El segon pas en la reorganització es donà el 1955 amb la creació de quatre comissions, formades per membres de la Junta de Govern: la d’Operacions de Crèdit —Josep Insenser i Francesch—, la d’Immobles —Ramon Tomàs i Josep Esteve—, la de Beneficència i Donatius —Ricard Bosch i Ramon Rius— i la de Contenciós i Règim Interior —Pau Cerdà i Manuel Guilamany—. El debat es dóna ara en el si de les comissions i la Junta es limita a aprovar els acords presos. De fet, el que es produirà és una concentració continuada de poder en mans del director.
Expansió
L’Ajuntament de Sant Pere de Riudebitlles s’adreçà el 1947 a la Caixa demanant que obrís allí una oficina. Es considera “una necesidad vital para la población y un anhelo general de las fuerzas vivas de la misma” (28 de novembre de 1947). La Junta de Govern aprovà la seva creació, “puesto que siendo una villa industrial y agrícola a la vez y dado que la mayoría de la juventud de ambos sexos trabajan en las fábricas, se requiere el establecimiento de una entidad de ahorro y previsión, que encauce el caudal de efectivo que desaparece en las diversiones, las más de las veces peligrosas y desde luego sin provecho de ninguna clase” (4 de desembre de 1947). Els criteris moralistes dominaven encara sobre els econòmics o estrictament financers. Aprovada la proposta per l’assemblea, es va demanar permís a les autoritats i, un cop obtingut, es procedí a la recerca d’un local adequat. La creació de la primera sucursal donà molt de joc a la Junta, ja que tota decisió passava per ella, i en retardarà l’obertura. La inauguració es produí l’li d’agost de 1949.
Sucursal de Vallirana (Memòria, 1962).
L’obertura no significava l’existència d’una política d’expansió. Com hem vist, la petició arribà de l’Ajuntament de Sant Pere. El 1949 s’acordà obrir una segona oficina a la Llacuna (30 de maig de 1949), però la proposta no progressà, i no se’n va parlar més. A més, el 1956 la nova direcció de la Caixa posà en evidència que el director de l’oficina de Sant Pere de Riudebitlles havia disposat, per interès propi, de 127 000 pessetes dels fons que administrava, un fet que provocà un malestar lògic.
Haurem d’arribar al 1957 perquè es creï la segona oficina, a Vallirana, i se’n projecti l’obertura d’altres. El 1959, el Ministeri ha aprovat ja les oficines de Sitges, Sant Feliu de Llobregat i Sant Quintí de Mediona, però encara no s’han pogut inaugurar. 1949 – Sant Pere de Riudebitlles; 1957 – Vallirana.
Dipòsits
La primera feina dels gestors de la Caixa, tot just acabada la guerra, va ser l’establiment dels comptes actius i passius, que havien de quedar bloquejats, en aplicació de les anomenades Lleis Larraz —pel ministre d’Hisenda franquista que les promulgà—. Es tractava de posar al marge del balanç totes les partides d’actiu del banc i tots els dipòsits creats durant el període de guerra.
Distribució dels dipòsits (1959) (en %).
En el cas de la Caixa del Penedès el resum de les quantitats bloquejades fou el següent: comptes de passiu (dipòsits de tercers): 1.464.290 ptes.; comptes d’actiu: 1.131.583 ptes.
L’evolució dels dipòsits des d’aquell moment és progressiva, però molt lenta. Aquest ritme canviarà el 1954, data en què l’entitat queda sota les ordres d’un director professional, el qual aplica per primera vegada una política de captació de dipòsits, perseguint l’estalvi i no esperant que vingui tot sol. El 1953, la quota de mercat de la Caixa del Penedès sobre el conjunt de les caixes catalanes havia baixat del 0,43% d’abans de la guerra —1935— al 0,38% aquell any. A partir del 1954 el signe canvia radicalment i el període aquí estudiat acaba el 1959 amb una quota del 0,66%, que suposa una clara recuperació i l’inici d’una nova etapa.
Excedents i fons propis
Evolució dels Excedents i Fons propis. 1940-1959.
El 27% dels dipòsits de tercers quedà així bloquejat i reconvertit en una xifra molt inferior per aplicació de les mencionades lleis, que pretenien establir una equivalència entre la pesseta de Burgos —creada pel govern del general Franco— i la pesseta republicana, les dues afectades per una forta inflació. El desbloqueig suposà un càstig sever als tenidors de pessetes republicanes bloquejades, molt superior al que podia haver suposat la desvalorado real d’aquesta moneda amb relació a la pesseta franquista. Per això el 1941, quan s’apliquen les primeres mesures de desbloqueig, els dipòsits perden el 12% del seu volum.
El desbloqueig dels comptes no suposarà cap pèrdua per a la Caixa. El saldo entre comptes actius i passius bloquejats era de 332 707 pessetes a favor d’aquests darrers. A la Caixa li acceptaren la compensació entre saldos actius i passius, un fet excepcional que s’hauria d’analitzar per comprendre’l amb precisió. El resultat serà, en tot cas, l’ingrés per part de la caixa del mencionat saldo al Fondo de Compensación del Desbloqueo, en el Banc d’Espanya de Madrid el 1941. La pèrdua és només per als dipositants, no per a la Caixa.
L’excedent es manté al que podríem dir-ne nivells normals durant els anys següents, si fem l’excepció del 1951, en què té una forta baixa i en què per primera vegada a la història de la Caixa no es fan aportacions a l’obra social. És l’any en què s’estan pagant les factures del nou edifici i en què l’immobilitzat supera la xifra de fons propis.
Amb el nou director i l’impuls que aquest dóna a les operacions de la Caixa, els beneficis i els dipòsits es multipliquen per tres entre el 1954 i el 1959. Són els anys en què tots els interessos —actius i passius— són fixos i en què el marge financer depèn fonamentalment del control de les despeses generals i de la inversió en immobilitzat. Aquest és el capítol que cal controlar de prop per a reduir-ne el pes relatiu. Això s’aconsegueix a base d’incrementar les altres partides de balanç. Així passa de ser una Caixa petita a una que no ho és tant, i que es proposa créixer.
El 1959 el coeficient de garantia —relació entre fons propis i dipòsits de tercers— és del 5,2%. Els fons propis estan constituïts per la suma de les reserves, del fons de fluctuació de valors i del fons d’emulació.
Inversió
Crèdits
Evolució de les principals partides del balanç, 1940-1959 (en milers de pessetes).
