Banc de Vilanova (1881-1924)

La constitució

El banc de Francesc Gumà

Francesc Gumà, promotor del Banc de Vilanova (Valls-Vilanova-Barcelona, 1883).

El Banc de Vilanova va ser el primer a constituir-se durant l’etapa de la Febre d’Or. És un bon model d’aquesta etapa, ja que en el seu llançament es troben alguns dels factors que caracteritzen el període: la vinculació amb els negocis ferroviaris, l’ambició d’uns grans projectes i l’esperit especulatiu dels qui subscriviren accions.

El promotor del banc fou Francesc Gumà i Ferran (1833-1912), fill de Vilanova, un “americano” que havia fet diners a Cuba i que havia tornat el 1871 a Catalunya amb ganes de fer coses per la seva ciutat. Vilanova, població pionera de la industrialització catalana, havia vist com el ferrocarril de Barcelona a Tarragona passava per l’interior i la deixava al marge de la xarxa ferroviària, que era fonamental per al seu desenvolupament. Les costes de Garraf en tenien, segurament, la culpa. Gumà fundà la Companyia del Ferrocarril de Valls a Vilanova i Barcelona (1878), que es convertirà dos anys més tard en els Ferrocarrils Directes de Madrid a Barcelona, per Vilanova i Valls, atesa la massiva subscripció que rebé la primera iniciativa.

Medalla commemorativa de l'arribada del ferrocarril a Vilanova, obra impulsada per Francesc Gumà. Els títols del ferrocarril seran la primera inversió del Banc de Vilanova.

Després del ferrocarril, el banc. Gumà explicarà detalladament el perquè i el com en un fullet —Proyecto de un banco en Villanueva y Geltrú—, el 20 de gener de 1881. Recorda que Vilanova, gràcies al “poderoso esfuerzo de sus hijos”, va ser la segona ciutat espanyola a tenir una fàbrica moguda per màquines de vapor i la segona ciutat catalana a enllumenar amb gas els seus carrers. Explica que hi havia vuit fàbriques de teixits de cotó i llana, que elaboraven anualment 2,3 milions de quilos de cotó i 80 000 de llana pentinada, amb un consum de 10 000 tones de carbó. Té també unes empreses comercials importants, d’exportació de vins i fruites i d’importació de productes colonials i altres. De manera gràfica i força precisa ens diu: “Antes el pueblo nacía a la sombra de la iglesia y al amparo del castillo... Hoy los pueblos nacen alrededor de una iglesia, de una estación de camino de hierro, de una estación de correos y telégrafos, de un edificio para Banco, de otro para imprenta y de otro para hotel.” Té raó, perquè això és la modernitat.

La creació

Obligació de la Companyia dels Ferrocarrils Directes de Madrid i Saragossa a Barcelona, 1886. La crisi financera de la Companyia dels Ferrocarrils Directes de Madrid i Saragossa a Barcelona, vinculada al banc i al seu fundador (1886), obligà a replantejar les activitats del banc.

El 22 de gener de 1881, Francesc Gumà publicà una nota als diaris, anunciant la creació del banc, el seu capital inicial i el lloc i la forma de subscripció de les accions. S’acceptaven subscripcions a Vilanova, Valls i Barcelona, els tres punts principals de la línia ferroviària. El capital seria de 5 milions, representat per 5 000 accions de 1 000 pessetes cadascuna. Se’n desemborsaria el 5% en fer la petició, el 10% en constituir-se la societat i un altre 10% en ser lliurats els títols. La crida fou extraordinàriament ben rebuda. A Barcelona, “tan gran número de personas se reunió ayer en el despacho del Sr. Juandò —el lloc de subscripció— para tomar acciones del Banco de Villanueva, que no cabiendo en la tienda, formaron cola en la Rambla de Capuchinos... debiendo intervenir algunos individuos de la Guardia Civil para que guardasen turno riguroso las personas provistas de números de orden” (“Diario de Barcelona”, gener del 1881, pàg. 1075).

La subscripció de 5 000 accions es tancà, després d’haver rebut 94 316 peticions, distribuïdes de la manera següent: Barcelona, 65.167; Vilanova i la Geltrú, 28.749; Valls, 400.

