Caixa Vilumara (1862-1914)

Caixa Vilumara: departament de comptabilitat (Catàleg de la Caixa Vilumara).

La Caixa Vilumara és l’entitat financera, en forma de societat no anònima, més important del segle XIX a Catalunya. El seu secret va ser mantenir-se sempre en la línia del que serà en el futur la banca comercial: captació de dipòsits en compte corrent i aplicació d’aquests recursos al descompte d’efectes comercials i a la concessió de crèdits amb garantia. Durant 62 anys va fer un bon servei financer als clients i va donar rendibilitat a les participacions dels seus socis. Sempre com a societat en comandita. El seu final, però, va ser trist.

Francesc Vilumara i Companyia, S. en C. (1862-1863)

El 22 d’abril de 1862, un prestigiós industrial seder, Ramon Vilumara i Broquetas, constituïa a Barcelona, conjuntament amb els seus dos fills, Francesc i Josep, la societat Vilumara germans i Companyia, que continuaria la fabricació de teixits de seda iniciada pel pare. Al mateix temps, “tanto para utilizar los capitales sobrantes, como para ofrecer al comercio protección y auxilio” es creava una altra societat comanditària amb el nom de Francesc Vilumara i Companyia, “que usará de la denominación de Caixa Vilumara” (de l’escriptura de constitució). Les empreses catalanes, quan tenien sobrants de tresoreria acostumaven a invertir-los en operacions de descompte comercial. En aquest cas, ho fan formalment, a través d’una nova entitat jurídica, que és familiar en el primer moment.

La Caixa començà amb un capital de 40 000 duros, aportat pels tres membres de la família Vilumara: el pare n’hi posa 10 000, el fill Francesc 20 000 i el germà d’aquest, Josep, els 10 000 restants. Segons les bases establertes, la Caixa podrà tenir fins a 200 partícips, els quals hi aportaran un mínim de 500 duros i un màxim de 5 000. D’aquesta manera els Vilumara s’asseguraven el control de la societat, amb Francesc i Josep Vilumara com a gerents.

“El objeto de la Caja será el abrir créditos a los partícipes de la misma, por la total cantidad de la participación; recibir todas las sumas que dichos partícipes o cualquiera otra persona quieran aportar a la Caja, y cuidar de su inversión en préstamos, descuentos y demás operaciones que con las debidas seguridades, puedan rendir algunos beneficios.” (Art. 3 de les Bases.)

Pel que es desprèn del llibre de registre de partícips, aquests no van passar de la seixantena en aquesta primera etapa. Les màximes aportacions fetes van ser de 1 000 i 2 000 duros. Al final d’aquell any 1863 la Caixa Vilumara havia recollit la respectable xifra de 55 000 duros.

Vilumara, Bianchi i Companyia, S en C. (1863-1868)

No van passar gaires mesos abans del primer canvi en la raó social. A començament del 1863 es va liquidar Francesc Vilumara i Companyia i es creà Vilumara, Bianchi i Companyia. Josep Bianchi i Mellado i Pere Bianchi havien fet una aportació de 2 000 duros, cadascun d’ells, al patrimoni de l’entitat. Josep Bianchi substituí com a gerent Josep Vilumara.

L’empresa es dedicà al seu objectiu social amb bons resultats: captació de dipòsits i la seva aplicació a operacions de descompte comercial i de crèdit a curt termini.

Quan esclatà la crisi financera del 1866, els partícips es reuniren en Junta extraordinària i aconseguiren reunir 56 000 duros “a pesar de no ser numerosa la concurrencia” (“Diario de Barcelona”, maig del 1866, pàg. 4842), que aportaren a la societat per fer front a les retirades d’aquells dies. Pocs dies després arribaren a un acord amb el Banc de Barcelona per a recollir “las órdenes de pago circulantes”, que el banc considerava “inadmisibles” (“Diario de Barcelona”, maig del 1866, pàg. 5152). Això significa que la Caixa Vilumara aportà al banc l’efectiu necessari per a retirar les ordres de pagament, que feien el paper de bitllets de banc, i aquest, a canvi, els donà els seus —els únics admissibles— per la mateixa quantitat.