Durant els primers anys de postguerra el primer client de la Caixa es l’Ajuntament de Vilafranca. Aquest, com tots, té moltes necessitats financeres i pocs diners. L’any 1943 hi ha relacionats a les actes de la Junta de Govern cinc crèdits al municipi per un total de 425 000 pessetes, que representen quasi la tercera part del total de crèdits concedits. El darrer d’ells és per a finançar la I Exposició i Fira Oficial de la Vinya i el Vi, celebrada aquell mateix 1943. La primera exposició se celebrà “con un éxito sin precedentes en los anales de la misma” (Memòria, 1943). Si era la primera, ni tenia precedents, ni hi havia “anales”. Però aleshores es tractava de posar pels núvols tot el que es feia.
El 1945 es va facilitar que l’Ajuntament comprés, a través de crèdit, els terrenys destinats a la creació d’un camp municipal d’esports. I el 1947, es concedí un crèdit hipotecari al Museu de Vilafranca per un import de 190 000 pessetes per a la creació del Museu del Vi (12 de juny de l947).
El 1959, la distribució del crèdit és la següent: Crèdits hipotecaris – 44,1%; crèdits amb garantia personal – 46,2%; crèdits amb garantia de valors – 4,2%; crèdits “nacionales” – 5,5% (Servicio Nacional de Crédito Agrícola i Orfelinato José Antonio Girón, a Astúries).
Cartera de valors
La cartera de valors està constituïda en la seva quasi totalitat per fons públics, computables pel coeficient obligatori imposat per l’Estat, i que representen el 60% dels dipòsits el 1959. L’única excepció són algunes accions del Banco Español de Crédito, entitat que el 1943 va absorbir el Banc del Penedès, amb intercanvi de títols.
Immobles
Estand de la Caixa a la Fira de Vilafranca, 1943.
En plena postguerra, quan encara no s’han tancat els exercicis dels anys del conflicte i el país fa un esforç per recuperar-se, la Caixa del Penedès compra un edifici a Barcelona. Serà la màxima inversió feta en tota la seva història: 550 000 pessetes. La seva compra s’ha de veure com una inversió pura, que li dóna el 5% de rendibilitat anual. No és l’única caixa d’estalvis catalana que ho fa. El propietari de l’edifici —situat al núm. 211 de l’avinguda del Pare Claret— era el Banc de la Propietat i Comerç, de Barcelona. Una assemblea ordinària aprovà la compra (11 de juny de 1941). Cinc anys més tard, la Caixa intentà vendre l’edifici per un milió de pessetes (20 de juliol de 1946), però no va ser possible.
El mes de setembre del 1947 la Caixa comprà l’immoble destinat a la seva futura seu social per 450 000 pessetes, després que una taxació pròpia hagués fixat el seu valor en 462 000. De forma immediata, comprà una altra casa veïna a l’aleshores anomenat carrer de José Antonio i procedí a l’enderrocament dels immobles que ocupaven l’espai. La Junta demanà als arquitectes Eusebi Bona, Josep Brugal, Pere Cendoya i Fèlix Mestre que presentessin cadascun d’ells un avantprojecte. Un cop presentats, Santiago Güell, arquitecte jubilat vilafranquí i que ho havia estat de la Caixa, fou convidat que fes un informe sobre els quatre projectes, però aquest declarà la seva “imposibilidad de hacer una recomendación concreta” (24 de juny de 1948).
Evolució dels Dipòsits, Crèdits, Valors i Immobles. 1940-1959.
La Junta, en una reunió especial —9 de juliol de 1948—, escollí per majoria el projecte d’Eusebi Bona. No hi hagué unanimitat, ja que a favor d’aquest votaren el president —Bosch—, el vicepresident —Montserrat—, el tresorer —Tomàs— i el secretari —Insensé—, mentre que ho feien en contra Antoni Güell, Melcior Baltà i Francesc Oliveras. Antoni Güell justificà la seva actitud dient que ell defensava una resolució a favor d’un dels arquitectes vilafranquins —Mestre o Brugal—.
La construcció del nou edifici suposà una fortíssima inversió per a la Caixa, si tenim en compte els seus fons propis. L’any de la seva inauguració, la inversió en immobles era de prop del 18% dels dipòsits i molt superior als fons propis.
Obra social
Acabada la guerra, la Caixa reprèn la seva política de subvencions i ajuts a institucions socials i benèfiques. El 1941 es destinaren 108 000 pessetes a la reconstrucció dels temples, “devastados por los rojos”, i al Centre d’Acció Catòlica, que havia ocupat el local de l’extingida Associació Catòlica, promotora de la Caixa.
El 1943 la Caixa es preocupà per la creació d’una obra social pròpia: “se tomó el acuerdo de estudiar la creación de una casa de reposo antituberculosa en nuestra comarca, con capacidad de 50 camas” (Memòria, 1943-44). Es van estudiar ofertes de terrenys a Pontons i Sant Joan de Mediona, que foren rebutjades d’entrada, i es feren gestions per a la compra d’uns altres situats a Pollina —terme de la Llacuna—, a 750 m d’altitud, que es consideraven molt aptes. Però l’impuls es refredà, després de veure alguns sanatoris existents —el de Puig d’Olena i el de Torrebonica— i comprovar que “su administración arroja un déficit considerable, que esta Caja no podría soportar con los beneficios que actualmente se obtienen” (Memòria, 1945). S’optarà per la subvenció directa als malalts.
El 1949 s’estudià la possibilitat de crear una Escola d’Aprenents o de Treball a Vilafranca, però la idea tampoc no tirà endavant.
Les cases barates era un dels grans temes pendents. El 1953 es van aprovar el plans d’urbanització de Sant Julià, en el terme de Vilafranca, aptes per a la construcció d’habitatges. Un any més tard, i ja amb el nou director, es compra per 70 000 pessetes un solar proper a la mencionada urbanització, destinat a “viviendas protegidas”. La voluntat hi és, ja que alguns membres de la Junta de Govern visiten al final del 1954 l’anomenada Ciutat Jardí, a Mataró, patrocinada per la caixa d’estalvis d’aquella ciutat (2 de desembre de 1954).
El 1955 i potser amb la tranquil·litat de veure unes xifres de balanç que creixien extraordinàriament, l’assemblea plantejà una vegada més els dos grans temes pendents de la Caixa: la construcció d’habitatges i una obra benèfica pròpia.