Les peticions multipliquen per dinou el nombre d’accions ofertes. Es va haver de fer un prorrateig entre els peticionaris.

Lletra de canvi cedida al Banc de Vilanova, 1891.

L’escriptura de constitució del Banc de Vilanova fa una referència explícita al seu fundador, Francesc Gumà, i al seu ferrocarril, “fuente de toda prosperidad y beneficio para esta villa”. I més des del moment en què la línia pretén allargar-se fins a Madrid, “con su cabeza en la capital de la Nación y su término en la del Principado”. Tenint en compte els canvis que el ferrocarril suposarà per a Vilanova, els promotors del banc acorden l’establiment d’una “institución de crédito que fomente el desarrollo que toma la pública riqueza, que dé facilidad de trabajo al agricultor y al industrial y más ancho campo para sus empresas al comerciante”.

En l’escriptura figuren noranta-un accionistes, però els fundadors devien superar fàcilment la xifra de dos-cents. El capital quedarà molt repartit, a causa del prorrateig. Qui té més accions és Francesc Gumà —387—, nomenat vocal del Consell d’Administració i president de la Comissió Executiva, amb dret a un 3% dels beneficis nets del banc. En el seu capital hi ha tota la burgesia vilanovina, amb industrials —Soler, Marquès, Puig, Ferrer— i propietaris, alguns dels quals també són “americanos” —els Samà, per exemple—, a més d’alguns personatges barcelonins —Quadros, Juandó—.

Aquest va ser el primer Consell d’Administració (1881) del Banc de Vilanova:

President – Joan de Torrents i Higuero
Vicepresident – Pau Soler i Morell
Vocals – Francesc Gumà i Ferran; Manuel Carreras i Girona; Isidre Marquès i Riba; Bonaventura Sans i Ferrer; Bru Quadros i Vidal; Antoni de Torrents i Higuero; Isidre Puig i Rafecas; Pau Alsina i Montaner; Francesc Ferrer i Ferret
Administrador – Josep Gassó i Badia

Eufòria i anys tristos (1881-1905)

La conjuntura, els homes i l’organització

Francesc Gumà, reconegut com el fundador del banc per l’Estatut i pel Reglament, serà “Consejero inamovible” (art. 33 dels estatuts), director vitalici i president de la Comissió executiva (art. 42 dels estatuts). Tindrà la màxima responsabilitat executiva, però deixa els càrrecs més representatius a d’altres.

El primer president del Banc va ser Joan de Torrents i Higuero, propietari, notari i membre d’una de les grans famílies de Vilanova. Una de les seves germanes —Ramona— era marquesa de Casa-Samà, ja que era casada amb Antoni Samà i Urgellès, i una altra —Rafaela—, casada amb Josep Samà i Mota, serà primera marquesa de Vilanova i la Geltrú i mare del segon marquès de Marianao. Els Samà eren “americanos” i amics de Francesc Gumà (vegeu Albert Virella, L’aventura ultramarina de la gent de Vilanova i la Geltrú i la nissaga dels Samà, Museu de Vilafranca, 1990). El vicepresident, Pau Soler i Morell, és el president del ferrocarril.

Medalla commemorativa de l’Exposició Regional de Vilanova i la Geltrú, 1882, promoguda per Francesc Gumà.

En 1881, el papel solicitado, domina al dinero; en 1882 el dinero retraído, abate el papel.” El primer any d’actuació es caracteritza per “una fiebre de optimismo en los negocios y el segundo por un delirio de pesimismo” (Memòria del 1882). D’aquesta manera descriuen els administradors els canvis que seguiran a la Febre d’Or. Els projectes presentats superen clarament les possibilitats del mercat. L’especulador, desenganyat, es veurà obligat a vendre i provoca un daltabaix a la Borsa. Les empreses ferroviàries tenen problemes de finançament i els seus ingressos no responen a les expectatives.

Comencen anys difícils per a l’economia catalana, que duraran tot el que resta del segle. Són els “anys tristos” i els de la decàdència de Vilanova i la Geltrú en expressió d’un dels seus historiadors (Albert Virella, Els anys tristos (1881-1900). Crònica de la decadència de Vilanova i la Geltrú, Institut d’Estudis Penedesencs, 1992).