El 1867 una Junta a la qual assistiren 65 partícips, va patir la primera crisi. D’acord amb la proposta de Francesc Vilumara, s’acordà separar de la gerència Josep Bianchi. Aquest s’havia autoconcedit crèdits, per un import de 42 000 duros; uns crèdits que no va poder atendre, quan les operacions van ser conegudes per l’altre gerent, i els diners reclamats. Les garanties que oferí foren mínimes i l’acusaren d’haver-se endut de la caixa paper de l’Estat “dejando en su lugar un recibito” (“Diario de Barcelona”, abril del 1869, pàg. 3939). Aquest escàndol es va fer públic a través de cartes a la premsa de l’esmentat Bianchi i dels administradors de la Caixa Vilumara. Per a cobrar, s’imposarà la dissolució de Vilumara, Bianchi i Companyia al gener del 1868. La seva successora serà Vilumara, Taltabull, Sadó i Companyia.

Vilumara, Taltabull, Sadó i Companyia (1868-1878)

La Caixa té sempre com a gerents els seus socis col·lectius. Ara ho continuarà essent Francesc Vilumara, acompanyat per Pau Sadó i Pérez i per Cristòfol Taltabull i Mascaró. La nova comanditària tindrà una durada de 10 anys, al llarg dels quals es pagà dividend als accionistes i es mantingueren les activitats de sempre. El 1870 la Caixa tenia 172 comptes oberts, havien descomptat 1 557 efectes per un import d’1 916 497 duros i havien concedit crèdit amb garantia de valors per 756 805 duros més. Aquell any la Caixa Vilumara va repartir un dividend del 6% sobre el capital.

El 1874 es va fer un pas important per a la consolidació de la Caixa amb l’establiment de les seves oficines en un edifici propi al passatge del Comerç, tocant a la Rambla barcelonina. Serà l’anomenat Palau Vilumara, un edifici d’estil neorenaixentista, obra de l’arquitecte Joan Martorell i Monteis. Actualment, és ocupat pel Museu de Cera.

La mort de Francesc Vilumara el 1878 obligarà a la dissolució de la societat i a la creació d’una altra: Taltabull, Sadó i Companyia.

Taltabull, Sadó i Companyia, S. en C. (1878-1880). El Crèdit Mutu

Xec del Crèdit Mutu Fabril i Mercantil, conegut com a Caixa Vilumara.

S’inicia el que els seus directius anomenen segona època de l’entitat. Per primera vegada no hi ha un Vilumara a la gerència, tot i que el germà Josep, s’hi manté com a partícip. No hi ha cap raó per conservar el nom de Caixa Vilumara i la Junta de comanditaris acordà substituir aquell nom comercial pel de Crèdit Mutu Fabril i Mercantil. Aquest serà el nom oficial d’ara endavant, però els barcelonins, molt tradicionals, la continuaran coneixent amb el nom vell.

Es reformen els estatuts de la comanditària. Si hi ha beneficis —i n’hi ha hagut sempre—, es deduirà el 26% de la xifra resultant, que s’aplicarà de la manera següent: per als gerents, 12%; a una Junta consultiva de la Gerència que en vigila l'actuació, 6%; a un fons de reserva, 8%.

Cristòfol Taltabull morí el mes de desembre del 1880. És el segon gerent que es mor en dos anys. L’empresa quedà de mans de Pau Sadó, com a gerent únic. Els beneficis nets de 680 000 pessetes van permetre el pagament d’un dividend del 10% aquell 1880.

Tenim el balanç complet de la societat el 1880. Té un capital de 5 milions de pessetes totalment desemborsats i uns dipòsits de 16 milions.

Sadó, Taltabull, Borràs i Companyia (1881-1882)

Pau Sadó demanarà als partícips que es mantingui la triple gerència, ja que havia quedat sol com a conseqüència de la mort dels altres dos gerents. Ell continuarà al davant de la nova societat, mentre s’hi incorpora Josep P. Taltabull i Garcia —conseller del Banc Hispano-Colonial— i Àngel Borràs i Reduani —probablement un membre de la família de la dona de Cristòfol Taltabull, Magdalena Borràs—.