Alguns adjunts demanaren a l’assemblea “que se emprenda la construcción de viviendas de renta limitada con el fin de aminorar el grave problema que constituye la carencia de viviendas en nuestra villa” (4 de juny de 1955). En compliment d’aquesta petició i pocs mesos després, la Junta acordà “proceder a la construcción de un bloque de viviendas de renta limitada en los terrenos propiedad de la institución en la carretera de Igualada, ajustándose al Decreto de 24 de junio de 1955” (18 d’agost de 1955). Feia 40 anys que la Caixa tenia aquests terrenys, rebuts en part com a donatiu, i en part comprats; feia 40 anys que hi havia hagut un primer acord de construcció d’habitatges.
A la mateixa assemblea —juny del 1955— “se trató igualmente de la conveniencia de dotar a la Caja de Obra Social propia, informando el Sr. Presidente de las gestiones llevadas a cabo para llegar a un acuerdo de adopción del Sanatorio Antituberculoso de San José del Molí d’en Rovira”, la casa pairal de la Mare Ràfols. Aquestes gestions fracassaren, com tampoc no van reeixir les fetes posteriorment amb el Patronat de l’Hospital d’Infecciosos de Vilafranca. Finalment, s’arribà a un acord amb el Patronat de l’Asil Inglada-Via, “que lleva actualmente una vida precaria” (5 d’abril de 1956). Després de llargues gestions, els responsables de la Caixa podran mostrar-se “orgullosos del Hogar de la Ancianidad Inglada-Via, Obra Social propia” (31 de març de 1957).
Un creixement espectacular (1960-1975)
Encapçalant el desenvolupament comarcal
Paper comercial de dues empreses de ciments establertes a Vilafranca del Penedès.
La Memòria de la Caixa del 1962 destaca l’èxode rural que s’aprecia a la comarca i el caràcter regressiu de la població que es dedica a 1’agricultura. Però al mateix temps, a Vilafranca s’aprecia l’impacte d’una immigració que ve de fora de Catalunya, atreta pel seu caràcter de centre comercial.
Aquesta immigració té problemes no resolts d’habitatge, d’educació i d’adaptació al seu nou país. La situació general, però, encara no és bona i la Caixa és conscient que “cualquier observador podrá llegar a la conclusión de que nuestra Comarca va teniendo cada vez un peso menor en el conjunto económico y demográfico catalán” (Memòria, 1962). La industria és quasi inexistent, si fem excepció de les empreses de ciments, presents a la comarca des de fa anys.
El canvi arriba aviat. El Pla d’Estabilització (1959) i les mesures del primer govern tecnocràtic del general Franco, units a una onada de prosperitat a tot Europa, facilitaren un fort creixement de l’economia catalana, i el Penedès no en queda al marge. Vilafranca, amb 12 000 habitants el 1960, quasi duplica la seva població en aquests 15 anys, ja que passa a tenir-ne 21 332 el 1975. La indústria es desenvolupa a la comarca, especialment a l’eix Vilafranca-els Monjos, al costat de l’autopista, mentre les empreses vitivinícoles experimenten un fort creixement.
La Caixa del Penedès entra de fet i amb força en el mercat de les entitats de crèdit catalanes. Ho fa amb una estratègia de forta expansió territorial, limitada inicialment per la legislació. El seu principal producte serà el crèdit, pel que fa a l’actiu, i una política comercial agressiva, en la captació de dipòsits, pel que fa al passiu.
Els homes i l’organització
Seu social de la Caixa d’Estalvis del Penedès a Vilafranca.
Pau Cerdà i Rovira, president de la Caixa des del 1953 es mantindrà en el càrrec fins el 25 d’abril de 1975, que presentà la dimissió en superar l’edat màxima per ocupar-lo, en aplicació del Decret de 3 d’abril d’aquell any i dels nous Estatuts de l’entitat. La seva presidència ocupa, per tant, la pràctica totalitat d’aquest període.
La celebració dels 50 anys de l’entitat —1963— es farà coincidir amb una reforma i eixamplament de les oficines centrals. Aquestes necessiten més espai ï ara s’utilitzarà el que era el saló d’actes de l’entitat. La reforma no s’acabarà fins el 1968. El 1970 la Caixa comprarà l’immoble veí de les oficines —façana Rambla—, que es dedicarà íntegrament al servei a la clientela com a oficina principal.
El 1970 s’iniciarà el procés de mecanització amb la compra d’un equip NCR per al processament de dades i la previsible connexió de les oficines a través del teleprocés.
El 1971 la Caixa recuperà el nom correcte de la seva comarca. L’Ajuntament de Vilafranca aconseguí un acord del Consell de Ministres espanyol que aprovà el nom de Penedès en lloc de Panadés. En aquell temps havia de ser un acord oficial el que establís com s’havia d’escriure un nom o el d’una comarca. La Caixa serà, per tant, Caixa d’Estalvis del Penedès.
Al final d’aquest període, el mes d’abril del 1975, el vicepresident de la Caixa, Manuel Guilamany i Poch, serà nomenat president, en el marc dels nous Estatuts i de la nova regulació dels òrgans de govern de la Caixa. Era procurador dels tribunals i havia estat regidor provincial, en representació del partit judicial de Vilafranca.
Joan Insensé i Bas serà director general de la Caixa durant tots aquests anys.
Expansió
Sucursal de Sitges (Memòria, 1962).
El 1959 la Caixa tenia tres oficines —la central a Vilafranca, la de Sant Pere de Riudebitlles i la de Vallirana— i tres més autoritzades, però no obertes. Com que el costum era obrir-les en edifici de nova planta o totalment restaurat, aquestes tres trigaran dos anys més a posar-se en funcionament. El 1960 s’obrirà Sitges i Sant Quintí i el 1961 Sant Feliu de Llobregat.
El 1960 hi haurà una interrupció en la concessió de noves autoritzacions per a obrir oficines, ja que el legislatiu prepara una nova regulació. Això significarà estar quatre anys sense noves oficines, fins que es posin en marxa els anomenats Plans Anuals d’Expansió, que pretenien fixar criteris objectius a l’hora d’establir les places on es podrien obrir oficines, seguint el model del que s’havia fet amb els bancs.
Hi haurà set Plans Anuals d’Expansió, que s’inicien el 1964 i acaben deu anys després. La Caixa aprofita totes les oportunitats que se li presenten i deixa clara quina és la seva estratègia: la comarca del Penedès en primer terme, i la del Baix Llobregat, l’Anoia i el Garraf en segon. Com que les oficines obertes estan fixades prèviament pel pla oficial i aquest no correspon exactament a la voluntat del que les demana, la Caixa s’expandeix cap a on pot, i no cap a on vol.