La crisi financera dels Ferrocarrils Directes (1886), que volia arribar fins a Madrid, i la seva absorció per la Companyia dels Ferrocarrils de Tarragona a Barcelona i França obliguen a fer un replantejament de les activitats del banc. Superada aquella crisi, els administradors manifesten, optimistes, que el Banc de Vilanova està “en situación firme y despejada, y en aptitud, por tanto, de iniciar nuevos negocios” (Memòria del 1886). Però qualsevol observador pot adonar-se que la nova etapa té poca cosa a veure amb la primera, ja que es redueix dràsticament el capital del banc. Les 7 500 accions existents el 1883 es converteixen en 1 000 el 1904 i els seus recursos es rebaixen a un milió de pessetes. Alhora, alguns dels seus consellers presenten la dimissió, justificada per la mala salut, per les moltes ocupacions dels seus titulars o pel canvi de domicili, però que en definitiva demostren una pèrdua de confiança en el futur del banc.

Com asseguren repetidament les Memòries, “la situación del Banco de Villanueva es completamente desahogada y su capital no corre riesgo de ninguna especie” (Memòria del 1891). És veritat, però també ho és que hi ha poca il·lusió i que el banc es limita a fer la viu-viu, amb mala fortuna en les seves inversions, tot i que no afecten la seva solvència.

El 1896 presentarà la dimissió el seu president, el notari Joan de Torrents i Higuero, després de quinze anys d’ocupar el càrrec. Serà substituït pel vicepresident, Joan Roig i Serra, un propietari de Vilanova, el qual morí el 1904. El tercer president serà Pere Pi i Maranges.

L’administrador del banc —un director sense gaires atribucions— serà Josep Gassó i Badia, fins a la seva dimissió el 1900, per raons clares d’edat. Passarà aleshores a ocupar un càrrec en el Consell, fins a la seva mort —uns anys més tard— “en edad avanzadísima”. El nou administrador serà Sebastià Gumà i Surís, fill del fundador.

El banc tenia la seu i l’oficina central a Vilanova, però des del primer moment disposarà d’una oficina —Comisión en diuen—, a Barcelona. El 1882 s’instal·larà al carrer de la Comtessa de Sobradiel núm. 3, baixos.

Fons propis i resultats

L’extraordinària rebuda per part del públic al llançament del banc i la massiva subscripció expliquen que tan sols dos mesos després de la constitució del banc —23 de maig de 1881—, el Consell d’Administració acordi triplicar el seu capital inicial, i l’augmenta fins a 15 milions de pessetes. Aleshores, només s’havia desemborsat el 15% del primer tram, però aviat es passarà al 25% i al 35%. Els resultats del primer any —1881— seran magnífics i permetran pagar un dividend del 25% sobre el capital desemborsat, però la baixa de la Borsa, que seguirà, obligarà a dedicar la totalitat de l’excedent a rebaixar el preu pel qual estaven comptabilitzades les accions i a deixar els accionistes sense dividend.

Banc de Vilanova. Rendibilitat de les accions.

L’any 1883 es demanarà un nou dividend passiu del 15%, que situarà en el 50% el capital desemborsat de les accions. La decisió provocarà queixes amargues dels accionistes, que consideren que aquesta és la causa de la forta baixada de la seva cotització a Borsa (vegeu “Diario de Barcelona”, març del 1883, pàg. 3570). Per tranquil·litzar-los, el Consell acordarà la reducció del capital, de manera que quedarà fixat en 7,5 milions de pessetes, totalment desemborsat. D’aquesta manera desapareix “el temor de la exacción de nuevos dividendos pasivos” (Memòria del 1883).

Però la baixa de la cotització de les seves accions, la conjuntura econòmica negativa i la pobresa dels resultats obtinguts impulsaran el Consell a rebaixar progressivament el seu capital. Ho faran per compra de les pròpies accions en el mercat, que seran amortitzades. És un llarg procés que s’inicia el 1883 i es manté amb mínimes interrupcions fins el 1904. No posen topall a la reducció: “seguiremos adquiriendo estos valores, hasta alcanzar el término a que juzguemos provechoso limitar el capital social” (Memòria del 1887). En aquests onze anys es redueix el capital dels 7,5 milions existents fins al d’un milió de pessetes, representat per mil accions.