Els anys de la Febre d’Or passaran per a la Caixa sense escàndols, que ja és molt. Però els seus partícips i clients també es devien deixar encomanar pel virus de l’especulació, pel que es desprèn de la subscripció de les accions del Ferrocarril directe de Barcelona a Madrid, el de Francesc Gumà. El 1881 se’n posaren a la venda 20 000 accions i tan sols la Caixa Vilumara en demanà 23 748 per als seus clients. És clar que els bancs seriosos de Barcelona tampoc no es van quedar enrere, ja que en total la petició va ser de 250 482 accions (Almanac “Diario de Barcelona”, 1883, pàg. 50). En qualsevol cas, la Caixa Vilumara manté la seva tradició: “nuestra sociedad no está interesada en ninguna clase de valores” (Memòria del 1881). Se n’hauran de felicitar, quan comenci la forta baixa de Borsa, al començament del 1882.

Josep Taltabull morí el 8 de desembre de 1881, de manera que caldrà reorganitzar la societat.

Sadó, Borràs, Nolla i Companyia (1882-1887)

Els nous gerents són Pau Sadó, Àngel Borràs i Antoni Nolla.

La societat funciona amb un capital fix de 5 milions de pessetes. Manté la política de prudència, en dedicar-se només a operacions de descompte comercial i crèdits amb garantia de valors. Els resultats són bons, tal com es desprèn del quadre, i es paguen dividends que oscil·len entre el 8% i el 10% sobre el capital. Els dipòsits es mantenen estables, al voltant dels 20 milions de pessetes. Al final del 1884 tenien 1 107 comptes corrents oberts.

Sadó, Nolla i Tintoré, S. en C. (1888-1889)

Caixa Vilumara: departament de caixa (Catàleg de la Caixa Vilumara).

Surt el segon gerent Àngel Borràs, que passa a la Junta consultiva, i entra com a tercer gerent Joaquim Maria Tintoré i Mercadé, d’una molt coneguda família barcelonina de naviliers. La conjuntura econòmica no és bona i els beneficis baixen.

Sadó, Tintoré i Escubós, S. en C. (1890-1894)

Antoni Nolla és substituït en la gerència per Josep Escubós, que queda en tercer lloc, com és tradicional, en ser el darrer que arriba a l’executiu. El 1890 mor Josep Vilumara, el darrer representant de la família fundadora, que era membre de la Junta consultiva.

Els dipòsits augmenten considerablement, mentre que la inversió ho fa a un ritme molt lent. En conseqüència, els beneficis no permeten pagar més del 7% als partícips.

Borràs, Tintoré i Coma, S. en C. (1895-1896)

Àngel Borràs, que era el president de la Junta consultiva, torna a la gerència, amb Joaquim Maria Tintoré i Joan Coma i Cros. El nou gerent és una de les grans figures de la indústria cotonera, creador de l’empresa que porta el seu nom. El 1895 els dipòsits arriben a la xifra màxima de la història de l’empresa amb 38 milions de pessetes, però la inversió no segueix el mateix camí i els dividends es mantenen en el 7%.

Tintoré, Rovira i Porcar, S. en C. (1896)

La incorporació a la gerència de Manuel Porcar i Thió, tortosí i propietari d’un magatzem d’olis i el promotor del Banc de Tortosa (1881), va ser curta, ja que al final del 1896 va dimitir per problemes de salut. Joan Coma i Cros havia passat a la Junta consultiva. Aquest exercici, el dividend baixa al 6%. Àngel Borràs serà substituït per A. Rovira i Borrell.

Tintoré, Rovira i Taberner, S. en C. (1896-1902)

Pati central a les oficines de la Caixa, al passatge del Comerç (Catàleg de la Caixa Vilumara).

Domènec Taberner i Prims substituirà Manuel Porcar. Es tracta d’una altra figura important de la societat catalana, que donarà origen a la família Valls i Taberner. Serà president de L’Espanya Industrial. La Caixa recupera el dividend del 7% per als seus partícips.

Com en totes les entitats financeres catalanes, la pèrdua de les darreres colònies espanyoles suposa l’arribada dels capitals dels “americanos” i un fort increment dels dipòsits, que arriben als 49 milions de pessetes el 1902. Aquest any el dividend és del 10%.