El primer Pla d’Expansió permetrà eixamplar-ne la presència al Baix Llobregat —Cornellà i Sant Boi— i, el 1969, l’entrada a la comarca de l’Anoia. Es sobre aquest espai geogràfic que s’aniran demanant i obtenint autoritzacions per a noves sucursals. El 1970 s’obrirà la primera agència urbana a Vilafranca —al carrer Tossa de Mar, a l’anomenat Poble Nou—.
Oficines obertes, 1960-1975.
El 1975, l’expansió es regularà per una legislació molt més permissiva. De fet, aleshores, la Caixa pot obrir oficines amb una àmplia capacitat, sempre que siguin dintre del seu territori, que és el de la província de Barcelona. Tot i la xarxa creada, la Caixa ho aprofitarà per a obrir tres noves oficines dins del mateix àmbit el mateix 1975: a Molins de Rei, a Gelida i una agència urbana a l’Hospitalet de Llobregat. Ara ja no s’ho pren amb tanta calma com uns anys abans, sinó que es procedeix a obrir l’oficina en el mínim temps possible, amb instal·lacions provisionals, i se’n deixa per a més tard la inauguració oficial en un establiment més acabat i adequat.
En total, el 1975 la Caixa ja té 47 oficines, inclosa la central. Totes elles a les comarques ja mencionades del Penedès, el Baix Llobregat, el Garraf i l’Anoia. S’apropa molt a Barcelona, però encara no s’hi instal·la. A l’Hospitalet i a Sant Feliu té dues agències urbanes, i una a Vilafranca, Vilanova i la Geltrú, Cornellà, Sant Boi, Sant Sadurní i Sitges. S’opta, correctament, per aprofundir el treball a les poblacions de fort creixement demogràfic, més rendibles que no pas les petites.
Dipòsits
Dipòsits. Distribució (en %).
Si la comarca del Penedès experimenta un notable avanç en aquests anys, el mateix es pot dir dels dipòsits de la seva Caixa. Els seus 159 milions de dipòsits el 1959 es transformen en els 16 915 milions que tenen el 1975. La seva quota de mercat sobre les caixes catalanes passa d’un simbòlic 0,6% a un notable 3,7% en els mateixos anys.
Hi ha una relació directa entre desenvolupament comarcal i desenvolupament de la caixa d’estalvis. El creixement hauria estat impossible en una conjuntura estancada. Però el fort guany en la quota de mercat demostra que la Caixa fa alguna cosa més que seguir la conjuntura. De fet, l’encapçala amb una forta política d’expansió territorial a la pròpia comarca i a les veïnes, sumada a una política comercial agressiva de captació de dipòsits.
Evolució dels Dipòsits, Crèdits, Valors i Immobles. 1960-1975.
Els seus productes no canvien essencialment i es mouen sempre al voltant dels comptes ordinaris d’estalvi —les clàssiques llibretes—, els comptes corrents i les imposicions a termini fix. Si analitzem la seva distribució —vegeu quadre— apreciarem que hi ha un cert transvasament dels dipòsits ordinaris d’estalvi cap a les imposicions a termini. Aquest canvi és general a totes les caixes i conseqüència d’una major rendibilitat dels comptes a termini. La liberalització dels tipus d’interès va començar per ells i l’estalvi buscava en aquesta modalitat una rendibilitat més pròpia del mercat i de la conjuntura que l’obtinguda durant tots aquells anys en comptes amb interès fix i obligatori, que suposaven un fort càstig per als estalviadors.
Excedents i fons propis
Evolució dels Excedents i Fons propis. 1960-1975.
Són anys tranquils pel que fa a l’excedent de la Caixa, que manté una tònica de creixement constant, paral·lel al creixement dels dipòsits: es multipliquen per 85 en aquests 15 anys, mentre que l’excedent es multiplica per 84 en el mateix període. Això significa que el fort augment de les despeses, conseqüència de la creació d’ena xarxa de sucursals, és compensat per la inversió dels dipòsits captats a les noves oficines.
Els fons propis no creixen al mateix ritme, de manera que el 1975 el coeficient de garantia ha baixat mig punt, passant del 5,2% el 1959 al 4,86% el 1975. La Caixa s’haurà de preocupar per reforçar-los en els anys que vindran.
Inversió
Crèdits
Crèdits. Distribució (en milions de pessetes).
El coeficient obligatori, limitat a fons públics, inclourà des del 1965 una part computable en crèdits a l’agricultura, la indústria i el comerç, en condicions especials. El canvi permetrà una entrada més forta de la Caixa en el món de la petita i mitjana empresa, especialment comercial i industrial. I en el dels crèdits, que fins el 1968 són la segona partida en el volum d’inversió de la Caixa i que arribaran a ser la primera l’any 1969 i ja no abandonaran aquesta posició.
La Caixa és d’aquelles entitats que considera la fidelitat com una virtut prioritaria: fidelitat dels clients a la Caixa i fidelitat de la Caixa als clients, quan aquests tenen necessitats dineràries. Ho recorden, fins i tot, en el text de les Memòries. El 1973, un any de restricció crediticia general, informen que han atès, normalment, totes les peticions del clients. “La única salvedad la constituyen aquellas peticiones que nos fueron formuladas por clientes de otras Entidades Financieras, por entender la Caja que en épocas de poca liquidez, cada establecimiento crediticio tiene la obligación de ayudar a sus propios clientes” (Memòria, 1973).
El 1975 el 43,5% dels dipòsits estan invertits en crèdits.
Cartera de valors
Evolució de les principals partides del balanç (en milions de pessetes).
Les Memòries no donen la relació de la cartera de valors de la Caixa, però tampoc cal, ja que en els primers anys del període està constituïda fonamentalment per valors públics computables, adquirits per a complir amb el coeficient obligatori de fons públics. Amb la dècada dels anys seixanta comença l’etapa de les obligacions d’empreses de l’INI —Instituto Nacional de Industria—, avalades per l’Estat, que són computables. Les caixes —i la del Penedès no és cap excepció— canvien els seus títols de deute públic i cèdules oficials pels de les mencionades empreses, que són més rendibles. El 1965 la llista de valors computables es va ampliar a obligacions —renda fixa— d’empreses industrials privades. La Caixa dóna prioritat aleshores a la subscripció o compra d’aquelles que tenen el seu domicili i l’activitat a Catalunya: “La posibilidad de adquirir valores industriales ha significado para la Caja que buena parte de las suscripciones de valores hayan sido en títulos de empresas radicadas en la región o estrechamente vinculadas a la economía catalana” (Memòria, 1966). En aquest mateix text mencionen que aproximadament la meitat de la inversió computable és en empreses domiciliades a Catalunya.