El 1901, el culpable dels mínims resultats del banc serà el caixer, que fugirà i deixarà darrere seu un forat de 83 000 pessetes. Els resultats, en qualsevol cas, queden molt per sota d’una rendibilitat ordinària. La seqüència és monòtona, indicadora de vida mínima.

Dipòsits

La captació de dipòsits no és un dels objectius primers del banc. Els comptes corrents o els d’estalvi són complementaris de la seva activitat, que és la creació de negocis, més que de recollida de diners. Els administradors consideren que els negocis s’han de fer amb els fons propis, fonamentalment. Les Memòries es limiten a informar sobre el moviment dels comptes corrents, sense cap altre comentari.

Els dos primers anys de la vida del banc —1881 i 1882— marquen els seus dipòsits més alts, i el 1886 —el de la crisi dels Ferrocarrils Directes— el més baix del període. Després, es van recuperant, fins a les 632 000 pessetes que presenta el balanç el 1905.

Inversió

Obres públiques

El banc destina una especial atenció a l’obra d’infraestructura. El primer compromís assumit va ser el de la construcció de 30 km de via fèrria entre Reus i Roda de Berà en el que era una variant de la línia de Madrid dels Ferrocarrils Directes, conjuntament amb un altre contractista, Ramon Miralles. Les obres es van acabar el 1884, però la crisi financera de l’empresa ferroviària va endarrerir el cobrament. El banc cobrarà el deute el 1886, amb el lliurament a favor seu de 2 100 accions de la companyia, en procés de dissolució.

El 1889 va ser adjudicada al Banc de Vilanova la construcció del clavegueram de la vila de Gràcia. El banc va fer la feina encarregada, però l’Ajuntament gracienc no va poder atendre el pagament. El banc rescindirà el contracte, negociarà una solució i acabarà acceptant el pagament en obligacions municipals de Gràcia, a canvi de fer una obra suplementària. Però el municipi serà decididament morós. El banc haurà d’esperar al 1898, any en què l’agregació dels pobles del pla de Barcelona al municipi de Barcelona suposarà la integració del deute de Gràcia al de la capital. Però no serà fàcil. L’Ajuntament de Barcelona pagarà immediatament 24 500 pessetes que figuraven any rere any al balanç del banc, corresponents a les obres suplementàries, però trigarà a reconèixer les obligacions gracienques, de manera que durant dos anys els seus titulars no veuran un cèntim, ni d’interessos, ni d’amortitzacions. Finalment, el 1899 les obligacions seran reconegudes i igualades a les de Barcelona, i començarà el procés normal d’amortització i pagament d’interessos.

La darrera obra pública d’aquest període serà la construcció del camí veïnal de Sant Pere de Ribes a Olivella, adjudicada al banc en subhasta, per 156 000 pessetes.

Valors i participacions

La cartera de valors està constituïda “casi en su totalidad de acciones de los Ferrocarriles Directos de Madrid y Zaragoza a Barcelona” (1884), o sigui l’empresa que donà origen a la creació del banc i per a la qual estaven treballant, aleshores, com a contractistes. La baixa en la seva cotització afectà de ple el compte de resultats, ja que els excedents obtinguts es destinen, fins on és possible, a reduir la diferència entre el preu de cost o de subscripció i el de mercat. Al final del 1885 les accions estaven comptabilitzades al 38,53%, mentre cotitzaven al 9,75%. Un any més tard —1886— el canvi del mercat és del 16,25% i el valor en el balanç del 17,22%, de manera que gairebé s’ha restablert l’equilibri.

Banc de Vilanova. Evolució de les principals partides del balanç (en pessetes).

