La constitució
La societat va ser autoritzada per Decret de 24 de febrer de 1865. El capital es fixà en 5 milions de duros —100 milions de rals—, però l’aportació real va ser del 25% d’aquest capital nominal: 1,25 milions de duros, o 6,25 milions de pessetes.
Els promotors de l’empresa són tots ells membres prou coneguts de la nova burgesia barcelonina. La primera Junta de Govern (1965) era constituïda per:
- President –Antoni Gusi
- Directors –Miquel Martorell; Ignasi Girona i Agrafel; Marià Casi i López
- Vocals – Celdoni Ascacíbar; Josep Costa i Serra; Francesc Roget i Puget; Ramon Estruch i Ferrer; Joan Jover i Serra
- Administrador –Jaume Cabanellas
El president, Antoni Gusi, és un industrial tèxtil, i membre aleshores de la Junta de Govern del Banc de Barcelona. Ignasi Girona és el germà del banquer Manuel Girona. Marià Casi serà el 1877 el primer director de la sucursal del Banc d’Espanya a la capital catalana; Celdoni Ascacíbar és un industrial metal·lúrgic; Ramon Estruch és un polític progressista, diputat a Corts, futur president del Ferrocarril i Mines de Sant Joan de les Abadesses i pare del qui serà el principal responsable del Banc de Barcelona, quan aquest s’ensorrà; Joan Jover i Serra era un empresari navilier.
El domicili de la companyia era al Dormitori de Sant Francesc, núm. 3, arran del Banc de Barcelona.
Un recorregut curt i una mort dolça
Portada de la Memòria de la Companyia General de Crèdit “El Comerç”, 1866.
Segons la seva primera i única Memòria, la societat es proposa “impulsar el comercio, facilitar la ejecución de empresas, productivo empleo de los fondos y, en definitiva, el crédito comercial”, que són objectius generals, com ells mateixos reconeixen. Però també i especialment facilitar al comerç d’exportació i d’importació “un bien meditado sistema, que facilite el giro continuo de los fondos” i “mantenga en el país la parte de pingües beneficios, que con esta clase de negocios han obtenido las instituciones de banca en el extranjero”. En resum, volen fer d’intermediaris financers en el negoci exterior amb la màxima eficàcia, i quedar-se amb les comissions i les despeses financeres d’aquestes operacions.
L’única Memòria publicada, que correspon a un exercici —el del 1865— i que només ha durat vuit mesos i mig, ens indica que l’operació més important realitzada va quedar al marge dels propòsits fundacionals. La Companyia participà, conjuntament amb el Banc de Barcelona, en la compra d’uns terrenys que inclouen el que serà la seu social d’aquest banc i la pròpia, al carrer Dormitori de Sant Francesc.
Pel que es desprèn del primer i únic exercici ordinari, la societat va fer una forta inversió en crèdits i descomptes. La seva cartera de valors estava formada especialment per valors d’estat i obligacions del Ferrocarril de Saragossa a Barcelona (284 000 duros en total). El resultat va ser de 95 000 duros, equivalent al 7,6% del capital desemborsat.
Les relacions amb el Banc de Barcelona eren estretes, tal com ha quedat establert. Però també ells emeteren obligacions al portador, comptabilitzades com a efectes a pagar.
Companyia General de Crèdit. Evolució de les principals partides del balanç (en milers de pessetes), 1865-1867.
Quan esclatà la crisi financera —maig del 1966— publicaren un anunci als diaris, dient que aquella crisi no els afectava de cap manera: “La situación actual —de la societat— es de lo más próspera e independiente que darse pueda.” (“Diario de Barcelona”, maig del 1866, pàg. 4866). Com a prova del seu allunyament de la crisi, explicaven que l’administració no tenia previst de demanar un dividend passiu als seus accionistes. Però els clients retiraren una bona part dels seus dipòsits i ells es veieren obligats a demanar la cancel·lació dels crèdits concedits i a no atorgar-ne de nous.
En definitiva, la crisi també els afectà. El 8 de juliol d’aquell desgraciat any, la Junta modificà l’article 58 dels estatuts socials. El nou redactat de l’article deia que si es perdia la meitat del capital emès, es procediria a dissoldre la societat. “Teniendo presente la Junta el espíritu que se reveló al votarse” aquesta modificació, es convocà una Junta extraordinària d’accionistes —25 de novembre de 1866— que decidí la dissolució de la societat. Es desprèn, per tant, que havien perdut la meitat del capital; sobretot, en crèdits irrecuperables.
La societat va entrar en període de liquidació. Consta el pagament d’una part del capital aportat, així com la subhasta, el 1878, de l’edifici en el qual tenien el domicili social i d’un solar annex, que donava al passatge del Comerç. La Comissió liquidadora ja tenia 12 anys. Una mort dolça, per tant, que vol dir sense escàndols. Però amb fortes pèrdues.