Autopista prop de Vilafranca (ACESA, Memòria, 1989).
El 1972 la Memòria es felicita per 1’obertura de l’autopista Barcelona-Tarragona, que creua tot l’Alt Penedès i que estableix unes comunicacions que seran de vital importància per al desenvolupament de la comarca. L’any següent informa de la inversió, “tanto en acciones como en obligaciones de Autopistas, Concesionaria Española SA, que con sus realizaciones tanto está contribuyendo a crear nuevos puestos de trabajo en una amplia zona en la que tenemos nuestras oficinas” (Memòria, 1973).
Immobles
La Caixa del Penedès és de les que havien fet una important inversió mobiliària, amb relació a dipòsits i fons propis. Fins a l’extrem que s’havia vist obligada a créixer per a relativitzar aquelles inversions. Ara, amb un volum considerable de dipòsits al darrere, continuarà la inversió —ja més tranquil·lament—. I ho fa en els dos capítols que se li ofereixen: la construcció d’edificis, parcialment destinats a les seves oficines, i el desenvolupament d’una obra de construcció d’habitatges, destinada a cobrir el dèficit públic, present en els anys de forta immigració a les comarques on actua.
Urbanització Fèlix Mestre i Nutó (Memòria, 1962).
El 1960 es van lliurar 32 habitatges, corresponents al grup de la urbanització Fèlix Mestre i Nutó —a Vilafranca— i es treballava en projectes similars a la urbanització Sant Julià —també a Vilafranca—, a Sant Pere de Riudebitlles i a Vallirana. El 1962 es compraran tres hectàrees de terreny, veïnes a la mencionada urbanització Fèlix Mestre, a la carretera d’Igualada.
El 1962 s’han construït i lliurat 106 habitatges i se’n projecten 172 més. El 1964 la Junta de Govern acordà la construcció d’uns altres 242 habitatges, en solars adquirits als carrers de Tossa de Mar i Balmes, a Vilafranca. El 1966 n’havia construït un total de 200 a Vilafranca i treballava en altres obres a Vilanova i la Geltrú, Sant Boi i Sant Feliu de Llobregat.
Habitatges al carrer Balmes de Vilafranca (Memòria, 1967).
Les realitzacions immobiliàries es mantenen: el 1970, amb l’edifici singular al carrer Bisbe Morgades, a Vilafranca, el lliurament d’habitatges a Vilanova i Sant Feliu, i la compra de finques urbanes a Cervelló i Sant Sadurní d’Anoia. El 1971, 49 habitatges als carrers Soledat i Parlament a Vilafranca.
L’expansió territorial es realitza sempre a través de la compra d’un solar i l’edificació posterior. Els baixos es destinen a les oficines, i la resta edificable, a habitatges o altres locals comercials.
Obra social
El 1960 el principal receptor dels ajuts de la Caixa és la Llar de l’Ancianitat, creada al començament de segle pels germans Inglada-Via, i que és la primera i única obra considerada propia.
Aplicació obra social.
La resta dels donatius es fa a entitats benèfiques locals, entre les quals destaquen el sosteniment de quatre llits —ampliats a sis el 1965— a 1’Hospital de Sant Josep —Molí d’en Rovira—; el finançament d’una campanya contra la poliomielitis, i diverses obres culturals —conferències i exposicions—, al saló d’actes de la Caixa i a la Biblioteca Popular de Vallirana.
A més de la construcció directa d’habitatges, analitzada en el capítol d’immobles, la Caixa donarà suport a la constitució de la Constructora Benèfica Foment de la Propietat Familiar, constituïda el 1960. El president de la Caixa serà membre del seu Patronat, i l’entitat d’estalvi assegurarà el finançament de la Constructora i facilitarà el crèdit hipotecari als nous propietaris. La Constructora comprarà uns terrenys, veïns als de la Caixa, a la urbanització Fèlix Mestre i començarà a construir.
Es manté el neguit per una obra social pròpia, “índice de la pujanza de nuestra entidad”. El 1962 ho manifesten clarament: “si en años anteriores el Hogar de la Ancianidad Inglada Via venía a colmar el vacío, que se notaba en nuestra labor benéfica, en la actualidad nuestra Entidad puede mirar ilusionada la consecución de obras de mayor amplitud” (Memòria, 1962)
Casal dels avis al Prat de Llobregat (Memòria, 1974).
Llar de l’Ancianitat (Memòria, 1971).
Però la segona obra propia no arriba. El 1965 es posà en marxa el Servei de Terapèutica Física a 1’Hospital comarcal, pagat per la Caixa, i una sala de cultura a Sant Feliu de Llobregat. El 1966 s’absorbeix l’assistència social que donava la “Beneficencia Vilafranquesa”, organitza colònies d’estiu per a infants i comença un capítol de donatius d’ambulàncies a la Creu Roja. S’hi aniran afegint obres com la instal·lació de parcs infantils, el sosteniment de l’Aula de Cultura del Museu de Vilafranca o les beques d’estudi. El 1974 s’obrirà el primer Casal dels Avis al Prat de Llobregat.
De forma regular, la Caixa destina a l’obra social el 50% de l’excedent net anual
Forta expansió i inversió creditícia (1976-1995)
Vestíbul del Fòrum Berger-Balaguer (Caixa del Penedès).
Els homes i l’organitzacióLa nova legislació espanyola sobre caixes d’estalvis —1977—, que entre altres coses preveia la creació de nous òrgans de govern, obligà la Caixa a modificar els seus estatuts i a constituir la seva primera Assemblea General, en la qual estaven representats els impositors, el personal de la Caixa i entitats i persones de reconegut prestigi, amb actuació en el seu territori. L’Assemblea es reuní el 7 d’abril de 1978 i va procedir a l’elecció del Consell d’Administració i de tres Comissions: la de Control, la d’Obra Social i la Revisora del Balanç.
El límit d’edat imposat per la llei i els Estatuts va fer que el president, Manuel Guilamany i Poch, presentés la seva dimissió. Fou substituït en el càrrec per Josep Parera i Ripoll, el qual es mantindrà com a president fins al final d’aquesta obra.
El 1977 la Caixa publicà la seva Memòria en català, íntegrament. Però continuarà fent-ho després en versió bilingüe fins el 1992, que torna la versió catalana completa, separada de la castellana.
Joan Insensé, Director general de la Caixa durant 28 anys (Memoria, 1982).