L’any 1888 la Memòria del Banc informa de la venda de la concessió d’una línia de tramvies, comprada a la Companyia General de Tramvies, que havia d’anar des del Pla de Palau fins a la plaça de la Universitat de Barcelona. Aquesta operació es tancà amb un petit benefici. No passarà el mateix amb una altra concessió de tramvies a Barcelona, la corresponent a la línia des de la plaça del Teatre fins a la platja de Can Tunis, que estava vinculada a una autorització per a construir-hi un balneari. Els problemes administratius impediren la construcció, i l’operació es va acabar amb la venda de la línia de tramvia, el 1903, a la Companyia Central de Ferrocarrils i Tramvies d’Espanya. Les desgràcies es van anar acumulant sobre aquell projecte. Primer, un temporal es va endur una bona part dels terrenys de la platja, destinats a balneari; el 1902 es declarà caducada la concessió per a construir-los i deixà la inversió totalment penjada. El banc vengué a termini els terrenys que li quedaven a l’empresa Pich S. en C., la qual hi construirà el Balneari Zoraya, però aquesta empresa presentà la suspensió de pagaments poc després i creà un morós més a la cartera del banc.

Crèdits

La política de concessió de crèdit fou generosa durant els dos primers anys i fortament restrictiva en els següents. El 1886, quan s’acaba l’etapa marcada per la inversió ferroviària, el banc va fer grans esforços per cancel·lar els crèdits concedits, seguint tots els sistemes al seu abast, des de la simple exigència del seu import fins al cobrament en espècies, amb accions del mateix banc o en immobles. Però alguns resultaren incobrables i el seu import gravarà durant dos anys el compte de resultats. El 1888 donen per extingit el capítol de crèdits fallits.

Immobles

El 1901, uns terrenys del Banc de Vilanova són venuts a l’empresa italiana Pirelli i destinats a la construcció de la fàbrica de cables elèctrics d’aquesta multinacional (Postal de l’inici del segle XX).

La primera partida d’immobles apareix el 1886, any en què el banc adquireix terrenys o edificis que s’apliquen a la cancel·lació de crèdits. Alguns s’aniran venent, sense presses, i en el marc d’un mercat immobiliari deprimit. El 1901 vendrà uns terrenys a la rambla de Vilanova, que faran història, ja que el comprador serà l’empresa italiana Pirelli, destinats a la construcció de la gran fàbrica de cables elèctrics d’aquesta multinacional, una de les primeres que s’instal·là a Catalunya. La venda es va fer per sota del preu de cost, però els administradors esperen que “la nueva industria sea provechosa para la villa en general y que también haga mejorar el valor de los terrenos que nos quedan, contiguos a los enajenados” (Memòria del 1901).

La darrera etapa (1906-1924)

La conjuntura, els homes i l’organització

El Banc de Vilanova suspendrà pagaments el 1924 i es dissoldrà poc després, un cop traspassat el seu actiu i passiu. El 1924 s’acabaran quaranta-tres anys d’història vilanovina i catalana. El principi de segle porta una animació de la vida econòmica de la població, de la qual és una bona mostra l’establiment de la fàbrica de Pirelli. El Banc de Vilanova busca nous camins d’actuació, però sense gaire entusiasme ni gaire sort.

Monument a Francesc Gumà, a Vilanova i la Geltrú (Postal de l’inici del segle XX).

El tercer president del banc, Pere Pi i Maranges, es mantindrà fins al final i serà, per tant, l’últim que tingué l’entitat. El 16 de desembre de 1912 va morir Francesc Gumà i Ferran, el fundador del banc i president de la seva Comissió executiva. Des de la desfeta del seu ferrocarril el 1886, poca cosa havia fet. La relació de fets memorables que conté la nota necrològica que li dedica la Memòria del banc, és tota anterior a aquella data. El seu fill, Sebastià Gumà, es mantindrà com a administrador.

El banc continua actuant com a constructor d’obres públiques, mentre busca nous camps. Així, el 1911 va participar en el subarrendament del servei de contribucions provincials del partit de Granollers, que tenia concedit la societat Recaudación de Tributos SA, al qual seguirà el del partit de Vilanova i la Geltrú.

L’eufòria econòmica que desvetllarà la guerra europea donarà un impuls a les operacions comercials —descompte i crèdit— i a les de valors. Hi ha consciència que aquest pot ser el camí de la recuperació, ja que el 1918 el banc obrirà una sucursal a Sitges. Entren també com a socis del Sindicat de Banquers de Barcelona i participen directament o indirectament en operacions de col·locació de noves emissions de valors per compte propi o de tercers.