Tintoré, Taberner i Carles-Tolrà, S. en C. (1903-1910)

La baixa d’A. Rovira i Borrell és coberta per l’alta d’Emili Carles i Amat, nebot de Joan Tolrà, important industrial cotoner, amb fàbrica a Castellar del Vallès, que convertirà el seu cognom de Carles en Carles-Tolrà. El 1904 els dipòsits han baixat una mica —42 milions—, però es pot mantenir un dividend del 10%.

Taberner, Carles-Tolrà i Manaut, S. en C. (1910-1915)

Portada d’un catàleg. La darrera denominació de la Caixa Vilumara va ser Taberner, Carles-Tolrà i Manaut, S. en C.

La composició de la Gerència i de la Junta consultiva de la Caixa el 1910 és impressionant, per a qualsevol coneixedor de la burgesia catalana de començament de segle. Hi ha el bo i millor dels industrials catalans, com Enric Batlló i Batlló, Emili Carles-Tolrà, Joan Coma i Cros, Albert Rusiñol, Manuel Bertrand, Antoni Pons i Enrich, Eduard Maristany i Gibert:

Havia d’inspirar confiança als dipositants, i aquests la hi tenien. La trajectòria històrica ajudava, ja que era símbol d’administració prudent i de pocs escàndols.

Caixa Vilumara. Evolució de les principals partides del balanç (en milers de pessetes).

La Caixa Vilumara o el Crèdit Mutu es manté en la seva línia operativa de sempre: descompte comercial i crèdit amb garanties. En el seu domicili del passatge del Comerç, incrementa la seva oferta de serveis financers amb el de dipòsit de valors, realització d’ordres de Borsa i una cambra cuirassada, molt adequada per a la custòdia dels valors dipositats.

No es coneixen memòries d’aquests anys, de manera que res no es pot dir dels seus balanços i resultats.

L’absorció pel Banc de Barcelona

El primer de gener de 1915 el Banc de Barcelona es va fer càrrec “de una parte del activo y del pasivo de la sociedad Taberner, Carles-Tolrà i Manaut S. en C., cooperando a su liquidación y queda instalada la sucursal núm. 1 del Banco en el local de dicha sociedad” (Memòria del Banc de Barcelona del 5 de febrer de 1915). Les memòries del banc eren així de fredes i asèptiques en aquests darrers anys de la seva existència. El mateix text informa que va ser Domènec Taberner el qui va iniciar les converses que portaran a la integració.

Caixa Vilumara: cambra cuirassada (Catàleg de la Caixa Vilumara).

Sembla que la fusió té alguna relació amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial (1914) i les fortes baixes de la Borsa que es produïren per aquest motiu. Diverses fonts coincidiran a dir —alguns anys més tard— que la Caixa havia perdut molts diners en operacions especulatives sobre paper de l’Estat i en títols d’empreses ferroviàries. En documents del principal responsable del Banc de Barcelona —Estruch—, en el moment de la seva suspensió de pagaments, aquest dirà que “mediante 21 300 acciones del Banco de Barcelona —equivalentes a 4 260 000 pesetas— recibió el Banco 5 557 800 de capital propio de Vilumara y 24 500 000 de pesetas de saldo de sus cuentas corrientes”. Si fos així, significaria que van valorar la participació en la comanditària per sota de la cotització de l’acció del banc —el 30% menys—. El volum de comptes corrents en el moment de l’absorció és molt inferior al que havia mantingut la Caixa, i permet suposar que la retirada de dipòsits havia estat forta. Una retirada que va ser general, quan s’inicià la guerra, però que només es mantingué en els casos com el de la Caixa, quan hi havia el rumor de pèrdues i de possibles problemes de solvència financera.

Com a conseqüència de la seva absorció pel Banc de Barcelona, cinc membres de la Junta consultiva de la Caixa Vilumara i un de la gerència passaren a formar part de la Junta de Govern del banc: Lluís Pons i Enrich, Albert Rusiñol, Eduard Maristany, Josep Balcells, Emili Carles-Tolrà i Joan Coma i Cros. Domènec Taberner i Prims morí quan es concretava l’operació.

Una part de la informació de la primera etapa correspon a documentació facilitada pel Sr. Josep M. Vilumara. (Nota de l’autor.)