Joan Insensé i Bas, director general de la Caixa durant 28 anys, es jubilà el mes de novembre de 1982. L’Assemblea General el nomenà membre del Consell d’Administració i aquest, vicepresident primer. Ocupà aquest càrrec fins el 1985, que presentà la dimissió, amb caràcter irrevocable, com diu la Memòria d’aquell any.
El nou director general serà Joan Josep Ferràs i Hernández, que ocupava la sotsdirecció general. Morí el 1996 i fou substituït per Ricard Pagès i Font.
El procés de mecanització donà un pas endavant amb la introducció del teleprocés, que permetia la connexió de les oficines amb l’ordinador central, a Vilafranca. Fer-ho no era tan sols un problema de voluntat i diners, sinó també de disponibilitat de línies per part de la Compañía Telefónica, que no sempre en tenia. El 1982 culminava aquesta etapa amb la connexió de totes les oficines. La Caixa seguí millorant el servei informàtic i adaptant les noves tecnologies els anys següents. El 1995 es preparava la inauguració del nou Centre Intel·ligent de Serveis, a Vilafranca, que integrarà el Centre d’Informació i la Informàtica Departamental.
El 1986 la Caixa adoptà per primera vegada el nom de Caixa Penedès, sense el genitiu que marca l’origen o procedència, com una expressió comercial del seu nom oficial, que continua essent el de Caixa d’Estalvis del Penedès. Al mateix temps es donà a conèixer el logotip de la Caixa: una representació gràfica d’un brot de raïm.
En un ambient marcat per la fusió de la Caixa de Pensions i la Caixa de Barcelona, la del Penedès subratllarà el 1989 la seva voluntat de mantenir-se plenament autònoma. “Quan es parla de fusions necessàries, la nostra opció és d’enfortir, estructuralment i econòmicament, aquesta Institució, que tenim a mà, com ho venim fent de molts anys ençà” (Memòria, 1989).
Una assemblea general extraordinària, celebrada el 25 de gener de 1991, aprovà uns nous Estatuts de la Caixa, adaptats ara a la Llei de Caixes catalanes. D’acord amb aquests Estatuts, el primer òrgan de la Caixa és l’Assemblea General, constituïda per 100 consellers generals, quaranta dels quals ho són en representació dels impositors, 30 en nom d’associacions de reconegut arrelament en l’àmbit d’actuació de la Caixa, 20 d’entitats territorials o corporacions municipals i 10 en representació dels empleats. El Consell d’Administració, que actua com a òrgan delegat de l’Assemblea, està integrat per 17 membres: 7 vocals dels impositors, 5 de les associacions, 3 de les entitats i corporacions i 2 del personal.
El personal de la Caixa estava integrat el 1975 per 361 persones. Vint anys més tard, la plantilla està formada per 1 369 persones, de les quals n’hi ha 258 que tenen contracte de caràcter temporal. L’augment del nombre del personal ha estat sempre ascendent i continuada: de fet s’ha duplicat cada deu anys, de forma quasi exacta.
Expansió
Oficines obertes, 1976-1995.
El 1975 la Caixa tancà l’exercici social amb 48 oficines obertes, que representaven una xarxa d’una certa importància, concentrada a les comarques del Penedès, el Baix Llobregat, l’Anoia i el Garraf.
S’han aprofitat totes les ocasions que els ha donat una legislació restrictiva per obrir-ne, i aquell any es troben per primera vegada amb una ampliació de les seves possibilitats: poden escollir les poblacions on vulguin anar, sempre que estiguin dintre de la província de Barcelona.
La Caixa considera l’expansió com un dels seus motors de creixement, potser el més important. Els gestors parlen de la “quasi inveterada vocació al creixement i l’expansió”. I accepten els riscos que pot comportar una expansió accelerada: “Des del 1960, la nostra Caixa no ha deixat de fer-ho, malgrat que aquesta expansió pugui incidir —de fet ha estat així— en posar un sostre conjuntural a uns beneficis necessàriament afectats per la important inversió en homes i instal·lacions” (Memòria, 1990). El 1995 la xarxa és de 367 oficines. La Caixa ha obert 320 oficines en vint anys, cosa que correspon a una mitjana de 16 oficines per any.
El 1975 la Caixa havia arribat fins a les portes de Barcelona. L’any següent obrí la primera oficina a la capital. Aquesta, “al tiempo de culminar el logro de una aspiración muchos años vedada a nuestra expansión territorial, nos abre un extenso campo estratégicamente operativo”, tal com expressa la Memòria d’aquell any (1976).
Oficina a Figueres (Memòria, 1990). La Caixa considera l’expansió com un dels seus motors de creixement.
El 1979 el territori de la Caixa, fins llavors limitat a la província, s’estendrà a tot Catalunya per disposició legal. Tot i aquesta facilitat d’expansió, la Caixa manifesta aquell any que creu més convenient mantenir la “nostra política expansiva actual envers les places on ja estem establerts” (Memòria, 1979). No serà fins el 1984 que obriran una oficina a Mollerussa (Pla d’Urgell), fora de la seva província, i el 1986 n’obren una a Tarragona capital i d’altres a les comarques veïnes. Seguiran aviat una sèrie de noves oficines a les comarques de la província de Girona.
La cobertura d’oficines s’estén per tot Catalunya i, a més, se n’obre una a Madrid (1989) i una altra a Fraga (1991) —Franja de Ponent, però província d’Osca—. L’estratègia és tenir una xarxa ben espessa, dintre del territori on estan instal·lats, de manera que abunden les agències en les grans concentracions urbanes. D’aquí les 113 oficines al Barcelonès, 78 al Baix Llobregat i 33 a l’Alt Penedès.
Recursos de tercers
El procés de liberalització del sistema financer espanyol començarà amb la lenta transformació i reducció dels coeficients obligatoris de fons públics i acabarà amb la desaparició de les limitacions sobre els tipus d’interès que bancs i caixes podien pagar als dipòsits. Els primers alliberats foren les imposicions a més de dos anys. Lògicament, els estalviadors busquen més rendibilitat als seus diners i es produeix un creixement continuat d’aquestes imposicions —a un i a dos anys—, que des del 1979 es converteixen en la primera modalitat d’estalvi.
Evolució dels Recursos de tercers, Crèdits, Valors i Immobles 1976-1995.
El concepte de dipòsits es convertirà en el de recursos de tercers —més ampli—, en aparèixer noves modalitats de col·locació de l’estalvi, en forma distinta a la del dipòsit. És el cas de les cèdules hipotecàries, uns títols que les caixes poden emetre, amb afectació de les hipoteques inscrites a nom seu. La Caixa del Penedès va fer-ne tres emissions el 1982 per un import de 2 500 milions de pessetes, amb venciment a tres anys, a les quals seguiran 8 emissions més l’any següent. És també l’any 1983 que s’emeten els primers pagarés, els quals se sumen a cèdules, bons de tresoreria i certificats de dipòsit com a mostra de l’àmplia gamma de sistemes de captació de recursos.
Les cèdules hipotecàries seran el tipus d’emprèstit més utilitzat per la Caixa; és el tipus que es manté mentre que els altres es cancel·len. De fet, hom es limita a substituir amb emissions noves les que han arribat al seu període final d’amortització. El 1995 es va fer l’onzena i dotzena emissió de cèdules, les úniques existents, per un import de 20 000 milions.
El 1986 surt com a modalitat nova la Cessió Temporal d’Actius —lletres del Tresor, deute de l’Estat—, que adquiriran una gran importància. Són actius monetaris, subscrits per la Caixa i traspassats temporalment a la seva clientela, en una clàssica activitat d’intermediació financera.
La Caixa llança productes nous en forma de combinació dels ja existents amb serveis financers incorporats. Així, el 1988, apareixen la Llibreta Habitatge, el Diner de Rendiment mensual i el Pla de Pensions CEP-1.
Serveis financers
Evolució de les principals partides del balanç (en milers de pessetes).
Establerta l’equiparació operativa entre bancs i caixes (1977), la Caixa del Penedès va posar immediatament en marxa dos nous departaments que cobrien operacions tradicionalment bancàries: el de Descompte d’Efectes i el de Finançament exterior —en divises— (1978).
El 1982 es va expedir la targeta de crèdit Visa Clàssic, a la qual s’afegiran el 1992 la Visa-Or i l’Euro Card-Mastercard. El 1986 fan la seva aparició els primers caixers automàtics, i el 1989 Invermés —dipòsit a termini especial—, el capital diferit S-10, el CPX-Plus —renda vitalícia diferida—, l’assegurança Multirisc de la Llar, l’Assegurança d’Accidents de Circulació i els Terminals Punt de Venda.
El 1991 és el Catalunya Fons, fons d’inversió immobiliària, del qual la Caixa és dipositària i comercialitzadora dels seus productes, que veu la llum; el 1992 la Llibreta Jubilació i la Llibreta Opció, i el 1995 la comercialització de nous fons d’inversió, l’ampliació de l’oferta de serveis del grup assegurador i la nova targeta Visa Electron.
Excedents i fons propis
Evolució dels Excedents i Fons propis. 1976-1995.
Són anys de transformació de la Caixa en una entitat financera plena, en un mercat competitiu, de consolidació de balanços. Es revisen contínuament conceptes bàsics establerts pel Banc d’Espanya, en el que és la seva funció inspectora i de control polític monetari del banc central, que incideix directament sobre les grans xifres de la Caixa, durant els primers anys del període, en imposar alts coeficients obligatoris de caixa i d’inversió en actius monetaris. La crisi econòmica, que afectarà fortament el país (1974-1984), obliga a la constitució de fortes reserves. Després són les exigències del Banc d’Espanya pel que fa al fons de pensions del personal —actiu i passiu— les que incidiran sobre el compte de resultats.
D’aquí que l’excedent anual creat no manté sempre una línia de continuïtat, sinó diverses dents de serra. El 1985 es procedí a “un fort sanejament de l’actiu, especialment pel que fa a crèdits, havent-se consignat la xifra de 1 948,4 milions al Fons de Previsió d’Insolvències” (Memòria, 1985). El 1986 es completava el fons de pensions del personal —actiu i passiu— amb 1 112 milions.
El Fòrum Berger-Balaguer, l’oficina principal i la seu central, d’esquerra a dreta, a Vilafranca del Penedès (Memòria, 1983).
El fort creixement dels recursos de tercers obliga a fer un esforç continuat per a mantenir un volum paral·lel de recursos propis. Al final del 1993 la Caixa emeté obligacions subordinades de caràcter perpetu per un import de 10 000 milions de pessetes i interès variable. L’import d’aquests títols és considerat computable com a fons propis, de manera que les caixes poden amb ells millorar el seu coeficient de garantia, constituït ara per una relació entre els fons propis i els actius de risc. El 1995 la xifra de fons propis del grup Caixa del Penedès era de 35 766 milions de pessetes.
Inversió
“És molt possible que, temps a venir, al fer història de les nostres institucions hom hagi de parlar de les Caixes d’abans i de després de 1977” (Memòria, 1977). El motiu del canvi és el paquet de mesures legislatives que equiparen l’operativa dels bancs i de les caixes, “una de les aspiracions més antigues de les Caixes i que reiteradament havien sol·licitat de la Superioritat” (ídem). Per a demostrar que feia seva aquesta aspiració, la Caixa va iniciar aquell mateix any el descompte d’efectes comercials.
Crèdits
Crèdits. Distribució (en milions de pessetes), 1976-1995.
El quadre adjunt permet veure l’evolució quantitativa i per modalitat de les operacions creditícies de la Caixa. La distribució per modalitats està condicionada als canvis imposats pel Banc d’Espanya, que no permeten unes sèries homogènies. Fins el 1980 el criteri principal és la distinció entre els crèdits computables i els lliures. Amb la progressiva desaparició dels coeficients obligatoris, aquell criteri és substituït per les principals modalitats del crèdit, amb una referència especial al concedit al sector públic, per acabar amb una distinció fonamental entre sector públic i privat. En el concepte general d“altres” figuren, a partir del 1991, els crèdits qualificats de dubtosos amb deducció de la provisió per insolvències, que abans figuraven en xifra a part.
El que destaca, en una visió de conjunt, és la política de forta inversió crediticia que realitza la Caixa. El 1975 aquesta invertia el 48,7% dels seus dipòsits en crèdits a la clientela, mentre que el 1995 el percentatge és del 68,2%. Aquesta inversió es pot considerar el principal motor del creixement de la Caixa, juntament amb l’expansió territorial.
Les operacions de crèdit es concentren en les de crèdit hipotecari per a facilitar l’accés a la propietat de l’habitatge. El 1979 representen el 70% del total i, tot i que posteriorment es redueixen, continuen essent la primera modalitat de crèdit.
Cartera de valors
Cartera de valors de renda variable (en milions de pessetes).
La cartera de renda variable està formada per accions d’Autopistes, Concessionària Espanyola SA —ACESA— comprades després de l’obertura de l’autopista Barcelona-Tarragona, tal com s’ha informat en l’anterior capítol. Eren títols computables, a efectes de compliment del coeficient obligatori. Els títols que s’hi afegiran durant els primers anys d’aquest període són conseqüència de la convertibilitat d’alguns dels seus valors de renda fixa. Però en conjunt només destaquen les accions d’ACESA, fins el 1988.
Aquell any la Caixa constituí i organitzà les seves primeres empreses filials, totes en el sector de les assegurances i amb el 99,9% del capital, per exigències legals en el moment de la constitució:
—CEP-Vida d’Assegurances i Reassegurances SA.
—CEP d’Assegurances Generals SA.
—Caixa Penedès, Societat de Correduría d’Assegurances SA.
—També constituïda el 1988, però posada en marxa el 1989, és CEP Pensions, Entitat gestora de Fons de Pensions SA, que acabarà essent també totalment controlada.
El 1990 s’inicia una participació del 25% a Infodesa SA, societat de serveis informàtics, domiciliada a Madrid. I el 1992 és el torn de CEP Gestora-Sociedad Gestora de Instituciones de Inversión Colectiva SA.
Grup d’empreses (1995).
El 1995 s’incorporarà la darrera filial, la societat Gestió Integral d’Assessorament i Tramitació de Serveis SA, l’objectiu de la qual queda ben explícit en la seva denominació.
Es tracta, per tant, d’un grup d’empreses de serveis financers i generals, estretament vinculades a les activitats de la Caixa. Totes elles presenten el seu balanç consolidat amb el de l’empresa matriu.
Immobles
La política de construcció d’habitatges, tants cops ajornada en el passat, i que havia arrencat decididament en el període anterior, es manté durant els primers anys d’aquest període: el 1976 es venen 30 habitatges a Vilafranca i se’n construeixen 96 a Sant Sadurní d’Anoia, a més de 24 locals comercials. Però les Memòries ja no parlaran més d’obra immobiliària. Els temps han canviat —per a millorar— i ja hi ha unes empreses, privades i públiques, que procuren atendre la demanda del mercat. La Caixa es retira a la seva funció primera d’entitat financera i, en aquest cas concret, facilita crèdit amb garantia hipotecària.
Seu central (Memòria 1990).
Casal dels Avis a Vallirana (Memòria, 1983).
Això no obstant, la inversió en immobles manté un fort ritme de creixement en tots aquests anys. És una conseqüència de l’expansió de la Caixa, amb la compra de solars o d’immobles destinats a les noves oficines.
El 1995 la Caixa té una inversió de 13 742 milions en immobles, dels quals 9 212 milions corresponen a terrenys i edificis d’ús propi i 4 530 milions a altres immobles.
Obra social
El 1976, l’obra cultural de la Caixa està configurada per dues aules de cultura —Igualada i Sant Feliu de Llobregat—, l’auditori del Museu de Vilafranca i tres biblioteques —Cervelló, Vallirana i Sant Pere de Riudebitlles—. L’obra familiar i de protecció a la tercera edat gira al voltant de la Llar de l’Ancianitat Inglada-Via, d’un jardí d’infància a Santa Margarida de Montbui i d’un club de jubilats al Prat de Llobregat.
L’obra sanitària dóna suport a l’Hospital Molí d’en Rovira, un centre antituberculós, i col·labora amb altres institucions. Hi ha també una obra social lliure en forma de donatius i subvencions a entitats benèfiques i culturals molt diverses.
El 1979 es va comprar, al terme de Torrelles de Foix, una finca agrícola —La Roureda— d’unes 3 hectàrees, que es convertirà en camp experimental per a fer-hi assaigs de vinyes i proves de desinfecció del sòl. El 1982 s’adquiria la finca Camp Joliu, al terme de l’Arboç, en la qual s’instal·larà una Escola Familiar Agrària, destinada a fills d’agricultors.
El 1982 s’inaugurava l’Alberg Inglada-Via, d’acolliment d’ancians, en terrenys de la Fundació Inglada-Via.
Obra social (1995).
El 1985 s’incorporarà a l’obra social de la Caixa l’edifici que hi havia al costat de la seu social i de l’oficina principal, a la Rambla vilafranquina. Havia estat construït entre els anys 1910 i 1914 pels arquitectes Santiago Güell i M. Cosquillat en un estil que els experts qualifiquen de mescla de modernisme i noucentisme. Hi havia viscut el matrimoni format per Emili Berger Dussourd i Maria Balaguer i Ribas. El primer era fill d’uns alsacians instal·lats a Vilafranca a les acaballes del segle XIX, que es dedicaven a l’exportació de vi. Ella era filla d’un vilafranquí que va fer diners a Cuba i tornà a casa, com altres “americanos” penedesencs. La casa serà llegada pel fill, Josep Maria Berger i Balaguer, a la Caixa del Penedès, la qual se’n va fer càrrec el 1985. Batejada amb el nom de Fòrum Berger-Balaguer, serà des d’aleshores el centre de les activitats culturals de la Caixa.
El 1988 es constituí la Fundació Caixa Penedès amb dret d’ús dels edificis, mobiliari i instal·lacions de totes les obres socials pròpies i en col·laboració que té la Caixa.
Aplicació obra social.
El 1995 la Caixa destina una part important de la seva obra social a la tercera edat: la Residència Inglada-Via i 31 casals d’avis —18 d’obra social pròpia i 13 en col·laboració amb institucions públiques—. En el sector cultural, té 5 biblioteques, el mencionat Fòrum Berger-Balaguer, 15 aules de cultura —13 de pròpies i 2 en col·laboració—, patrocina nombroses publicacions i realitza ajuts a altres entitats. En el camp de l’ensenyament, l’Escola Familiar Agrària Camp Joliu, ajuts a escoles i un jardí d’infància a Santa Margarida de Montbui.
Presidents de la Caixa Penedès des de la seva fundació el 1913 fins al 1989:
- 1913-1916 – Lluís Pujols i Caballol
- 1916-1925 – JosepGuasch i Estalella
- 1926 – Fèlix Mestre i Nutó
- 1926-1950 – Joan Bosch i Borrell
- 1950-1953 – Domènec Montserrat i Fabré
- 1953-1975 – Pau Cerdà i Rovira
- 1975-1978 – Manuel Guilamany i Poch
- 1978- – Josep Parera i Ripoll
Oficina a Barcelona (Memòria, 1991).
Llar de l’Ancianitat Inglada-Via (Memòria, 1990).